dilluns, 31 de desembre de 2018

diumenge, 30 de desembre de 2018

Forqueta ( 3.007 m. ) i Forqueta SE ( 3.004 m. )


Ahir al vespre van venir la Verònica, la Mònica i el Xavi i avui, juntament amb el Josep, hem anat a fer el Forqueta ( 3.007 m. ) i el Forqueta SE ( 3.004 m. ).
De nou ens hem llevat d'hora, a quarts de sis i cap a quarts de set sortíem del refugi per anar a fer el Forqueta. Hem seguit el mateix camí que ahir, just fins a l'alçada de la Canal Fonda i allà, en comptes de pujar-la, ens hem desviat cap al coll d'Eriste. De fet és el camí que està marcat com a Gr 11.2 i que va d'un refugi a un altre.



La neu estava molt bé, un xic gelada i el dia, assolellat i sense vent, ens augurava una bona sortida.
Hem arribat al coll després de flanquejar un parell de pales, passar per un llac i pujar una altra pala.
Allà, ens hem tret els grampons i hem encarat la cresta del Forqueta. És una cresta amb blocs grans i on hi ha força preses, amb, avui, alguna clapa de neu un xic gelada. Les preses eren de roca ferma i amb bones nanses. L'hem anat pujant molt bé, amb timba a banda i banda, però amb pas clar i segur. Amb poca estona i després de grimpar una cresta ben divertida, hem arribat al primer cim: el Forqueta ( 3.007 m. ) El dia era clar i lluminós i sense vent.
Després de les fotos hem baixat al collet, seguint traces a la neu, flanquejant canals, per després, grimpar de nou, seguint la cresta fins al Forqueta SE. Aquest tram l'he fet amb grampons, grimpada inclosa. Una cresta mixta fàcil amb només un pas on he hagut de passar-lo a cavall, més que res perquè portava grampons i la caiguda es veia generosa. Un cop al collet, una canaleta nevada ens ha portat al cim.




Un cim nevat. Sense pràcticament petges i on, en arribar, ens hem trobat en un lloc privilegiat, per les vistes i la soledat.
Després de gaudir del moment, hem baixat altre cop al coll i des d'allà, fent un flanqueig per la neu, hem anat a buscar la part inferior de la cresta, per, finalment, acabar de baixar fins al coll de nou per aquesta.



Un cop al coll, hem ganyipat i després, ja hem desfet camí fins al refugi. Comptat i debatut, hem acabat fent més de mil mestres de desnivell però amb un dia fantàstic.
Ja al refugi, hem carregat to el que teníem a les guixetes i hem baixat cap al cotxe per anar a dinar a Benasc.
En arribar a Manresa i com que anàvem bé de temps, hem anat a Lledoners, a veure els presos polítics.
És esfereïdor. Posa la pell de gallina. Veure gent i més gent, vinguda d'arreu de Catalunya, a fer costat als presos polítics i sobretot quan en Joan els dóna la bona nit i aquests responen. M'ha impactat. M'ha impactat molt sentir en Jonqueras. El seu bona nit. M'ha impactat i emocionat, com la cançó que s'ha cantat i no me n'he pogut estar de maleir i rabiar contra un Estat espanyol que poc té a veure amb la gent espanyola que arreu ens trobem, sobretot a muntanya i que són afables, respectuosos i oberts.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Posets ( 3.369 m. ) i Tuqueta Roya ( 3.273 m.)


Avui hem anat amb el Josep i el Dome a la zona de Posets. Vàrem arribar ahir i vam dormir al refugi Ángel Orús.
Aquest matí ens hem llevat a quarts de sis i a quarts de set sortíem. El camí puja tota l'estona. Primer seguint el Gr 11.2 fins que l'hem deixat per prendre la Canal Fonda que ens ha portat al coll del Diente.


Allà hem estat mirant per pujar la Diente de Llardana. Una mola dreta i esbelta que impressiona. La neu estava poc compactada i veient la dificultat, hem desistit.
Des del coll puja el camí cap al Posets ( 3.369 m. ). Un camí entre pales amples i algunes roques fins a l'aresta final. El vent anava bufant. La pujada és fàcil i amb bones vistes.


Vèiem en primer terme els tres mils del voltant i a la llunyania, sobresortint d'un mar de boira, Montserrat i el Montcau. Un dia claríssim.
Un cop fetes les fotos hem baixat fins al coll Jean Arlaud per fer la Tuqueta Roya ( 3.273 m. ). Un cim ben nevat.
Aquí ens hem separat. Jo els he esperat mentre ells anaven a fer la Tuqueta de Llardaneta ( 3.325 m. ). Un cim força dret i fi. De fet m'han comentat que algun tram ha sigut de patir.
Ja junts, hem baixat cap al Forau de la Neu per unes canals un xic dretes, tot i que amb bona neu.


