dilluns, 30 de novembre del 2015

Independència per sobre de tot!

Mai he votat Convergència. Déu nos en guardi! Detecteu en el prec la broma fina i llaminera. Sempre he cregut que els seus interessos passen per sobre de tot i que un convergent, de debò, dels polítics que volen fer carrera i la fan, no pot resistir davant la visió d'un bitllet o un favor. És igual, mentre els afavoreixi tot els va bé i es pacte amb qui calgui, es digui Aznar, Camacho o Rivera.
De fet, sóc al·lèrgic a Convergència. D'Unió no en dic res, perquè amb una mica de sort, a les properes eleccions, no trauran representació ni per fer d'escolanets, que ja és prou. Una lacra menys.
Però a dia d'avui, si per seguir endavant amb el procés cal tenir el iot convergent al costat, m'hi arrambo i no me'n separen. Perquè el procés, digui el que digui la gent, si no és amb els convergents, no és i per tant, potser cal llençar-els-hi la pilota a la teulada i veure si tenen nassos de fer-se enrere. La puta i la Ramoneta fa temps que ha marxat i ja no els queden arguments.
Ara no és l'hora de fer el milhomes. Cal deixar les ulleres de pasta al despatx, les rastes sota la gorra i les arracades a la tauleta. Ara cal apostar fort i si cal tapar-se el nas per seguir el camí cap a Ítaca, potser cal fer-ho i ser valent, perquè si vetem en Mas, potser serà l'excusa perfecte perquè els Convergents es retirin i baixin del tren. Segur que ho esperen. Segur que ho necessiten. No sé si és el que busca la CUP, la confirmació de la feblesa dels d'en Mas, però si ho fan, la gent no s'enfadarà amb els cadells del Pujol sinó amb l'esquerra radical, perquè curta de mires, no haurà sabut jugar bé unes cartes que té marcades i volent demostrar que els Convergents no són de fiar -que no ho són-, hauran donat la raó a aquests perquè diguin que és l'esquerra qui ha fulminat el procés, ja que com el joc dels ràpids, aquí, qui trenca primer, malgrat els seus arguments puguin ser més vàlids i forts, seran els culpables del fracàs. Un fracàs, no ho oblidem, que desil·lusionarà a milions de catalans que abans que ser d'esquerres o de dretes o potser abans que decantar-se i mostrar el seu pensament, volen un país lliure, on triar el que volen ser de manera plena.
No sóc ningú. No m'he lligat a cap partit i segons les eleccions voto el que crec que anirà millor pel meu país i de la mateixa manera, si per Catalunya avui cal fer un esforç, no seré jo qui no el farà o jutjarà aquells que el facin.
Enrere han de quedar vells rancors, pors i desconfiances. Cal que no fem el joc a l'Estat i que anem units malgrat ens costi. Més endavant ja ens separarem i barallarem però davant un enemic comú, un enemic extern, fort i hostil, no podem seguir amb la mateixa tàctica que ens va afeblir temps enrere, barallant-nos per les molles sense tenir encara el dret a pa.  El món ens mira i més que una imatge de país madur i serè, donem la imatge d'un país confús i poruc.
Em fa por que el morro fi d'uns o altres, el seu orgull ferit, acabi amb les il·lusions d'un país per despit.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Homenatge a la Conxita

