dilluns, 12 de desembre de 2011

De la guineu al fill

Podrà reconèixer la guineu el xerricar de les rodes del meu cotxe? Haurà ja entès l'estil de música que escolto? M'olorarà mentre avanço per la carretera? 
No ho sé, però darrerament, sembla que ens veiem més. Gairebé cada dia altre cop. Potser m'espera ronsejant fins que em veu de lluny per després escapolir-se. Sempre passo a les mateixes hores, minuts amunt o avall, i per això que penso que m'espera. Serà que l'hauré domesticat? M'haurà domesticat?
El que està clar és que cada matí i tarda des de fa poc, condueixo només pendent de veure-la. De veure onejar la seva llarga cua negra mentre se'n va. La seva mirada penetrant. N'estic captivat. Enamorat, tal vegada.
Les nostres mirades quan s'encreuen parlen molt, es diuen molt. La seva, el seu mirar fix poruc, em sedueix. Em parla de molt endins, de coses massa salvatges en un instant. La meva, més confiada, de moltes pors, de més il·lusions i de massa dubtes per un sol instant.  
Avui altre cop l'he vist, quan se n'anava bosc enllà.
És com a casa. El fill m'ha domesticat. Jo l'he domesticat. D'infants n'hi ha milions. Desenes de milions. De fill però, i en el meu cas en concret, només un i aquest, com la guineu, té la clau. Si cada dia el veus a la mateixa hora, estona abans ja frises per veure'l i a mesura que passa el temps i s'acosta l'hora la il·lusió creix. Igual que al revés, quan el temps es sobrepassa, el neguit augmenta. Notes un buit que només s'omple amb el contacte, amb la visió. Amb l'infant. Amb la guineu.
Això és domesticar. Ens tenim l'un a l'altre i com avui, que està malalt i tu poc hi pots fer per alleujar el mal pas, el cor se t'esquinça. El neguit creix i cada alenada costosa d'ell es multiplica per cent dins teu i comptes el temps que tarda a fer efecte el remei dubtós que t'han receptat, just acabada de donar la cullerada i esperes, i pateixes. I esperes molt, perquè patint, el temps s'alenteix i desitges que tot passi ràpid, però tot té un ritme, una velocitat i no n'ets pas tu el conductor d'aquest tren, no pots accelerar a plaer. Has de deixar fer. Has de confiar. I costa confiar un cop t'has / t'han domesticat.  

1 comentari:

Mònica ha dit...

Sergi, una abraçada gran pel pare i la mare d'en Berenguer. Coratge i paciència. I un petó guaridor per ell. Que es millori!!!!! Una abraçada