dilluns, 31 de març del 2014

Realitats diferents

Aquesta foto la vaig fer fa anys a una escola de l'Índia. 
Avui, des del Diari Ara, he anat a parar a una pàgina d'un llibre molt curiós. És un llibre fet per un dissenyador i artista de Kènia. En aquest se li proposava el repte de trobar la manera de conscienciar la societat sobre la importància de salvaguardar els drets dels infants i se li va ocórrer fotografiar nens i nenes de diferents països juntament amb la seva habitació. El resultat és sorprenent. Alguns són previsibles, d'altres no tant, però totes les imatges xoquen força.
El que més m'ha sorprès però, és que si bé certs nens dormen en indrets que podríem considerar habituals dins de la seva cultura i que a nosaltres ens poden semblar estranys, disten de ser miserables, com poden ser diferents tipus de cabana, mentre que altres viuen en indrets veritablement mísers. A part d'aquests, n'hi ha un que m'ha sorprès molt, potser el que més i és el d'un nen americà. Increïble. Però bé, ja jutjareu vosaltres mateixos. En totes les imatges s'hi desprèn quelcom d'estrany, de fora de lloc. Alguns molt clars, d'altres no tant. Però veure la realitat d'aquests infants, amb dues imatges, ajuda a valorar allò que es té i a sentir-se un privilegiat; perquè ho som. Massa fins i tot.
L'he cercat per comprar-lo, ja que penso que seria una eina interessant per treballar a l'escola i veure les diferències entre uns i altres, però malauradament està temporalment esgotat. Haurem d'esperar, però és un tema important a tractar.

diumenge, 30 de març del 2014

Jugant al solitari i fent trampes.

Tampoc cal fer tants escarafalls. I quin mal hi ha! Jo mateix, l'altre dia, pensava que hi podria participar. La crisis mana. Fins i tot hagués baixat a Barcelona si no hagués tingut feina, i hagués anat a la festa privada, és clar, de la democràcia. Unes primàries a l'estil Bollywood. Ves, pagant quatre duros podies participar de les primeres que es feien per aquí i amb una mica de sort i si trobaves la fila bona, potser encara n'arreplegaves quatre més, de duros. Perquè es veu que hi havia dues files. Una per votar el candidat. N'hi havia uns quants. Alguns d'aquells que n'hi diuen oficialistes, que si ens hem de refiar de la corda que pengen, deuen ser tant divertits com el seu cap, el del federalisme. Ara, que tots plegats fan la mateixa cara de lluç bullit. L'altra cua, potser la més interessant, la dels sobres. I no, en aquest cas no parlo dels del PP, que aquests els sobres se'ls reparteixen entre ells, no, aquests altres et donaven un sobre amb el nom d'un candidat a dins i a l'altre amb una remuneració, presumptament. Una compensació. Perquè cadascú, a casa seva fa el que vol i si hom vol muntar una festa del pijama oberta a tothom, però té por que la pubilla surti escaldada, s'assegura que el cràpula del barri no entri i per això posa doble pestell i picarols a l'escala.
Aquest cap de setmana els socialistes l'han tornat a errar. Primer fent fora la discrepància dins del partit, després fent unes primàries que no es creuen i que han de manipular, però sobretot, es van equivocar el dia que van posar aquell personatge al capdavant, perquè té tant carisma i solvència com una pedra. Captiva de la mateixa manera.

