Fa uns anys, en tenia uns disset, feia de monitor de colònies a la Païssa, a Monistrol de Calders. En una sortida nocturna un sagal es deixà els mitjons a l'habitació, coses de l'estiu; així doncs, al cap de mitja hora de camí ja tenia els peus ben llagats. Per tant, els monitors ens rifàrem qui aniria a buscar-li'n a la casa, tot passant pel bosc, un corriol emboscat i fosc. Bé doncs, em va tocar i va ser un dels dies que vaig haver de fer el cor més fort, poruc com sóc.
I no vaig ser l'únic. Una monitora que intentà atrapar-me per tal de que no anés sol - va decidir just quan acabava de marxar d'acompanyar-me, però és clar, aquell dia era veloç, molt veloç - acabà fent el recorregut també sola, però, servidor, vaig posar la directa i a volar, no fos cas.
Anys després vaig afeccionar-me a córrer. No massa és cert, una estona cada setmana per allò de no rovellar-se. Vaig començar un estiu, però a l'hivern la cosa canvià. Es feia fosc més d'hora i vaig veure que o bé sortia de fosc o bé em quedava a casa.
Després de dies sense sortir - a córrer - vaig decidir fer-ho, però al principi anava amb auriculars, la música ben alta i corria ràpid, molt ràpid, tot cantant per espantar possibles perills. Poc a poc però, a mesura que anava sortint i veia que no passava res, vaig començar a aturar els auriculars i més endavant ja ni els agafava.
Ara, temps després, gaudeixo corrent de nit pel bosc. Això sí, com ja vaig dir un dia, córrer en indrets molt coneguts, no m'agrada perdre'm res.
I la veritat, és una gran sensació. Ets sents... com diria, et sents poderós, però no un poderós altiu i fanfarró, més aviat un poderós de domini d'un mateix, una sensació de control de la situació, d'amo dels esdeveniments, que gaudeixes del què fas. També he descobert els sons: ambulàncies ben lluny, cotxes que passen, gossos que lladren, arbres que dansen, branques que espeteguen o ocells que s'enlairen i m'acompanyen en la cursa nocturna, a més de veure les clarors, reconèixer-ne la procedència. Artés de lluny, més enllà Montserrat mal il·luminat, darrera del Montcau la claror del Vallès, una amalgama de ciutats difícilment destriable des de la distància si no les has viscut. I així anar gaudint dels sentits, amb aquell puntet de llum enganxat al front que sempre ens avança.
Ah, me'n descuidava, mai vaig sol del tot, sempre m'acompanya la meva gossa i no sabria dir-vos qui s'ho passa millor. Jo diria que estem a la par, però és difícil de quantificar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada