divendres, 26 de febrer del 2010

28 F

Encara que no ho sembli, encara que pensem que ho hem somniat, no és així.
Diumenge hi torna a haver una tongada de referèndums a Catalunya, la segona, aquest cop a 80 municipis que representen unes 300.000 persones. Pobles com Castellterçol, Castellcir, el Vendrell, Alella, Sant Quirze o Breda entre d'altres, podran expressar la seva opinió. Ara bé, no esperem massa ressò dels mitjans de comunicació, doncs és un tema que incomoda i per tant, mentre alguns prefereixen obviar-lo, d'altres senzillament hi passen per sobre de puntetes si no hi ha més remei, què hi farem!
Amb tot però, mesos després d'haver votat a la primera tongada, el 13D i malgrat que em vulguin fer creure que no va servir per res, saber que de nou es votarà, em torna a venir aquell rau-rau neguitós mentre se m'il·lumina la cara tot pensant en aquella jornada.
De fet estic content i orgullós d'haver participat en un dels moments més importants de la història del meu país, una data que ha quedat escrita als llibres d'història i que potser, a la llarga, serà l'inici del final. Com diu un proverbi hindú "el camí més llarg comença amb un pas" i ara que anem pel segon, serà veritat com deia Konstantin Tsiolkovsky que "els impossibles d'avui seran possibles demà" ?
Temps al temps.

dijous, 25 de febrer del 2010

Salvat per tots

País petit però amb imaginació, Catalunya sempre ha sabut buscar la distracció arreu. Jocs, cantarelles i refranys per aprendre de petits, es continuen ja de grans.
Per exemple ahir, que va començar una altra partida de cuita a amagar, d'aquelles de grans. S'ha allargat fins avui i encara que no se sap qui ha estat el guanyador, aviat ho veurem. Temps al temps.
Alguns són poc destres i els troben de seguida, per tant a seure i a esperar. D'altres, hàbils com una guilla, saben camuflar-se amb el medi, es mimetitzen amb l'entorn i no hi ha qui els trobi. Són uns mestres de la desaparició. Sort que al final es fa el recompte, no els deixéssim tancats a l'hemicicle, i es passen comptes. A cadascú el què és seu i si s'han sabut amagar molt bé, encara que haurien de cobrar més, 60.000 € com tothom. Siguem igualitaris. Guanyar la partida és un èxit moral, no econòmic.



Podeu veure els diferents guanyadors d'altres partides... bé, no els trobareu però és perquè s'amaguen molt bé ( plens ) que sinó... i malgrat això, mai alcen la veu reclamant el trofeu just de vencedors. L'únic que es queixa és el Benach, sovint sol allà dalt, però ja se sap, li ha tocat parar.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Portem la música molt endins

Un segon assaig i sembla que la coral comença a prendre força. Al principi hi havia nervis, pors d'entrar a destemps o bé de tocar una nota en fals i per això, l'actuació començava abans que se sentissin els primers compassos de la peça.
Ara, després de veure l'efecte sonor causat, la gran comunió sorgida, s'ha optat per iniciar el repertori sense esperar les notes de megafonia, només cal que surti l'eloqüent agermanador de llengües per donar la tonada i tothom, ben ensenyats com estan, comencen a musicar.
Uns, fins i tot adapten la coreografia, recordada fa uns dies pel del bigoti que posa els peus sobre la taula al ranxo de Texas, al compàs de la música entonant xiulets alegres i ganyotes apropiades.
Després, com si fos assajat llargament, sona l'himne reverberant a causa de l'acústica imperfecte de l'espai, però que tècnics de so netegen d'impureses i transmeten, via cadena de televisió, amb una sonoritat inimaginable, mentre les imatges, en desacord amb els sons, mostren un xivarri eixordador.
Aquest diumenge, paradoxes del directe, aquell que poc fa, però que dóna nom a trofeus després que el que no fou dictador però dictà, el col·locà, veié com el seu trofeu se li girava en contra i de nou, saludà impertèrrit al costat d'una dama de porcellana mentre el públic li dedicava una coreografia xiulada.
De nou notà l'estima i el caliu del poble.


dissabte, 20 de febrer del 2010

El temps tot s'ho emporta, tard o d'hora.