divendres, 28 de març del 2014

Engrunes a canvi d'un país

Res és gratuït. Que a dia d'avui surti a les notícies que l'Estat veí proposarà una oferta econòmica a Catalunya per desactivar el procés és senyal de vàries coses. Una d'elles és que encara es pensen que tot l'anhel independentista sorgeix a partir d'un mal finançament i si bé és important aquest aspecte i durant anys hem parlat del mal tracte econòmic rebut, només comparable a un tracte colonial, no n'és el detonant. També demostra que s'acosten eleccions i els populars establerts a Catalunya necessiten una bombolla d'oxigen. A més, el fet de l'oferta ens diu que coneixen o bé creuen conèixer un dels principals actors d'aquest moment històric, Convergència i Unió i el seu famós seny català. El del peix al cove o del cul premut. Bàsicament perquè al llarg dels anys han funcionat així, tibant de la corda amb molt soroll fins que aconseguien qualsevol engruna i després, de cop i volta, acollonits, refredant la situació i venent la claudicació com a èxit. Gràcies Pujol! Espero que aquest cop no els funcioni, tot i que no les tinc totes, conec massa Convergents i algun d'Unió.
Un altre aspecte és que es pensen que l'agror que ara es respira no té res a veure amb l'atac frontal i continuat a aspectes d'identitat, eteris moltes vegades, com el sentiment nacional i a d'altres més palpables com la llengua i l'escola. Perquè molta de la gent que a dia d'avui ha pres posició en contra d'aquest Estat, és la que no vol haver-se de justificar a l'hora de dir que és català o bé haver de lluitar un i altre cop per la seva llengua o la de l'escola, gent que se sent agredida dia sí i dia també.
I ells ens proposen un sac de monedes d'or i és cert que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, però tantes... Tenim més mostres de les que voldríem que aquest Estat no compleix els pactes. És un Estat estafador i mentider. Promet a mans plenes però a l'hora de la veritat, és capaç i sense cap tipus de vergonya ni escrúpol, de desdir-se malgrat hagi assegurat i signat l'oferta, perquè se sent amo i senyor d'aquest tros de terra i no creu que hagi de donar explicacions a ningú i per això fa i desfà com vol. No en va nomena els jutges dels seus tribunals a dit.
Per tot això espero que en Rajoy, el poliglota gallec, rebi la mateixa resposta que la que dóna ell davant dels reptes que se li proposen. En primer lloc un silenci obtús i buit a la proposta formal i més endavant, quan sembli que cal prendre partit i mullar-se, un menyspreu i una porta tancada als nassos ben forta.

dimecres, 26 de març del 2014

La cursa de muntanya de Calders

Ja fa uns quants anys que entre uns quants amics organitzem la cursa de Calders. La veritat és que tampoc sabria dir amb exactitud com vàrem començar, segurament com molts dels projectes que hem anat engegant. Un bon dia, xerrant xerrant, ens deuria semblar que seria interessant muntar una cursa a Calders, el que no sé és si va ser abans o després de formalitzar la creació del Centre Excursionista de Calders. Possiblement ho férem a l'època en que deixàrem altres esports i ociosos, amb ganes de fer coses i sobretot de fer-les pel poble, ens decidírem a fer la cursa.
D'això ja en fa sis anys i poc a poc, aquesta es va consolidant. És cert que encara no hem trobat aquell punt que fa que les inscripcions siguin nombroses, però pel que fa a organització, diria que, si bé sempre queda força marge de millora, actualment podem estar molt orgullosos de com va. Ja ho veieu, no em fa falta àvia.
Aquest any la farem el diumenge 11 de maig a les nou i com cada any hi haurà dos recorreguts. Un de 12 quilòmetres i l'altre, una mitja marató. A més a més, com que la majoria som pares i sabem de la dificultat de combinar la paternitat o maternitat amb les curses, hem anat buscant propostes pels infants dels corredors. Aquest any des del Cau faran alguna cosa pels nens i a més a més, hi haurà un inflable pels xics.
A Calders tenim la sort, a més, de viure en un entorn de pel·lícula i que només ens demana que invertim hores per descobrir el millor traçat i per això aquest és bell i espectacular. A més a més, si bé Calders és un poble que costa que es mobilitzi per participar en els diferents actes que s'hi fan, a l'hora de col·laborar, si cal, s'hi llença i es fa seu el projecte.
Així doncs, ja ho sabeu, si el dia onze teniu ganes d'estirar les cames, veniu a Calders, sereu ben rebuts i gaudireu d'un paisatge impressionant.


dilluns, 24 de març del 2014

Perpinyà, per sobre de tot, és la catalana.

