dimecres, 5 de març de 2014

Carnestoltes i la realitat

Avui hem fet el judici al rei Carnestoltes. Es veu que per ser bona persona i portar bon rotllo a les escoles, bé, al preu de quatre animalades poc més que ximpleries, se l'ha de cremar i els nens i les nenes, tan rebels normalment quan es tracta de segons quins drets, en aquest cas no piulen i el pobre senyor de paper matxé va al foc sense remissió. Un altre triomf del llegat cristià. 
El judici ha estat prou pompós. Jutge, advocat, fiscal i agutzil. No hi pot faltar de res, fins i tot testimonis d'un bàndol i altre que diuen allò que cal per arrossegar el pobre senyor quiet a la foguera o bé deslliurar-lo de la condemna. 
Enguany ha anat com sempre. Els arguments d'uns i altres eren poc menys que sòlids, però què pots demanar a infants avesats a argumentar de manera planera i directe. Anar al gra i deixar-se de circumloquis. 
Ara bé, només un detall ha sortit del guió i el cert és que tampoc he dit res. Idea seva. Quan preparàvem l'espectacle, perquè està clar que no deixa de ser un espectacle on sempre guanya la banca, allò de ser cornuts i estovats, els infants, mediterranis i ibèrics com els que és, han aportat el seu granet de sorra i no refiant-se de les argumentacions dels testimonis per ajudar a decidir el jutge, han proposat i tothom ha acceptat, perquè és marca nostra, nostrada, introduir una gratificació al senyor jutge. I així, ni curts ni mandrosos, a mig judici, el fiscal, murri i sorneguer, s'ha acostat al jutge i sense cap tipus de vergonya l'ha untat. Li ha ofert un feix de bitllets suculents i és clar, el jutge, qui sap si de l'audiència nacional o bé del tribunal constitucional, ha acceptat de grat. I per què no ho haurien de fer? És el que veuen cada dia aquests infants a les noticies i senten arreu. Se'n parla dia sí i dia també i al final, queda tan integrat, que ja semblaria estrany, primer que no es fes i segon, que el jutge, a qui se li suposa un cert grau d'honestedat, no acceptés. Tothom diria, i la veritat és que ho deien, que seria ruc de no acceptar. El públic, sorprès veient el feix anar i venir, com la resta de ciutadans, han restat callats i bavejant, perquè tothom vol el feix i envegen qui el rep i l'admiren. 
I amb això hem de batallar i treballar i els arguments són fàcils, s'entenen, la lògica és clara, però la realitat ens demostra que en aquest país, qui no estafa és un ruc, perquè només les bones persones van a la presó, la resta, que van ben folrats, s'estalvien els maldecaps i es fan rics. 
Aquest és el llegat que a dia d'avui ens estan regalant els nostres polítics i prohoms, digueu-n'hi Millet, Pujol, Bárcenas, Cospedal, Bustos, Ausàs, Rajoy o com vulgueu, perquè la seva llibertat és el model que estem mostrant als nostres infants i allò a que volen aspirar, si no és a fotre quatre cops a una pilota i així no haver de pensar gaire més.