Cartutxos al camí de Cal Piqué ( Conill )


Avui, carretera i manta que a Calaf hi falta gent. Pensàvem que seria com al conte; xivarri, xauxa, disbauxa i xerinola sense aturador, vaja, un matí d'alegres somriures entre compres de pèsols i d'olives a bon preu, però poc l'hem encertat. El mercat com els altres, amb gent ben abrigada venent i compradors regatejant, però de rialles, les dels ximples i llunyanes. A vegades els contes s'acaben quan passes l'últim full i aixeques els ulls, i aquest cop no ha estat diferent.
Així doncs, després de dinar i com que ja ho havíem fet tot al mercat, per pair i conèixer cases d'avantpassats hem intentat trobar Cal Canet. Uns avantpassats de la Lali, per cert.
Hem resseguit un corriol desdibuixat, tot arribant a una masia mig enrunada i plena encara d'estris abandonats, d'aquelles que s'està fonent amb el temps, perdent a cada ventada un any d'història. Un bagul de records, però que segurament no és pas dels nostres, amb una memòria que no s'estendrà llargament.
Després de tafanejar, tornant ja cap al cotxe, hem travessat un frondós torrent cobert de roures i alzines, tot encatifat de garrics i farigoles. Un corriol obac, a recer del vent que bufava, d'aquells que et retornava a l'època narrada dels maquis, mentre espetecs llunyans ens ho segellaven.
La cridòria d'una canilla atalaiada però, ens ha retornat a un present més tangible i quatre passes més tard, el rastre d'aquests esportistes hem blasmat. Arreu cartutxos buits mostrant-nos el seu passar, ja espetegant ara de lluny, però amb un rastre que durarà, llastimosament i segura, més temps que el mas abandonat.

divendres, 19 de febrer del 2010

Krahn

Punt i a part.

dijous, 18 de febrer del 2010

Val més prevenir que avisar


Fum de l'incendi d'Agramunt ( 07/2009 ) arribant a Calders

S'acaba d'iniciar la selecció de personal pel PVI, el Pla d'Informació i vigilància contra Incendis forestals. La idea és tenir en època de màxim risc d'incendis, diferents informadors que recorrin el territori amb 4 x 4, tot vigilant per si veuen columnes de fum i alertant al control de bombers en cas d'emergència.
D'entrada no és una mala idea, ja que pot servir per dissuadir possibles piròmans, alhora que poden avisar de columnes de fum en cas de produir-se. Ara bé, aquest pla potser va coix i m'explico.
Si l'únic que fem és augmentar el nombre de bombers i material, netegem camins per a poder accedir ràpidament als incendis i tenim personal que vigila les hores de màxima insolació, podrem aturar certs incendis, segur, però no els evitarem.
Ara veiem què pot passar gràcies, i agraeixo el seguiment mediàtic no la desgràcia humana, a tot el rebombori d'Horta de Sant Joan, ja que malgrat tots els mitjans disponibles i els professionals ben preparats, quan un foc és virulent i té combustible, no hi ha qui l'aturi, ni els professionals.
Cal doncs, una veritable tasca de prevenció, prioritzant la neteja de l'entorn natural per tal de que no hi hagi tanta matèria combustible, perquè a molts indrets, bruts com estan els boscos, si se n'encenen dos o tres alhora, fet gens inusual, no hi haurà qui ho aturi. És veritat que des de l'incendi del 2003 a Sant Llorenç se n'ha après molt i s'ha invertit molt en extinció, però no en prevenció, la mare dels ous.
Ara doncs és el moment, ara que no hi ha risc d'incendis cal invertir en la prevenció, ja sigui subvencionant ramats que pasturin pels boscos, ja sigui fent plans d'ocupació per netejar el bosc o el què calgui, i segurament, si tenim el bosc net, potser no passarem un altre estiu amb l'ai al cor o si més no l'extinció serà menys dificultosa.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Camino