Avui s'ha fet l'homenatge a la Conxita, la metgessa del poble. Després d'una colla d'anys treballant pel poble, s'ha jubilat. A l'acte ha explicat, i crec que és interessant remarcar-ho, que plega perquè pot, perquè la llei li ho permet, però també perquè amb la situació actual, tal i com està la sanitat, no es veu amb energies per seguir.
A la festa han participat moltes entitats del poble. Hi ha hagut gegants a l'entrada -per fi surten-, després l'elenc fent un dels seus, sempre interessants, espectacles, tot recordant el pas de la Conxita pel poble, des que va arribar un dia boirós i fred fins avui, el grup de caramelles on participa i el de gospel. També hi ha hagut el torn d'un poeta de Calders, el Clotet, que tot i la seva edat avançada, ha llegit una poesia que ha fet ell per a l'ocasió amb veu forta i ferma. Vídeos d'antics companys, de professió i de consistori, veïns agraïts i algun parlament més oficial i per cloure, l'associació de la dona, una d'aquelles associacions ben curioses i singulars, ha ofert l'aperitiu que pagava l'Ajuntament.
Avui ha estat un dia molt emotiu, perquè una bona part del poble ha reconegut públicament la feina ben feta de la metgessa i perquè amb l'acte, es certifica que la Conxita, després d'anys i panys, penja la bata i l'estetoscopi.
Un servidor la coneix més com a companya de maldecaps, vàrem treballar plegats durant una època com a regidors, més que no pas com a metgessa, ja que sempre he intentat no freqüentar massa aquella sala de sota l'Ajuntament i avui, quan veia tota aquella gentada agraïda per la seva feina, només he pogut certificar allò que sabia i que vaig viure durant anys, que la Conxita és molt bona persona. Una gran professional i millor persona. Moltes gràcies Conxita!

dijous, 26 de novembre del 2015

Les obres de teatre a l'escola

Avui és un d'aquells dies que arribo a casa trinxat. Trinxat i satisfet. Com cada any estem preparant una obra de teatre per cloure l'any  i ara que s'acosta el final del trimestre, la màquina va a tot drap. Fem una obra força complicada, una adaptació lliure de "Boscos endins" de Stephen Sondheim, on intervindrà tota l'escola, des dels petits fins als mestres i és clar, l'horari habitual, ja de per si força volàtil en una escola que es pretén dinàmica i activa, esdevé gairebé irreconeixible. Els assajos ho copen tot i és normal. Si es vol que l'obra surti bé, cal tenir temps per preparar-la i per  tant, si es creu que és prou important com per fer-la, cal que aquesta consideració es vegi reflectida en el dia a dia, en l'horari i per tant es disposi del temps necessari per fer-la de la millor manera. Per això, ja portem unes quantes setmanes que assagem gairebé cada dia i prioritzem el treball interpretatiu o relacionat amb l'obra, per sobre d'altres tasques. Tot i que jo diria que moltes de les altres tasques que sembla que ara no fem, en realitat les fem a través de l'obra, però això ja és un altre debat.
Primer vàrem començar fent escena per escena i ara, que s'acosta el dia, intentem fer-la tota de cop. És una feina cansada, perquè a més de gestionar els nens que surten a l'escenari, les músiques, les entrades i les sortides i un munt de més coses, també cal tenir en compte els que en aquell moment no surten i per tant, han de fer un altre tipus de treball. Un treball de paciència i respecte. Un treball d'espera.  
La representació d'una obra de teatre, a més de tot allò que es treballa a nivell lingüístic, tant oral com escrit, comporta un gran treball emocional. D'una banda perquè a l'hora d'interpretar cada infant s'enfronta a un paper que ha de fer creïble i de l'altra perquè en una obra de teatre, allò que prima, és el treball en grup. El treball d'equip i els maldecaps, temors, nervis o errades entre d'altres que podem tenir, ens reforcen com a grup i creen certes complicitats que en el treball d'aula diari és més difícil de trobar.
D'aquí uns dies estrenarem i segur que el treball que hem fet plegats, perquè repeteixo, els mestres també intervenim i formem part de l'elenc, repercutirà en les nostres relacions i ens ajudarà a gestionar el grup i a sentir-nos més propers els uns dels altres.  

