diumenge, 28 de febrer de 2016

La fira de l'Aixada

Gàrgola de la Seu
Quan tens fills, canalla -deixeu-me dir que aquesta expressió no m'agrada massa i més després de sentir a un espanyol dir que només als catalans se'ns acudiria dir als nens canalles- aleshores adquireixes un do especial. Una capacitat de veure el món a través dels seus ulls que et fa especial.
Avui hem anat a la fira de l'Aixada a Manresa. És una fira medieval que està molt bé. També us diré que un servidor és un entusiasta de l'època i per tant, qualsevol cosa referent a aquella època m'atrau, des d'una dansa fins a uns beneits lluitant amb espasa i per tant, mentre els meus fills miraven embadalits qualsevol espectacle o personatge, un servidor estava al costat igual d'embadalit. Però és que a més a més, se m'afegeix que, si ja m'agrada tot el que té a veure amb aquesta època, a sobre, les expressions i les il·lusions que veig reflectides a les cares dels meus fills, sorpresos perquè veuen un combat d'espases, al·lucinant perquè veuen com un vidrier treballa el vidre o bé contents perquè poden tirar amb arc i se senten transportats a aquella època, jo, a través dels seus ulls i les seves expressions, en gaudeixo molt. Més, potser que ells, si és que és possible. Perquè si bé fa uns anys la gràcia i la diversió era fer, provar i tastar, ara, encara que és cert que en determinats moments no deixo de banda la part experimental, veure, provar i tastar a través dels seus ulls és igual o més excitant que viure-ho, perquè és com descobrir per primer cop el món i quan tens uns fills flipats, d'aquells que entren als personatges i s'ho creuen, que encara estan en aquella fase on tot és possible, aleshores redescobreixes el món en ulls d'infant i això és el més valuós que es pot aconseguir. És com una segona infantesa. Millor fins i tot, i avui, a la fira de l'Aixada, he estat altre cop un petit infant, igual que el dia que escrivia el llibre sobre el Senyor de Calders i vivia d'amagatotis al meu estudi aquelles històries, o bé quan corria amb una branca pelada pel bosc i cintes a la cintura creient-me un cavaller i perseguint malvats pel bosc, allà a l'escola, on un camió llençà retalls de roba que ràpidament jo vaig convertir en part important de la meva vestimenta.
Avui, igual que altres cops, he imaginat, he somniat i de fet, he viscut. 

dijous, 25 de febrer de 2016

I que tot fos això...

Em sento bé quan...
... en un dia calorós, una ràfega d'aire, m'embulla els cabells...
... sortint de la piscina gelat, m'estiro al terra calent i un calfred em recorre tot el cos...
... camino enmig d'un camp de cereals acabats de tallar i trepitjo les tiges que queden, sentint l'espetec sota el meu calçat...
... sortint d'un espai fred, entro al cotxe, que ha estat hores sota el sol i bull d'escalfor. Aguanto una estona en aquell forn fins que al cap d'uns instants, baixo la finestra per deixar córrer l'aire...
... cerco i trobo complicitats amb certs infants d'aquells que costa trobar-ne...
... cuino en un dia càlid, amb la música de fons, la finestra oberta i una cervesa ben freda acompanyant-me...
... sense solta ni volta, estirat al costat dels meus fills, m'agafa un o l'altre i amb una forta abraçada m'omplen de petons...
... corrent pel mig del bosc, a la tardor o a la primavera, en un dia agradable, entro al bosc i veig raigs de sol escolant-se entre els arbres...
... en un sopar amb els amics, desapareixes uns instants, més mentalment que físicament i des de la distància veus com gaudeixen del moment...
... en un sopar amb els amics, les bromes es succeeixen i sembla que tots esteu disposats a fer riure als demés...
... reps o fas una abraçada a un o d'un ésser estimat...
... condueixo un dia calorós, amb la finestra oberta i sona aquella cançó...
... al vespre, estirat al sofà, gaudeixo d'aquella sèrie amb quelcom per picar i acaba bé...
... després d'un sopar íntim, entre copes, la conversa s'allarga...
... la llar de foc espetega i tancant els llums, la cambra s'il·lumina...
... acabo algun article, conte o història i somnio amb el camí que farà ara que l'he deixat marxar...
... de bon matí puc restar una estona al llit, amb les persianes pujades i entra la llum del sol a la cambra...
... a la muntanya, arribo dalt d'un cim i veig quilòmetres enllà...
... càmera en mà, cerco la llum i la millor posició per fotografiar aquell ésser o aquell instant...
... trobo un amic a qui feia temps que no veia...
... esquís als peus, sol a la cara, neu abundosa, tens una jornada llarga per endavant...
... tens moments de sinceritat amb aquells a qui aprecies...
... quan estàs a punt d'acabar aquell llibre que tant t'agrada però que alhora et fa entristir veure que s'acaba aquella història...
... m'ho passo bé i s'ho passen bé els infants a l'escola, els meus i els altres, amb mi o sense mi...
... puc donar un cop de mà a algú i en aquest se li il·lumina la cara...
... tinc entrades per a algun espectacle, parc o a quelcom i sento aquella frisança tot esperant el moment per entrar com quan era un marrec...
... pensen en mi i m'ho fan saber...
...puc escriure i llegir sense presses...
...m'adono de la bellesa que ens envolta...
i moltes coses més...


dimarts, 23 de febrer de 2016

De Mura, al Montcau ( 1.056 m. )

Dilluns al vespre em deixo la roba a punt. Pantalons per córrer, vambes, cangur i un parell de samarretes, una de màniga llarga i una altra de màniga curta per si de cas, mai se sap. A més, al cangur hi porto guants, buf i una gorra. De bon matí a Mura fa fred. Està un xic enclotat ( 455 m. ) i encara que aviat hi toca el sol, d'hora fa fred. És humit.
Avui, quan he sortit he anat direcció a l'ermita de Sant Antoni, resseguint la riera de Nespres. Aquests dies està molt seca, només un filet d'aigua es deixa veure. Passada l'ermita, hi ha un trencall. Pots anar a les Llossades o bé cap al Gorg del Pare i és en aquest punt, just aquí, que tallant els dos camins, talment una bisectriu, s'enfila un corriol, estret i força fresat. Està marcat amb fites, com alguns dels punts més conflictius del recorregut. Puja directe cap al pujol del Llobet.
Un cop a dalt, vas seguint la carena per una roureda espectacular, d'agradable trepitjar ara a la tardor, ja que té una catifa de fulles flonja. El camí va a espetegar a una codina i al teu davant, a uns cent metres, hi ha la Falconera. Ara bé, has de fer un sifó per arribar-hi, baixar uns metres per tornar a guanyar alçada, però el premi bé s'ho val.
En aquest punt es bifurquen els corriols. Uns cap a la Falconera, els altres, cap al Col d'Estenalles. Hi ha dues opcions, o bé vas a buscar la carretera o bé, pujant un xic cerques el corriol que et porta a la Mata. Avui he fet el tram fins a Estenalles per carretera. És una carretera on passen molt pocs cotxes. L'he seguit fins al coll i després, des d'allà, he enfilat cap al Montcau, per la pista dels bombers fins al trencall que et mena directe, entre codines acotades per trossos de cordes, al cim. És una pujada franca, amb grans vistes a banda i banda però que també, al ser un espai molt descobert, és força exposat al vent, si en fa. Avui en feia força i al cim només hi he restat una estona, just per fer la foto. La tornada, en comptes de fer-la pel mateix camí, he fet un tram de carretera fins a tocar de la casa de Sanllehí, per després prendre un corriol costerut que baixa directe fins a Mura.
És una sortida circular preciosa. Només hi ha un tram que em cal millorar, el de tornada per carretera, tot i que ja tinc en vistes alguna alternativa. De mica en mica l'anirem afinant.


diumenge, 21 de febrer de 2016

Ja tenim circuit...

