dissabte, 30 de gener del 2010

Si no puc escollir, usaré Internet i a piratejar.

Aquest dilluns està convocada una vaga per part del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, per mostrar el seu rebuig a la quota de pel·lícules en català.
Aquesta vaga, una tancada de sales de cinema, es fa coincidint amb l'entrega dels premis Gaudí de cinematografia, que concedeix l'Acadèmia del Cinema Català, per tal de pressionar la conselleria.
Podríem pensar, si estiguéssim en un país normal, que aquesta vaga respondria a una acció per reivindicar la qualitat del cinema o bé per defensar els drets dels consumidors, però paradoxalment, aquesta vaga es fa sense tenir en compte cap d'aquests criteris. De segur que obeir la llei seria una millora del servei, ja que tothom podria escollir la llengua, amplificant l'oferta, a més d'afavorir la supervivència del català, però el motiu de queixa, visca el negoci, no és millorar el servei i posar-se de la banda dels consumidors, sinó vetllar perquè els beneficis no minvin. I a sobre tenen els nassos d'intentar posar-nos del seu costat, quin cinisme!
Ep, és molt lícit que protestin, però diguem les coses pel seu nom i que no ens enganyin. És una vaga per mantenir un servei mediocre però amb uns bons beneficis i punt.
I jo em pregunto tot pensant en els beneficis, que no veuen pel·lícules a Malta i a Dinamarca i Islàndia i a Bulgària i a ...? I que no sobreviuen els seus cinemes? En aquests països hi ha menys parlants d'aquestes llengües que del català i de segur que tenen cinema en la seva llengua, encara que potser és subtitulat.
Doncs bé, no ho descartem, seria una bona opció, versió original i subtitulat en català, com proposa també la llei. Però és clar, després haurien de doblar-ho de nou per arribar als mercats de parla espanyola i per tant una nova despesa que es volen estalviar.
Així doncs, si fan vaga pels seus interessos, sense tenir en compte els que voldríem cinema en català, fent el longuis a les demandes dels consumidors, a mi que no em vinguin a tocar-me la fibra amb la pirateria. Ens tracten de ciutadans de segona, però ens fan pagar un preu de primera.
Està clar que ells no vetllen per mi, aleshores jo vetllaré per mi. El cinema, mentre no estigui en català, la millor oferta, pirata si s'escau o sinó aquells que com a mínim no fan vaga.
Ja decidiré.

dijous, 28 de gener del 2010

Via fora catalans, via ràpida!




A Catalunya els guanys de les concessionàries de peatges puja a més de 700 milions d'euros l'any. Mentre que el 67 % de les vies ràpides a casa nostra són de peatge, a la resta de l'Estat ho són el 20 %. A la comunitat de Madrid només el 3 % és de peatge ( Dades del 2008 )
Si mireu recorreguts, per exemple a Via Michelín, on podeu saber els quilòmetres i preus de peatges, descobrireu que anar a Sevilla - per allò de visitar el què en queda de l'Expo - des de Barcelona costa 33,45 €, els quals íntegrament es paguen fins a València, la resta, de València a Sevilla convida la casa.
Però posem per cas que voleu anar a Madrid, pel tema de la solidaritat, doncs bé, pagareu 29, 35 €, que és el què costa pràcticament arribar a Saragossa ( 24,15 € ). Ara, si hi anéssiu des de València, Còrdova, Albacete, Sevilla, Jaén, Burgos... res de res. També hi ha recorreguts que paguen gairebé simbòlicament, com és l'autopista de Salamanca, Badajoz, Saragossa...
Un curiós exercici és posar sobre la pell de brau les autopistes de peatge i les autovies i curiosament es troben, sobretot les primeres, als Països Catalans, Euskalerria, Galícia i a l'entorn de Madrid. Fora d'aquests territoris les opcions són més econòmiques, per a ells és clar. Només cal intentar desplaçar-se per dintre del territori català de manera ràpida, que aleshores serà sinònim de manera cara.
També cal dir que entre les diferents autopistes els preus difereixen força i ja suposo que heu endevinat on és que es paga més, no? Exacte, a les terres catalanes.
Després hi ha morruts que ens volen vendre la moto, com si no sabéssim quin peu calcen i ens parlen de rescatar peatges i altres històries que ni ells es creuen, però és clar, el vot és el vot i sobretot a terres hostils.
De la tasca de la Generalitat, que té l'opció de mostrar el tarannà i ho fa amb autopistes com la de Manresa tampoc en farem bandera, tot i que mal per mal, prefereixo que els diners es quedin aquí que pagar les autovies d'Ebre enllà, que dol més.
Per tant, ja tenim un altre motiu per cantar allò d'adéu Espanya, adéu.

