dissabte, 23 de gener de 2010

Dóna'n una mica... de tu

A vegades em sorprenc. Ja ho sé que no tothom funciona igual i per sort és així, però em sembla que estem perdent quelcom. Avui en dia treballar pels altres de manera desinteressada no està en voga.
Segons Kant, em sembla recordar de les classes de filosofia, tota acció és interessada, no hi ha res gratuït, ja sigui perquè n'esperes quelcom a canvi de material o bé més espiritual, tipus satisfacció, reconeixement, fer allò que es creu que cal fer... bé, que en trauràs quelcom que t'omplirà d'alguna manera i la veritat, potser és cert i ja està bé, però sembla que darrerament les satisfaccions personals o materials no omplen prou com per veure cues de gent treballant pels altres.
Molts poden fer feines de monitor, d'altres a associacions, però, i m'agradaria equivocar-me, una immensa majoria només espera. Està a l'aguait del què se li ofereix, sense retorn. Sense preguntar-se en què puc ajudar jo i si rasques una mica, potser fins i tot són dels exigents.
Els que esperen dels altres, que els hi facin, que els hi muntin, però a l'hora d'invertir el seu temps, de dedicar esforços pels altres, sembla que no va amb ells, que no els compensa i que el seu temps és molt més car.
Naturalment em venen a la ment les paraules d'en Kennedi amb allò de no et demanis què pot fer el teu país per tu, demana't què pots fer tu pel país i veient on som, no sé si molta gent es demana què pot fer, ni que sigui pel seu veí.
El treball en associacions és desagraït, les entitats fan un munt d'hores i sembla que pateixen d'efectius, però sort n'hi ha dels que hi són. Tothom vol activitats, tothom vol ofertes però pocs es mullen i es posen a l'altra banda de la moneda.
Podríem excusar-nos dient que és el preu de la societat consumista on vivim, del materialisme que ens impera o bé de l'educació que prioritza l'individu sobre la col·lectivitat, però sigui com sigui, el motiu no supleix la pèrdua, ni la fa menys dolorosa. Enrera queda el donar temps desinteressadament, el comprometre's amb els altres, el posar-se al lloc dels altres. Associacions, entitats, semblen espectres del què foren, on la mateixa feina titànica es reparteix en menys efectius, però amb les mateixes expectatives.
Qui sap si d'aquí poc no ens penedirem d'on anem, valorant sobretot què tenim, sense valorar allò que som, allò que oferim.
Molts diran que són els joves els que no fan, però potser, i aquí m'incloc en la reflexió, tots hauríem de pensar què fem en el nostre dia a dia pels altres, quina empremta deixarem del nostre pas.
Serà una empremta suau, que la propera onada esborrarà o bé serà una petjada ferma que, com la d'en Neil Armstrong, perdurarà llargament?
No ho sé. Depèn de cadascú, sempre hi serem a temps, però caldrà esforçar-se.

2 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Hem de potenciar l'altruisme. Venim d'una època en que s'ha descompensat l'equilibri entre drets i deures. Molts s'han acostumar a exigir drets sense assumir deures ni implicar-se com a ciutadans en el teixit de la seva comunitat. I així ens va. Crec que tot això també denota que la gent no s'estima el seu país, la seva terra. Si se'l sentissin com una cosa pròpia el tractarien d'una altra manera. No vull pensar que tenim el país que ens mereixem, però...

Josep ha dit...

Sergi,

estic totalment d'acord amb tu.