Avui he anat a córrer cap a la roureda de les Tàpies, a tocar del Canadell. Durant tota l'estona, un zumzeig molest m'ha acompanyat. Un so somort que augmentava a mesura que m'acostava cap a la roureda fins a esdevenir força clar, allà, a tocar del circuit del Canadell.
Fa uns mesos, es va fer una reunió entre defensors i detractors del circuit. Va ser una reunió un xic tensa, on la testosterona apareixia de tant en tant, quan un defensor del medi ambient parlava de coses tan "banals" com espais d'interès natural o bé d'aus singulars i la rèplica eren crits guturals a més d'aplaudiments irònics. Entre el públic, més quantiós dels favorables al circuit, també és cert que es va fer una crida a pobles veïns a assistir a l'acte per promoure aquest negoci, cada cop que parlava un detractor d'aquest espai, se l'interrompia i se l'insultava. Mai directament, sempre entre capelletes. Burles i cops de colze. No vull dir res, només relato uns fets que vaig viure allà, com a oient, sense intervenir i fent només d'espectador. És cert que els més bel·ligerants han estat, a part dels motoristes, els negocis propers, amb ofertes més encarades a un turisme de relax i repòs. Un servidor ha intentat mirar-s'ho des del vessant d'un veí de Calders, algú que estima la natura i ha anat a viure al poble per allò que oferia, un entorn agradable i tranquil. 
Fa uns mesos es feren proves sonores. Unes quantes motos varen córrer pel circuit i es mesurà l'impacte sonor d'aquest. En aquella ocasió hi hagué representants de l'Associació de Veïns de la Guàrdia que vetllaren per tal de que es fessin mínimament bé. També és cert que els pilots estaven alliçonats i quan passaven davant del sonòmetre, tenien instruccions d'afluixar la marxa, sense amagar-se'n. Tot i això varen sortir unes mesures correctores gairebé impossibles d'aconseguir. Murs de contenció sonora de més de 12 metres a més de limitar el número de motocicletes. Més endavant es van repetir les proves, però aquest cop, sense cap representant contrari a aquestes, ja que no se'ls informà del dia que es passarien. A més a més, l'empresa que feia l'estudi sonor, era contractada i per tant pagada pel propietari del circuit. No cal fer esment cap a on es decantaren els resultats.
A dia d'avui, ja corren les motos de nou pel circuit, a més de les que volten pels encontorns del poble, tot i que ens digueren que la presència d'un circuit faria disminuir la presència de motos als corriols i no és així. Els corriols en van plens. Davant de casa hi ha un cartell on es prohibeix passar en moto, però res de res. Als pobles som valents. Aquí són valents. L'oest és salvatge i la testosterona marca el camí i si vols un circuit, no pateixis que el tindràs.

dissabte, 20 de febrer de 2016

Fes-li un petó...


- Fes-me un petó. Si m'estimes, fes-me un petó. 
- I a la veïna, fes-li un petó. Què t'he dit! Quan una persona gran et diu quelcom, no has de fer un lleig. Has d'obeir. Sigues educat!
- Diga'm que estimes a l'àvia. A la gent gran cal respectar-la. Cal fer-li cas.
- Ep, si t'ha dit això, serà que és així... Per això és gran. Tu només ets un nen...
I com aquestes, moltes més frases que hem sentit de petits i que un cop de grans, diem als nostres fills si abans no ho parem a pensar. Ens surten a raig. Sempre en la línia de no qüestionar l'autoritat de l'adult. De creure sense recances. D'obeir perquè un adult, pel sol fet de ser un adult, ja té una preeminència sobre l'infant.
Ho hem sentit dels pares, dels avis i de tots aquells adults amb qui hem tingut contacte i quan un infant rebutja qualsevol de les indicacions d'un adult, avergonyits, aquests els posen entre l'espasa i la paret. No és amb malícia, és el que aprengueren també ells. 
Però si bé és cert que els adults mereixen un respecte i una consideració, hi ha aspectes que potser caldria que ens plantegéssim. Per exemple quan aquella parenta pesada demana, gairebé exigeix, un petó del xic de casa i nosaltres reforcem aquesta demanda amb una frase per tal que l'infant obeeixi i li acabi fent. D'inèrcia surt animar a l'infant, mitjançant qualsevol argument, que li faci, sense que tingui present si li ve de gust o no. Sense respectar el seu desig. Cal complaure a l'adult i de fet, aquesta complaença no és del tot greu. I ara! És un petó innocent a la pesada de torn. No té cap altre repercussió que endur-se un petó d'una parenta necessitada d'afecte. Però aquests missatges, aquestes ordres velades que repetim i reforcem entre tots els adults, tenen una altra vessant. Tenen una altra lectura. L'adult pot demanar quelcom que encara que l'infant no vulgui, li ha d'oferir i a la llarga, aquesta manca d'opció a escollir, a rebutjar allò que no li plau, pot portar a situacions indesitjables. Perquè no està bé refutar allò que l'adult demana i així se li repeteix. 
Els pares i tot el cercle d'adults propers amb qui el nen té confiança, li ho reiteren abastament i per tant, si les persones a qui més estima i en qui més confia li diuen que ha de fer sempre el que l'adult li demana, no cal que sigui explícitament, perquè implícitament el missatge és així, aleshores, el que li demana aquest adult i que li pot semblar estrany i que a més no vol fer, no pot ser per definició dolent i ho ha de fer perquè a casa a més s'enfadarien si no ho fes. Cal complaure a l'adult.
En una societat sana, perfecte, aquest aspecte no deixaria de ser una anècdota, però el dia a dia ens demostra que no és així i per tant, cal protegir els infants i aquesta protecció només s'aconsegueix fent uns infants crítics, confiats en ells mateixos, lliures per escollir i sobretot, sent respectats. 
Amb això el que vull dir és que potser, més que esperonar als nens a fer allò que no volen, cal ensenyar-los a ser crítics, tot tenint criteri, perquè respectar no vol dir creure a cegues. Si un infant no vol fer el bes de comiat a un adult, parent o no, cal respectar-li, sigui qui sigui l'adult, perquè els missatges que li enviem, faran que davant de certes situacions se senti obligat a fer quelcom, perquè és el que li haurem ensenyat, en comptes de tenir present el que vol.  Depèn de l'adult canviar la manera de fer per ajudar a l'infant a respectar-se.