dimecres, 27 de gener del 2010

Ignorància o mala fe

Fa temps, una manera de mostrar la disconformitat amb un personatge era posar el seu retrat cap per avall. Un dels il·lustres que posà de moda aquest gir reial fou en Felip V, un Borbó. Ara bé, a més de deixar-nos aquest costum, al Quint mai li estarem prou agraïts per haver-nos regalat de propina l'expressió anar a can Felip, que s'escampà com la pólvora que gastà per aquests rodals. Ve a ser el mateix que anar a les latrines, vaja, als vàters d'ara. Encara avui en dia a algunes cases es fa servir i personalment, crec que s'hauria de recuperar i més veient que de Felips en tornen i amb el mateix tarannà.

Per cert, aprofitant les històries reials us deixo un vídeo humorístic d'un graciós còmic espanyol. Parla de manera peculiar, però no patiu, està subtitulat per tal de que no us en perdeu res. Espero que trobeu els jocs de paraules que fa servir, les ironies que s'empesca i el bon rotllo que desprèn. És un mestre de la eloqüència, un magnat de la precisió, un geni de les finances - les seves, és clar-.

Un muntatge que ens recorda certs fets, per allò de no perdre l'horitzó.





dimarts, 26 de gener del 2010

Arriba en Martí


Allà la llunyania una silueta destaca, un personatge s'intueix. Apropant-nos lentament, notem una ràfega d'aire, massa càlida per aquestes dates, que li aparta el serrell, tot deixant al descobert una cara mal afaitada sota un front arrufat.
Enxiquint els ulls, amb un mig somriure mal dissimulat, comença a mirar arreu desafiant. És l'hora de saltar a l'arena. És l'hora d'actuar. La recambra la té plena d'intencions, les articulacions llestes per a l'embat. Poc li costa, és dels més ràpids, a més dels més fins, i ho sap.
Molt confiat, segur com és, feia temps que esperava aquest moment. Està avesat al combat, és especialista en el cara a cara, domina l'art de l'oratòria, mestratge de la maièutica.
Però compte, bo com el que més, quan cal és crític de mena, sarcàstic sense pal·liatius, creixent a cada enfrontament. És un soldat aprenent, cerca els mots allà on cal, busca el vocable adequat, la paraula escaient i com una daga gelada, com una maça pètria, la deixa caure sense pors, sabedor que parla a consciència. Sabedor que quan parla, si parla, és difícil de rebatre.
No espereu grans missatges, no espereu llargues lletanies. És estalviador de mena, no malgasta en perífrasis, sap el valor de cada mot i l'empra amb criteri, el temps cal gestionar.
Ai dels adversaris mediocres, ai dels contrincants sense conviccions. Sobre ells caurà un os dur de rosegar, un personatge singular.
A partir d'ara, a Castellar, tothom hi guanyarà, car algú assenyat, concís i calmat, fa entrada a l'escena política i aviat els seus mots ressonaran al temple popular.
Vàrem començar amb el Rafa, ara seguim amb el Martí, potser aviat, serà un temple sense mediocritat.