El Dome encara s'ha animat a fer la Tuca del Forau de la neu.
Un cop junts, ara ja sí hem baixat fins al refugi.
Demà, anirem a fer la Forqueta.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

diumenge, 23 de desembre de 2018

diumenge, 16 de desembre de 2018

Del teatre a l'escola

De nou, ahir vàrem fer una obra de teatre per acabar el trimestre. Aquest any vàrem fer Matilda. Des de fa molts anys, allà on vaig cada curs fem una obra de teatre a l'escola. Normalment per Nadal, tot i que durant uns anys, quan estava a Sant Vicenç, la fèiem a final de curs.
És una activitat que m'agrada molt, que crec que és molt rica i variada, i que pels infants està molt bé, per tot allò que els aporta i que sempre defensaré. És cert que és una feinada. Que la preparació d'aquesta sol ser dificultosa, sobretot quan intentes fer quelcom que sigui digne, però el retorn sol superar amb escreix el que s'ha invertit.
Al principi, fa anys, quan estava a la Bressola, ho fèiem tot amb els infants, des dels decorats al vestuari. En aquella època els escenaris eren papers d'embalar fets pels infants i allà, perquè també calia, hi havia un sistema de subtítols, diàlegs escrits en els papers d'embalar, per tal que les famílies que no entenien el català, poguessin seguir l'obra. Era efectiu, però poc realista.
Poc a poc, amb els anys, i al canviar d'escoles i visions, hem anat donant valor a altres aspectes i aquells teatres escolars d'abans, igual de treballats i il·lusionants, van ara dirigint l'esforç més a la interpretació i al realisme.
Avui dia, a l'escola, els teatres que fem s'acosten més als teatres amateurs. Els decorats es fan amb objectes reals, cercant on calgui i els vestuaris, fets per les famílies, disten d'aquells vestits escolars molt entranyables però poc creïbles.
La implicació de tota la comunitat, on sigui necessari, fa que obres de teatre escolars, esdevinguin grans obres, donant valor a aquella gran feinada feta a l'escola, d'interpretació, memorització i dicció, i posant èmfasi en la importància d'aquest art.
Ahir, a l'estrena, vàrem reviure de nou els nervis i els neguits, i aquest aspecte, aquestes papallones a la panxa que em deia una nena, és un dels més importants i més enriquidors del teatre, perquè quan els mestres treballen cos a cos amb els infants, vivint i sentint el mateix, teixeixen complicitats, i uns i altres, es poden posar en els papers respectius i establir uns vincles forts.
Fer teatre a l'escola és una gran eina per establir complicitats entre tota la comunitat, unes complicitats que esdevenen reals, necessàries i duradores i va molt més enllà de l'art escènica, és una eina per fer xarxa, per fer escola en majúscules.

dissabte, 8 de desembre de 2018

Pic de Campbieil -Campvièlh- sud occidental ( 3.157 m. )


Dijous a la tarda vàrem marxar amb el Dome i el Josep cap a Aranhouet, a tocar de l'Aragó, a Occitània. Allà hi ha una pista que puja cap al massís de Nhèuvièlha, on volíem fer el pic d'Estaragne ( 3.006 m. ). Ara bé, la pista, ja a tocar del poble, estava tancada.
Per sort, el Josep portava al GPS la capa del mapa de la zona i després de pensar-ho un xic, vàrem anar fins a Piau Engaly, unes pistes d'esquí que hi ha uns quilòmetres abans, per fer muntanya des d'allà.
Aquestes pistes es troben a 1.850 m. d'alçada. Hi ha força construccions, uns blocs de pisos moderns i arrodonits, però malgrat tot, no hi havia ningú. De fet vàrem aparcar la furgoneta al pàrquing des d'on es surt, ben bé al mig, buscant pla. Una taca blanca enmig d'una graella d'aparcaments buida.
Cap a quarts de sis ens vàrem llevar i deixant els esquís a la furgoneta, no hi ha prou neu encara i amb les raquetes a la motxilla, vàrem sortir tot intentant endevinar el camí.
El primer tram vàrem seguir les pistes d'esquí, però de seguida, ja ens vàrem desviar per creuar el riu. A partir d'allà, intentant seguir fites, però encara fosc i amb un camí perdedor, vam haver de fer moltes voltes, per un terreny d'herba tallat per llengües de pedres.


A mesura que anava sortint el sol, anàvem veient el nostre objectiu, un coll nevat, el Port de Campbieil. La neu era molt discontínua, de fet és cara sud i on n'hi ha més és a les parts obagues.
Des del coll, veient que l'ascensió al Campbieil sud occidental ( 3.157 m. ) es podia fer per la cresta, catalogada de poc difícil, vàrem decidir pujar per aquí.
És una cresta força llarga, no gaire exposada, amb bones preses i amb neu bona. No estava massa gelada. Xino-xano, anar grimpant, sense saber massa què vindria al pas següent, però sabent que les ressenyes la catalogaven bé, vàrem anar passant cada ressalt. Alguns flanquejant-los i amb un xic d'exposició i d'altres fent-los per sobre. Sempre molt atents. De fet la cresta té aquesta gràcia i més quan hi ha neu i no la coneixes. Estàs al cas de cada part del teu cos. De cada punt de suport i en passos complicats, no mous cap extremitat fins que no tens clar que estàs ben aferrat. D'altra banda és com si fessis una dansa amb la muntanya, amb qui t'arrapes i l'escoltes.





Cap a quarts de dotze, vàrem arribar al cim. Un cim amb bones vistes, a la llunyania es veia el Campbieil principal. Ara bé, a dalt, tot i el dia clar, feia molt vent. Un vent que et desequilibrava i alhora aixecava la neu de sobre que et picava la cara com un eixam d'agulles.
Per tant, sense perdre temps, vàrem iniciar la baixada, però aquest cop per la pala que puja des del nord, aquesta ben nevada.