dimarts, 24 de novembre del 2015

Treball de camp

Sempre he pensat que conèixer l'entorn natural de l'escola on treballes és important perquè t'ajuda a fer la tasca educativa més propera. Sobretot si aprofites aquest coneixement per sortir de l'aula. Com més coneixem l'entorn de l'infant, més ens podem aproximar a la seva realitat i per tant fer uns aprenentatges més significatius. De fet, encara que ho sé, per diferents motius no sempre m'he preocupat prou de conèixer l'entorn proper dels nens o si més no, allò que he conegut, sovint han estat els llocs abastament trepitjats per aquests i no els ha aportat massa res.
Enguany però, per casualitats de la vida i perquè hi ha un matí que vaig a l'escola però no treballo, he començat a córrer per Mura. Cada setmana hi ha un matí que no entro fins tard i si bé en altres ocasions quan em passava això no pujava a l'escola fins que havia d'entrar o bé hi anava per fer feines a l'aula, i per tant em tancava al centre, ara hi vaig ben d'hora i aprofito per voltar. I corrent veig molts indrets i moltes possibilitats. Per tant, de retruc ara sortim molt més. Passo pel castell de Mura i ja els veig allà imaginant com era. Veig una barraca de vinya i me'ls imagino dibuixant-la. Trobo una balma i calculo quan hi passarem una nit. Trepitjo una gla i penso quines plantes cercarem... Mura té la sort d'estar dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i això fa que tingui múltiples possibilitats i racons molt bells.
Molts mestres, per molts motius i tots justificables, acaben treballant fora del seu poble i desconeixen, perquè no és el seu, l'entorn escolar. I és una llàstima. Perquè la manca de coneixement del que es té a prop, fa que no hi hagi tendència a sortir. A experimentar amb l'entorn i es perden moltes oportunitats.
Molts dels racons que he anat descobrint i que descobreixo cada dia quan surto, per la mainada els són totalment desconeguts. I els agrada anar-los a veure. Són casa seva i coses senzilles, com enfilar-se uns metres, a qualsevol turó proper, per poder veure el seu poble des de l'alçada, els pot ser una experiència nova i això, aquesta anomalia, m'esperona a treballar encara més l'entorn immediat i des d'allà descobrir la història, l'economia, la natura o el que calgui a partir de la seva realitat.


Panoràmica des del Puig Andreu

divendres, 20 de novembre del 2015

La joia relativa d'un 20N

Avui he anat tot el dia de bòlit i fins ara, que els xics no han anat al llit, no he mirat les notícies. No sé si se n'ha parlat gaire de la mort del nap-buf eunuc i de veu aflautada, suposo que sí. Potser hauria de ser un dels temes importants a les graelles televisives, però ho desconec, així com l'enfocament que se n'ha donat. 
No crec que sigui notícia pel seu decés, que també, sinó perquè aquest personatge, sinistre i tirà, va acabar els seus dies al llit, envoltat dels seus tranquil·lament i això, és una aberració. Un error històric. Una distorsió de la justícia. A més, per si fos poc, la seva ombra allargada encara mou els fils de certs polítics d'avui, delerosos del seu passat i que actuen com si el vell podrit fos viu. 
Avui és un dia per recordar que un assassí de masses, un iniciador d'una guerra civil que va enfrontar civils amb militars, bombardejant ciutats per estendre el pànic, alçant-se sobre un govern democràtic escollit a les urnes, no només va morir tranquil·lament, sense haver de passar comptes amb els homes, sinó que a més encara hi ha racons de món, poc airejats i més ignorants, on el seu nom és pronunciat sense rubor ni vergonya i les víctimes han de conviure amb el seu record. 
Avui demanaven a Ciudadanos que renegués del dictador i al final ho han fet, tot i que han argumentat que són un partit que va néixer en posterioritat a la pujada al poder de l'insecte d'ulleres fosques, però potser cal recordar que molts dels seus dirigents varen néixer durant el franquisme o el postfranquisme immediat i per tant, no està de més deixar clar els seus principis democràtics. Si se'ls demana, segurament és perquè hi ha algun dubte raonable.  
Del Partit Popular no cal dir-ne res. És l'hereu del règim en quant a certes formes i molts dirigents. Per tant, difícilment mossegaran la mà que els féu néixer i per això no ho han condemnat. 
Avui, tot i ser un dia de joia per la mort d'una distorsió de la història, és un dia trist per com va succeir i perquè encara plana la seva mà sobre moltes persones, que enyoren aquell poder sense límits que els donava la força i la por.   