Al peu del Canigó
A Perpinyà ha guanyat la primera volta de les eleccions municipals el Front Nacional, el partit xenòfob de la filla d'en Le Pen. Alguns, des d'aquesta banda de la línia imaginària altrament dita frontera, només veuen que al país veí ha guanyat un partit feixista, però que la cosa no va amb nosaltres. Possiblement, poca cosa notarem, però pensar que no va amb nosaltres és com pensar que Plataforma guanyi a Badalona i si no en som veïns no és cosa nostra. I jo em nego. Em nego a donar per perduda aquesta terra catalana perquè hi ha a qui ja li va bé. Perquè una Catalunya unida era massa forta i per això perillosa. La vida dóna moltes voltes i mai se sap, de la mateixa manera que ens van separar sense el nostre consentiment, podríem unir-nos altre cop algun dia de grat.
És veritat que Perpinyà està a un altre Estat. És veritat que poc podem fer ara per ells, però també és veritat que allò és Catalunya i per tant, el que passa allà, també ens afecta, perquè els passa als nostres conciutadans. Si més no ens hauria d'afectar emocionalment. Com si pasés a Badalona, Puigcerdà o bé Tàrrega. Aferrar-nos a que hi ha una línia pintada des de fa uns anys que ens separa per dir que no és part del nostre país o a que parlen majoritàriament una altra llengua, com ho podríem dir de moltes ciutats de l'àrea metropolitana, és només una manera de reconèixer que acceptem el que altres fan en el nostre país sense el nostre consentiment. Que no som amos de casa nostra. Per tant, que a Perpinyà guanyi el Front Nacional és una mala notícia pels catalans i em sap molt de greu pels companys d'allà, els nordcatalans, massa avesats a resistir i sovint massa sols. Ara se'ls obre un altre front, no els deixem sols si més no de cor.

diumenge, 23 de març del 2014

Calders - Viladordis - Montserrat

Un any més, malgrat les previsions catastrofistes dels homes del temps, hem anat a Montserrat. Alguns des de Calders i els menys, un servidor entre ells, des de Viladordis, on hem deixat un parell de cotxes i una furgoneta per tornar. Érem una bona colla, tretze ciclistes.
Aquesta sortida, tot i no ser especialment bonica, hi ha molt tros de pista i aquesta és pelada, té quelcom d'encant. Durant tot el recorregut tens Montserrat al davant i en dies com avui, dies clars i lluminosos, és preciós. A més a més, després de l'aturada de molts durant l'hivern, pel que sigui, és com un retrobament. Una tornada al món de les bicis.
Avui feia força vent, un vent fred i constant. La pujada enguany l'hem fet sense gaires pauses, anant a la idea. Semblava que teníem pressa, mentre que la baixada ha estat veloç, com sempre, ja que es va de cara a la idea. Tot i això, hi ha hagut moments per tot, per xerrar amb un o altre, esbufegar fort o anar sol contemplant el paisatge. La cirereta de la trobada és el dinar que es fa després. Una calçotada que et permet relacionar-te tranquil·lament amb tothom i posar-te al dia entaulats.
Un any més ha estat un èxit de sortida i que esperem poder-la anar fent.