Un parell de pales i alguna canal i en poc ja érem al collet de Cap de Long i des d'allà, sense perdre alçada, flanquejant, altre cop cap al Port de Campbieil i directes al cotxe.
Al final ens van sortir uns 2.000 metres de desnivell positiu, en 17 quilòmetres i un munt d'hores, que vàrem fer ben contents i gaudint d'un entorn immillorable. Per cert, que en tot el recorregut no vàrem trobar ningú i només al principi, unes traces que feien mitja volta a la cresta.  Un bon lloc per anar a perdre's.

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

dimecres, 28 de novembre de 2018

Buscant bolets

A l'escola, des de fa anys, fem escola al bosc. Això és que tota l'escola, fa escola alguns dies al bosc. Els d'infantil un parell de dies, els de Primària com a mínim un. El format, variat. Els xics sense proposta fixa i segons els seus interessos surten els projectes. Els mitjans depèn. A vegades sense una proposta fixa, d'altres amb una proposta. Els grans, sempre amb una proposta, des de conèixer les construccions de pedra seca, a collir cireres d'arboç per fer melmelada o a pujar a un dels turons per observar els Pirineus i conèixer les muntanyes que es veuen. Però tots, xics i grans, aprofitant l'entorn i la situació privilegiada de l'escola, al mig del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac, per enfortir els aprenentatges i fer-los, veritablement significatius.
L'altre dia vàrem anar a buscar bolets. De fet semblaria que els infants de poble coneixen la majoria dels bolets, però potser per la tipologia d'infants, que vénen d'indrets variats, potser perquè no és una afecció compartida a moltes famílies, molts d'aquests infants desconeixen la majoria dels bolets. Per tant, vàrem anar a cercar bolets, però una cerca amb sentit. Buscant i posant nom a certs bolets, aprenent característiques d'alguns i en acabar, amb cistells plens, tots a l'escola per fer dos treballs bàsics.



El primer aprendre a compartir allò trobat. Una tasca feixuga però bàsica per créixer com a persona.  El segon, a destriar, pesar i classificar els diferents bolets. Després, en acabar, cadascú se n'emportà uns quants cap a casa.
L'altre dia, vàrem treballar, a partir d'un interès propi, molts dels aspectes marcats al currículum, amb somriures, alegria i il·lusió.

dimarts, 27 de novembre de 2018

Sis anys que no són pocs

Ara fa sis anys, bé, de fet ja faria unes hores, al migdia, naixia el Quirze. A casa. Al menjador de casa, amb Montserrat de fons i amb un cel clar i lluminós. Era un dia fred. Un dia que començava d'hora, de fet força hores abans i fins al migdia, un caparró tossut i obstinat, no treia el cap. Amb mirada decidida. Amb criteri clar i ferm. Sempre ho ha tingut tot clar. De xic, quan li reclamava un bes, fugia. Només el feia de cor, quan volia i així ha de ser, fer les coses perquè es senten i fins a dia d'avui, ha mantingut aquesta manera de ser. Sense embuts. Sincer com el que més. Al principi em costava. No entenia que no hi hagués reciprocitat a un amor incondicional. Però era perquè no l'entenia. Veia el rebuig al bes com quelcom personal, quan de fet, era més senzill. Era un, deixa'm el meu temps, deixa'm establir el vincle. Sempre ha estat d'anar de front. És cert que quan en fa una, perquè també en fa, d'amagatotis, mou la llengua i mira d'esbiaix, però mai ha estat i no crec que mai ho sigui, de no actuar de cara. De fer allò que no sent, ni que l'àvia, melosa o irada, li reclami el que sigui. Ell sent i tal com sent, actua.
Si vol, t'omplirà de petons, abraçades o bé si t'has fet mal et mimarà o si plores et donarà allò que calgui per consolar-te, però si el reclam és forçat, ho té clar. T'ignora, perquè sent i fa. És un infant autèntic. Pur. Que és sentiment i que l'electricitat que el mou, esdevé molt intensa amb aquells que el respecten i l'estimen, i només cal respecte i paciència per rebre el seu amor incondicional. No actua per complaure. No actua per quedar bé. Fa segons el que el seu cor li diu. 
Ara fa sis anys va néixer el Quirze. Un personatge. Una persona entranyable, afectuosa i espontània, capaç de tot, capaç de trasbalsar a tothom, d'aquelles que no deixa indiferent i que amb mirada múrria i el comentari sagaç és capaç de posar-se a qualsevol a la butxaca, tot acompanyat, sempre, amb una caiguda d'ulls seductora. 

diumenge, 25 de novembre de 2018

Vedella amb bolets


No té relació directe. Potser, fins i tot, són termes oposats, però quan un es creu boletaire, d'aquells que tornen a casa amb un cistell ple de bolets i no només de rovellons, aleshores està bé fer el següent pas, i no parlo de rentar-los i deixar-los a punt per a cuinar. I ara! Parlo de cuinar-los. Perquè ve a ser com tancar el cercle. Com culminar la feina.
Avui, que he arribat de nou a casa amb un cistell generós de bolets, m'he decidit a cuinar quelcom de diferent. No pas un saltejat o una truita, no senyors. Un plat amb majúscules. Una vedella amb bolets.





Els referents són insuperables. La mare que encara a dia d'avui en fa i l'àvia que fa anys que només és un record al paladar, però ambdues, davant dels fogons, feien d'aquest plat una menja deliciosa. Exquisida. Ambdues aconseguint que la carn fos melosa, que es desfés a la boca i que malgrat l'estómac fos ple, sempre hi hagués un raconet per un tall més.


