Un segon assaig i sembla que la coral comença a prendre força. Al principi hi havia nervis, pors d'entrar a destemps o bé de tocar una nota en fals i per això, l'actuació començava abans que se sentissin els primers compassos de la peça.
Ara, després de veure l'efecte sonor causat, la gran comunió sorgida, s'ha optat per iniciar el repertori sense esperar les notes de megafonia, només cal que surti l'eloqüent agermanador de llengües per donar la tonada i tothom, ben ensenyats com estan, comencen a musicar.
Uns, fins i tot adapten la coreografia, recordada fa uns dies pel del bigoti que posa els peus sobre la taula al ranxo de Texas, al compàs de la música entonant xiulets alegres i ganyotes apropiades.
Després, com si fos assajat llargament, sona l'himne reverberant a causa de l'acústica imperfecte de l'espai, però que tècnics de so netegen d'impureses i transmeten, via cadena de televisió, amb una sonoritat inimaginable, mentre les imatges, en desacord amb els sons, mostren un xivarri eixordador.
Aquest diumenge, paradoxes del directe, aquell que poc fa, però que dóna nom a trofeus després que el que no fou dictador però dictà, el col·locà, veié com el seu trofeu se li girava en contra i de nou, saludà impertèrrit al costat d'una dama de porcellana mentre el públic li dedicava una coreografia xiulada.
De nou notà l'estima i el caliu del poble.
1 comentari:
I com ens agrada!
Publica un comentari a l'entrada