dimecres, 19 de març del 2014

Sóc de l'ANC. Sóc assemblea

Sóc mestre. Segurament el més agressiu que he fet mai ha estat sent jugador del Calders fotre-li una coça a un rival que estava insultant companys que ens animaven mentre l'àrbitre no mirava. No me'n sento gaire orgullós, fins i tot encara de vegades em sap greu aquell cop de ràbia, però el fet, fet està.
Estimo amb passió la meva família, els amics i el meu país. També la meva feina i la muntanya. I des de fa poc sóc simpatitzant de l'ANC. Perquè em sembla que és una bona eina per defensar el meu país, constructivament, democràticament. Dialogant, proposant, buscant alternatives i sortides a l'atzucac on ens trobem. Sempre des del respecte a l'altre i amb una passió irrenunciable a la justícia.
Puc tenir una llengua esmolada, m'agrada ser punxant, incisiu i, perquè no, posar en compromís aquell que pensa diferent i confrontar idees. Lluitar dialècticament. Exposar punts de vista i esperar la seva resposta. Perquè la democràcia, la llibertat, és això,confrontar idees pacíficament i debatre tot intentant convèncer o bé ser convençut. Tot depèn de la força dels arguments d'un o altre.
Avui, escoltant les notícies a la ràdio m'he indignat. M'he esverat. Sentia a dir, per boca de diaris poc proclius a condemnar dictadures i cops d'Estat, que l'ANC havia de ser il·legalitzada perquè atempta contra l'Estat. Contra la unitat de l'Estat. I em molesta i em fa entendre el malestar dels bascos quan van il·legalitzar partits polítics i associacions seves. I veig que s'actua amb traïdoria, per interessos partidistes, amb un ús de les institucions en benefici propi, sense respectar la llibertat d'opinió.
Ara fa poc acabo d'arribar d'una reunió de l'ANC. Una reunió senzilla, cridanera, desordenada, esperançada, on mestresses de casa, jubilats, mestres, metges, estudiants i mecànics entre d'altres, parlen i organitzen actes i sembla que esdevenen un perill potencial. Un enemic de l'Estat. Perquè parlen, discuteixen, pensen, proposen i es qüestionen sobre l'ordre establert.
Avui, en aquesta reunió, he mirat al meu voltant i fins i tot intentant posar-me a la pell dels altres, no he entès per quin motiu volen acabar amb això. Amb aquesta energia, bé, si més no per què des d'un punt de vista democràtic i just, perquè entenc que la força que hi havia allà, la il·lusió i l'esperança, nascuda de gent corrent, sense el guiatge de cap capitost ni amb unes condicions especials
, fa por. Espanta, perquè aquest moviment té molta força. Moltíssima i surt de la terra.

dilluns, 17 de març del 2014

S'acosta el bon temps

Tot es desperta. Quatre dies de calor i les flors treuen el cap. La primavera és a la cantonada i l'hivern, que sempre vol dir l'última paraula s'espera a que ens refiem, per després, de cop, llençar-nos el seu alè gèlid. Però enguany farà salat. Farà tard. Les darreres gebrades arribaran quan la flor de l'ametller hagi caigut i els primers brots verds, més resistents, ja treguin el cap. Potser queden encara algunes gelades per venir, segur que les temperatures davallaran uns quants graus algun dia, però un cop la calor ha tret el nas, el seu escalf ja ens servirà per omplir dies i no hi haurà fred per fort que sigui que ens faci creure en dies curts i apagats.
Els esquís encara no els guardarem. A alçada el fred és prou viu, si més no de matinada, tot i que a mig matí, la transformació és de catàleg i esquiar esdevindrà més un vici que un plaer. Però la neu tira i qualsevol dia, malgrat la màniga curta que domina la plana, enfilarem cap als cims. Quin país més complert que tenim!
Avui passejava amb el xic. Els ulls oberts de bat a bat, sadollant la curiositat. Les parpelles li pesaven però tossut, alegre, feia esforços per no perdre's res. A capcinades lluitava. L'entorn és llaminer i després de dies més grisos, menys acolorits, de nou el color brolla i la curiositat es desperta, fent difícil fer una pausa. No donava a l'abast. Ara aquí i ara allà, perquè Calders té racons meravellosos. Un d'ells ran de l'alzina de l'Arola, passejant per sobre les vies d'escalada. Un passeig aeri a l'alçada del castell, amb el Montcau i Montserrat a la llunyania. A frec d'ametllers florits i l'herba tendre. Semblava que amb una passa pogués travessar la fondalada, però me n'he estat.
Avui m'ha semblat que era primavera i ensumo ja l'estiu.