dimarts, 17 de novembre del 2015

Les batalles dels germans

Entre germans el dia a dia és una batalla amb instants de treva... O bé una gran treva enmig de batalles. Diuen a més, que tant en la guerra com en l'amor tot és permès i en el cas dels germans, que el pas d'un estat a l'altre és impredictible, encara ho és més. Qualsevol espurna pot fer inclinar la balança i aleshores, l'ambient harmònic, agradable i de fraternitat existent fins al moment, desapareix sobtadament i el cel s'ennuvola i els gripaus campen. O al revés. Enmig de la confrontació més bel·ligerant, qualsevol cosa pot esdevenir motiu de refredament i l'amor inicial, apareix sobtadament.
Cadascú actua de la seva manera. Cadascú juga amb les seves cartes. L'estrateg que portem tots a dins, surt fora i pren el comandament.
Un dels germans, el gran possiblement, viu la batalla com a cavaller medieval o legionari, no els de la cabra, pantalons d'escolanet i caminar cul endins sinó dels romans, amb estil, buscant l'enfrontament a camp obert. Se sap més poderós. Té cavalleria, infanteria i arquers i els usa estratègicament. Es situa en un espai ampli i organitza l'atac sense ambigüitats. Va de cara i l'oponent, a parer seu, ha de recular. A més actua sovint de cara a la galeria. Les seves habilitats han de ser admirades. Es mostra noble en la victòria i dolgut en la derrota. Possiblement la seva seguretat, amb un xic de supèrbia, és el seu taló d'Aquil·les.
L'altre, el xic possiblement, sabedor de les inferioritats d'efectius visibles, usa la guerra de guerrilles. Atacs ràpids, precisos i efectius. Sap que a camp obert no hi té res a pelar i cerca la nocturnitat i la traïdoria per desplegar tot el seu arsenal. Mai dóna per perdut un enfrontament i mentre hi hagi un alè dins del seu cos, es pot esperar resposta. A més, aquesta vindrà des de qualsevol angle. Sol dominar l'art de la seducció i l'empra per sortir-se'n amb la seva.
Les batalles entre germans, són un gran moment per veure com es despleguen les diferents virtuts i estratègies de cadascú i sobretot, per tocar el dos i que no t'enganxin al mig.

dissabte, 14 de novembre del 2015

Avui, us ho hauria dit...