dimarts, 16 de febrer de 2016

La bata...

Mira que n'he voltat d'escoles. Diria que n'he vist de gairebé tots els colors i en moltes, per no dir gairebé a totes, s'imposa la bata. La bata protectora i la veritat, mai he entès perquè d'aquesta fal·lera per mantenir aquesta peça de vestir. Entenc que es faci servir puntualment, és clar, però portar-la tot el dia em sembla exagerat.
En algunes escoles, quan els ho demanava, m'argumentaven que era una peça que servia per evitar les diferències entre infants. La bata uniformitzadora. Però la realitat et demostra que no és així, que les diferències hi segueixen sent. Recordo a una escola, on calia anar amb uniforme, un sagal, que obligat a portar-lo, anà al sastre i amb la mateixa roba que els demés companys, es féu uns pantalons còpia d'una marca coneguda. Un cas extrem, ho reconec, però les varietats de bata també són il·limitades i les diferències entre infants, també es veuen amb la bata. O encara més.  
D'altres argumenten que és perquè els infants no s'embrutin. La bata capa. Ara bé, de què s'embruten? Perquè sí que és veritat que puntualment es fan servir materials que embruten, però només puntualment. Ja signaria si sempre fos per aquest motiu, però la realitat ens diu que la major part dels dies, els nens no s'embruten. D'altra banda, potser caldria tenir present que els nens, quan van a l'escola, no cal que vagin de diumenge. Senzillament, que portin roba còmode i les taques, senyal d'activitat. I si han de manipular materials que taquen, aleshores que se la posin. Una estona, però no tot el dia, no cal la bata condemna.
A més, la bata és una peça de vestir que pels petits fa de mal portar, perquè els limita els moviments i els condiciona. És la bata castradora. I als grans, bé, els dóna un aire de postguerra que espanta. La bata res ha canviat des que l'avi va anar a l'escola.
Ja ho sé que potser és cosa meva, segur, però quan entro a una escola i veig que tots els xiquets van amb bata, em col·lapso. La maleïda bata. A una escola, quan arribava el bon temps, als grans se'ls deixava anar sense bata. Es deia que era perquè els feia calor i encara que és un argument pobre, la bata estufa, com a mínim aconseguien que tots els infants frisessin per arribar a grans.     
Hi he donat força voltes i la veritat és que encara no he trobat cap argument a favor de portar la bata tot el dia i molts en contra. Sembla que això de portar la bata és més per comoditat dels  adults, que per benefici dels infants.