Sense gaires pretensions, avui m'he decidit a fer el plat. Sé, perquè amb el temps ho he vist, que la traça s'adquireix amb els anys i potser és hora de començar a arriscar-me i deixar enrere els plats habituals, si mai vull cuinar com elles.
Amb el cistell encara al cotxe, he anat a la botiga del poble a comprar un rodó de vedella i els ingredients que no tenia.
Amb paciència i temps, seguint les instruccions, he acabat fent la meva primera vedella amb bolets i encara que no s'assembla ni de lluny a l'àpat familiar, el gust era bo i qui ho sap, potser, d'aquí uns anys, aconseguiré aquella textura, aroma i gust que tant m'agrada, seguint l'estela de dues grans cuineres. De dues grans dones.

diumenge, 18 de novembre de 2018

Boletaire

Només un cistell. Un cistell, paciència i ganes de caminar. És tot el que cal per passar un matí o una tarda ben distret tot buscant bolets. I més ara, que quan tornes a casa hi ha molts números de tornar amb el cistell força ple.
La gràcia, a mesura que hi vas anant, és que vas coneixent-ne més i si bé abans pràcticament només collies rovellons, lactarius deliciosus, i semblava que si no tornaves a casa amb un cistell ple d'aquests, la resta eren poca cosa, poc a poc vas ampliant el catàleg i a aquests, un dia s'hi van afegir els camagrocs, per allò que també són fàcils de distingir, perquè de bolets dolents n'hi ha un munt, ens repeteixen sovint i cal assegurar-se  i més endavant s'hi han anat afegint d'altres, igual de bons o potser més i tot. 
De fet, recordo un episodi d'en Carpanta, un còmic que llegia de xic, aquell personatge sempre afamat i un pèl maldestre, que enganyava a uns boletaires per prendre-els-hi el cistell i al final acabava amb un mal de panxa horrorós. 
Doncs com deia, als rovellons, s'hi van afegir els camagrocs, després els fredolics, les llenegues, les llengües de bou i així anar sumant, fins que al final el cistell s'omple amb varietat, de colors i textures. El darrer, el bec de perdiu.  Abans no el collia, més que res, perque un no està acostumat a agafar aquells que desconeix i abans d'agafar-ne un de nou, s'ho pensa i repensa, i consulta i demana, i al final, fa el pas, això sí, amb l'episodi del Carpanta sempre viu a la ment. 

dilluns, 12 de novembre de 2018

Del carnet d'identitat

Avui, perquè encara que som república i fem república necessitem el carnet de l'Estat veí per viatjar, però res, que són divuit mesos i ja ho tenim a tocar, he anat a renovar el carnet d'identitat del meu fill. Per si de cas. Per si allò que ja tenim aquí s'allarga i volem conèixer món. Als visats posaré el que cregui, però encara em caldrà mostrar el plàstic aquell i aguantar els tabarnesos del què posa al teu carnet. Sí, que caduca no sé quan, però de moment, el faig servir i no m'atabaleu.
Bé, com deia, en anar a fer-lo, hi ha hagut una imatge que m'ha colpit. No parlo dels murals que tenen en aquella sala, de joves uniformats somrient i mostrant-se postissament afables i disposats a  ajudar, i ara, sinó els records i sentiments que se m'han desvetllat en creuar la porta.
Allà, una agent uniformada impecablement, ben armada, ens ha rebut. Mentre ella, en un espanyol perfecte i educat em demanava què volia i jo responia en un català igual de curós i cordial que tenia cita, sembla que aquí no hi ha el conflicte lingüístic que s'inventen els taronges o està latent, a la ment m'han vingut les càrregues policials del primer d'octubre.
També aquelles imatges d'uns energúmens en un autocar tot cantant un "a por ellos" i finalment una colla de sàpatres al peu d'un vaixell, no sé si el patètic Piolín o un altre, fent-se la foto al final de la jornada de repressió.
La meva expressió segur que ha mutat. He estat incapaç de fer cap tipus de salutació o gest cordial, ja que en el fons he pensat que avui, la seva afabilitat era només postissa,  doncs un any enrere, per votar, volien obrir-nos el cap, espantar-nos, acabar amb nosaltres i anihilar-nos i això, per més policia que siguis, t'hauria de fer caure la cara de vergonya. No crec que una persona pugui un dia atonyinar o animar a companys que atonyinen a votants i l'endemà rebre't amb un somriure d'orella a orella.  És fals, cínic.
Segurament poc a poc aniran sortint sentències i veus explicant la bestialitat d'aquell dia, d'aquell mes, d'aquell any, d'aquest Estat, qüestionant l'operatiu, qüestionant l'Estat, però també com tot el que passa a l'Estat, la banca guanya i excepte un arronssament d'espatlles o una disculpa forçada, res no passarà i se'n sortirant amb la seva. 
Dissabte ja ho vam veure al FAQS, on vam sentir com uns convidats explicaven les tortures que havien patit anys enrere i com, ja fos un periodista de "Okdiario" o una de "La Vanguardia", relativitzaven i fins i tot qüestionaven el relat. Un, allò de si ha passat per quelcom serà i l'altre, no m'ho acabo de creure i així, l'Estat va fent i els mitjans ho venen, mentre nosaltres anem fent paelles, figuretes o bé piulades irades.
Avui, en veure aquell uniforme, he pensat en el meu avi republicà.