En Pere avui s'ha llevat amb el peu esquerra. Ahir va tenir molta feina. A més a més, va discutir amb el seu cap, perquè havia d'acabar uns dossiers a la tarda i quan ja li semblava que els tenia a punt, just a l'hora de plegar, el seu cap li va dir que hi havia quelcom que no estava bé. Que havia de refer aquella paperassa i és clar, quan ja tenia en vistes la porta, quan ja es veia podent anar a fer una cervesa amb la colla, perquè celebraven l'aniversari d'en Lluc i després a casa a sopar amb els seus, aleshores va haver de trucar per dir que arribaria tard. Que li havia sortit més feina. I més tard, va tornar a trucar, per dir que no hi podria anar, que la cosa s'allargava. La següent trucada que va haver de fer fou a casa, a dir que no l'esperessin, que arribaria molt tard, que la feina s'allargava i és clar, de bon matí, després d'un dia tan complicat, no es va llevar amb gaire bon humor. 
És cert que la seva dona només li havia dit que quina llàstima que no hagués pogut anar al bar i que el seu fill petit l'anà a despertar amb un somriure molt d'hora, de matinada, però ell no ho visqué bé. De dins seu, una ràbia, que no havia pogut llençar contra el seu cap, tenia massa vides sobre les seves espatlles, havia esclatat i els havia dit, de males maneres, que no l'atabalessin, que el deixessin tranquil.  De fet ho havia dit sense pensar, perquè quan vas a cop calent, les paraules surten soles i de camí enfora s'arrapen a les estelles que troben pel camí i no hi fa res que aquestes siguin antigues o d'altres disputes, surten i van a parar amb el primer que topen. 
A taula, esmorzant, altre cop l'alegria dels seus fills mostrada en forma de cançons i bromes no li va fer cap gràcia i  sense pensar-s'ho els etzibà que volia silenci, que en aquella casa mai hi havia silenci quan calia i agafant els trastos marxà encès tot donant un cop fort de porta. Perquè ningú m'entén ni sap el que he de suportar.
La conducció fins a la feina fou violenta, encara sort que no l'aturés cap policia i ja a la feina, després d'un cafè i les felicitacions del cap per la feina ben feta, s'anà asserenant i s'anà tranquil·litzant i amb la distància, s'adonà que potser havia estat massa brusc. Potser els havia fet pagar quelcom que no era cosa seva.
Per tant, després de pensar-hi, decidí que aquell mateix dia els diria que ho sentia. Només veure'ls es disculparia i per això, al migdia, després de dinar d'una esgarrapada, marxà a comprar un detall. Perquè estava molt penedit. Li costà molta estona trobar aquell detall senzill. De moment no els diria res, només després. Seria una sorpresa. Quan els veiés els diria que els estimava molt. Perquè els estimava molt, eren la seva vida, i encara  que ho sabessin, els ho diria. Calia dir-ho. Les paraules tenen el valor que tenen però si no es diuen, es fa més difícil entendre els sentiments que a vegades surten emboirats i barrejats. 
Sí senyor. Aquella tarda ho arreglaria tot. Aniria a casa, els demanaria perdó, els donaria el detall i els proposaria d'anar a sopar plegats. Després, al vespre, estirats al llit, explicaria un conte o dos o tres als seus fills. Els que volguessin. Perquè els agradava molt aquella estona amb el pare i quan dormissin... Bé, quan dormissin tenia un parell de jocs pensats per fer amb la seva dona. Prepara't que vinc!
Avui seria un punt d'inflexió en la seva vida. Posaria les coses al seu lloc i es jurava, ja sabia que ho havia fet altres vegades però aquest cop anava de debò, que la feina no passaria mai més per sobre dels seus. Amics i familiars. Estava decidit i una decisió tan important, calia segellar-la. Calia marcar-la per recordar-la sempre més i per això, va decidir fer una cervesa abans d'anar a casa, com un ritual. Com un conjur. 
Anava en cotxe cap a casa i va decidir entrar al primer local que va veure. Un que havia vist sovint i on mai havia entrat; a la sala Bataclan
- Bon dia, senyor... 

Per tots aquells que no podran dir però també,  per aquells que no podran sentir...



dijous, 12 de novembre del 2015

Festa Major popular

Aquests dies és Festa Major a Mura. Per Sant Martí. El programa d'actes és força variat. Avui, per exemple, feien titelles pels nens i nenes i després un joc de pistes, i és clar, com que els xics van a l'escola ens hi hem quedat. Tenen amics i els agrada jugar amb ells. Bé, amb el gran ens hi hem quedat, el més petit, abans de l'espectacle de titelles ja pesava figues i ha marxat. 
Abans d'anar-hi tenia dubtes de qui serien els artistes que farien titelles. Hi he arribat una estoneta abans que comencés l'espectacle i en entrar-hi, estaven assajant. La sala era fosca i només una parella d'avis feien de públic per tal de veure com es veia. A mi, personalment m'ha sonat força bé, tot i que tampoc n'he vist gaires com per ser massa crític. M'ha estranyat veure una mare de l'escola, no una que s'hi dedica professionalment, sinó una altra que diria que no es dedica a això, actuant en l'obra. Per tant, he deduït que col·laborava puntualment en aquest espectacle. 
Ara bé, quan ens han deixat entrar per veure l'obra, he descobert, amb certa il·lusió i més sorpresa, que l'obra la feien pares i mares de l'escola. De fet són part important dels habitants del poble, amb només uns cent setanta habitants entre setmana, són un gruix important de l'actiu humà i sabent que tenen el que tenen, supleixen les mancances d'un poble petit, amb la participació activa en tot allò que puguin i fent el que calgui per dinamitzar el poble.
Més tard, quan ha acabat l'obra, hem fet el joc de nit i aquí, ho reconec, ja sabia que ho feien els pares i mares de l'escola. Repartits en grups feien proves als nens i nenes per la part alta del poble tot fent-los córrer i jugar per places i carrers. Sembla una bestiesa, però en aquests pobles petits, veure i sentir nens i nenes córrer i jugar per les places i carrers és molt important. Bàsic, perquè dóna vida a espais que rarament estan ocupats i els retorna als seus legítims propietaris: els nens i les nenes, i així ho diuen els avis.

