dijous, 15 de desembre de 2011

Fem matemàtiques globals? Fem pizza




 Justificació

Una de les àrees amb més presència dins del currículum de Primària són les Matemàtiques. Un dels pilars bàsics a l'hora de construir els coneixements dels infants i si bé en les demés àrees es dóna en general molta importància a l'experimentació, a les provatures i als descobriments, en aquesta àrea es prima sobretot la mecànica i la memorística. En general demanem molt treball, més esforços i molt poca imaginació, quan aquest darrer aspecte hauria de ser bàsic. Pal de paller de l'àrea. Poques vegades traspassem el llindar del treball repetitiu i dirigit i només en comptades ocasions es permet certa llibertat d'acció. Possiblement això es deu al temor a una adquisició errònia de continguts o qui sap si a la mateixa inseguretat dels ensenyants a l'hora de raonar els conceptes matemàtics, fent que la major part de coneixements vinguin seqüenciats i estructurats de manera molt estricte i sense gaire marge de moviment.
Si el càlcul s'aprèn memoritzant i repetint, si la geometria s'aprèn a base d'estereotips, si els problemes s'aprenent repetint unes estructures iguals, aleshores si garantim aquest mínims, malgrat siguin insuls i avorrits -sembla que pensin la majoria de mestres- s'assegurarà l'assoliment d'uns infants matemàticament competents.
En les llengües tothom es veu molt capaç d'innovar, de provar, d'experimentar, en les matemàtiques en canvi, fa més por, com si qualsevol coneixement estigués subjecte a un tipus de solució tancada, sense marge de maniobrabilitat. Sense marge d'error ni diversitat de camins per arribar-hi.

L'entorn

Aquesta activitat l'he dut a terme enguany a l'escola de Mura. És una escola rural, amb 25 nens i nenes a tota l'escola. A la classe dels Romans, que és a la que vàrem fer aquesta activitat, hi ha 10 nens i nenes, sis de tercer i quatre de cinquè. He de dir però, per evitar suspicàcies, que fa temps vaig fer pràcticament la mateixa activitat a una escola ordinària, a sisè, amb 26 nens i nenes a l'aula i els resultats, per estrany que pugui semblar, pràcticament iguals. O no, potser més positius a l'escola ordinària on els nens i les nenes no estan tan acostumats a treballar d'aquesta manera i per tant s'hi avocaren plenament ja des del principi.

El projecte

Després d'uns dies treballant fraccions, que com sempre als llibres de text i material complementari surten representades com a particions de pizzes, un nen va demanar quan faríem una pizza. I era un raonament lògic. Si partíem tantes pizzes, les sumàvem, les restàvem, les ordenàvem i en parlàvem constantment, per què no en fèiem? Aquest nen no sabia que temps enrere un altre nen havia fet la mateixa proposta en una altra escola. Tampoc sabia que també vàrem fer pizzes.
Així doncs, després de veure que tothom hi estava engrescat, vaig estar-hi d'acord. Això sí, si volien fer pizza, era cosa seva -reconec que estava tan engrescat com ells, encara que tampoc ho vaig mostrar massa- i havien de ser ells els que s'havien de preocupar de veure com es feia i què es necessitava.
Per tant, el primer objectiu era portar una recepta de pizza. Cal dir que l'endemà mateix en varen portar unes quantes, però no acostumats a cuinar, moltes d'aquestes eren un llistat d'ingredients sense quantitats ni el procés per fer-la. Així doncs, després de veure que el que portaven no ens anava bé, vàrem proposar de buscar diferents receptes a l'ordinador. En vàrem escollir quatre de diferents i cadascú triava la que més li agradava.
Un cop escollida la pizza era l'hora de calcular. Calia, primer de tot, veure quina quantitat d'ingredients necessitàvem. Sabíem que les receptes eren per a quatre persones, però nosaltres ens havíem posat en grups totalment dispars. Quatre volien un tipus de pizza, tres un altre, dos una altra i hi havia un nen que la volia diferent de totes les altres per qüestions d'al·lèrgies. Per tant, per grups, cadascú segons la pizza que volgués, havien de calcular quina quantitat d'ingredients necessitàvem. En aquesta fase jo vaig estar ajudant a l'hora de fer regles de tres, tot i que molts ho feien intuïtivament, buscaven quina quantitat necessitaven per a una persona i després multiplicaven pel nombre de membres del grup. D'altres a partir de dibuixos o esquemes que s'inventaven.
Un cop ja sabien la quantitat que necessitàvem de cada ingredient calia veure quant ens costaria. Per tal de treballar-ho conjuntament i com que a Mura no hi ha supermercat, vàrem decidir buscar per Internet diferents supermercats que coneguéssim i veure'n les llistes de preus.
En aquest cas van haver de fer aproximacions, si volien 700 grams de farina, potser els en calia comprar un quilo o bé un de 500 g i un de 250 g si n'hi havia. Una de les situacions que es va repetir sovint fou veure com els infants s'explicaven com feien les divisions -les fraccions- car era indispensable que qualsevol dels nens sabés com s'havia arribat a aquell resultat. D'aquesta manera les converses a l'aula giraven totes a l'entorn de conceptes matemàtics de manera natural.
Per treballar els preus es van agrupar per parelles, de manera que tots cerquessin preus d'ingredients encara que no fossin de la seva pizza.
Un cop haguérem calculat quan ens costaria fer les pizzes va venir la part més espectacular del projecte. Decidírem repartir-nos la compra dels ingredients per a totes les pizzes entre tots. Deixeu-me dir que el nen que tenia una pizza diferent gairebé tots els seus ingredients eren comuns a les altres pizzes, per tant es podia incloure dins de qualsevol grup si calia. Dit això, per tal de repartir-nos els ingredients només hi havia una premissa. Calia que tothom pagués el mateix o pràcticament el mateix per a poder menjar la pizza.
En aquesta fase del projecte hi va haver diferents mètodes per trobar la solució. Alguns optaren per fer operacions. Calcular què s'havia de comprar, quan costava i dividir entre els membres de la classe. Tot i que es feia difícil dividir segons quins productes. D'altres, els més petits que no estaven acostumats a dividir, varen fer servir un mètode força efectiu. Dibuixaren una graella amb deu caselles, cadascuna amb el nom d'un nen. Tot seguit varen fer retalls de paper on escrivien el preu i el producte i anaven omplint les graelles amb els productes intentant que quedés el mateix a totes les caselles. Si calia retallaven un producte -tarja-, el dividien físicament i alhora matemàtica. Aquest mètode fou el més entenedor per a tots i aquests mateixos nens l'explicaren als seus companys un cop decidírem que era el més just i clar.
Un cop ja sabien què havien de portar, vàrem quedar per fer-ho al cap d'una setmana.