La setmana passada, per descuit dels grans pensadors de la graella de televisió o qui sap si per poder escollir l'idioma d'una pel·lícula si més no en aquest mitjà, TV1 i TV3 van programar el mateix film, això sí, en dies diferents.
El film espanyol, dit Camino, narrava com s'enfrontava a la mort una família a qui havien diagnosticat a la seva filla un càncer molt agressiu. Un relat dur i colpidor que et plantejava un munt d'interrogants difícils de respondre, si és que és possible.
Casualment, fa uns dies vaig conèixer una parella que havien viscut quelcom de semblant. La vida d'aquests darrers havia fet també un tomb a partir d'una pèrdua cruel. La conversa amb ells, serena fins on és possible i l'acarament valent a la realitat, em despertà certa admiració, a més d'un sentiment d'injustícia. Podria semblar frívol, però el seu tracte, el seu parlar pausat i reflexiu, serè en conjunt, em transmeté una sensació de fortalesa i coratge que només pot desprendre's de qui s'ha enfrontat a una situació al límit, de qui s'hi està enfrontant. Es veia que volien sortir-se'n vencedors, sense tancar portes de manera permanent, només ajustant-les per poder-les obrir quan calgués, sense pors, sense renunciar a uns records estimats malgrat el dolor punyent que comporta reviure'ls.
Un afer dantesc menat per persones normals i corrents que sense un guió après ni camins marcats, van fent allò que creuen, allò que senten, lluitant cada dia per llevar-se, convisquent amb el record i intentant mantenir uns vincles que el temps s'entossudeix a esborrar, ignorant el dolor mental fins que esdevé palpable com una punxada al cor.
Al film es donava una visió aferrissadament catòlica, mostrant l'esperança en forma de la terra promesa i el dolor patit com un mitjà per assolir-la, a la realitat l'esperança era saber que el patiment s'havia acabat, que l'empremta deixada pel que marxava n'era un regal i que potser, qui sap en forma de què, l'endemà seguirien junts, perquè l'avui no els havia separat, només havia canviat les normes del joc i els participants hi seguien sent-hi tots.
La setmana passada, vaig aprendre molt.

dijous, 11 de febrer del 2010

Dictat de català


Fent pinya a Perpinyà

D'aquí a uns dies, el dissabte sis de març a les tres de la tarda, es torna a fer el dictat de català a Perpinyà. Un acte reivindicatiu que es fa cada any i que aplega centenars de persones, algun any s'arriba al miler, per mostrar la vigència, malgrat els atacs, de la llengua catalana a l'estat francès.
L'acte, iniciat el 2000, vol mostrar la fortalesa de la nostra llengua després que l'u d'abril del 1700, el rei de França Lluís XIV, un altre maleït Borbó que també era Comte de Barcelona, pronuncià la cèlebre frase l'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la nation française o altrament dit, l'ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa, tot prohibint-ne l'ús.
És una jornada lúdico-reivindicativa, es veu que els catalans per reivindicar hem de fer festa de les desgràcies, on el què importa no és el número de faltes que es cometen, sinó la capacitat de concentració de l'acte. Vaja, que malgrat les prohibicions dels successius governs gavatxos, el català encara és present i així es veu amb la gran quantitat de participants de totes les edats i procedències, sent a més una bona excusa per visitar Perpinyà la Fidelíssima.

dimecres, 10 de febrer del 2010

De lletra petita a B de blog

Suposo que hi ha qui ja hi està acostumat. Suposo que per alguns no deixa de ser una rutina, però per d'altres, llegiu-hi un servidor, sentir la seva veu nasal, encara que argumentem l'atenuant de conversa telefònica com a descàrrec de l'autoria per dissimular, no deixa de fer il·lusió a més d'un xic de por.
Fa uns anys amb la Lali vàrem fer un programa de ràdio a la Catalunya Nord, a ràdio Arrels, anomenat Amb lletra petita. Era un programa de llibres i músiques fet amb molta il·lusió i poc més, un espai que ens serví per descobrir aquest món apassionant i conèixer professionals de les ones, com en Bringuet, gran coneixedor d'aquesta a més de ser una bellíssima persona.
Si bé el nostre pas fou efímer i lleuger, cal reconèixer que en gaudírem i d'aquella època ens quedà i ho recomanem, escoltar de tant en tant ràdio Arrels, fins i tot la fórmula musical de la nit.
Tornant però a aquest dimarts al vespre, a l'hora que s'activa l'operació banyera-sopar-dormir del petit de casa, vàrem quedar amb els de Ràdio Castellar que trucarien per fer-me quatre preguntes, poca cosa, referent a aquest blog per donar-ne unes pinzellades.
La raó, ser castellarenc d'origen, i perquè no, un servidor acceptà per aquell bocinet encara arrapat al ventricle que de tant en tant et fa mirar el poble de l'Alt Vallès d'una manera més propera i pròpia que la resta de municipis catalans, excepte l'actual, és clar.
Doncs bé, després d'anys, aquesta setmana vaig xerrar una estona per la ràdio i ara, a toro passat, me n'alegro malgrat el neguit, sobretot perquè hi ha molta gent que m'interessa allà i volia tornar-hi breument.


