dimarts, 6 d’abril de 2010

De tot i força

Aquests dies ho tenen això. Per exemple, ahir al matí, rampells d'aquells, em va venir la dèria d'anar a esquiar. Fa anys que vaig decidir que no podia queixar-me de la destrossa de les estacions d'esquí i alhora ser-ne usuari. Així doncs, em vaig decantar per l'esquí de muntanya, sàvia elecció.


Coll de la Marrana amb esquiadors fent la volta Maria.

Dilluns doncs, abans de la mona, vaig enfilar cap a Ulldeter per anar a fer el Pastuira, però veient com estava el tema, poca neu des del coll de la Marrana cap al Pastuira, vaig decidir fer el Bastiments. Un cim garantit i agraït.
De neu força, primavera però i el dia, assolellat i sense gaire vent, cosa rara per aquelles terres.
Doncs bé, tot i sortir sol - gairebé, la Píxel campava alegre buscant altres gossos enjogassats - sabia que aquest cim és dels assenyalats per aquestes dates i com era d'esperar, semblava un via crucis amb totes les estacions presents. Força gent que aprofitant les darreres pales de neu d'aquest any remuntaven primer per unes pistes buides de Vallter 2000, per després, un cop superat el Coll de la Marrana, enfilar la pala ample i esvelta del Bastiments tot fent generoses voltes Maria.


Des del cim del Bastiments, mirant cap al sud.

Un cop fet el cim, ja a casa i després d'haver menjat un mai prou valorat arròs negre de Cal Soldevila, vàrem anar a l'hort. A l'hort de veritat, per cert. Allà, entre unes faves que no creixen i uns enciams que deuen haver contribuït a la felicitat d'uns cargols esmunyedissos, vàrem estar feinejant una estona.

.

Flor d'ametller i Dent de Lleó a Calders.

Mentre el sol ben alt i generós escalfava de valent, les plantes, banyades per aquella tebior, fa dies que treuen el cap, tot ho acoloreixen. I és això del què en tenen aquests dies. És això el què m'agrada dels inicis de la primavera. Pots estar de bon matí gaudint de la neu a la muntanya, amb una temperatura agradable i a la tarda passejar pels boscos i camps, regalant-te dels colors de l'entorn i les flaires que se'n desprenen.
Hi ha un grafiter - suposo que se'n diu així - que córrer per les comarques centrals i malgrat no ser gaire partidari de les pintades en general, aquest sempre em fa somriure i pensar, un tal Grillart. Per cert que normalment escriu en llocs deixats o abandonats.
Doncs bé, n'hi ha un que em ve a la ment sovint, aquell que diu REGALA'T A LA VIDA.
aquests dies, ho faig... més.