diumenge, 16 de març del 2014

divendres, 14 de març del 2014

Pare des de fa 5 anys

Avui el Berenguer fa 5 anys. Un lustre. El seu primer i quant ha plogut des d'aleshores. I com ens ha canviat la vida. Ara feia cinc anys érem a punt de deixar l'hospital, després de passar la nit del lloro, amb unes infermeres que no respectaven el descans de ningú. Habituades a veure néixer nadons, per a algunes el moment màgic ja és una rutina i no recorden l'alegria i les pors dels pares novells, han mecanitzat la feina i perden l'empatia. I a tal hora, no importa a quina perquè a elles els sembla que és important, entren a mesurar l'infant, despertant-lo. Despertant la mare que està esgotada. Mesurant-lo. Com si l'alçada hagués de dir el seu estat de salut o bé com si tinguessin por que minvés. Però segueixen un protocol. Un llistat de tasques, fred i ordenat.
Va ser una arribada triomfal al món. Un vailet de gairebé quatre quilos que només sortir ja obria els ulls cercant el pit. Reptant sobre la panxa de sa mare. Després plorant desconsolat en sentir-se separat a l'hora de l'exploració, però que en sentir son pare parlar a tocar del pediatre callà i restà expectant. Buscant aquella veu familiar, més confiat. I quan deixarem l'hospital, com gairebé tothom, ja a casa, aquell vertigen. Aquell ara ja estem sols. Ens en sortirem? Perquè la casa coneguda deixa de ser-ho ambientada al so dels plors d'un nadó i esdevé diferent. Esdevé una altra. Però amb el temps poc a poc tot es posa a lloc i aquells pares novells, pels que qualsevol cosa és motiu de dubtes i neguits, van asserenant-se, van agafant confiança.
Des d'aleshores n'hem passat unes quantes i hi ha força coses que no han canviat ni canviaran. Només s'han consolidat. Ara el temps ja no es mesura de la mateixa manera. Ja no es mesura en hores i minuts. Ara es mesura en temps d'infant. D'infants. L'horari està partit per les seves activitats, per les seves rutines, pel seu estat. Sopem després del bany, ens llevem a la seva hora, ens aturem quan ells estan cansats o bé fem si els veiem bé.
Quin gran mestre que és. Quins grans mestres que són. Perquè el segon afegeix lliçons, mai resta reptes. I no pel que ens ensenyen d'ells, que també, sinó pel que ens ensenyen de nosaltres. Del que som capaços de donar per algú altre, per fer-nos conèixer els nostres límits, de paciència, de forces, de voluntat, per fer-nos enfrontar amb nosaltres mateixos i despertar sentiments molt forts, desconeguts.
Fa cinc anys va néixer el Berenguer i amb ell, vaig néixer un xic jo, perquè fins aleshores podia enganyar-me i creure'm que era qui volia o qui creia, ara sé que sóc el que sóc i no em puc enganyar, perquè em veig als seus ulls.  
,