El fragment que us cito comença cap a 11'35"

dimarts, 9 de febrer del 2010

Linkat 3.0

Des de que em vaig assabentar de l'existència d'un sistema operatiu lliure, de segur que n'hi ha milers que desconec, vaig anar de bòlit per provar-lo. N'havia sentit a parlar, me n'havien dit els punts forts i els febles i sempre tenia aquella recança del boig conegut ( Windows ) millor que el compartit ( Linkat ) per conèixer.
Poc a poc però, a través de tastets de diferents programes lliures vaig anar-ne provant algun dels seus components, com per exemple el Mozilla, l'Oppenoffice, Gimp... i la veritat, només és la por a perdre tot el què tinc al vell ordinador el què em fa dubtar encara d'instal·lar-m'hi el nou Linkat 3.0.
Al setembre, a l'escola la nova dotació que vam demanat fou amb Linkat, malgrat que fa poc el govern de la Generalitat va signar un conveni amb Microsoft, podies agafar ordinadors amb programari lliure.
Fent un parèntesi per analitzar el criteri d'aquest govern, cal dir que sembla que navega i potser ho fa amb l'Explorer. D'una banda fan bandera del programari lliure, veient-ne les virtuts, promovent la bondat del sistema i de l'altra financen el principal opositor d'aquest, paranoic, no?
Doncs bé, ara que ja fa més de mig any que l'uso, tinc clar, si és que mai hagués tingut ni que fos una ombra de dubte, que així que gosi instal·laré el Linkat i adéu, per sempre, en Gates.
Ah, per reblar el clau, de moment no he tingut cap problema per trobar els programes en català, cosa que sembla que amb Microsoft has d'agrair-li llagoterament cada vegada que fa un pedaç per instal·lar el paquet de llengua catalana.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Control + ç

Des de que al desembre del 2007 en Joan Ferran, socialista de carnet i bufó de vocació va dir allò de la crosta catalana amb les consegüents baixes a Catalunya Ràdio i les davallades d'audiència, la CCMA ha anat seguint un camí erràtic i temorós.
Amb el temps però les aigües es calmen, d'una banda perquè sembla que tornen, poc a poc, a donar la informació des d'aquí, encara que molta ens arriba des d'allà i de l'altra, perquè la lògica de país es va imposant als criteris de partit, i per tant sembla que hauran d'acceptar que aquí no som ben bé com allà.
Arribats a aquest punt jo em pregunto, no és per això que es va fer TV3? Calia reclamar una televisió espanyola havent-n'hi ja un munt? Si volguéssim, sr. Crostes, una visió espanyola de la realitat miraríem els informatius de TV1, potser sí en català, però no és això company, no és això. Volem arribar al món des d'aquí, sense passar per Espanya, sense pagar un altre peatge.
Per sort, ara, si no n'hi havia prou del clam extramurs, fent un pas al davant un grup de membres de la Corporació alcen la veu per tal de reivindicar el sentit de TV3 formant el grup Control + ç, una iniciativa que, com resa en el seu manifest, són un grup de professionals de la CCMA que estan preocupats per la pèrdua d'identitat dels nostres mitjans de comunicació.
I jo dic, JA ERA HORA, sr. Pústules.
Hem sentit collonades - o potser no - i perdoneu-me l'expressió, com discutir si a TV3 es fa servir el mot País Valencià o Comunitat Valenciana, donant una visió patètica i de servilisme supí d'un ens públic propi i que per definició ha d'usar les expressions d'aquí, malgrat que els d'allà reivindiquin una nova terminologia orientada a anihilar la idea de País, o és que parlem de Huesca, London o Perpignan? No, fem servir els nostres referents com ells fan servir els seus, només faltaria Nafres.
Ara bé, ja sé que res és gratuït i que si el nom fa la cosa i la cosa no es pot canviar, canviem el nom i la cosa s'anirà desdibuixant fins a canviar, és cert, Llagues?
Doncs arribats a aquest punt, cal agrair als del Temps, els únics que no baixen del burro, la seva perseverança, ja que a la Catalunya Nord li diuen així i no França Sud i al País Valencià, tal qual, sí senyor, i a qui li piquin les crostes, que vigili que no tingui sarna, perquè malgrat la subtilesa dels atacs, sempre es veu el llautó i malgrat es disfressi d'una falsa llibertat, acabar amb la crosta catalana només vol dir suplantar-la per l'espanyola, no és veritat Crostes?