dissabte, 23 de gener del 2010

Dóna'n una mica... de tu

A vegades em sorprenc. Ja ho sé que no tothom funciona igual i per sort és així, però em sembla que estem perdent quelcom. Avui en dia treballar pels altres de manera desinteressada no està en voga.
Segons Kant, em sembla recordar de les classes de filosofia, tota acció és interessada, no hi ha res gratuït, ja sigui perquè n'esperes quelcom a canvi de material o bé més espiritual, tipus satisfacció, reconeixement, fer allò que es creu que cal fer... bé, que en trauràs quelcom que t'omplirà d'alguna manera i la veritat, potser és cert i ja està bé, però sembla que darrerament les satisfaccions personals o materials no omplen prou com per veure cues de gent treballant pels altres.
Molts poden fer feines de monitor, d'altres a associacions, però, i m'agradaria equivocar-me, una immensa majoria només espera. Està a l'aguait del què se li ofereix, sense retorn. Sense preguntar-se en què puc ajudar jo i si rasques una mica, potser fins i tot són dels exigents.
Els que esperen dels altres, que els hi facin, que els hi muntin, però a l'hora d'invertir el seu temps, de dedicar esforços pels altres, sembla que no va amb ells, que no els compensa i que el seu temps és molt més car.
Naturalment em venen a la ment les paraules d'en Kennedi amb allò de no et demanis què pot fer el teu país per tu, demana't què pots fer tu pel país i veient on som, no sé si molta gent es demana què pot fer, ni que sigui pel seu veí.
El treball en associacions és desagraït, les entitats fan un munt d'hores i sembla que pateixen d'efectius, però sort n'hi ha dels que hi són. Tothom vol activitats, tothom vol ofertes però pocs es mullen i es posen a l'altra banda de la moneda.
Podríem excusar-nos dient que és el preu de la societat consumista on vivim, del materialisme que ens impera o bé de l'educació que prioritza l'individu sobre la col·lectivitat, però sigui com sigui, el motiu no supleix la pèrdua, ni la fa menys dolorosa. Enrera queda el donar temps desinteressadament, el comprometre's amb els altres, el posar-se al lloc dels altres. Associacions, entitats, semblen espectres del què foren, on la mateixa feina titànica es reparteix en menys efectius, però amb les mateixes expectatives.
Qui sap si d'aquí poc no ens penedirem d'on anem, valorant sobretot què tenim, sense valorar allò que som, allò que oferim.
Molts diran que són els joves els que no fan, però potser, i aquí m'incloc en la reflexió, tots hauríem de pensar què fem en el nostre dia a dia pels altres, quina empremta deixarem del nostre pas.
Serà una empremta suau, que la propera onada esborrarà o bé serà una petjada ferma que, com la d'en Neil Armstrong, perdurarà llargament?
No ho sé. Depèn de cadascú, sempre hi serem a temps, però caldrà esforçar-se.

divendres, 22 de gener del 2010

$empre Guanyem Alguns Euro$


Escoltar música mentre et pelen té data de caducitat. Enrera queda escoltar els empallegosos 40 principals. Finalment els han enxampat. Aquests trinxeraires fraudulents, perruquers en diuen, es veu que s'aprofitaven dels músics sintonitzant emissores clandestinament i deixant que els clients escoltéssim música de manera il·legal, tot robant el pa dels artistes.
Ara bé, les guineus de l'SGAE, falcons voraços, protectors dels intel·lectuals i dels creadors de l'Estat, els han descobert i justament els reclamen la quota pertinent per tenir la ràdio encesa. Només faltaria!
Per la seva banda, els perruquers, murris ells, engeguen una campanya perquè portem la nostra música de casa, tot passant-nos la pilota. Caram tu, que en són de filisteus.
Però, no patiu, l'SGAE està a l'aguait i no es deixarà entabanar.
Fixeu-vos sinó que també va enxampar, no sense dificultats, a uns altres deplorables pirates, púrries de la societat, tots ells camuflats de venerables avis que es reunien en un casal per veure la tele sense pagar ni consumir. Valga'm Déu, on s'és vist.
Sort que l'SGAE està en tot i els ha aturat els peus que si no...
I malgrat la gran feina que fan, hi havia qui volia fer befa d'ells, com si no tinguessin raó, però hàbils com són, feren anar un dels seus llargs tentacles i aconseguiren clausurar el sinistre lloc, si més no temporalment.
Ja se sap, no tothom està d'acord en pagar per evitar la pirateria, però és de llei. És de dret. I és que tenen una feina desagraïda, ara bé, cal fer-la malgrat la baixa rendibilitat.
Ja avisen, perquè qui avisa no és traïdor ni mal amic, que també lluitaran perquè qualsevol mitjà que pugui servir per fer còpies - CD, DVD, fotocopiadora, telèfon, càmera... - pagui un cànon d'origen, encara que només serveixi per a ús personal, doncs val més prevenir que perdre un euro volant.

