dilluns, 29 de novembre de 2010

L'endemà del dia D

L'endemà de les eleccions a tots els partits se'ls gira feina. Sobretot si volen deixar els carrers tal com els van trobar, sense cartells, pancartes o banderoles.
Ja se sap, a l'inici de campanya, amb les espectatives ben altes, tothom es veu disposat a sacrificar hores de són per un candidat triomfador, vinga a decorar. Ara bé, l'endemà del dia D, amb la realitat com una plantofada, costa més retirar les imatges dels protagonistes que s'han estimbat. Però també dels que han guanyat.
Durant uns dies més veurem les seves cares allà encimbellades i amb un somriure irònic les podrem mirar i dir-nos, de què rius, ruc, si t'has estimbat.
Uns, perquè cregueren que a més publicitat més vots i ompliren - si més no al Bages - pobles i ciutats, viles i rodals, de banderoles costoses i llampants, malgrat l'austeritat regnant i potser per això, per aquesta màniga ample amb els diners d'altri, han hagut de plegar veles. Això sí, veles de disseny.
D'altres, que posaren els cartells de nit ben tard, com quan actuen amb bats i cadenes rere qualsevol persona de pell que no sigui operística, també seguiran a fora, malgrat uns instants d'incertesa amb el 30 % escrutat, la raó s'ha imposat. Ara, no pateixen, no, ja tenen a dins qui els representa, l'albatros d'abocador.
És ben cert però, que la majoria optaren pel pòster amb la imatge del candidat encolat - llegiu-ho com vulgueu, però poseu-hi una o, per educació - sobre cartró. Aquests tindran menys feina, tisores en mà i brides a tallar, i de la representació, n'hi ha de variats.
Uns tornen a regnar, veurem les promeses de concert quant de temps tarden a volar i d'altres, malgrat haver guanyat, aquella nit és la triomfal, guanya fins i tot el dolent de la pel·lícula, segueixen sense comptar.
Poden celebrar moltes coses, poden maquillar resultats, però ens agradi o no, diumenge només un va guanyar, la resta, serà una comparsa que farà molt soroll però res decidirà.
Ara bé, seria d'agrair que eufòria en mà, aprofitin per anar retirant la publicitat, ara que tenen les mans calentes d'aplaudir-se falaguerament i s'emportin els cartells.

diumenge, 28 de novembre de 2010

La Font Blanca ( 2904 m. )

Avui he inaugurat la temporada d'esquí, si més no per mi. Feia dies que hi volia anar però entre unes coses i altres - a part de la manca de neu- s'ha anat posposant i no estat fins aquest matí que amb el Marc, hem anat a fer esquí de muntanya.
Finalment a Andorra, a fer La Font Blanca. D'entrada ens volíem quedar a la Cerdanya, però un cop creuat el túnel del Cadí -aquell on abans podies demanar anada i tornada i et descomptaven 2 € però ara ja no - ens ha semblat que estava força pelat.
Així doncs hem seguit fins a Andorra.
El cotxe l'hem deixat a peu de carretera, més amunt d'Ordino, just abans de l'estació de Vallnord, Arcalís. A partir d'allà hem enfilat cap al cim. Primer enmig d'un bosc, després, a certa alçada, per unes pales amb força neu. La Píxel, la gossa, xalant com qui més.
Al començament estava encapotat però just al cim, abans de començar a baixar, s'ha destapat i hem baixat sota un sol lluent i amb uns 30 centímetres de neu pols sota els esquís. Un plaer, tot i que pels que no en sabem gaire, és molt fatigat.
L'únic tram un xic compromès ha estat abans de la darrera pala, una canal ample però que a dalt s'estreny i al ser ventat et trobes que la neu està més glaçada. Ara, ganivetes i cap amunt.
I ja se sap, un cop s'obre la veda i triomfes, cal no deixar refredar l'esperit. Aviat doncs, la propera.

La primera fotografia és un cop es deixa enrere el bosc.
La segona és sortint de la canal.



Vista panoràmica des del cim, on hi surt el Marc i un senyor amb qui hem coincidit els darrers metres.

dissabte, 27 de novembre de 2010

D'on sóc o on visc?