dimarts, 6 de novembre de 2018

Les aules d'avui

Avui he anat a una formació a una escola qualsevol. A una escola d'aules blanques amb una franja de tons pastel fins a l'alçada del pit. Com a moltes. Un toc de color per trencar tan blanc. Una aula asèptica. Neta. Impoluta. A les parets penjaven alguns cartells, molts amb dibuixos infantils. Al sostre fluorescents, d'aquells que donen aquella claror blanquinosa de sala d'hospital. Efectius. Capaços de suplir la manca de claror per les escasses finestres que hi havia i que a l'hora mantenen la fredor d'un l'espai ben il.luminat. El mobiliari, donat pel Departament, és espartà, sòlid, ferm. Pràctic. A prova d'infants. Sense massa concessions a la imaginació.
Durant anys he voltat per escoles com aquesta arreu del país, on l'eficiència guanya la batalla a l'estètica, però fa temps, gràcies a companyes que em vaig trobar pel camí vaig començar a parar atenció en l'espai i a valorar-lo. Un espai entès com un agent d'aprenentatge i amb el temps, vaig començar a prendre consciència de l'espai com quelcom que em jugava a favor, com un aliat més. Un espai que em fos acollidor, agradable, càlid i respectuós, no com moltes escoles que segur que s'assemblen a Lledoners i que  transmetia aquests valors.
Moltes escoles són impersonals, fredes i pràctiques, incapaces de despertar cap tipus de sentiment als seus ocupants, excepte la indiferència. Qui tindria ganes de tornar a un lloc on res li fos còmplice?
A les escoles els infants hi passen un munt d'hores. Hi estan gairebé més que a casa i no tenir cura d'aquest espai no afavoreix el seu sentiment vers l'escola com a quelcom propi i agradable, ans al contrari. Crea indiferència sinó rebuig.
És cert que a molts indrets, per molta imaginació que es tingui, costa de fer acollidor, però si més no, caldria intentar fer de les escoles quelcom d'atractiu, on vingués de gust estar-s'hi. I dono fe que a certes escoles, a certes aules, costa estar-hi, ja que no desperten cap altre sentiment excepte la claustrofòbia.
No ho dic per assenyalar a ningú, jo he fet un camí i he tingut sort, però sí que estaria bé reflexionar en això. Reflexionar si aquell espai on hi som gairebé tot el dia és atractiu, sobretot pels infants, perquè tenir cura de certs detalls pot canviar la perspectiva de l'educació. L'amor que posem en l'espai, pot reflectir el respecte que tenim cap a ells i potser, els serà més agradable anar a l'escola. L'espai és un aliat més, no pas un enemic.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Pic de Sayó ( 3.211 m. )


Divendres vam sortir de Manresa cap a les tres i a quarts de set ja érem als Llanos del Hospital. Negre nit i va començar a nevar.
Vam equipar-nos i vam prendre el camí cap a la Besurta,  seguint una pista nevada d'uns cinc quilòmetres. Des d'allà un corriol fins al refugi de la Renclusa on vam arribar cap a quarts de nou. Érem tres, el Josep, la Verònica i jo. El refugi no estava massa ple, de fet anàvem a aprofitar la primera nevada. És un refugi portat per uns guardes molt simpàtics.
L'endemà al matí, a quarts de sis, ens vam alçar i cap amunt. Aquest cop només anava jo amb esquís, ells amb raquetes. No hi ha prou base per anar amb esquís. La neu que ha caigut, tapa un xic les escletxes del rocam, però no té prou consistència.
Vam anar pujant fins al coll d'Alba, però dificultosament. Obrint traça tota l'estona amb força neu pols però poc consistent i sense base.
El coll d'Alba és un collet dret i estret que s'hi arriba després de fer una pala llarga.  Allà vaig deixar els esquís. L'últim tram l'havia fet amb els esquís a l'esquena i només amb els pals. La neu estava prou bé. Més d'un metre on la neu s'acumulava, però sense massa cos.
Des del coll, només amb grampons, vàrem enfilar cap al coll del Mir. A partir d'allà volíem fer un flanqueig, però es veia rocós i complicat. Mixte, neu i pedra, a part del desnivell. Vàrem baixar un xic per cercar el recorregut marcat amb fites, per anar al coll de Cordier, però al cap de poc ens va semblar que podíem pujar per una pala dreta i nevada.





Ens hi vàrem llençar. Cal dir que la pala tenia trams de més de 55 graus, tot i que la neu estava bé. Grampons, piolet i mà clavada a la neu. Poc a poc i amb alguna dificultat, algun tram on era difícil trobar peu, vam assolir la carena i des d'allà el cim. El pic de Sayó ( 3.211 m. ), Maladeta occidental.  
A la baixada, a part d'alguna pala dreta però sense dificultats, vam arribar bé i cansats al coll. Allà, uns metres més avall em vaig calçar de nou els esquís. Una baixada curta però divertida, però veient que rascaven amb pedres, vaig acabar de baixar amb els esquís a l'esquena. Cada deu passes, una enfonsada fins al genoll o més amunt. Cap a quarts de set, tornàvem al cotxe i enfilàvem cap a Manresa.
Tot i que no vaig poder fer tota la baixada esquiant, fet i fomut poc tros, m'ho vaig passar molt bé, buscant pas a les pales per pujar, baixant el tros que podia esquiar i amb la companyia. Ha estat un bon inicide temporada.