dimecres, 20 de gener del 2010

Quan es fa fosc


Fa uns anys, en tenia uns disset, feia de monitor de colònies a la Païssa, a Monistrol de Calders. En una sortida nocturna un sagal es deixà els mitjons a l'habitació, coses de l'estiu; així doncs, al cap de mitja hora de camí ja tenia els peus ben llagats. Per tant, els monitors ens rifàrem qui aniria a buscar-li'n a la casa, tot passant pel bosc, un corriol emboscat i fosc. Bé doncs, em va tocar i va ser un dels dies que vaig haver de fer el cor més fort, poruc com sóc.
I no vaig ser l'únic. Una monitora que intentà atrapar-me per tal de que no anés sol - va decidir just quan acabava de marxar d'acompanyar-me, però és clar, aquell dia era veloç, molt veloç - acabà fent el recorregut també sola, però, servidor, vaig posar la directa i a volar, no fos cas.
Anys després vaig afeccionar-me a córrer. No massa és cert, una estona cada setmana per allò de no rovellar-se. Vaig començar un estiu, però a l'hivern la cosa canvià. Es feia fosc més d'hora i vaig veure que o bé sortia de fosc o bé em quedava a casa.
Després de dies sense sortir - a córrer - vaig decidir fer-ho, però al principi anava amb auriculars, la música ben alta i corria ràpid, molt ràpid, tot cantant per espantar possibles perills. Poc a poc però, a mesura que anava sortint i veia que no passava res, vaig començar a aturar els auriculars i més endavant ja ni els agafava.
Ara, temps després, gaudeixo corrent de nit pel bosc. Això sí, com ja vaig dir un dia, córrer en indrets molt coneguts, no m'agrada perdre'm res.
I la veritat, és una gran sensació. Ets sents... com diria, et sents poderós, però no un poderós altiu i fanfarró, més aviat un poderós de domini d'un mateix, una sensació de control de la situació, d'amo dels esdeveniments, que gaudeixes del què fas. També he descobert els sons: ambulàncies ben lluny, cotxes que passen, gossos que lladren, arbres que dansen, branques que espeteguen o ocells que s'enlairen i m'acompanyen en la cursa nocturna, a més de veure les clarors, reconèixer-ne la procedència. Artés de lluny, més enllà Montserrat mal il·luminat, darrera del Montcau la claror del Vallès, una amalgama de ciutats difícilment destriable des de la distància si no les has viscut. I així anar gaudint dels sentits, amb aquell puntet de llum enganxat al front que sempre ens avança.
Ah, me'n descuidava, mai vaig sol del tot, sempre m'acompanya la meva gossa i no sabria dir-vos qui s'ho passa millor. Jo diria que estem a la par, però és difícil de quantificar.

dimarts, 19 de gener del 2010

De fronteres, avions i trens, sense fronteres, ni avions ni trens.

Doncs potser sí, que de vegades els ocells fan cagarades. I es veu que aquest cop, l'ocell gros, li diu a l'ocell xic, m'estàs fent pujar la mosca al nas, i això que parlant d'ocells i mosques hauria de ser bo pel primer, en aquest cas, potser no és bo ni per aquest. De la mosca no en parlem que sempre emprenya sinó la caces i de l'ocell xic això, és xic però si pot treu pit i ens tocarà l'abús.
Com, plomes escaldades? Tard o d'hora s'haurà de pagar penyora i ves que no la paguem nosaltres malgrat que estiguem amb l'ocell gros, però ja se sap, de vegades els ocells fan cagarades i els catalans som sempre allà baix, mirant cap al cel
I parlant de volar, l'ocell ho té fàcil però nosaltres no gaire. Ara gestionarem les latrines del Prat, l'embolica maletes, el fil musical i potser fins i tot la màquina de cafès. Visca la gestió compartida, visca l'estat.
I per si fos poc, també ens cedeixen rodalies. Ara, fem matemàtiques! Si a un tren li treus l'estació, les vies i el tren, què et queda? La gent emprenyada perquè va tard, les factures de l'electricitat i un president ben content, sí senyor. Lloem la catalana-gestió.
Que en som de babaus!

dissabte, 16 de gener del 2010

La corrida

L'altre dia vaig tornar a sentir en Cabrel després de molt de temps i de nou em vingué al cap una cançó seva, de les que més m'agradà. Segurament ara tornarà a estar de moda, si més no ja es comença a escoltar pel Parlament...

Us en deixo la traducció al català i l'enllaç d'aquesta amb imatges...
A gaudir-ne!