dissabte, 6 de febrer del 2010

Brots d'esperança




Hi ha indrets que pateixen una degradació aparentment irreversible. Un d'aquests, els Aiguamolls de la bòbila de Santpedor, varen ésser durant molt de temps un indret ideal on abocar-hi deixalles.
Passaren de ser horts i camps a una bòbila i més endavant s'abandonaren. Abans de l'abandó però, s'hi extragué argila durant anys per tal de fabricar maons, rebaixant el sòl fins a una fondària que facilità que en èpoques de pluja quedés tot cobert d'aigua al sobreeixir aquesta del subsòl.
Poc després, un cop l'activitat cessà, l'aïllament de l'indret i la deixadesa imperant ho convertiren en un espai idoni on llençar allò sobrer sense ser vist.
Afegiré, tot sigui dit de passada i perquè només cal voltar un poc pels nostres boscos per adonar-se'n, que encara avui dia n'hi ha d'aquests porcs, malànimes, ignorants, desarrelats i pòtols, que encara prefereixen carregar una màquina rentadora al cotxe i llençar-la al bosc que portar-la a la deixalleria. I dic porcs perquè embruten per allà on passen, malànimes perquè ho deuen fer sense remordiments - sinó no ho farien -, ignorants perquè desconeixen, potser o si més no no se n'informen, del servei gratuït de les deixalleries, desarrelats perquè no tenen cura de casa seva i per tant, deu ser que no s'ho senten prou seu i pòtols perquè només des de la marginalitat pot entendre's un comportament tal, i qui diu màquina rentadora diu ampolla d'aigua, bossa de deixalles, pneumàtics usats o runa sobrant.
Bé doncs, seguint amb la bòbila, aquesta després d'arribar al seu clímax d'abandó, fou restaurada per a convertir-la en uns aiguamolls, gràcies a aquesta facilitat per a contenir l'aigua i a la seva situació privilegiada com a lloc de pas de moltes aus migratòries.
Avui, anys després, Santpedor compta amb aquest restaurat indret d'interès natural.
A més a més em consta que alguns mestres de Santpedor, l'Elisabet per exemple, també s'ho han fet seu i transmeten aquesta estima per l'entorn als infants, prenent els aiguamolls com a exemple, estudiant-los, visitant-los, vivint-los. Incorporant aquest indret tan especial al seu programa, com un espai més de la seva escola, com si fos un apèndix del pati, i així els infants d'avui creixeran de manera que els serà impossible veure'ls com quelcom aliè, com quelcom marginal, assegurant-ne d'aquesta manera la seva supervivència.
Un espai anys enrera marginal que ha esdevingut un centre d'estudi i estima, un espai que ens porta un brot d'esperança.


dimecres, 3 de febrer del 2010

Foc al cor

Quan vivia a Castellar era l'època dels Bars, un grup que segons males llengües havien d'emigrar a Sabadell a assajar perquè no podien fer-ho al poble, pel xivarri o per la manca de local, vés a saber.
Ara, anys després, aquella cançó on crèiem que sortia i amb molta raó, Castellar, em sembla que torna a prendre sentit, sobretot després de les consultes, l'embolic de l'estatut, la sortida de l'armari de tot un president del Barça - com a independentista, és clar - , la resposta al gremi d'extorquistes cinematogràfics i molts altres somriures que ens tornen el foc al cor i potser reviscolen aquell poble que semblava mort.



dimarts, 2 de febrer del 2010

Queixa't!