Per veure més fotos cliqueu aquí


 

diumenge, 28 d’octubre de 2018

L'esplai, el cau o el centre excursionista, tan se val.

L'altre dia, en una celebració, als urinaris vaig coincidir amb un noi. Ambdós pendents de buidar la nostra bufeta, vàrem encetar una curta conversa. No d'aquelles què tal, ja veus, aquí, anar fent, que sol encetar-se a vegades, sinó que el noi, mirant-me a la cara, em digué, jo feia de domador.
Clar, mentre estàs pendent d'encertar i no esquitxar-te, perquè a vegades pot passar, aquell comentari em deixà un xic distret. Res. Uns instants, perquè seguí i va afegir, de colònies.
De fet mai més hi havia pensat en aquell nen, ara home, però el seu comentari em va retornar de cop a la casa de colònies, la Païssa dels Planell de Monistrol de Calders, fa més de vint anys. Feia de monitor i aquell any el centre d'interès era el circ. Vàrem destinar totes les colònies a preparar una actuació de circ els darrers dies i aquell nen, em va venir de cop al cap. El recordo perfectament. Un sagal molt xic, en aquella edat que era massa gran per anar amb els petits i massa petit per anar amb els grans i esporuguit, anava amb els  grans, buscava el seu lloc a les colònies. Vàrem congeniar. Era un sagal molt maco. Res d'especial, si no fos perquè era tot cor, un xic maldestre però entranyable i cercant el millor paper, vàrem trobar el de domador. En aquell moment ens semblà una bona pensada, perquè seria una manera de que se sentís realitzat. Mai més hi he pensat.
L'altre dia, urinari a tocar, em va dir de com li havia agradat i com s'ho havia passat de bé allà i del record que en guardava. Allà mateix vaig trobar altres nois que havíem portat de colònies i en parlàrem.
De fet, vaig veure que l'emprempta que vàrem deixar encara perdura i que una activitat que fèiem perquè ens agradava i ens ho passàvem bé, feia els estius d'alguns infants, més ric i alegre.
Amb el temps, me n'alegro que un dia el bon amic Marc em proposés d'entrar al món de l'esplai perquè encara avui, més de vint anys després, encara em dóna alegries.
Per això, quan algú m'ho demana, li recomano de tot cor, que entri a un esplai, un cau o un centre excursionista, perquè el que rebrà si és infant i donaràs a més si ets noi, és un aprenentatge de vida, que t'acompanyarà sempre més i et conformarà com a persona. Si més no vull pensar que sóc com sóc també per aquella època fent de monitor.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Bon dia del genocidi

Avui és un bon dia per constatar el tarannà de molts polítics espanyols, d'aquells que ens titllen de tot als independentistes.
Avui veurem líders polítics que es diuen demòcrates i moderats, onejar la bandera del patriotisme més ranci defensant una data indefensable, tant, que era vista amb bons ulls per l'eunuc de veu aflautada per la gràcia de Déu, tot i que va canviar el nom poc clar de la festa per dir-ne de la raça, perquè com bé canten ja certs líders esvàstics, no tenen complexes. El BOE busca amorosir el nom d'aquesta efemèride usant una retòrica incomprensible per amagar l'origen d'aquesta festa, on se celebra, no ja l'arribada d'en Colom a Amèrica sinó per extensió, l'extermini de diferents cultures i l'espoli de les seves riqueses. Vaja, al que ens tenen acostumats, però en comptes d'avarar vaixells per anar a altres països a fer la guerra, es queden aquí. Ai no, que els vaixells encara els usen per sotmetre pobles, però abans eren galions majestuosos i ara són vaixells de la Warner.
Avui la casta política sortirà al carrer amb el braç lligat a l'esquena, no se'ls disparés enlaire amb tantes emocions a flor de pell i passejarà orgullosa tot ventant-se de l'aniquilació d'un poble menys modern, més innocent, feble i fàcil de derrotar, amb els forts, els anglesos o els francesos per exemple, mai pogueren, d'aquí la mostra de força, per amagar la seva veritable feblesa.
Per tant, avui treuran pit, com els legionaris, forts de braços però d'encefalograma pla, a reivindicar un poder que només han tingut puntualment, però que el temps, savi conseller, els ha pres per tornar-los al seu lloc.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

L'aquari


Sóc dels mestres que encara s'emocionen a l'aula. Dels que quan veu els infants captivats i intrigats, nota com el cor se li expandeix i valora aquets moment per sobre de tot, com un regal per a tot. Són el perquè de tot plegat.
Fa dies que intentem tenir un aquari a classe. Dic intentem perquè, de moment, tots els peixos que hem posat, comprats a botigues especialitzades, han acabat morint i és depriment. Tot i que de tot se n'aprèn.
Avui però, hem anat a la riera que hi ha a tocar de l'escola, a poc més de cinquanta metres de distància i hem agafat alguns animals per portar-los al nostre aquari. Entre ells, hem agafat algun peix que sembla que s'està adaptant bé a l'espai.
En deixar-los a l'aquari, un préstec temporal perquè només els tindrem uns dies i després els retornarem a la riera, els infants s'han transformat. Han mutat. El seu interès per aquests s'ha tornat real, viu i han centrat tota la seva atenció en aquests animals. Primer intentant identificar-los, després preguntant-se per la millor manera de tenir-los.
Els ulls, altre cop, altres vegades ho he vist però no em deixa de sorprendre ni agradar, els espurnejaven i la seva il.lusió era aclaparadora. Moments com aquests, quan veus aquest interès real i que té la virtud de fer desaparèixer el temps, esdevenen els motors per fer de la feina quelcom més que un treball, una passió, perquè veus que aquells infants han fet un pas de gegant i estan motivats, interessats, encuriosits i per sobre de tot, se'ls veu feliços d'estar allà, descobrint, aprenent sense ser-ne del tot conscients, immersos en un món màgic de descobertes.
Dies com avui, que connectes amb l'interès real, fa que ser mestre sigui màgic i tingui sentit. Altres vegades serà per qualsevol altra cosa, però avui, ha estat per això, pel contacte amb la natura.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Per un primer congrés d'Educació Pública a Catalunya