En el temps que porto esperant en aquesta habitació negra
Sento com es diverteixen i com canten
Al final del corredor
Algú ha tocat el forrellat
I m'he capbussat cap al gran dia
He vist les fanfàrries, les tanques
I la gent al voltant

Al primer moment he cregut
que només calia defensar-se,
però aquesta plaça sense sortida,
començo a comprendre.
L'han tancat darrere meu
tenen por de que reculi,
al final ens les tindrem
amb
aquest ballarí ridícul.

És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Andalusia, ja me'n recordo.
Aquells prats vorejats de cactus,
no tremolaré davant
d'aquest pallasso, d'aquest escanyolit!
L'atraparé, a ell i al seu barret
els faré girar com un sol.

Aquesta nit la dona del torero
dormirà sobre les seves dues orelles.
És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Ja he perseguit fantasmes d'aquests
fins fregar les seves ballarines,
m'han colpejat fort al meu coll
perquè m'inclini.

D'on surten aquests acròbates
amb els seus vestits de paper?
Mai he après a barallar-me
amb nines.
Sentir la sorra sota el meu cap,
és de bojos que això pugui agradar.
He pregat perquè tot s'acabés,
Andalusia, ja me'n recordo.

Els sento riure mentre agonitzo,
els veig ballar mentre jo moro,
no em pensava que algú es pogués divertir
tant al voltant d'una tomba.
És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Sí, sí home, home,
balla, balla.

Cal ballar de nou,
I en matarem d'altres
Altres vides, altres braus
i matarem altres
Vinga, vinga a ballar ...
I matarem altres

I com deia aquell
Si el toreig és art, els escorxadors són els seus museus.

divendres, 15 de gener del 2010

Hi ha camins que l`herba mai colgarà

Aquest matí m'he capbussat en un mar de sensacions. He pres el cotxe i he enfilat cap al Soler, al costat de Perpinyà, per fer-hi una xerrada de matemàtiques, tornant així a la meva escola de professió, on vaig aprendre molt del què sé.
D'entrada tot el viatge ha estat dominat per una frisança incontenible, com una marea creixent que ja em venia de dies enrera per aquell neguit d'explicar quelcom en públic i no saber-se'n del tot mereixedor i que avui, enfilant la carretera, ha fet una triomfal eclosió.
Poc després, a mesura que el viatge avançava i que la destinació s'apropava, s'anava afegint un neguit intern que em feia dubtar de la propietat del meu cos, amb sensacions curioses mentre en veu alta m'anava repetint allò que volia dir per no oblidar-me de res.
Ara bé, un cop a Olot m'he anat perdent, m'oblidava frases, tallava raonaments i poc a poc, he anat callant i deixant-me seduir pel Canigó, el sentinella emblanquinat que guaita la terra catalana.
Aquest, com un imant místic o potser per la bellesa salvatge que desprèn, m'ha atret com sempre i poc a poc, ja amb uns raonaments totalment embarbussats, l'he anat seguint amb la mirada fins a esdevenir mut.
Escortat per ell he travessat la frontera, de nou amb la sensació de portar un cartell enganxat al front on s'hi llegia: Atureu-me, sóc culpable de ves a saber què, però sense més incidents he pres la baixada que mena a l'àrea del poble català, que com la porta Catalana sembla que una ventada hagi desplaçat del seu indret original i els hagi situat a l'atzar.
Allà, encara protegit pel Canigó ha començat a sonar una cançó d'en Cabrel, d'aquelles que m'ensenyaren per tal d'ajudar-me amb el meu mediocre francès i malgrat la paradoxa de la situació, aquella veu francesa m'ha retornat a l'època de la Bressola dels contrastos, a l'escola familiar, dels viatges amunt i avall, de l'entendre un poble català que també parla en francès.
I ja al col·legi, amb les velles amistats a tocar i les noves incorporacions, més nombroses, expectants, he tornat a reviure aquella sensació de l'escola de tots, del viver de mestres. Joves i no tan joves junts estimant la professió, honorant la vocació. Persones que des de fa temps alguns, des de fa poc molts, han entrat en aquesta família que treballa pel país i per la mainada, que es planteja reptes de país i de futur, que busca el millor pels infants i pel país.
Una escola que pensa globalment i actua localment. Un projecte envejable amb uns professionals admirables.
De nou el caliu de la Bressola m'ha acompanyat. De nou m'he desvetllat amb la visió d'un projecte fet realitat, d'un somni que segueix endavant.