Fa uns dies un amic em va donar aquesta etiqueta. És una d'aquelles persones que com el xim-xim cala a poc a poc, sense fer soroll, però arriba un dia que te n'adones que hi has establert un vincle, quelcom d'especial i ja no el veus com un conegut sinó com un amic. Algú proper.
Potser hi ha poques coses que us uneixen, potser no, però aquestes són de veritat i uneixen fermament, més que les que separen.
Un cop m'hagué donat l'etiqueta, cofoi i sorprès, vaig preguntar-me de nou d'on sóc.
En aquesta etiqueta es veu l'església de Castellar, la Catedral del Vallès, d'on en sóc fill. Ara ja fa anys que no hi visc i els darrers anys he voltat força. Allà hi tinc amics i família, arreu alguns amics.
Avui dia em sento força calderí, tot i que sempre hi ha qui et recorda que no n'ets, que només n'ets un convidat, però allà ells, jo sento el què sento i fins a cert punt puc escollir.
Però si bé és cert que voltar m'ha permès sentir-me ben arrelat al país en general, alhora m'ha deixat amb aquell dubte d'on tinc les arrels, d'on sóc. Sembla que siguis d'arreu i d'enlloc.
Potser la pregunta tampoc és massa important, ja que ser d'un lloc té relativa importància. El que sí que és important és el què ets, el què sóc i això no es deu al lloc d'on sóc, sinó de tot allò que m'ha anat configurant, de tot el viscut, de com ho he anat assimilant i transformant.
Tots m'han deixat empremta i segurament sóc una mescla de tots. A dins porto un xic de Castellar, un poc de Prada, una mica de Bulaternera, força de Calders, un espurneig del Soler, però també unes gotes de la Païssa, un pensament del carrer Borriana i molt més que ara em deixo.
De tots aquests indrets n'he tret profit, a tots me'n sento lligat i qualsevol cosa que esdevé a ells, m'esdevé a mi i els cerco a les noticies i les llegeixo àvidament i hi retorno de tant en tant.
Sóc d'arreu i d'enlloc, però sóc el què sóc, gràcies en gran part a ells.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Rugbi al Camp Nou

Podria ser que la USAP juguessin al Camp Nou. Sembla ser que demà, la Federació Francesa de Rugbi, la Lliga Nacional i el Canal +, visitaran el Camp Nou per veure si compleix els requisits i en cas afirmatiu, el proper 16 d'abril es disputaria un partit del Top 14, contra el Metro Racing 92.
Segurament a molta gent el deixarà indiferent, el mateix em passà a mi fa uns anys fins que vaig anar a veure un partit i enmig d'un mar de senyeres i una multitud que parlava en francès, a l'inici del partit un silenci esquinçà l'ambient, preludi d'una cançó. D'una cançó en català. L'estaca, l'himne de la USAP.
Amb les primeres notes els pèls se m'eriçaren, el cor s'alentí. Una fiblada elèctrica recorregué la meva espinada, despertant-me sensacions, fent-me un agradable pessigolleig. I l'ambient francòfon imperant fins al moment, excepte la minoria que manté la llengua dels seus avantpassats malgrat tot, es transformà i esdevingué el cant d'un país. A una sola veu. A ple pulmó en una llengua que agermana.
I potser a l'abril estarem de sort. Potser com cada dissabte a l'Aimé Giral, que com un sol poble entonen l'himne i fan retronar l'estadi al so d'una cançó que diu molt més que les paraules cantades, ho viurem aquí, a l'altra banda dels Pirineus. I descobrirem com són els nostres germans, com viuen. Molts no parlen la llengua, la tenen oblidada, massa atacs d'arreu, però el sentiment de país és present, és palpable. Són catalans, catalans del nord que lluiten per sobreviure.
Una bona notícia ja que permetria conèixer de primera mà l'esport rei de l'altre bocí de país.
Allà a


dimarts, 23 de novembre de 2010

Semblances

Feia dies que la tenia localitzada. Cada matí quan treia a la Píxel a passejar, passava pel seu costat i sense excepció, pensava: He de fotografiar-la abans no es marceixi.
I avui, setmanes després, hi he anat i allà m'esperava i mentre el Berenguer jugava arreplegant closques de cargol i aglans madurs, m'he emportat un tros de la seva ànima. Me n'he emportat una imatge que perdurarà en el temps.
Una flor, or i sang com dirien a la Catalunya Nord, enmig d'un tros de terra erma. Sobresortint en un pam sec i pedregós, sense més companyia que algun insecte perdut que se n'aprofita uns instants per després desaparèixer terra enllà.
I ves per on, ja és casualitat que hagi tret el nas abans de les eleccions del Parlament de Catalunya. Colors semblants del país, es mostra ufanosa enmig de la desolació tardorenca, a contracorrent i mentre els arbres es despullen i les plantes ens amaguen la flor, ella desafia el temps i sabedora que la fi s'acosta, s'alça orgullosa sense témer l'esdevenidor. Qui sap si és el nostre reflex, el d'un país que amb un veí hostil per a tot allò que representa lluita per sobreviure, per mantenir una llengua i una cultura malmesa pels atacs constants i un autogovern retallat per un tribunal foraster.
Esperem que com la bella flor alcem el cap enmig de tanta buidor i com fa ella amb la seva gràcia, embellim el nostre entorn sense complexes, però reservem-nos més futur, malgrat un present semblant, tot desitjant-nos un llarg camí en solitari.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Poc debat

