dissabte, 20 de febrer de 2010

El temps tot s'ho emporta, tard o d'hora.


Cartutxos al camí de Cal Piqué ( Conill )


Avui, carretera i manta que a Calaf hi falta gent. Pensàvem que seria com al conte; xivarri, xauxa, disbauxa i xerinola sense aturador, vaja, un matí d'alegres somriures entre compres de pèsols i d'olives a bon preu, però poc l'hem encertat. El mercat com els altres, amb gent ben abrigada venent i compradors regatejant, però de rialles, les dels ximples i llunyanes. A vegades els contes s'acaben quan passes l'últim full i aixeques els ulls, i aquest cop no ha estat diferent.
Així doncs, després de dinar i com que ja ho havíem fet tot al mercat, per pair i conèixer cases d'avantpassats hem intentat trobar Cal Canet. Uns avantpassats de la Lali, per cert.
Hem resseguit un corriol desdibuixat, tot arribant a una masia mig enrunada i plena encara d'estris abandonats, d'aquelles que s'està fonent amb el temps, perdent a cada ventada un any d'història. Un bagul de records, però que segurament no és pas dels nostres, amb una memòria que no s'estendrà llargament.
Després de tafanejar, tornant ja cap al cotxe, hem travessat un frondós torrent cobert de roures i alzines, tot encatifat de garrics i farigoles. Un corriol obac, a recer del vent que bufava, d'aquells que et retornava a l'època narrada dels maquis, mentre espetecs llunyans ens ho segellaven.
La cridòria d'una canilla atalaiada però, ens ha retornat a un present més tangible i quatre passes més tard, el rastre d'aquests esportistes hem blasmat. Arreu cartutxos buits mostrant-nos el seu passar, ja espetegant ara de lluny, però amb un rastre que durarà, llastimosament i segura, més temps que el mas abandonat.