dimarts, 12 de gener del 2010

Les matemàtiques en vertical

Fa uns dies em va trucar el Cesc, el director de la Bressola de Prada, demanant-me si els podia fer cinc cèntims de com treballar les matemàtiques en vertical. La qüestió és que durant uns anys vaig treballar-hi a Prada i sabent que m'agraden força les matemàtiques em llençà el caramel hàbilment.
La temptació em seduí. D'una banda tornar a veure antics companys de feina, alguns molt més que això, ja que després de cinc anys convisquen intensament, com un dia ja vaig dir, esdeveniren la família del Nord i de l'altra el repte de posar blanc sobre negre d'allò que creiem que sabem, em féu acceptar el repte. Vaja, tirar-m'hi.
Ara, sabedor que és un gran repte i que potser serà difícil satisfer les seves necessitats. Avui, després de força dies preparant-me la sessió, crec que ja començo a estar a punt, si més no amb les eines de què disposo. No n'hi ha més.
Així doncs, encara que el repte és gran, potser massa gran, el temps dirà. La sessió serà d'una hora, inicialment havia de ser d'hora i mitja però s'ha escurçat i va destinada als mestres d'Inicial fins a Secundària de la Bressola. Tota una gran família.
Dilluns, ja havent paït la xerrada, decidirem si ha estat profitosa o no. De moment us deixo, per si a algú li interessa, un recull d'activitats matemàtiques que poden servir per a treballar en vertical.
A la dreta, a temes d'escola, n'hi ha algunes més.

dijous, 7 de gener del 2010

De diaris locals, n'hi ha un munt.

Hi ha un diari, l'Indépendant, que ve a ser com un Regió7 o el Punt, però a l'Estat francès. És clar que allà, per tal de no crear consciència de país, les informacions que dóna segueixen una divisió territorial que desdibuixa el què podria ser entès com a límits nacionals, és a dir, el què seria la Catalunya Nord, està inclòs en el Llenguadoc, de manera que es difumina i s'esborra qualsevol referència nacional. Aquest és un dels intents de l'estat francès per tal de minoritzar i esborrar la identitat catalana.
En aquest diari hi ha a més de moltes notícies de la Catalunya del Nord en francès, enllaços des de la redacció en català. Són blogs que ens fan un filtratge de notícies del sud que poden interessar al nord, o segons com a l'inrevés.
De tant en tant li dono un cop d'ull, primer per veure com els va i després perquè també m'interessa el què passa a l'altra punta del país.
Us deixo l'enllaç perquè veieu què els arriba també d'aquí, ara que les televisions del sud les van tancant i les ràdios també per tal de que no tinguin gaires estímuls poc controlats en català i també per aquells que encara desconeixen la catalanitat existent dins l'Estat Francès.

dimarts, 5 de gener del 2010

Carta als reis, per si de cas.

Ben trobats reis d'orient;
Aquest any m'he portat... com ho diria? Per alguns bé, no tan bé per d'altres, però sempre he actuat de cor, que ja és molt. Per això, perquè crec que potser m'ho mereixo, m'agradaria demanar-vos quatre coses. Res, nimietats.
Per a mi no us demanaré gaires coses, que aquest any ja ha estat especial amb l'arribada del meu fill, però posats a demanar-ho tot, us l'escric.
Del món, de la pau, la germanor i la solidaritat, dispenseu-me però per no repetir-me, que ja us ho demanen d'arreu, us en lliuraré. Feu allò que us diguin d'altres més saberuts i segur molt més experimentats, que avui, miraré cap endins.
Aquí estic, amagat en un petit racó del sud d'Europa, mal conegut però molt estimat, i més cobdiciat i m'agradaria demanar-vos algunes coses per millorar.
De l'escola feu-ne la veritable eina de futur. Una escola que garanteixi infants feliços i encuriosits, que la resta ja vindrà sola, ajudats de les famílies.
De la salut, això, tenir-ne i en cas de mancar-ne, seguir disposant de grans professionals, amb tot el temps del món, perquè no? I ben equipats.
També m'agradaria que a ningú li faltés el plat a taula, ves, quan t'acostumes a menjar, dol haver-ho de deixar i del sostre per aixoplugar-se, ara que ja heu fet el primer pas, deixant moltes cases buides, potser ho podríem també acabar d'arreglar.
I una altra demanda seria per la natura. Bella paraula aquesta. Sé que molts també us ho demanen però per si de cas, perquè casa nostra és petita i des d'allà dalt estant potser no es veu tot, ajudeu-nos a tenir cura dels nostres boscos i muntanyes, prats i rierols, mars i fondalades, que poc tenim i molt apretem.
Ja ho sé, semblava que només volia quatre coses però quan t'animes vas fent, ja se sap, demanar és gratuït. Però perquè no us queixeu i per fer-vos-ho més fàcil només us demanaré una cosa, per si aquestes altres no podeu, ja que amb una farem.
Doneu-nos el dret a decidir, el dret a ser independents, que de la resta, ja ens n'ocuparem.
Atentament un servidor més.

