dijous, 1 de desembre de 2011

Créixer entre llibres

De petit anava molt a casa dels avis. Vacances, caps de setmana... I era una casa especial. Màgica. Arreu, fos on fos, obrint una calaixera, un bagul o un armari, hi havia llibres. Llibres, revistes, fulletons...I més llibres, revistes i fulletons... Encabits per tots els espais, a tots els racons.
L'avi havia treballat o ajudat, segons les versions, al mercat del llibre de Sant Antoni i tenia molts d'aquests llibres a casa. Li agradaven i en comprava sense mesura. Per tant, la casa estava plena de llibres, arreu en trobaves, fins i tot als llocs més insospitats, a més de l'armari horrorós i mal fet que havia construït el meu besavi per a aquesta finalitat i que es tenia com una obra d'art en aquella casa. Lletja, però una obra d'art.
El millor, per a mi, era que eren llibres de tot tipus, des de llibres sobre la fauna marina a d'altres de política o de fotografia o còmics o el què fos. Literalment, el què fos.
Quan arribava a casa seva sempre anava primer al passadís. Un passadís estret i fosc i allà, assegut al terra, amb les cames creuades tot tocant amb els genolls l'armari i l'esquena repenjada a la paret, anava remenant els llibres. Fullejant-los. Era un espai de pas amb el sòl fred, l'economia familiar d'aquella època - ara hi tornem a ser - no permetia tenir tota la casa escalfada sinó que només les cambres que s'usaven, on em passava hores i hores remenant llibres. Mirant imatges d'uns, llegint d'altres, remenant-los tots. Tenia total llibertat. I allà viatjava, somniava.
Ell es passava les hores al balancí llegint novel·les d'Estefania, jo per terra remenant llibres. L'àvia fent ganxet.
Potser d'aquells dies, d'aquell munt d'hores entre llibres i més llibres, em ve la passió. L'interès per aquests. Per llegir-los i per escriure. Sense cap pretensió, només per gaudir, per passar-m'ho bé, perquè és el què he viscut.
Ara a casa també tinc força llibres, no tants però, i si bé sovint em plantejo la possibilitat de cedir-los a una biblioteca o donar-los a amics, massa trasllats fan mal, un cuquet de molt endins em corseca i em parla de l'oportunitat i la sort que vaig tenir jo tenint tants llibres a l'abast i potser per això, potser pensant amb d'altres més propers, els mantinc a casa. Encara que sempre penso: Un dia...
Però aquest no arriba. És més fort que jo i quan estic una mica moix, cansat, trist o bé alegre i somniador, tan hi fa, m'assec a frec d'aquests i els miro, els observo i, perquè no, a vegades m'agrada passar les pàgines tot olorant-les, tocant-les. Sentir-ne l'aroma i el tacte i aquests em parlen de moltes coses. D'indrets llunyans o propers, d'històries tristes o alegres. D'una infinitat de coses que m'omplen i em fa feliç.

2 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Bellíssims records! I narrats amb molta emotivitat. M'ha agradat molt llegir-los.

Sergi ha dit...

Me n'alegro.