 Dissabte vaig anar a una trobada de mestres d'arreu de Catalunya per informar-me sobre el Primer congrés d'Educació Pública a Catalunya  en representació de l'escola.
Diferents escoles del país fan d'impulsores d'aquesta proposta, però és una proposta horitzontal, és a dir, és una proposta que s'ha de construir des de les diferents escoles i entitats que s'apuntin a l'organització d'aquest congrés. La iniciativa ha sorgit d'escoles vinculades a la Xarxa 0-12 de la Federació de MRP - Moviment de renovació pedagògica- de Catalunya i un cop feta la proposta, comparteixen el testimoni amb totes aquelles escoles i entitats, que juntament amb elles, s'embarquin a l'organització d'aquest esdeveniment. De moment, en aquesta trobada hi eren representades unes cinquanta entitats, entre escoles, instituts, moviments de renovació pedagògics, centres de recursos i altres ens vinculats amb l'educació.
És un espai per debatre i per donar valor a l'escola pública, per fer-la visible i marcar uns objectius comuns com a model de país.
De moment tot està a les beceroles, perquè la planificació del congrés ha de ser una aposta dels participants i són aquests els que han de determinar la direcció de l'acte, així com el format o bé els objectius.
La trobada, feta a Barcelona, va començar amb una pluja d'idees sobre determinats aspectes referents al congrés i per extensió a l'educació. Tot seguit, en grups, vàrem fer unes dinàmiques per debatre, en format més petit, els temes proposats i treure'n unes primeres conclusions. En acabar, això es va compartir amb la resta d'assistents. De moment només va ser una primera pinzellada, però va ser força enriquidor poder compartir les diferents visions que tenim tots plegats.
Poc a poc s'anirà bastint aquest congrés on totes les escoles públiques hi són benvingudes, i necessàries, per aportar el seu granet de sorra, per compartir i pensar en l'educació del país.
Aquells centres que estiguin interessats en participar en l'organització del congrés, s'hi poden afegir tot seguint aquest enllaç.
Som-hi, que tots som necessaris!

dissabte, 29 de setembre de 2018

El meu primer d'octubre


Seria injust dir que el primer d'octubre va ser cosa només del poble i que els polítics no van estar a l'alçada. No és cert. Molts polítics locals se la van jugar i van estar al peu del canó, en dono fe.
El meu primer d'octubre però, comença mesos abans. Un polític amic, em va convidar a afegir-m'hi, per si volia col.laborar. No és cap mèrit, conec a molta gent com jo que també hi va estar. Tothom sumava. En aquest cas les sigles de partit poca importància tenien, perquè de fet allà n'hi havia moltes però estaven amagades, perquè no era qüestió de partit. Era qüestió de país i al seu compromís i honestetat dec el meu capteniment a l'hora de qualificar la gestió del triomf després.  Per respecte a ells i al seu valor, no pels líders que veiem i sentim a la tele.
En reunions curioses, deixant el mòbil a l'entrada, parlàvem de la logística. Per cert, en alguna ens comentaren que si de cop començaven a parlar de qualsevol altre tema, era que teníem visites. Rèiem. Feia gràcia creure que l'Estat era capaç de tot per impedir un referèndum. Només érem ciutadans que volíem votar. Ara, amb la distància i l'experiència -si en som d'innocents! -veiem que no anaven pas errats i que totes les precaucions eren poques. Clavegueres n'hi diuen, un femer com una catedral!
En aquelles trobades s'organitzà una revolta pacífica titànica. Un referèndum en contra de la voluntat d'un govern estatal autoritari i poruc. Les democracies fortes no temen a que es pregunti a la gent, Espanya sí. Allà, en aquelles sales remotes i desertes, es teixien complicitats. Gent de diferents pobles treballant pel país de manera anònima. Granets de sorra que sumats esdevenien un oceà.
La nit abans fou llarga, vetllant pel local de votació. L'endemà els atacs informàtics foren constants, però un poble tossut, gent que treballava des de dins i gent que s'afegia a col.laborar in situ, feren que es pogués votar. Codis amunt i avall. Ipes cantades per telèfons personals. Les xarxes wiffis foren tallades però res frenà la tossuderia del poble alçat. De llocs com Calders arribaven solucions per a ciutats grans. De ciutats grans i pobles xics, notícies terribles d'assalts bèsties i desproporcionats.
Diria que no conec a ningú, que d'una manera o altra no ajudés a realitzar el referèndum i aquesta és la grandesa. Sembla un tòpic o una cantarella agradosa però abans, durant i després, la gent s'afegí a col.laborar per votar. I per això guanyàrem. I per això guanyarem un dia o altre. I el mèrit és de tots i totes.
Avui, veig els vídeos de les càrregues, de les agressions dels policies espanyols i encara se m'escapen les llàgrimes, d'impotència, d'injustícia, de ràbia i dolor.
Dies després ho teníem a tocar. Ho teníem gairebé tot fet, però en un instant tot s'esfondrà i avui, hem de viure d'aquell error. De la por de fer el pas de proclamar la República en ferm i confiar en la gent. Confiar en la fermesa del poble per sostenir la República.
Tot i això, jornades com les d'avui, on s'ha fet de nou front al feixisme, m'omplen d'il.lusió i esperança, perquè som un poble tossut i obstinat, decidit a escollir el seu camí, amb l'ajut dels polítics o sense ells i tard o d'hora, aconseguirem la República que vàrem guanyar a les urnes i que la força bruta, bèstia i il.legal de l'Estat ens està frenant.

