Aquesta setmana estem de dol. Aquesta setmana ens ha deixat en Samaranch i la veritat, em sap greu, em sap molt de greu. M'entristeix enormement.
Sobretot al pensar que un il·lustre personatge - bipolar devia ser, sent gran espanyol i gran català alhora - que es va forjar en l'època franquista - aquella època on un dictador nap-buf amb veu d'eunuc feia i desfeia al seu aire - i que va excel·lir durant la dictadura, va morir tranquil·lament a l'edat de 89 anys en el llit d'un hospital. Realment és trist. Molt trist.
I encara hi ha qui li vol dedicar un carrer... jo li dedicaria qualsevol carrer amb baixada, amb taüt i cap a mar, sí senyor, que sura. És com el yeti gallec de Palomares, que encara campa feliç i amb el cap ben alt. Ben cert és que la radioactivitat el deu haver fet indestructible, però si més no tanquem-lo a una presó i endollem-li un endoll al nas per tal que abasteixi d'electricitat qualsevol poble mitjà, per favor.
N'hi ha que esgrimeixen el seu canvi al llarg dels anys, la seva nova orientació deixant enrere el franquisme, el seu saber modernitzar-se per excusar-lo, vaja, és com si en Goebbels, per dir algú, després de la guerra hagués treballat amb unes carmelites tenint cura d'un hospital pediàtric. S'oblidaria el seu passat? No hi ha allò que se'n diu antecedents? Perquè s'obliden amb certs personatges ? Els jocs olímpics de Barcelona, poden compensar els seus orígens i les traves a la integració de Catalunya com a participant a uns JJOO?
Potser el carrer li haurien de posar a Espanya i els reconeixements a casa dels veïns, perquè segurament, des d'un punt de vista espanyol va ser un bon dirigent, però des d'un punt de vista català, va ser un llast. I a sobre ara els nostres polítics li fan la gara-gara.
1 comentari:
Sergi, com interpretes aquesta frase: "Catalunya ho pot aconseguir si ho vol"?. La frase és d'en Samaranch i ell, diplomàtic com era, ha mort sense revelar-nos el significat que li donava. Però sense revelar l'autor és una frase que subscriuria qualsevol independentista de pedra picada. És molt fàcil carregar-se'l (i consti que no l'estic justificant), buscar una foto seva amb el braç aixecat, retreure-li el nul suport a les seleccions nacionals catalanes i mil coses més. Però.... quants catalans va haver-hi (i hi ha) que es van acomodar al franquisme per pragmatisme i poder tirar endavant els seus negocis o les seves ambicions personals? Estic segur que si es posessin a volar tots alhora tindríem un problema més gros que el de les cendres del volcà islandès.
La realitat, com sempre, és complexa i plena de matisos. Oi?
Publica un comentari a l'entrada