Un Montilla com una estàtua de gel cacofònica llastimosa, un Mas que sobrevola amb el núvol Kinton els demés contertulians, un Rivera que només té una obsessió i molta mala educació, una Camacho que camaleònica es mimetitza lingüísticament amb el del costat, un Herrera que a tot hi veu flors i violes i un Puigcercós poc combatiu.
A la taula de debat, poc debat. Poc s'escoltaren i menys respongueren.
Tenim uns candidats que tenen molt a demostrar i poc temps per actuar, però ja els deu anar bé, cadascú nedant i guardant la roba. Excepte un, que tallava fins i tot els anuncis per tenir el minut de glòria.
I a sobre proposen un cara a cara on més de la meitat dels catalans quedarien exclosos, com si al nostre país no hi haguessin més opcions, perquè no només hi ha blanc o negre, rosa o ortodòncia. Hi ha un ventall i si fins ara les quotes de partit regnaven les notícies, cròniques diguem-n'hi, doncs no canviem les normes de joc a mig partit, malgrat ens convingui.
De cara a cara res. Més aviat de cara a cares i la bipolaritat pels Estats Units que en aquest país només som rics en això, opcions polítiques. Amb tres catalans ja tenim quatre maneres de veure el món.
Embolica que fa fort.

divendres, 19 de novembre de 2010

Com anell al dit

En Dani fa anys la va escriure i temps després, Van de Vinatxo va fer-ne uns arranjaments i la va incorporar al seu repertori.
Aquests dies, abans del 28 de novembre, s'escau d'allò més bé...




dijous, 18 de novembre de 2010

L'ANIMAL A CLASSE. UNA BONA EXCUSA PER APRENDRE

http://www2.rosasensat.org/revistes/perspectiva-escolar/numero/386




INTRODUCCIÓ 


Moltes vegades, quan ens plantegem l'origen de cert projecte, ens és difícil situar-lo en un temps i un lloc concret. Tendim a dir que fou a partir d'una idea que es gestà de tal manera o de tal altre i que ens sembla que passà quan fèiem una cosa o altre, però algun cop, ets conscient del moment precís en què va començar el projecte i perquè.

En aquest cas l'origen fou una sortida de principis del tercer trimestre. Estàvem participant en un altre projecte, Geocating es diu, quan en una sortida per provar els gps, vàrem anar a casa d'uns nens a esmorzar. L'àvia d'aquests, quan vàrem acabar d'esmorzar, ens convidà a seure al costat de la porta perquè tenia una sorpresa per nosaltres. Tot seguit, aparegué amb una caixa de cartró amb cinc o sis conills petits, ja que en crien i aquell dia en tenien de molt xics.
De cop tot el centre d'interès dels infants girà entorn dels conills. Els varen estar tocant, varen fer mil i una pregunta i gairebé d'acord, tots a una, demanaren de tenir-ne un a classe.
La resta de l'excursió, uns quatre quilòmetres per corriols des de la masia fins a l'escola, fou un constant d'hipòtesis que feien per tal de tenir un conill.
En arribar a l'escola, després de rumiar-ho un xic, vaig acordar amb ells que estava disposat a tenir un animal a la classe si ells se'n feien responsables. Per descomptat que varen dir que sí, però per tal de no prendre una decisió a la lleugera, els vaig convidar a fer una recerca sobre aquest animal.
Així doncs, pocs dies després vàrem començar a cercar informació d'aquest animal, des de les cures que necessita, a l'alimentació, el tipus d'habitatge fins a els llocs on en podríem treure un.
Un dels pactes que vàrem acordar, induït òbviament per un servidor, fou que no en compraríem cap. Si volíem un conill o bé ens el donaven, al poble hi ha gent que en cria per menjar, o bé n'adoptàvem un d'algú que no el pogués tenir.
Un dia, la mestra de la llar d'infants, l'Anna, que estava al mateix edifici, en assabentar-se del projecte ens explicà que tenia un conill i s'oferí a venir a presentar-nos-el i a explicar-nos què representava tenir un conill. Durant una sessió ens féu una xerrada sobre tot allò bàsic que calia saber i a més a més ens el deixà tocar. Aquesta visita encara va refermar més la decisió.

Mentre fèiem la recerca vàrem veure que existien protectores d'animals petits i cercant en aquestes vàrem descobrir que els conills també es poden adoptar. Així doncs, semblava lògic que si havíem de tenir un conill, més que un capritx per una raça o color, era interessant tenir-ne un que d'altra banda estava en perill.
Un cop ja informats, vàrem començar a prendre acords per tal de tenir l'animal a la classe. Un dels primers acords fou que serien ells els que se'n cuidarien. En cap cas els mestres serien els que se'n farien càrrec. A més, si ens el quedàvem, aquest, cada cap de setmana i per les vacances hauria d'anar a casa d'un nen o altre, ja que no el podíem deixar sol a l'escola. Veient que estaven d'acord i entusiasmats amb la idea, vàrem proposar-nos el primer objectiu: l'habitatge.