dilluns, 9 de novembre del 2015

No fem el préssec

Fa un any votàvem. Un vot sense cap valor legal però un gran valor històric, perquè gràcies al vot d'aquell dia i manifestacions massives durant anys, el 27S vàrem votar en clau de país. En clau d'Estat.
Avui s'ha fet una declaració sense cap valor legal, diuen alguns. Només una declaració d'intencions però altre cop, aquesta declaració esdevé, com el vot de fa un any, una declaració de gran valor històric. Perquè engega un procés i sobretot, perquè demostra i constata que és un procés que va endavant i que no té aturador.
Ara estem a una cruïlla. Ara s'ha de decidir quin serà el govern que porti a terme el mandat democràtic sorgit de les urnes i l'horitzó que se'ns obre fa vertigen. Fa por. Perquè tot és possible i només depèn de nosaltres. Massa anys hem estat presoners de les nostres pors. Tenim la síndrome d'Estocolm. Segrestats des de fa temps, temem decidir, temem prendre les regnes del nostre futur i menar-lo cap allà on volem. Durant anys hem estat esperant arribar aquí. Trobar-nos com ens trobem ara i perquè és un fet històric, perquè és un moment únic, cal tenir líders de mires amples.
Aquest procés no es pot encallar perquè Junts pel Sí s'enroqui en el seu candidat, però tampoc perquè la CUP decideixi abans, matar l'emissari que escampar el missatge. No pot ser. Cal arribar a un acord i en aquest cas, cal fer confiança perquè si no anem plegats ara, si no trobem la manera de tirar endavant el procés, aquest se'n ressentirà i la confiança cega que tenim molts en els nostres dirigents, perquè veiem que som molts que els empenyem, es veurà afectada i ja no parlarem de qui menarà la nau cap a la Independència sinó quin partit sobreviurà a unes altres eleccions.
No fem el ruc. No siguem orgullosos. Aconseguim posar-nos d'acord i fem que Catalunya passi per davant de tot, polítics i partits, i un cop siguem lliures, un cop siguem independents, després decidim quin país volem. Sinó ens passarà com ja ens ha passat històricament, que discutim pel què podríem ser i acabem sent una autonomia ofegada i orgullosa.

dimecres, 4 de novembre del 2015

Fent pràctiques... diuen.