dilluns, 4 de gener del 2010

Les nits de reis

Fa anys, potser 20, la nit de reis es llevà amb una sorpresa. Feia temps que ja sabíem això dels reis, que no vénen d'orient sinó de més aprop, però sorprenentment, a casa passaren de nou. El dia es llevà amb un present a la porta d'entrada.
Ningú no sabia d'on venia, ningú no l'havia fet. Ja havíem deixat enrera la il·lusió d'esperar aquella nit amb ulls d'infant i altre cop, ens il·lusionàrem davant d'aquell misteri. El paper ho deia ben clar, el nom es llegia perfectament. Algú havia fet de rei i el millor, no sabíem qui era. Fins i tot vàrem tardar uns quants dies a esbrinar-ho.
Fou un detall sense gaire valor econòmic, quelcom embolicat amb un significat especial. Res de comprat, res d'adquirit mecànicament, una cosa feta per despertar de nou la il·lusió. Un any un pastís, un altre un test amb un pi, un altre unes pedres pintades i així petits detalls que et feien tornar a esperar aquella nit amb alegria.
Amb els anys, aquella iniciativa individual, aquest regal fet sense esperar res a canvi, s'ha anat escampant i ara, la nit de reis, correm per no topar-nos amb d'altres reis, companys i amics que volen oferir un detall, una il·lusió. Sembla però que tothom ho té clar, el detall poc importa, el joc de fer de rei és el què atrau i reservar una estona aquests dies per pensar amb els companys és el què val. Ara, per sort no tothom hi participa, cadascú mostra l'afecte com sap, només faltaria.
Aquesta nit però, les cases resten obertes, algunes amb moscatell i torrons, d'altres parades per a un àpat suculent i el què va començar com l'estirabot d'un, potser una broma d'adolescent, s'ha convertit en una tradició entranyable, fent que les anades i vingudes sovintegin a la nit.
Enguany tornarem a esperar de nou amb il·lusió aquesta nit, la nit dels reis de debò i l'endemà, ja ho comentarem.

dissabte, 2 de gener del 2010

Agafant aire prop del mar

Després d'uns dies de repòs amb amics al Delta de l'Ebre, concretament a L'Ampolla, ja torno al peu del canó per encetar l'any que comença amb energia i moltes ganes per a tot.
Sovint canto les excel·lències de casa nostra, però és quan m'hi passejo sense presses que me n'adono de la sort que tenim i també és aleshores que pateixo, perquè m'agradaria que aquesta bellesa no es perdés per deixadesa o mala fe.
Ara bé, pensem positivament i no obrim nous fronts que l'any és llarg i de segur hi haurà moltes altres coses per a comentar, com la recollida de signatures pel "dret a decidir" feta les darreres eleccions i tipificat com a delicte electoral, o les eleccions que s'acosten i sembla que ja han encès motors, o el tancament aquest any - o no - del tema de l'Estatut, o els referèndums sobre el futur de Catalunya, o molts altres temes que aniran sortint, per allò de tenir sempre la ment ocupada i no tornar-nos ociosos.
Tot i això però, per començar l'any amb bon peu, us deixo unes fotografies d'aquests dies, qui sap si de la calma abans de la tempesta. Són unes fotografies que crec que plasmen el què deia de la bellesa de casa nostra, si més no d'un raconet de casa nostra, que encara en queden molts.