L'HABITATGE


Cada nen i nena, individualment o per parella, havia de dissenyar una gàbia pel conill. Havia de pensar i dibuixar el que creia que podria ser l'habitatge d'aquest. Varen dibuixar els plànols i després, amb aquests, varen fer una maqueta en paper de la seva gàbia, per tal de que tothom pogués fer-se'n una idea. Un cop tots els dissenys fets, vàrem estar mirant-los i comentant-los. Cada nen i nena argumentava el seu disseny, explicant-ne el motiu de com era i les mides que havia pensat i els avantatges que hi veia.
Un cop tots exposats, vàrem fer una votació, però en aquesta votació, calia argumentar perquè es triava aquell model. Després de repassar-los tots, ens vàrem decidir per un que era força original, amb tres pisos amb el darrer pis com una terrassa. Tot i això, un cop escollit, varen sorgir diferents idees que milloraren el projecte.
Amb els plànols i la maqueta ja decidits i una idea clara en ment, vàrem convidar al Crisant, pare d'un nen, fuster d'ofici, que vingués a assessorar-nos. Va mirar el projecte. D'entrada no semblà massa convençut de l'èxit, però veient l'interès dels infants, ens assessorà i intentà aconsellar-nos de la millor manera.
L'endemà ens portà diferents tipus de fusta per tal de que triéssim. Ens explicà les virtuts i les pegues de cada mostra i ens aconsellà un tipus de fusta prou rígida que potser, només potser, podria aguantar el desgast d'un rosegador.
Per tant, ja teníem els plànols i les mostres. Només ens calia comprar el material.

EL MATERIAL

El primer que vàrem fer, sabent ja el material, fou mirar en diferents pàgines web de botigues el preu del material i com el venien.
Vàrem veure que venien plaques d'una determinada mesura. Per tant, vàrem poder calcular, sabent que necessitàvem les quatre parets i tres terres, la quantitat de fusta que necessitàvem i d'aquesta manera calcular-ne el preu.
Ara bé, algunes botigues tenen el catàleg en línia però no el preu i això va permetre de practicar el llenguatge oral mitjançant una trucada. Per tal de preparar-nos, ens posàrem per parelles i teatralitzarem la trucada. Un feia de comprador, demanant allò que necessitàvem i l'altre de venedor. Un cop ja preparats, varen trucar a diferents botigues demanant els preus i calculàrem l'oferta que era millor.
Dies més tard vàrem anar d'excursió, per un altre motiu, a Manresa. Aprofitant aquesta sortida, vàrem demanar als pares que un cop ens recollissin a quarts de cinc, ens acompanyessin a la botiga de Manresa on havíem trucat i encarregat el material. Tot i això allà no te'l tallaven si no hi eres present i vàrem haver d'estar a la botiga esperant que ens tallessin el material.
Ja amb les peces a punt, a l'escola vàrem dibuixar en aquestes planxes de fusta la gàbia, prenent mides i marcant on calia tallar i on no.

CANVI DE CURS


Amb tot, el final de curs s'acostava i semblava que no tindríem temps d'acabar tot allò que volíem, així que començarem a plantejar-nos com acabar el projecte.
Posar-se d'acord fou força fàcil, d'ells va sorgir la idea d'ajornar-ho un any, ja que l'estiu era a prop i només hi vèiem pegues.
Cal dir que aquest projecte l'hem dut a terme a una escola rural, a l'escola de Mura. El projecte es va gestar en un grup classe de nou nens i nenes, de tercer a cinquè, tot i que l'any següent, en pujar nens i nenes de cicle inicial i arribar-ne de nous, el projecte s'ha continuat amb dotze nens i nenes de tercer ja a sisè.
D'entrada podria semblar que amb l'estiu pel mig o amb nous alumnes, el projecte es veiés estroncat o perdés interès, ja fos pel canvi de curs, ja fos pels nens nous que arribaven i no s'implicaven en aquest o bé pel temps passat des de l'inici d'aquest, però en contra de tot, seguien animats i els infants nous s'afegiren a la proposta i al cap de poc de començar el curs, vàrem acordar la data per fer la gàbia.