Fem la pizza

El dia de la pizza cada grup es disposà en una taula i a partir de la recepta, el mestre podia donar un cop de mà però eren ells que havien de seguir els passos, feien la massa. Després se la partien de manera que tenien una mini pizza i l'omplien ells mateixos fent-li el dibuix o la decoració que els interessés més.
D'entrada els incomodà que no se'ls ajudés més o més ben dit que no se'ls digués pas a pas què havien de fer, però poc a poc, a mesura que anaven veient que la pizza prenia forma, s'anaren engrescant fins que al final se'ls veia orgullosos del que havien fet i així ho expressaven. Un cop feta la pizza la vàrem portar al forn de pa del poble on ens l'enfornaren. La idea era anar-hi tots plegats i veure com la posaven al forn, però una pluja inoportuna va fer que un servidor s'escapés, amb un cop de cotxe i totes les pizzes, al forn. Poc després tots esmorzaren pizza.

Conclusió

D'entrada semblava que fer una pizza seria una tasca molt manipulativa. Una tasca on bàsicament farien quelcom manual i no es treballarien gaire les matemàtiques però al final, fent el buidat amb ells tot menjant la pizza, ens vàrem adonar que havíem fet un interessant treball matemàtic. D'entrada havíem aplicat les operacions que treballem sovint a l'aula per tal de donar resposta a una inquietud directa. Havíem resolt diferents problemes reals, molts dels quals més endavant ens els trobàvem en fitxes o a l'hora de fer càlcul mental. Havíem aplicat les fraccions a una realitat i podíem recórrer a aquesta imatge mental quan tinguéssim dubtes sobre aquestes. A més havíem treballat diferents unitats de mesura que desconeixíem fins aleshores, així com els estris per mesurar-les. També havíem pres consciència de grup, ajudant-nos i sent justos amb els altres, veient que la responsabilitat de portar els ingredients afecta a tothom o bé que com a grup cal tenir present els interessos de cada individu i les seves necessitats per sentir-nos tots bé.
En resum, va ser un treball que en el temps va durar unes quantes setmanes i que al final valoràrem molt positivament. No cal dir que durant tot el projecte els infants van estar molt engrescats i alhora van involucrar a les famílies, demanant, preguntant, suggerint i alguns, fins i tot, dies després fent altres pizzes a casa.
Si voleu veure comentaris seus o vídeos del procés, podeu clicar aquí i cercar pizzes.

1 comentari:

Mònica ha dit...

Ja he entrat al bloc de l'escola i m'hi he passejat una estona... Ja hi vaig entrar fa temps però ha estat un plaer veure el que aneu fent i agafar idees. Quina sort tenen aquests nens/es de Mura de tenir-te a tu com a mestre!!!!!
Genial el treball de les pizzes! Abraçada!