Si volguéssiu, encara que només us passés pel cap d'esquitllada com un núvol fugisser, queixar-vos al senyor Camilo Tarrazón, president del Gremi patronal dels cinemes del 5% de català, pel xantatge que fan al govern per seguir marginant i mantenint en l'anonimat aquella llengua que es parla al nord-est d'aquell estat dit Sefarat, àlies terra de conills, anomenada catalana, podríeu fer-ho des de la pàgina web dels irreductibles plataformencs. Llegiu-hi éssers avesats a lluitar per defensar la identitat d'un poble malgrat l'euro regnant i l'espanyol imperant, que s'estimen el país i la llengua, prou com per endegar campanyes reivindicatives i populars.
Si voleu escoltar en Camilo, podeu fer-ho a Vilaweb. I per enviar-li un correu on se li diu:

Benvolgut Sr. Camilo Tarrazón,

El tancament dels vostres cinemes agremiats l’1 de febrer passat, en protesta per la llei que establirà la projecció de la meitat de les pel·lícules en català, em sembla una postura poc respectuosa i responsable amb el públic català.

El fet que no tinguem la llibertat d’escollir la llengua en el cinema és del tot excepcional en qualsevol democràcia actual. El públic català som un mercat comparable al danès, al suec, al finès, etc., però a diferència d’aquests, som un cas excepcional a Europa, ja que no podem veure el cinema en la nostra llengua. Deixant de banda que us perdeu una oportunitat per fer negoci amb els que subscrivim aquesta carta, us preguntem si de debò l’oposició a la llei és el que voleu per a la nostra societat: que siguem l'excepció?

Reflexiono i no trobo lògic el que defenseu: per veure cinema tenim el deure de pagar però no tenim el dret de triar sobre el que paguem. Per sort, no tots els cinemes agremiats pensen de la mateixa manera, malgrat veure’s amb l’obligació de tancar el dia 1. Per això voldria que m’informéssiu clarament dels cinemes que han impulsat aquesta decisió per no anar-hi la propera vegada mentre posin per davant els seus privilegis en detriment dels drets dels espectadors.


Per últim, us demano que considereu de nou la vostra actitud, i que en un futur immediat puguem ser tractats com a espectadors normals, i no espectadors de segona com fins ara.

Cordialment,


Podeu fer-ho des d'aquí. Amb aquests amics, qui necessita enemics...

dilluns, 1 de febrer del 2010

Bon cinema

Després de tot el què s'ha dit aquests dies sobre el tancament patronal dels cinemes, ja només puc afegir les sales que avui no faran aquest xantatge al govern. Un xantatge, per cert força estratègic, ja que no varen tancar un dissabte o un divendres, dies de gran afluència. Per tant, vist com les gasten, que m'esperin asseguts.
Heus aquí els que no secundaran el boicot a la llengua i al país. La resta, és cosa nostra.

Lauren Universitat (Barcelona)
Cine Arenas (Barcelona)
Cine Alexandra (Barcelona)
Casablanca Kaplan (Barcelona)
Lauren Gràcia (Barcelona)
Lauren Horta (Barcelona)
Lauren Sant Andreu (Barcelona)
Lauren Costa Brava (Blanes)
Cine Calàndria (El Masnou)
Cine Nou (Vic)
Cine Esbarjo-Verdi (Cardedeu)
Cine Atlatnida (Manresa)
Cinemes Montcada (Montcada i Reixac)
Lauren Viladecans (Viladecans)
Cinebaix (Sant Feliu de Llobregat)
Multicines La Vailet (Sant Vicenç dels Horts)
Societat Recreativa (Santa Coloma de Cervelló)
Cine Catalunya (Terrassa)
Club Catalunya (Terrassa)
Bosc (Vilanova i la Geltrú)
Lauren Garraf (Vilanova i la Geltrú)
Cine Retiro (Sitges)
Cine Prado (Sitges)
Cine Casal (Vilafranca del Penedès)
Truffaut (Girona)
Arinco (Palamós)
Les Bruixes (Altafulla)
Lauren Reus (Reus)
Palace (Reus)
Lauren Lleida (Lleida)
Cine Funatic (Lleida)

Cinemes del circuit urgellenc:
Agramunt, Almacelles, Bellpuig, Berga, Cervera, Ripoll, el Pont de Suert, Linyola, Mollerussa, Montblanc, Solsona, Sort, Tàrrega i Vielha.