LA GÀBIA

Durant quatre matins vàrem anar al taller del Crisant. Amb ell ja havia pactat que la gàbia l'havien de fer els nens i les nenes i que ell només faria allò que fos perillós.
En arribar allà vàrem repassar amb ell de nou les mides de les fustes per tal de tallar-les per fer les obertures de la gàbia. Amb les mides ja ben preses, començàrem la gàbia.
Primer de tot feia amb els nens i nenes un forat amb una broca petita i després amb una serra tallava les fustes. Abans d'unir-les, vàrem fer diferents portes a cada nivell per tal de poder accedir a cada pis de la gàbia i netejar-la. Mentre uns feien les portes, d'altres envernissaven la gàbia, amb un vernís especial. Vernís a l'aigua.
Un cop totes foradades i amb les portes posades, vàrem unir les parets i els terres. Amb els nens i nenes feia un forat amb una broca petita per després amb un trepant de collar, collar cada placa, de manera que s'anés fent l'estructura.
En acabat, quan ja teníem l'esquelet muntat, varen tallar la malla de galliner, després de mesurar-la i amb una grapadora a compressió, la varen fixar a les finestres. Tot i això, la malla deixava cantells esmolats i ens va proposar de posar uns petits llistons a sobre d'aquests per tal d'amagar els cantells. D'aquesta manera vàrem poder veure com d'una fusta basta, gairebé un tronc, amb diferents màquines en treia un llistó. 
El darrer que quedava per fer, eren les escales per passar d'un pis a un altre. En el projecte havíem plantejat fer una rampa amb travessers, però en Crisant ens mostrà que no era massa pràctic a causa de l'angle necessari i ens proposà de fer uns esglaons mòbils, de manera que es poguessin enretirar per netejar i així ho vàrem fer.
Per tal de moure-la amb facilitat, ens va muntar a la gàbia unes rodes petites, de manera que aquesta lliscava suaument a pesar del gran pes que tenia.

L'AUTORITZACIÓ I CARTES VARIADES

Si bé ja m'havien dit els nens i les nenes que podien tenir el conill, em va semblar que era una decisió prou important com per assegurar-me per escrit que tothom n'estava al corrent i per això vaig plantejar de fer una autorització. Ara bé, aquesta la farien ells. Aprofitaria l'avinentesa per treballar la carta. Així doncs, vaig demanar als nens i les nenes que redactessin una carta d'autorització per la seva família.
Dies després, quan varen retornar totes omplertes i sabent ja que totes les famílies estaven no només assabentades, sinó que implicades, iniciàrem de nou la recerca del conill.
El següent pas fou començar a veure les protectores d'animals petits i veient que en moltes pàgines no s'explicava massa els passos a seguir per formalitzar l'adopció i les condicions, decidírem escriure diferents cartes a aquestes associacions demanant més informació.
Estàvem en aquest procés quan l'Anna, a través del Crisant, ens féu saber que hi havia uns veïns de Mura que cercaven algú que volgués un conill. El donaven amb gàbia, menjar i estris varis ja que no se'n podien fer càrrec.
Així doncs, vàrem acceptar, tot i que he de dir que aquesta part la vàrem dur en secret entre el Crisant, que feia de contacte i jo, per tal de que fos una sorpresa pels nens.

LA SORPRESA

Dies després, en una hora de classe, els vaig proposar de fer un estudi morfològic d'un conill. Gairebé tots varen anotar els passos a seguir i només un infant va demanar com és que ho fèiem si encara no el teníem. La resposta arribà moments després, quan vaig entrar el conill a la classe.
D'entrada tothom el volia tocar, volia jugar amb ell, però al cap de poc, veient que teníem una feina a fer, es centraren en aquesta, en l'estudi del seu conill i s'esperaren fins acabar per demanar de jugar amb ell.
Ja al pati començaren a plantejar-se com anomenar-lo. Aquest any, a la ZER, treballem l'art i la nostra classe es diu la classe dels Esquitxos. De retruc, el conill es dirà, per decisió seva, Esquitx.
Ara ens queda posar-nos d'acord a l'hora de netejar la gàbia, comprar el menjar, emportar-nos-el a casa i desenes de petites coses que aniran sorgint a més de treballs relacionats amb aquest, com prendre dades, dibuixar-lo... que serviran per aprendre a posar-se d'acord amb els companys, a ser responsables amb les decisions que es prenen i aprendre aspectes curriculars a través d'aquest.









Ja els tenim a casa

Avui, a l'obrir la bústia, "busson" com diuen alguns, m'he trobat una desagradable sorpresa.
Enmig d'un munt de factures, deu ser que és l'únic correu que passa per l'obertura i s'hi sent còmode a casa, hi havia una pila de cartes de coloraines. Totes nominals. Totes dirigides a mi. I curiosament, a cap dels remitents els havia donat mai la meva adreça. Misteris de la vida, tu.
D'un m'ho podia esperar, doncs diuen que té poders normals - "xist" - , d'altres deuen haver tret les meves dades d'algun calaix departamental, però n'hi ha que m'intriguen, com els penells polítics que ara que fa anys que no toquen poder, m'estranya que em tinguin clissat. I el súmmum, els que s'emporten la palma, i que m'emprenya més, són els xenòfobs populistes de Plataforma. Que aquests puguin adreçar-me una carta, un mot, saber on visc... M'irrita. D'ells, no en vull saber res, talment aràcnids a l'aguait.
Em sembla recordar que fa temps, no massa, les cartes eren genèriques. A cada bústia, malgrat l'adhesiu de Publicitat, no! Gràcies, que es passen pel forro, sempre trobaves quatre o cinc sobres de cada opció política però mai amb el teu nom. Ara, ves a saber perquè i com, aquests tenen les meves dades, les nostres i ens envien correus com si fóssim coneguts. Vells amics.
Quins nassos! Si a sobre a dins d'una hi havia una carta dirigida a mi tot tutejant-me. Seran mal xinats! D'acord que estan a punt de governar, però que no corrin, mai se sap i encara s'ennuegaran amb el cava.
Bé, no ens equivoquem però. Que sigui període electoral no vol dir que tot s'hi valgui. No vol dir que puguin passar-se les meves dades i omplir-me la bústia de fem. Si vull publicitat electoral, ja la cercaré, però que no m'emprenyin que hi ha dades que són intransferibles i més per a segons qui. Només faltaria.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Com passa el temps