dimecres, 12 de març del 2014

Gent sàvia

Avui, amb els mestres de la ZER Moianès Ponent, hem anat a Girona a visitar el taller de la Maria Antònia Canals. Aquest any hem començat un assessorament de Matemàtiques a la ZER, un espai destinat a parlar, reflexionar i confrontar aspectes relacionats amb aquesta àrea i se'ns va presentar la possibilitat d'anar a veure el taller matemàtic de la Mª Antònia: Gamar, un gabinet de materials i de recerca per a la matemàtica a l'escola.
És una persona gran. Passa dels vuitanta, però mai ha deixat de treballar les matemàtiques i d'assessorar mestres. Durant uns quants anys va treballar de mestra a Barcelona i més endavant va anar a la Universitat de Girona a formar futurs mestres. Segurament ha passat per moltes universitats, té una llarga experiència. És directa, divertida, planera i diu les coses tal com ragen, potser l'edat, no ho sé pas perquè jo no l'he conegut de jove, l'han fet saltar-se els protocols i anar al gra o qui sap si sempre ha estat així. La veritat però, és que és un plaer escoltar-la, pel que sap i per com ho diu. Sense formalismes. Sense miraments i amb uns arguments demolidors.
Durant la sessió ens ha mostrat alguns materials però sobretot, amb aquell parlar proper i directe, ens ha estat recordant fonaments bàsics de les matemàtiques de manera senzilla. Entenedora, de tal manera que fossin aplicables als infants i que potser massa sovint, obcecats en un currículum i unes proves externes, oblidem. Valorant més el llistat a aprendre, com si fos la llista de la compra, que el sentit real de les matemàtiques, com a eina de vida i de plaer.
La sessió se'ns ha fet curta, fins i tot ella, quan dèiem que havíem de marxar, ens ha demanat que ens quedéssim més estona. És una apassionada de les matemàtiques i la docència, i transmet això, passió i amor per aquesta ciència.
Ara, encara que hi haguéssim estat molta més estona, segur que se'ns hauria fet curt, vaja, el mateix que hauríem d'aconseguir amb els infants, que les classes de matemàtiques se'ls fessin curtes i apassionants.


dimarts, 11 de març del 2014

En Margallo, l'espai i les carxofes

A l'espai...
En Margallo és fill del Paral·lel. De la faràndula. Actor consumat i perquè no dir-ho, veient-lo desplaçar-se, gairebé consumit, representa el paper dignament. Té un parlar bavós amb vocabulari ric, ple de referències històriques tot i que s'equivoca sovint de calaix. Confon termes i sense por ni vergonya, n'etziba una rere l'altra barroerament. Segurament el seu company de cel·la, el del teclat, li passa les notes referencials i aleshores, ni curt ni mandrós, ja situa Espanya a l'època faraònica i potser els Borbó dins l'arca de Noé amagats en un racó i fornicant amb els emús. Té el mèrit, i a això deu el càrrec, que parla més d'una llengua i això, a cals populars, és un fet inaudit. Lloable. Un gran nombre d'aquests, deixebles de l'eunuc tap de bassa, vocalitzen escassament, i això d'expressar-se en altre llengua que no sigui la d'en Cervantes, és estrany. Endèmic de polítics de certes zones de la pell de brau.
Sentint-lo l'altre dia amb allò de l'espai i dels segles del segles amén -potser coneix l'èxit del Connectem del Super3 i per això ho diu-, em recorda un nen que l'altre dia em va dir, tot portant les sabates intercanviades per la setmana boja del Carnestoltes, que li sortirien carxofes als peus.
Doncs això, que en Margallo veu carxofes i fa salivera.

divendres, 7 de març del 2014

Viu!

