dijous, 22 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi ( i IV )

Dissabte passat, després de vèncer les pors, vaig anar a fer el Canaló de la Baridana. Vàrem marxar el divendres amb el Martí, la Montse i el Dani, i després de passar la nit a peu de pista, enfilàrem fins al Canaló amb els esquís a l'esquena i a punt per a remuntar-lo.
L'entrada és encaixonada, en forma de L i el pendent que a la llunyania sembla excessiu, a mesura que l'encares es va acotant.
Moltes vegades l'he fet a l'estiu, atent a aquella pedra descomposta que t'obliga a fer dues passes endavant i una enrere, a témer la sortida del capdamunt que cada any sembla esdevenir més dreta i a vigilar la pluja de rocs dels del davant. A l'estiu sempre se'm fa feixuc, sempre se'm fa pesat.
Però ara que la neu encara hi és generosa, el relleu es transforma. El corriol desapareix, de les pedres només en queda el rastre dels grans blocs que treuen el cap tímidament i la resta, aquelles que voltaves amb esforç a l'estiu, desapareix sota una capa de neu i gel. Res és igual, excepte les parets que flanquegen la canal que resten allà orgulloses, mirant-te des de l'infinit.
Dissabte el recorregut se'm féu molt curt, només una aturada a l'indret on hi ha la placa recordatòria, ara bé, durant tota l'aproximació un rau-rau em rosegà per dins, un no-sé-què. La ment anava molt ràpida, les passes menys.


Enfilant cap al Canaló. A dins del Canaló.

Semblarà absurd, potser una bestiesa, però era com anar a trobar a un vell amic, a una vella amiga. Ara feia anys que no hi anava i potser per això les sensacions foren més fortes, més intenses.
Allà enmig d'aquella canal, flanquejat de companys, amb la ment viatjant temps enllà i el neguit del camí desconegut, em vaig sentir en pau, en comunió. Feia anys que ho volia fer. Feia anys que tenia aquesta espina clavada. Volia anar a fer el Canaló amb neu. Amb aquelles condicions. Massa vegades havia somniat amb aquelles parets gelades, massa vegades havia somniat amb aquell desnivell impossible. Volia espantar fantasmes, allunyar pors, volia posar una imatge a l'indret.


.

Sortint del Canaló. Baixant la Baridana.

M'imaginava que patiria l'ascens, que seria el meu particular via crucis, però necessitava fer-ho.
Tot i això, dissabte en vaig gaudir com mai. Vaig passar-m'ho molt bé. Em vaig sentir bé i aquell buit que sempre havia tingut, vés a saber perquè, vés a saber com, se m'omplí un xic. Vaig passar comptes. Vaig fer una mica les paus.
D'una banda em vaig sentir molt a gust amb els companys, de l'altre vaig visitar a l'Estel. Al seu terreny, a casa seva i en les mateixes condicions.
Sempre he cregut que un cop no hi som no hi ha res, que som matèria i ja està, però dissabte, entre aquelles parets, suant, esbufegant, clavant piolets i grampons, amb un Dani serè que ens explicava com va ser, que compartia amb nosaltres una vivència cruel, em vaig sentir acompanyat d'una manera especial, d'una manera única.
Dissabte vaig fer quelcom que volia fer des de feia temps. Anys diria. I malgrat tot, malgrat les llàgrimes que davallaren dissimuladament - encara em costa deixar-me anar - , vaig ser feliç. Feliç per haver-ho fet, per haver espantat un fantasma - em refereixo a les pors lligades a la muntanya nevada - i feliç per poder acompanyar al Dani, per poder-hi ser i sentir-me aprop, compartint aquells instants. Compartint l'amistat.
Va ser un dia molt intens, ple de sensacions, amarg en algun moment, però que acabà sent dolç i feliç.
Després, com a cirereta del pastís, baixarem esquiant per la Canal Baridana. Bé, el Martí baixà esquiant, la Montse i el Dani també i un servidor, baixà a trompicons, amb un somriure ben ample a la cara i aturant-me de tant en tant per girar la vista cap a la Canal. Cap al Canaló, amb un fins aviat, ens veurem.
Demà és Sant Jordi. Demà a més de ser el dia dels enamorats, també serà sempre un dia per recordar a una amiga. Per tenir-la present.