Aquests dies ve de gust sortir a passejar. L'aire és fresc. Cada alenada t'entra molt endins acompanyada d'un cruiximent que et fa sentir viu, molt viu. Les narius l'escalfen, mes si l'empasses per la boca el sents tot. De dalt a baix, recorrent tots els conductes, com una glopada palpable. L'empasses empenyent coll avall.
El cel, net i clar, diàfan s'estén enllà. S'hi veu lluny i molt clar. Des de casa Montserrat es veu impressionant, les seves parets se'ns dibuixen verticals i rugoses i com capells variats, quatre núvols per decorar la postal cada dia. Al vespre enrogiran, ves a saber si de vergonya o de ràbia per perdre els darrers raigs de sol. Però a nosaltres tant ens fa, és un regal.
Aquests dies ve de gust passejar. Amb la Píxel que salta boja i alegre ensumant arreu i amb el Berenguer, que descobreix el món. I amb aquest, cada estació, cada canvi de temps.
Diumenge va fer vint mesos, qui ho diria! I ja és tot un homenet. Corre rere la Píxel, cerca núvols i somriu quan una ventada li esbulla els cabells ja llargs. Darrerament caça bolets, també busca aglans, sotja avions i no para de somriure. Tot és nou i el que no, un agradable retrobament.
Sap el què vol. Tothom sap el què vol, el què canvia és la forma i la intensitat amb què es demana. I ell ho té clar i així ho farà saber.
Vint mesos i desborda vitalitat. Vint mesos que han passat fugaços. El dia a dia ens ha amagat el conjunt i quan t'atures a mirar, prenent perspectiva, veus on ets i sorprès, clames cofoi:
-Vint mesos ja!

divendres, 12 de novembre de 2010

La bèstia es desperta

Ahir va començar oficialment la campanya electoral per a les properes eleccions i, la veritat, ja era hora!
Jo no me'ls miraré. Tampoc els seguiré, tot i que encara que vulgui o no en sentiré declaracions, contradeclaracions, propostes, despropòsits, virtuts i defectes, només faltaria, vivim en l'era de la comunicació i tot es fa per ser emès i difós.
A partir d'avui, bé d'ahir, tindrem dia sí i dia també promeses i més promeses i atacs i més atacs. A partir d'avui la crisi desapareixerà en quatre dies i lligarem els gossos amb llonganisses... si em votes és clar, ens diran tots plegats.
De la posta en escena què dir-ne? Res, patètica i perdoneu-me l'observació, però encara estan freds. Necessiten escalfar els motors, els ha enganxat d'imprevist. I sinó, és sorprenent veure personatges que no fan pinta d'arremangar-se gaire sovint agafar un rodet de pintor i intentar plagiar els moviments gràcils d'aquests per enganxar un cartell. Però si alguns no sabien per quina banda s'agafa l'estri, senyors!
La veritat però, és que si mai has enganxat un cartell, tampoc cal que ho facis veure, no és indispensable per a ser candidat o és que és preceptiu per presentar-se? Ja ho veig a la seu de qualsevol partit.
S'ofereix càrrec. Condicions requerides: Bon orador, bona imatge, capacitat dialogant i ús del rodet de pintor. Au, va!
La gràcia d'aquests dies és veure qui es rebaixa més per un vot, qui és capaç de fer més el ridícul o ser una caricatura d'ell mateix. Alguns en diran tenir sentit de l'humor, d'altres capacitat d'adaptar-se, però anar veient els peixos grossos pomposos passar per un programa de televisió - per exemple Polònia - i veure com els fan fer el passerell i ells aguanten impassibles, no té preu. Demostra fins a quin punt anhelen la poltrona.
Ara bé, aquests dies els toca a ells suar, la resta de l'any som els demés els que ens toca fer el passerell, estalviant, administrant, treballant, sobrevivint.
Per tant, com a mínim aquests pocs dies, que s'ho treballin, que els restants fan el què volen sense passar comptes a ningú.
Així doncs, si us plau, que aquests dies ens facin creure que ens escoltaran, que faran allò que ens diuen i els demanem i que treballaran per a nosaltres, i si per això cal gastar dotze milions d'euros, doncs que ho facin, la casa és gran i la paguem entre tots.

dimarts, 9 de novembre de 2010

El paper de la dona a l'església ?