Ens entossudim a mirar el demà. A arraconar i fer calaix, pendents del que tindrem en un futur. La cigala divertida ens fa somriure però la detestem. La temem. Massa històries hem sentit de la seva vida lleugera llençada per poc previsora i ens han fet creure que era dolenta. En canvi la formiga tenaç esdevé exemple, el patiment, l'atabalament, l'esforç i cada pas que fem, per petit que sigui, pensem en com se'ns posarà més endavant. En un futur llunyà. Però no a la cantonada, i ara, a rai si fos així, sempre mirem enllà, més enllà. Prou enllà que la vista no s'atrapa. Fins i tot a risc de perdre peu. De no trepitjar terra. Gairebé mai prestem més atenció al present que al futur i aquest, poc a poc va esvaint-se com una dent de lleó que s'emporta el vent.  
Només alguna sotragada, algun sacseig fort, ens permet aturar-nos i fer balanç, però com en Pedrolo, fins a la matinada perquè després, poc després, reprenem les rutines i oblidem aquell toc d'atenció que ens volia fer desvetllar. Que ens volia avisar i que ens féu fer ferms propòsits. Que apostàrem fort però que amb el temps, amb les pluges i els vents, la falsa sensació de seguretat ens fa abaixar les defenses i de nou caiem en el més enllà. En el fer per demà i poc a poc tornem a oblidar el més important. L'ara i l'aquí. I aquests, sabedors de que és el seu moment, criden i salten però no hi ha vista que els vegi si no es vol. Perquè cansa el moment, l'instant. I és més tranquil i segur mirar enllà, mirar pel demà, per quan pugui o deixi de poder i així passo la responsabilitat i les culpes. I net i buit i transparent i sense maldecaps ni gaires pretensions avanço talment com un espectre, un espectre que només es desvetlla quan hi ha una sotragada. Un cop fort com algun de viscut. Malauradament aquests duren poc. Les lliçons punyents resten com a record i les ferides cicatritzen. No n'aprenem. Estem immunitzats. Ens immunitzem. Massa dur és ser conscient del nostre pas lleuger per aquests indrets com per a sobre viure-ho amb plenitud.
Deia en Grillart, viu! Amb admiració. Senzillament. I els que marxen ens ho han dit, ens ho diuen, criden, però ens costa de veure, de creure, perquè veiem el que volem, el que ens fa menys por i viure, viure l'instant fa cert vertigen i és millor encomanar-se al demà, a l'atzar, que jugar la carta de l'avui. Però cal que ens aferrem com a un ferro roent a la premissa, al Viu. Ara i aquí, i demà, ja veurem. Per tu i pels altres. Molt pels altres, més per tu. De missatges, cada dia en rebem, però només escolta qui pot.    
 

dimecres, 5 de març del 2014

Carnestoltes i la realitat

Avui hem fet el judici al rei Carnestoltes. Es veu que per ser bona persona i portar bon rotllo a les escoles, bé, al preu de quatre animalades poc més que ximpleries, se l'ha de cremar i els nens i les nenes, tan rebels normalment quan es tracta de segons quins drets, en aquest cas no piulen i el pobre senyor de paper matxé va al foc sense remissió. Un altre triomf del llegat cristià. 
El judici ha estat prou pompós. Jutge, advocat, fiscal i agutzil. No hi pot faltar de res, fins i tot testimonis d'un bàndol i altre que diuen allò que cal per arrossegar el pobre senyor quiet a la foguera o bé deslliurar-lo de la condemna. 
Enguany ha anat com sempre. Els arguments d'uns i altres eren poc menys que sòlids, però què pots demanar a infants avesats a argumentar de manera planera i directe. Anar al gra i deixar-se de circumloquis. 
Ara bé, només un detall ha sortit del guió i el cert és que tampoc he dit res. Idea seva. Quan preparàvem l'espectacle, perquè està clar que no deixa de ser un espectacle on sempre guanya la banca, allò de ser cornuts i estovats, els infants, mediterranis i ibèrics com els que és, han aportat el seu granet de sorra i no refiant-se de les argumentacions dels testimonis per ajudar a decidir el jutge, han proposat i tothom ha acceptat, perquè és marca nostra, nostrada, introduir una gratificació al senyor jutge. I així, ni curts ni mandrosos, a mig judici, el fiscal, murri i sorneguer, s'ha acostat al jutge i sense cap tipus de vergonya l'ha untat. Li ha ofert un feix de bitllets suculents i és clar, el jutge, qui sap si de l'audiència nacional o bé del tribunal constitucional, ha acceptat de grat. I per què no ho haurien de fer? És el que veuen cada dia aquests infants a les noticies i senten arreu. Se'n parla dia sí i dia també i al final, queda tan integrat, que ja semblaria estrany, primer que no es fes i segon, que el jutge, a qui se li suposa un cert grau d'honestedat, no acceptés. Tothom diria, i la veritat és que ho deien, que seria ruc de no acceptar. El públic, sorprès veient el feix anar i venir, com la resta de ciutadans, han restat callats i bavejant, perquè tothom vol el feix i envegen qui el rep i l'admiren. 
I amb això hem de batallar i treballar i els arguments són fàcils, s'entenen, la lògica és clara, però la realitat ens demostra que en aquest país, qui no estafa és un ruc, perquè només les bones persones van a la presó, la resta, que van ben folrats, s'estalvien els maldecaps i es fan rics. 
Aquest és el llegat que a dia d'avui ens estan regalant els nostres polítics i prohoms, digueu-n'hi Millet, Pujol, Bárcenas, Cospedal, Bustos, Ausàs, Rajoy o com vulgueu, perquè la seva llibertat és el model que estem mostrant als nostres infants i allò a que volen aspirar, si no és a fotre quatre cops a una pilota i així no haver de pensar gaire més. 
   

