dimarts, 20 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi ( II )

Durant temps flirtejàrem amb la muntanya. Com una amant ben disposada la visitàrem assíduament, car sempre ens rebia generosa. D'ella en traguérem - i en traiem - moltes satisfaccions.
Assolir un cim escarpat després d'hores de veure'l imponent allà al davant, davallar una tartera pedregosa tot fent saltirons com cabirols o abeurar-nos - talment bestiar - en deus gelades i cristal·lines després d'hores de trescar assedegats, eren i són els tresors cercats. Malgrat pugui semblar una recompensa senzilla, potser no igualable a l'esforç, esdevenia i esdevé un regal gegant que ens satisfeia i satisfà amb escreix.
L'amistat gràcies a ella creixia. Junts passàrem el neguit de travessar amb grampons de cintes les primeres geleres, saltar per rimaies profundes esperonats pels companys o grimpar per terrenys aeris amb un somriure al costat. Formàvem una cadena difícil de trencar.
Durant aquells anys visquérem intensament de la muntanya i amb la muntanya. De nit sota els estels comentàvem la jornada, rèiem de les pors per allunyar-les o bé callàvem dels neguits per no escampar-los.
Però a la llarga tots els contes tenen l'element amagat i tard o d'hora, quelcom surt del guió. Quelcom d'imprevist refà l'argument portant-nos allà on mai haguérem imaginat.
La muntanya ens unia, la muntanya ens ensenyava. A cada sortida apreníem quelcom dels altres, a cada sortida apreníem quelcom de nosaltres. Ara bé, arribà el dia de la gran lliçó. Arribà el dia en què ens ensenyà que tot té un preu. Que la seva generositat, la seva bellesa, la seva atracció, la seva bondat, també reclama un peatge, també reclama una penyora i ens mostrà la cara més amarga, la cara més ferotge i despietada.
Sentit d'altres persones sembla lògic, sembla normal. Pura probabilitat. Als altres, és clar, és el preu a pagar, però a nosaltres? Nosaltres que l'adorem? Nosaltres que gairebé la venerem?
Però ella no entén de raons, no cerca comprensió i això és el què la fa sublim, és el què la fa hipnotitzant. No es deixa domesticar, només ens ho fa creure. Ens dóna peixet i ens deixa gaudir d'ella fins que vol. Juga amb nosaltres i ens paga abastament, tot i que a la llarga, s'ho cobra sense compassió.