Netejant oli de l'altar i del terra ( El Periódico )

De moment, res més a dir...

dilluns, 8 de novembre de 2010

Tornem amb la llengua

He voltat força per escoles. He treballat en o amb escoles del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, d'Osona, del Barcelonès, de Mallorca, del Conflent, del Rosselló i de la Cerdanya, i en totes elles sempre he trobat nois i noies que no entenien el català, i no tots nouvinguts. També n'he trobat alguns que no el parlaven, molts perquè els costava o no el sabien, d'altres perquè els feia vergonya o qui sap si per tot plegat.
I en totes elles, mai, repeteixo MAI, no he trobat a ningú que fes quatre dies que voltava per aquí, que no entengués o parlés el castellà - el francès en el cas de la Catalunya Nord -, ja fos a una comarca de la que en diuen de la ceba, Osona o Bages o bé a un poble xicarró i aïllat. Res, que no en trobaves.
D'altra banda és el què cal, però mentre valoro molt positivament que arreu es conegui el castellà, el bilingüisme és una riquesa, també desitjaria el mateix coneixement pel català. Sinó, no existeix el tal bilingüisme, és una il·lusió.
Per això, perquè ho he viscut i sé de què parlo, m'indigno i m'emprenyo quan sento el discurs de certs polítics alertant de la desaparició del castellà. Deu ser que o bé són uns rucs com una casa de pagès, amb una ignorància només equiparable a la seva loquacitat o bé actuen amb mala fe i per tant, busquen un enfrontament que no existeix per treure'n un rèdit polític, donant una falsa imatge del país. Malauradament em decanto més per la segona opció, una opció de difícil solució ja que almenys els primers es podrien educar.
Ara, el problema afegit és que fins que hi hagi eleccions, dia sí i dia també sentirem el discurs suat i populista d'aquests caça vots i els haurem d'aguantar i ens sentirem dir qualsevol bestiesa només perquè volen sortir a la foto i crear un problema per assegurar-se la poltrona.
Ja ho sé que no m'hauria d'indignar, que hauria de passar, però és que algú ho havia de dir... de nou.

divendres, 5 de novembre de 2010

Contrastos barcelonins

Avui he estat al barri gòtic de Barcelona i voltant, voltant, he badocat. He badat mirant i escoltant, tafanejant i rumiant.
Com que d'aquí un parell de dies hi haurà la visita de Benet XVI, les brigades de neteja corrien desesperades per deixar la ciutat lluent. Arreu veies terres regats amb un interès desconegut, estàtues alliberades del pes habitual de la merda de colom o bé brigades de rascadors d'adhesius de portes i plaques pentinant tot rastre de discrepància.
Un gran desplegament ofert per l'ajuntament en pro de la netedat. Una croada desesperada.
Mentre miràvem com netejaven, una barcelonina m'ha comentat, amb un somriure resignat, que la ciutat es posa neta només quan hi ha visites, es veu que els de casa no compten. Com passa ara, o quan es casà la filla d'aquell rei estranger, el Borbó.
També es veia molta seguretat, molts cotxes de mossos per tot arreu. Aturats rere la catedral, als carrers propers o bé voltant, i per sobre del cap, el brunzit d'un helicòpter que anava escodrinyant tots els racons, talment una mosca vironera gaudint d'un gran festí.
Malgrat els dies o potser per ells, ja a punt per l'espectacle, els professionals de la comunicació prenien posicions per captar totes les imatges d'una visita fugaç, per no perdre'n detall.
I a pocs metres de tot aquest atrafegament, la Barcelona real. La Barcelona que fa malabarismes a la Plaça Reial per guanyar quatre sous o bé que s'immobilitza a les Rambles fins a sentir el dringar d'una moneda que potser un carterista li birlarà.
I entre tot aquest anar i venir, entre tot aquest no parar, una noia dormint dolçament. Un alto en el temps. Estirada sobre una escultura a la Plaça del Rei, amb un manyoc de roba com a coixí i una ampolla propera al cap, una sense sostre fent una becaina indiferent. Aliena a tot aquell atabalament.
Mentre un cap del carrer el maquillaven per una visita pietosa, a l'altra ella dormia com cada dia, oblidant les promeses d'una vida millor, centrant-se en l'ara i l'aquí.
A un li queda aquell sentiment havent vist ambdues postals, aquell pensament. Malament anem quan els recursos es destinen als que en tenen i diuen que treballen pels que no en tenen. Malament anem quan en un carrer no massa llarg trobem les dues cares d'una moneda que mai no es tocaran.

dijous, 4 de novembre de 2010

I ja en són 200, qui ho hagués dit!

