Perpinyà, per sobre de tot, és la catalana.

Al peu del Canigó

A Perpinyà ha guanyat la primera volta de les eleccions municipals el Front Nacional, el partit xenòfob de la filla d'en Le Pen. Alguns, des d'aquesta banda de la línia imaginària altrament dita frontera, només veuen que al país veí ha guanyat un partit feixista, però que la cosa no va amb nosaltres. Possiblement, poca cosa notarem, però pensar que no va amb nosaltres és com pensar que Plataforma guanyi a Badalona i si no en som veïns no és cosa nostra. I jo em nego. Em nego a donar per perduda aquesta terra catalana perquè hi ha a qui ja li va bé. Perquè una Catalunya unida era massa forta i per això perillosa. La vida dóna moltes voltes i mai se sap, de la mateixa manera que ens van separar sense el nostre consentiment, podríem unir-nos altre cop algun dia de grat.
És veritat que Perpinyà està a un altre Estat. És veritat que poc podem fer ara per ells, però també és veritat que allò és Catalunya i per tant, el que passa allà, també ens afecta, perquè els passa als nostres conciutadans. Si més no ens hauria d'afectar emocionalment. Com si pasés a Badalona, Puigcerdà o bé Tàrrega. Aferrar-nos a que hi ha una línia pintada des de fa uns anys que ens separa per dir que no és part del nostre país o a que parlen majoritàriament una altra llengua, com ho podríem dir de moltes ciutats de l'àrea metropolitana, és només una manera de reconèixer que acceptem el que altres fan en el nostre país sense el nostre consentiment. Que no som amos de casa nostra. Per tant, que a Perpinyà guanyi el Front Nacional és una mala notícia pels catalans i em sap molt de greu pels companys d'allà, els nordcatalans, massa avesats a resistir i sovint massa sols. Ara se'ls obre un altre front, no els deixem sols si més no de cor.