diumenge, 14 de febrer de 2016

Un país normal




La mort de Muriel Casals ha desfermat moltes reaccions a la xarxa i als mitjans de comunicació, i aquestes, només han fet que refermar-me una impressió que tenia, i és que aquesta dona transmetia quelcom d'especial. Quelcom de proper. Era com aquella parenta serena, tranquil·la, digues-li àvia o tieta, que transmetia confiança. Fermesa. En moments en que prendre la bandera de la llengua o bé de la independència no era com ara, ella la prengué i l'onejà sense vergonyes, donant-li valor i legitimitat.
Era d'aquelles persones que per la seva brillantor feien qüestionar-se a molta gent si això de desitjar un país lliure era només cosa de quatre eixelebrats. Massa temps des de certs mitjans han maldat per associar la idea de la defensa de la llengua o la independència a gent intransigent, amb poca cultura, jovenalla o bé radicals. Ella, juntament amb d'altres, és clar, esmicolà aquest mite, mostrant-se tal com era. Perquè el seu tarannà, reposat i ferm, no deixava cap mena d'ombra a la legitimitat de defensar aquest ideal, per molt estrany que semblés a alguns i el seu discurs, ordenat i clar, arribava i arriba sense ambigüitats i alhora de manera contundent a arreu.


 

divendres, 12 de febrer de 2016

Sí, mestre!

Pintant amb els peus
Gairebé sempre, quan faig escrits sobre temes d'educació, escric coses agradables. Sensacions de felicitat derivades de la tasca educativa i per algun comentari que he sentit, podria semblar que ho faig per justificar-me o vés a saber què, però de fet, en els escrits on parlo de la il·lusió de la feina de mestre, del plaer de les descobertes o bé de la diversitat de la feina, ho faig més per constatar que la tasca de mestre, malgrat a alguns els pugui semblar avorrida o poc interessant, jo la trobo apassionant. És una feina tota plena de reptes. On cada dia estàs a prova i no sempre te'n surts de manera airosa, però d'altra banda, et permet sempre anar millorant i alhora, almenys per a mi i això és el que vull transmetre, m'ho fa passar bé i créixer com a persona.
Hi ha qui pensa que els que som mestres ho som, en general, per les vacances que tenim, un luxe i tant! O potser és perquè és una carrera fàcil, molt fàcil, ho reconec o bé per l'horari, privilegiat, per descomptat, però sense negar aquests privilegis, que hi són, diria que tot això només és la cirereta al pastís, perquè de fet, el que realment és més valuós en la tasca de mestre, és compartir hores amb els infants, vivències, somriures, aprenentatges i superació de reptes. Veure com aquell nen supera un entrebanc o com aquell altre gaudeix fent qualsevol activitat o bé com aquells es relacionen amistosament o qui sap si has despertat qualsevol interès a algun infant, és el que dóna valor a la tasca docent. Són tants els petits regals que ofereix la nostra tasca que tot allò que es veu i que molta gent es pensa que és la compensació de ser mestre, només és la punta de l'iceberg, perquè la tasca de mestre, sovint et dóna molt més del que et mereixes i només exercint aquesta professió des de la passió, descobreixes que ets ric. Molt ric i més afortunat.

dimecres, 10 de febrer de 2016

Un llibre dit Mestres...

Avui m'ha vingut a parar a les mans un llibre titulat "Mestres". És un llibre infantil, que se suposa que ha de despertar la imaginació i fer estimar aquest col·lectiu als infants.
En el llibre, uns germans, tot preparant les coses per anar a l'escola -l'estiu s'acaba-, somnien que són mestres i expliquen com ho farien. Amb curiositat i un cert escepticisme, l'he llegit. Quina decepció. Però no només pel llibre, sinó perquè diria que en aquest hi ha moltes de les idees que té molta gent de la professió dels mestres i que potser no s'acorda amb allò que jo crec i defenso.
A la primera pàgina on es veuen infants a l'escola, se'ls veu asseguts en taules en una disposició magistral i si per si de cas no ens queda clar, el text reforça aquesta idea. El mestre ensenya i explica. Fa saber. Els nens, en aquest llibre, no passen de ser purs receptacles que cal omplir. El seu protagonisme és nul, excepte el de gaudir de l'oratòria del mestre. També hi ha un altre aspecte que em sorprèn. De nou els aprenentatges estan totalment desvinculats dels infants. Enlloc hi ha res que sigui significatiu per a aquests. A més a més, es reiteren els tòpics. Deures i deures, això sí, sota una capa de bona educació per amagar l'excés d'aquests.
En una altra pàgina, es veu la sala de mestres. Tots parlant d'educació, mentre els nens juguen al pati els mestres diuen: Faré, ensenyaré, explicaré... Sempre en primera persona.


