dimecres, 10 de febrer de 2016

Un llibre dit Mestres...

Avui m'ha vingut a parar a les mans un llibre titulat "Mestres". És un llibre infantil, que se suposa que ha de despertar la imaginació i fer estimar aquest col·lectiu als infants.
En el llibre, uns germans, tot preparant les coses per anar a l'escola -l'estiu s'acaba-, somnien que són mestres i expliquen com ho farien. Amb curiositat i un cert escepticisme, l'he llegit. Quina decepció. Però no només pel llibre, sinó perquè diria que en aquest hi ha moltes de les idees que té molta gent de la professió dels mestres i que potser no s'acorda amb allò que jo crec i defenso.
A la primera pàgina on es veuen infants a l'escola, se'ls veu asseguts en taules en una disposició magistral i si per si de cas no ens queda clar, el text reforça aquesta idea. El mestre ensenya i explica. Fa saber. Els nens, en aquest llibre, no passen de ser purs receptacles que cal omplir. El seu protagonisme és nul, excepte el de gaudir de l'oratòria del mestre. També hi ha un altre aspecte que em sorprèn. De nou els aprenentatges estan totalment desvinculats dels infants. Enlloc hi ha res que sigui significatiu per a aquests. A més a més, es reiteren els tòpics. Deures i deures, això sí, sota una capa de bona educació per amagar l'excés d'aquests.
En una altra pàgina, es veu la sala de mestres. Tots parlant d'educació, mentre els nens juguen al pati els mestres diuen: Faré, ensenyaré, explicaré... Sempre en primera persona.


Més endavant expliquen que els mestres porten els nens d'excursió, però sona com si fossin espectadors aliens, com si no anés amb ells. Acompanyen. Enlloc sembla que siguin partícips de l'activitat, excepte per mantenir l'ordre.
Per rematar el llibre surt en un moment les reunions de pares, on el mestre esdevé algú que parla però no sembla escoltar. No ho sé. Potser és que sóc susceptible amb el tema i sort encara que no són dels que porten bata tot el dia, que sinó... però és que em fa ràbia que els tòpics es mantinguin tant als llibres com a la realitat.
Tinc sort que aquest llibre és en color, perquè sinó, podria pensar que és un conte del meu avi. Ai, no, que durant la República encara innovaven. Amb aquests exemples només fem que reforçar un ensenyament vell i caduc, amb els mateixos models d'abans i sense cap ombra d'innovació.
L'educació, crec, ha de ser pura dinàmica. Un constant qüestionament de la pràctica docent. No pot ser que encara el dia a dia a l'escola d'un infant sigui el mateix que fa cent anys. Tot ha progressat excepte l'educació en molts indrets.
L'infant no és un receptacle, és una part activa de l'aprenentatge. Actua i pren partit en aquest i el mestre, per descomptat, no té ni ha de tenir totes les respostes, ha d'acompanyar, ha de proposar, ha de gestionar, però a l'hora s'ha de sorprendre i també aprendre juntament amb els infants. Per altra banda, també és sabut que si allò que es treballa parteix de l'interès de l'infant, aleshores l'aprenentatge és significatiu.
Enrere hauria de quedar aquell model magistral únic de l'escola on el nen s'asseu i espera, com qui va al cinema, que el mestre, talment un lloro ensinistrat, reciti de diferents maneres el temari. Cal que l'infant en prengui part, per sort però, en molts centres, això ja està canviant.
Una bona amiga em digué una frase, de Nicholas Negroponte, força interessant que diu així: Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar l’explicació ell mateix» i això, no és quelcom positiu, sinó que és quelcom per pensar-hi.