divendres, 9 de desembre de 2011

Calders-Barcelona

Arribant a Castellar
Ahir, amb la colla de Calders Bike, vàrem fet una sortida especial. Vam anar a Barcelona des de Calders. No és una sortida especialment bonica en quant a paisatges però té quelcom. Sortir de casa i arribar a la capital catalana és una experiència curiosa.
Vàrem sortir ben d'hora, quarts de vuit - abans és massa fosc - i per carretera vam baixar fins al sot, a Monistrol. Allà, passant per dins del poble vam prendre la pista que s'enfila fins a Granera. Una pista que va pujant de manera suau i constant, tot zigzaguejant, una de les poques pujades que ens esperava. Després vàrem baixar fins a Sant Llorenç Savall de dret. El sol ja brillava però l'abric; guants, buf, jaqueta prima i demés, no ens sobrava.
Un cop a Sant Llorenç vàrem tornar a pujar, però aleshores cap a Castellar, anant pel coll de Canyelles. L'altra pujada i ja en portàvem dues.
La baixada des del coll fins a l'Era d'en Petasques fou una bogeria. Si fins a les hores ens anàvem saludant amb els qui ens creuàvem, a partir d'aquí ja ho deixàrem córrer. Massa gent. Gent i més gent que s'enfilava cap al Puig de la Creu per després fer la baixada.
Badia del Vallès
Ja un cop a Castellar vàrem fer una aturada per esmorzar els entrepans que portàvem. Després d'esmorzar i pel camí del cementiri vàrem agafar  la pista que baixa fins a Sabadell, ran del Ripoll, passant per Can Casamada. En aquest punt l'entorn canviava. Si fins aleshores ens anàvem trobant bàsicament gent amb bicicletes de muntanya enmig del bosc, ben abillats i concentrats, al passeig del riu hi havia més gent passejant i corrent que amb bicicleta.
Resseguirem el camí del costat del riu fins a l'alçada de Barberà i després, voltant per dins la ciutat, entre pisos atapeïts i dúplex generosos, vàrem arribar i travessar Badia del Vallès. Un poble d'indigne fama però que la seva aparença deixada i bruta, si més no pels caminois que vam passar, no ajudaven a millorar.
Passat Badia vam enfilar cap a l'UAB. Des d'allà a Cerdanyola, on passàrem per una espècie de parc tancat amb reixa, on a dins, embotits i sorollosos, hi havia gent i més gent coent carn i parlant. Des de fora tenia un aspecte estrany, semblava una gàbia plena a vessar. Llàstima que no portàvem cacauets!
La darrera pujada fou per una pista del parc de Collserola, entre uns boscos força bonics i esponerosos fins a sobre Barcelona. Una Barcelona impressionant, estesa sota els nostres peus, com un formiguer gegant en ebullició.
La Barceloneta
La baixada fins a la Barceloneta va ser molt divertida, zigzaguejant per la Meridiana i esquivant cotxes pel carrer Marina.  Allà, al passeig, ran de mar, vàrem menjar un arròs negre ben merescut i ben regat amb vi del país.
I un cop dinats, amb el cap tèrbol però l'esperit més elevat, muntats a les bicis i un somriure a la cara, vam anar fins a plaça Espanya a prendre el tren.
I la veritat, va ser una sortida molt divertida. Al final uns vuitanta quilòmetres i uns mil cent metres de desnivell de pujada i uns mil sis-cents de baixada, però amb tot, una experiència per a repetir.
I és que tenim sort que hi ha qui organitza aquestes sortides que fan pinya i caliu. Una bona manera d'anar amb bicicleta tot ben acompanyat.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs ja devieu fer la vostra pinta aquests del poblat calderí baixant pel carrer Marina....Ara que l'enveja que em feu és per l'arrossada, no pas per la suada prèvia. L'enhorabona a tots plegats.

Jaume Carné ha dit...

Gràcies Sergi per deixar constància de la sortida a Barcelona. Certament les sensacions que expliques són les mateixes que jo vaig sentir. Llàstima que sigui massa dropo per escriure, i a vegades sort n'hi ha que no ho faci.
També gràcies per la teva companyia.
Jaume.

Sergi ha dit...

Home, amb el què riem, qualsevol s'ho perd... i només per patir una estoneta... ;)