Més endavant expliquen que els mestres porten els nens d'excursió, però sona com si fossin espectadors aliens, com si no anés amb ells. Acompanyen. Enlloc sembla que siguin partícips de l'activitat, excepte per mantenir l'ordre.
Per rematar el llibre surt en un moment les reunions de pares, on el mestre esdevé algú que parla però no sembla escoltar. No ho sé. Potser és que sóc susceptible amb el tema i sort encara que no són dels que porten bata tot el dia, que sinó... però és que em fa ràbia que els tòpics es mantinguin tant als llibres com a la realitat.
Tinc sort que aquest llibre és en color, perquè sinó, podria pensar que és un conte del meu avi. Ai, no, que durant la República encara innovaven. Amb aquests exemples només fem que reforçar un ensenyament vell i caduc, amb els mateixos models d'abans i sense cap ombra d'innovació.
L'educació, crec, ha de ser pura dinàmica. Un constant qüestionament de la pràctica docent. No pot ser que encara el dia a dia a l'escola d'un infant sigui el mateix que fa cent anys. Tot ha progressat excepte l'educació en molts indrets.
L'infant no és un receptacle, és una part activa de l'aprenentatge. Actua i pren partit en aquest i el mestre, per descomptat, no té ni ha de tenir totes les respostes, ha d'acompanyar, ha de proposar, ha de gestionar, però a l'hora s'ha de sorprendre i també aprendre juntament amb els infants. Per altra banda, també és sabut que si allò que es treballa parteix de l'interès de l'infant, aleshores l'aprenentatge és significatiu.
Enrere hauria de quedar aquell model magistral únic de l'escola on el nen s'asseu i espera, com qui va al cinema, que el mestre, talment un lloro ensinistrat, reciti de diferents maneres el temari. Cal que l'infant en prengui part, per sort però, en molts centres, això ja està canviant.
Una bona amiga em digué una frase, de Nicholas Negroponte, força interessant que diu així: Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar l’explicació ell mateix» i això, no és quelcom positiu, sinó que és quelcom per pensar-hi. 

dilluns, 8 de febrer de 2016

Doble vara de mesurar

Aquest cap de setmana, que s'han guardonat algunes pel·lícules amb els Goya en una gala poc lluïda però on s'ha dit de tot i força, uns titellaires han estat detinguts i empresonats per exhibir, en el seu espectacle "La bruja y Don Cristóbal", una pancarta amb el text "Gora Alka-eta". Els acusen d'apologia del terrorisme. És veritat, pel resum que ens en fa en Basté al Món, que l'obra sembla poc apropiada per a infants. Està plena de sang i fetge. Ara bé, el que més em sobta, és la celeritat amb què se'ls acusa i van a la presó. El delicte, segons sembla, ve d'una pancarta a la darrera escena, però sembla més reprovable el munt d'assassinats i la violació que l'anècdota de l'escrit. Cal recordar que és una obra de titelles, no apta, mal programada i bèstia, però de ficció. També cal recordar on s'emmarca l'obra inapropiada, dins del Carnaval, que per a aquells que ho desconeguin, representa una època d'excessos; els excessos per preparar-se per a l'època de les mancances, la Quaresma. 
De fet, si aquest és el llistó que marca el magistrat, aquest ex-policia en excedència que actua contra allò que sembla enaltir la violència, se li girarà feina, perquè d'entrada, haurà de processar gran part del govern espanyol, en funcions, per estar vinculat al terrorisme d'Estat en forma d'hereus del cop d'Estat. Els socialistes, també haurien de vigilar, per la seva simpatia amb membres dels GAL i també s'hauria d'empresonar a tots aquells que fan apologia del terrorisme contra el poble català via xarxes socials.
El que m'indigna més però, és que passant-se de la ratlla només ho faci per un tipus de violència, posats a fer disbarats i a empresonar artistes -potser amb poques llums i sense gaires musses que els il·luminin- se'ls podria també acusar per fer apologia de la violació o bé per malparlar de l'església, malgrat en aquest cas sabem que durant el franquisme certes monges robaven nens acabats de néixer i els donaven a afectes al règim. 
El problema és que en aquest Estat, l'existència d'ETA és necessària per alguns perquè els dóna rèdits electorals i l'usen cada cop que tenen dificultats i els serveix per tapar-se les vergonyes. Qui sap si aquest rebombori no és per diluir i desviar l'atenció pública dels casos de corrupció de la casa reial o el Partit popular a València o els ERES d'Andalusia o qui sap si és per atacar un Ajuntament de Madrid massa d'esquerres. El que està clar és que si no hagués existit ETA o bé la nació catalana, se'ls haurien hagut d'inventar per tapar amb ells les seves corrupteles, màfies, excessos i animadversions. 