Hi ha imatges que tenen valor pel que representen i no pel que són. Des de fa un temps, quan aquí es parla del procés, de manera pacífica, civilitzada i fins a cert punt intel·ligent, des de l'altre costat, apareixen gestos sorgits del sota ventre. A vegades en forma de declaracions de polítics rancis o periodistes ofesos, d'altres en forma d'amenaces directes i d'altres de militars passejant-se pel territori, ja sigui en vehicle o bé a peu.
Avui ha estat aquesta darrera. Una colla de militars, una trepa d'energumens, fent-se una foto a la Mola, a Sant Llorenç del Munt. Suposo que la seva intenció és fer por. Avisar que són presents. Ara bé, més que aquest sentiment, que el poden despertar però més pel tipus de personatges que són i no pas pel que representen, la seva presència em desperta d'altres sentiments. Un de ràbia. Perquè aquests personatges no hi pinten res aquí. Tenen els seus tancats per jugar a fer el fatxenda lluny dels centres civilitzats i allà poden veure qui la té més grossa i trenca més nous a cops de cap sense emprenyar a ningú. D'altra, de pena. Perquè aquests personatges, obedients, em desperten una tristor profunda. Veient-los em pregunto quines mancances han tingut de petits o bé tenen de grans, per delegar tota responsabilitat a una altra persona. Incapaços de raonar o pensar. Capaços de matar o morir per diners. Són l'exemple del que no volem pels nostres infants: aquesta manca de personalitat, aquesta síndrome de Peter Pan eterna, jugant amb armes i fent el milhomes. Recordo d'aquell que m'explicava que en un quarter varen arrestar una escopeta durant un cap de setmana per un accident o deixaren tancat un cotxe en un garatge acusat de provocar no sé quines lesions. I el més gros és que una persona, en ambdós casos un soldat ras, que se suposa adulta i racional, acceptés passar unes quantes hores vigilant que una escopeta o un cotxe no fugís. Vaja, que llargs, no sembla que ho siguin.
El més trist però, és que qualsevol il·luminat pot fer de soldat i anar armat. Pot tenir accés a una escopeta si s'allista. De fet el ministre, no fa massa, va abaixar el llindar de reclutament i els requisits varen esdevenir irrisoris, només calia, pràcticament, fer ombra per poder ser militar. Segurament la manca de militars és un èxit de la universalització de l'educació però un fracàs, perquè se sustenta en alguns d'ells, de les polítiques migratòries. Viva Honduras!
Fa uns anys, un dels assaltants a una carnisseria àrab que hi havia a Sant Vicenç, es va fer militar. Irònicament, temps després, el van enviar a Orient Mitjà en missió de pau. Ja us podeu imaginar la ironia. El llop enviat a casa del ramat. No vull ni pensar què devia fer aquell paio armat i campant de manera impune.
Avui, aquests militars han visitat La Mola. Esperem que si van fer sortides culturals, acabin per abandonar la feina i esdevinguin homes de profit.


dimarts, 3 de novembre del 2015

Sortim poc a l'exterior

Les escoles sortim poc a l'exterior. Tenim un patrimoni que ens assalta i preferim restar tancats en quatre parets. Preferim la seguretat d'un edifici conegut i una pissarra, els que la fan servir, a mà, que no pas un camp per recórrer. De fet l'explicació la podem trobar en mil i un arguments. El Departament segurament potencia la reclusió dins les aules. És un entorn segur on gairebé tot està controlat i d'aquesta manera s'eviten incidents. També des de les escoles. Sortir equival a un risc. Perquè en la societat d'avui, s'està més pendent d'allò que ens pot passar que no pas d'allò que en traurem si sortim al món real. O bé des dels professionals, perquè l'espai acotat d'una aula ofereix més seguretat i garanties que un entorn obert i sense el nostre control. O qui sap si pels pares i mares, que veuen l'escola com l'indret de màxima seguretat enfront de les incerteses del món exterior. Sigui com sigui, sortir costa.
Tenim els coneixements a l'abast de la mà, des de la descoberta del poble a l'entorn natural o social, passant per qualsevol altre competència i en canvi preferim la visió filtrada i esbiaixada d'un llibre o d'un ordinador abans de trepitjar la realitat. I és trist. Perquè les pors fan que ens perdem una riquesa única i que un aprenentatge que es podria fer d'una manera més plaent, més propera i vivencial, acabi uniformitzant-se arreu i esdevenint un aprenentatge llunyà. Gairebé aliè.
Les escoles sortim poc i les causes són moltes, però tancats en el nostre capoll de seguretat, ens estem perdent un món que passa. Un món ric i variat. Una vida que córrer i que no s'espera a que anem a veure-la. Aprendre, com la vida, és arriscat, perquè les seguretats i les certeses que teníem trontollen amb el coneixement i potser l'equilibri interior del que gaudíem, i on ens sentíem confortables, es trastoca i haurem d'aprendre a equilibrar-nos de nou. Haurem d'esforçar-nos.
Sortim poc a l'exterior. Segurament, hi haurà un dia en que l'aprenentatge serà totalment exterior, aprofitant el que la natura ens ensenya i el que el patrimoni ens ofereix, senzillament el que tenim a l'abast i espera a ser  trobat per enriquir-nos en tots els sentits.