Escollir el moment

És divendres, quarts de cinc i tornem d'una excursió amb tren. L'alegria de la sortida es barreja amb el cansament del viatge i mentre reparteixo als infants un record que ens han donat, van arribant les famílies per recollir-los.
Allà, a peu d'andana, frisosos perquè el cap de setmana comença, van venint a avisar-me que ja hi ha son pare o sa mare mentre s'acomiaden. Tenen clar que abans de marxar cal que m'ho diguin. El cert és que els progenitors arriben quan arriben i els comiats s'encadenen i es simultaniegen mentre un servidor intenta anar recordant tots els que marxen i amb qui. Alguns però, se'n van sense dir ni ase ni bèstia. Després maldaràs per saber amb qui ha marxat, repassant mentalment els pares que s'han acomiadat, els que has vist arribar de lluny o els que t'ha semblat que senties.
Atabalat, el cansament també t'afecta i la responsabilitat d'arribar tots sans i estalvis també et pesa, vas comptant i recomptant de nou els infants. Només faltaria que te'n manqués un just quan celebraves que tot havia anat bé.
És veritat que generalment sempre tot va bé, però no deixa de ser un pes a sobre que t'afeixuga tot el jorn, com a qui li deixen un cotxe - més preuat, segur, però valgui l'exemple - i que fins que no torna les claus, no està tranquil, encara que ja l'hagi aparcat i no pensi moure'l més. Cal passar el testimoni.
Així doncs, enmig d'aquell formiguer organitzat, vaig comptant i recomptant. És l'efecte pop, intentes tenir un tentacle arreu per tal de tenir-ho tot ben controlat i enmig d'aquell caos organitzat, d'aquell vaivé de cares cansades i somrients, divendres vaig sentir un comentari diferent, sumant-se a la resta de comentaris.
- No estic d'acord amb la nota de matemàtiques, m'etziben des del darrera. No tinc temps ni de girar-me. La veu, femenina constato, segueix recitant greuges mentre altres pares i mares s'acomiaden, demanen pel dia o m'informen que s'emporten tal nen o tal nena. El pop es multiplica. Les orelles, els ulls, les narius s'afegeixen als tentacles i malgrat els múltiples estímuls presents, només un acapara la meva atenció. A partir d'aleshores acomiado d'esma, perdent el compte.
Sobtat, no puc més que mirar a la meva interlocutora i pensant en aquell mític ara no toca, intento acompanyar-la amb la mirada a l'escena que es desplega davant seu, als prop de vint-i-cinc infants i a les corresponents famílies que van arribant i reclamen el just comentari del dia tot acomiadant-se.
Al final, després de comentar-ho per sobre, necessitava una resposta al moment, acordem una reunió per parlar-ne tranquil·lament, per parlar-ne al seu lloc.
Dies després encara em ressona aquella frase. Encara hi dono voltes. Un altre dia l'analitzarem, però avui, em vull fixar no en el contingut d'aquesta sinó en la forma, en l'elecció del moment.
Segurament respon a un neguit que els rossegava per dins, segurament va ser un comentari que els cremava i necessitaven expressar-lo, però després demanarem als infants reflexió, contenció, elecció del moment i sobretot seguir les normes pactades.
Si nosaltres no podem aturar-nos, no podem saber destriar el moment, com podem esperar que un infant, que s'està formant, sigui capaç de ser reflexiu i acati unes pautes acordades?
Vivim en una societat on prima la immediatesa, on el temps, tot i la paradoxa de ser l'època de la història que en tenim més ( l'esperança de vida s'ha allargat enormement ), sembla que n'anem mancats i volem respostes ara i aquí. Volem satisfer el ja i aquest tarannà després es reflecteix en els infants i l'esforç, la paciència, esdevenen aspectes difícils de gestionar, ja que els models ens porten a tot el contrari, a la resposta immediata i a la resolució fàcil.
Potser hi dono massa voltes a un comentari, però penso que tot està relacionat i que els infants aprenen amb tot, tant amb els comentaris, com amb els silencis, com en la manera que ens comportem en les diferents situacions. Són models que van veient i a la llarga, escolliran del viscut davant de qualsevol situació.