dilluns, 3 de març del 2014

Fa quaranta anys...

Fa quaranta anys assassinaven en Puig Antic. I dic assassinar perquè matar una persona és això, perquè el pretext de que fou per ordre de tal eunuc o de tal consell d'eunucs no eximeix la responsabilitat del fet i per tant, matar, sigui en nom de qui sigui i pel que sigui és un acte vil i cruel. Un abús en tota regla. Però no parlaré pas d'en Puig Antic. No en sé gaire res i hi ha molta literatura que aborda el cas des de moltes perspectives i sobretot, amb gent més saberuda, per descomptat.
El que sí que faré és un xic de balanç. Aquest tema, com molts altres, em passà desapercebut durant molt de temps. Mai havia tingut un interès especial per temes històrics, qui sap si gràcies a uns professors que es mostraven més interessats a fer-nos memoritzar unes dates sense massa explicacions que raonar uns fets, però poc a poc, això canvià, sobretot gràcies a diferents individus que em donaren i em donen, encara avui, una visió diferent dels fets. Una visió analitzada i raonada, mostrant-me que la informació la té gairebé tothom, però la diferència és que aquests personatges no es queden a la superfície. No es mostren aliens als fets. Hi interactuen. Formen part del procés amb el seu raonament. Són personatges obstinats i tossuts que quan s'assabenten de qualsevol nova, com si fos una ceba, la van pelant. Traient-li capes. Una rere l'altra fins a deixar-la nua i aleshores, no encara satisfets amb el resultat, cerquen les cebes veïnes i les interroguen, perquè rere qualsevol informació, per simple que sigui, s'amaga una interpretació. Una veritat. Són esperits crítics que no es conformen amb l'embolcall oficial i cerquen a través de la reflexió l'explicació més possible, malgrat surtin de les tesis oficials. El contacte amb aquests individus esdevé un repte i un plaer. Una motivació perquè amb ells tot és discutible. No hi ha veritats absolutes i el resultat de l'equació pot variar segons el grau de reflexió que hi ha al darrere. En tot és important tenir diferents punts de vista, perquè la varietat és allò que ens desperta l'interès, ens fa preguntes i ens provoca amb els seus raonaments. Vaja, que ens desvetlla i ens motiva l'intel·lecte.
Aquest cap de setmana vàrem anar tota una colla a festejar els quaranta anys d'un amic. Un personatge d'aquells que quan parla es fa un xic de silenci i esdevé el centre d'atenció, però de manera natural, perquè té el mot just. Rere les seves afirmacions hi ha cert grau de reflexió i poques vegades parla per parlar. A més a més la seva discreció i modèstia fan que encara esdevingui més atractiu i sigui agradable i motivant tenir-hi un duel dialèctic amb ell.
Abans atribuïa la saviesa a l'edat. També és cert que era una relació que m'havien inculcat des de petit, però amb el temps m'he adonat, i potser alguns ho trobaran una absurditat, que l'edat per si sola no instrueix ni és garantia de coneixements, sinó que és una qüestió més complexa i que la sapiència va més lligada al tarannà personal de cadascú, com en el cas d'aquest amic i a la seva curiositat.
Aquest cap de setmana celebràvem l'arribada fa quaranta anys d'ell, un bon amic amb qui confrontar opinions, justament quan feia els mateixos anys de l'assassinat d'en Puig Antic. Dues dates properes de personatges singulars.