dijous, 4 de febrer de 2016

Tu no tens drets...

Ara que a les Espanyes no hi ha govern i que comencen a negociar uns i altres per endur-se el peix al cove, els catalans tornem a estar a l'ull de l'huracà. Deia, el ben plantat d'en Sánchez, sort que és guapo que sinó poc més tindria, que amb els partits nacionalistes s'asseuria per dir que res, que cap concessió. Vaja, que faria com una ràdio, emetria però no rebria, perquè es veu que l'art de la negociació només es permet quan l'altre no demana res. De fet, el que deia, no m'ha sobtat gens. Veient el fatxenda i vividor del González, icona del socialisme amb puro i iot, ja tinc clar que el PSOE fa temps que va perdre pel camí l'essa de socialista i l'o d'obrer. La p, amb les baralles internes que tenen, sembla que trontolla i només els queda la E a la que s'aferren i per això la seva retòrica i el seu argumentari és tan ranci com el del PP. Res de consulta, res de referèndum, res de retocar la Constitució. Però això, de fet, ja dic que no m'estranya ni, en certa mesura, em molesta.
El que sí que em molesta és el vocabulari que fan servir. Els mots que usen, que de fet, denoten més el seu tarannà i aquí incloc la majoria de partits espanyols. Parlen que no ens deixaran, que no ens concediran i això, a més de denotar una jerarquia totalment arbitrària i una prepotència colonialista, denota un tarannà totalitari. Ens situa als que pensem diferent en una altra categoria, en un altre nivell, com si ells, només ells, poguessin decidir per nosaltres. A més a més, fan servir un to condescendent insuportable, parlant de Catalunya com un subjecte buit, immadur i incapaç de decidir.
Els que em fan més evident aquesta manca de sintonia, aquesta injustícia, són els infants, amb la seva senzillesa alhora d'analitzar els problemes, aïllant-se de les idees preconcebudes i atacant el problema de cara. És com aquell equip de bombers, maldant per desencallar un camió que havia quedat encastat en un pont, mitjançant politges i corretges i un nen, passant per allà, els suggerí de desinflar les rodes per poder-lo treure. Doncs això és el que passa dia sí i dia també. Quan hi ha qualsevol notícia sobre el fet català, et diuen amb la seva innocència i alhora clarividència que quin mal hi ha en deixar escollir a la gent. Bé, que si uns volen decidir, perquè no ho poden fer, si totes les persones representa que som iguals i no estem a gust en aquella situació.
L'únic partit que de moment em sembla que té una manera diferent de veure les coses és Podemos, que ara com ara, es manté ferm en la idea de deixar escollir a la gent. És veritat que els Socialistes, quan no governaven, deien el mateix i per això, no me'n refio massa no sigui una estratègia electoral, gat escaldat fuig de l'aigua, però fins que no em demostrin el contrari, veuré els de Podemos amb certa simpatia, tot i les discrepàncies evidents que tenim, perquè l'existència de partits amb programes diferents és riquesa, mentre aquest no et coarti la teva llibertat a defensar els teus interessos i deixi que les urnes decideixin.