Fa uns anys vaig escriure una novel·la. Va ser un impuls, un intent de convertir-me en allò que més admirava. Estava fascinat per aquesta virtut dels escriptors de transportar-te mitjançant la paraula a escenaris misteriosos, de deixar-te enganxat al llit o al sofà pendent d'un mot o bé fer-te riure o plorar a plaer. Volia jugar amb les paraules, em veia com si dansés enmig d'un enorme llibre tot escollint mots a cada salt, somrient de felicitat. Anhelava aquest poder, el poder de la lletra que en un instant et pot elevar fins la felicitat més absoluta o bé fer-te davallar fins un malson de patiments. I tot a partir de la ficció, jugant amb les emocions, fent creïble allò que se sap inventat.
Sense gaire criteri vaig començar a imaginar una trama, uns personatges i poc a poc vaig anar construint una història. Va ser divertit. Va ser alliçonador.
La facilitat que endevinava en aquells escriptors, capaços d'unir els mateixos mots de què jo disposo però amb una combinació graciosa i bella, se'm revelà impossible. Intentava construir escenes esplèndides i plàstiques, trames alegres o fatals i no passava d'un decorat auster i gris.
Ara bé, amb el temps vaig descobrir que certes coses que ells explicaven, fins i tot a algú mediocre, li podia arribar a passar.
Per exemple, els personatges prenien vida. Reclamaven el seu destí i allò que d'entrada jo tenia previst, era rebutjat perquè em demanava quelcom de diferent, sí senyor, el personatge prenia vida i em guiava. M'agafava de la mà i condescendent em portava a on més li plaïa.
Més endavant vaig tornar-me a posar a escriure. Aquest cop partint d'un personatge real i des d'allà anar bastint una història, una trama, amb certs aspectes ficticis i d'altres de reals. Aquest cas em serví per buidar-me, per esplaiar-me en els sentiments i deixar-me anar, posant als personatges sensacions i emocions que seria incapaç d'usar en primera persona.
Amb el temps, aquests dos escrits allà arraconats al fons d'un calaix, em demanaren de sortir, de veure la llum i malgrat les reticències, al final vaig decidir penjar-ho a Internet. Publicar-ho. Però sense reclamar-ne massa la paternitat, més com aquell qui llença una pilota a la paret, tot esperant que aquesta estigui lluny, molt lluny.
I així ha estat. Durant temps l'he tingut allà, a un portal d'Internet i malgrat que sé que no són res de l'altre món, els he volgut compartir. Amb les meves pors, els meus recels. I encara que crec - i no ho dic esperant cap afalac - que no valen massa, amb el temps me'n sento més orgullós, més satisfet. Tenen moltes pegues, moltes coses no encaixen, però és com l'Ítaca, el més important és el camí.
I la resta, qui sap, potser a algú li haurà agradat o fins i tot a d'altri l'haurà ajudat a veure què no s'ha de fer.
Ara, sigui com sigui estic content, ja que hi ha hagut 200 persones - potser n'ets una d'elles - que han sentit curiositat i se l'han descarregat i el què en facin després, ja no és cosa meva.
M'agrada la idea de compartir i com que poc tinc, compartim coneixements, compartim il·lusions que no costa res.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Les enquestes de TV3

Volia escriure sobre l'enquesta de TV3, sobre la preferència del català a les administracions, però veig que fa pudor a socarrim.
D'una banda l'enquesta ja l'han tret, diuen que pels comentaris - i no és d'estranyar- i de l'altra per la participació, dos milions de votants.
No s'aguanta per enlloc.
Fa temps, quan des de TV3 es demanava si els seus teleespectadors volien que guanyés el mundial la de la regla, va començar a córrer per Internet l'enllaç de l'enquesta perquè s'hi votés, per desvirtuar-la. Per enredar. Per amagar el veritable sentit de la pregunta, si a Catalunya es volia que Espanya guanyés. I en aquest cas em sembla que han fet el mateix.
No pel resultat, que si fos el mateix amb 800 votants seria encara acceptable, sinó pel número de participants. Un de cada quatre catalans, com a mínim.
Feu la prova, busqueu al vostre entorn i demaneu quants han votat i què han votat. Segurament no sortirà per enlloc la proporció.
Però és clar, ara que s'acosten les eleccions tornen a recórrer al tema de la llengua, atien un foc que ells encenen, però que el Tribunal Constitucional, aquell òrgan caduc, ranci, endogàmic, gandul i caspós espanyol, els ha posat en safata i així, els acòlits de l'estat uniforme, corren a fer-se veure, a fer-se sentir per esgarrapar un vot, malgrat que les polèmiques són inventades o els problemes virtuals.
Uns els Ciutadans, que clamen per una igualtat lingüística només en contra del català, ja que quan és al revés és llibertat de mercat el què mana i els altres, els de la gavina no s'amaguen a l'hora d'exigir una preponderància del castellà com a llengua única i així mantenir el català com a llengua folklòrica, regional.
I ambdós parlen de democràcia i llibertat, uns mots que difícilment es poden aplicar, car el seu tarannà demostra que només són demòcrates quan aquesta els va a favor i amants de la llibertat quan serveix als seus fins. Com allò tan demagògic de prohibit, prohibir!
Realment fa goig, és bonica i enganxosa la proclama però, que s'han tornat anarquistes ara?
En dubto, certament.