dimarts, 25 de setembre de 2018

Observant i deduint

Avui ha estat d'aquells dies. Dies d'ulls espurnejants. Fèiem bosc, és a dir, passàvem mig matí al bosc fent allà descobertes. Havíem pensat pujar fins al Puig Gili, un punt alt de Mura, on hi ha el dipòsit d'aigua i fer experiments de vasos comunicants. Ho teníem tot apunt i quan hem arribat, hem descobert que, per un malentès, no portàvem aigua.
Allà hi ha dos dipòsits, un d'aigua de boca, tapat i l'altre de l'ADF, obert per dalt.
Amb els infants hem començat a pensar com podríem agafar un xic d'aigua del dipòsit per fer els experiments. Teníem una cantimplora i moltes idees i sabíem que no podíem enfilar-nos-hi.
Hem anat donant voltes, fent provatures i al final, lligant d'una manera determinada la cantimplora a un tronc llarg, després de comprovar que surava i no podíem enfonsar-la, hem aconseguit omplir-la.
Abans però, hem vist una bola blanca al dipòsit. No sabien què era, però fent preguntes indirectes a uns i altres i a partir de l'observació i la deducció, han arribat a la conclusió que era una boia -el nom no l'hem dit- però sí la funció, per a què creien que servia.
Ja baixant, han trobat un tros de calç del dipòsit. De fet era d'un tub que havien canviat i de nou, interrogant-se, comparant amb diferents materials que agafaven del terra, primer pensaven que era un plàstic, després fang, han arribat a la conclusió del que era i de com s'havia format.
A la tarda, amb salfumant -àcid clorhídric- hem comprovat i confirmat les hipòtesis que tenien, en veure que es fonia i per tant, no era plàstic.
Avui ha estat d'aquells dies que gaudeixes encara més. Perquè veus l'interès pur dels infants i com, només amb les preguntes adients o bé amb els silencis encertats, van teixint el propi coneixement i van fent unes deduccions i unes hipòtesis per arribar, tot sols, a quelcom que abans ni s'havien imaginat. Ha estat molt bé, ens ho hem passat molt bé i hem descobert força coses, és el que se'n diu un aprenentatge significatiu.

diumenge, 23 de setembre de 2018

Fem República

Diu la Conillera, d'aquell partit d'aquell petit personatge que les llibertats aconseguides les viu i en gaudeix, però que lluitin els altres perquè ell només balla en cas de turbulències, que podrien demanar un indult els presos polítics. I que ella els el donaria. Ai, ves.
Molts adjectius, referents al món "clavagueramtístic" em sortirien, sobretot perquè veig que estem en un joc estúpid i absurd que ens vol fer combregar amb rodes de molí. Ens volen canviar el punt de mira com si fóssim enzes.
Els presos són presos i allà estan. Dol, empipa i emprenya. És injust perquè podrien estar a casa a l'espera del judici que els de l'Estat estan construint, fabricant i maquillant, però els prefereixen tancats, emmordassats i castigats. És una animalada. I tant! Un acte de terrorisme d'estat, entenent el terrorisme com la voluntat de crear terror i és el que volen. Ho van voler amb les càrregues policials del primer d'octubre, amb la repressió judicial, els grocfòbics o bé amb les amenaces a tots aquells que parlin malament dels pilars corcats de la pell de brau. Però l'objectiu de país no es pot centrar ni condicionar en la llibertat dels presos, com ja apuntava algun dirigent. No senyor. Perquè fer tot el joc, manifestacions i vagues pels presos ens allunya de l'objectiu pel qual estan a la presó i no és altre que implementar la República Catalana.
L'Estat envia cants de sirena per desviar l'atenció. Els llaços grocs són un altre error. La batalla ha de ser República sí o sí, i si la tenim, els presos sortiran. En canvi potser surten i no tenim República. Així de clar!
Branden una pastanaga i alguns, ben tips, l'agafen per tal de desviar l'atenció i l'atenció ha de ser exclusivament per la República, la resta, és una derrota en majúscules i només farà que deixar el temps que han passat els polítics catalans a la presó i els dirigents d'entitats populars, en un sacrifici inútil i pervers.

dimarts, 11 de setembre de 2018

Visca Catalunya... des de Calders.

Quan em demanen d'on sóc, malgrat les vacil·lacions inicials, ho tinc clar i responc amb un, sóc de Castellar i visc a Calders. I no és per fer un lleig. Potser hauria de fer com l'estimat Rubianes, sóc calderí castellarenc o bé castellarenc calderí, no ho sé pas, però així ho sento.
Una cosa és on tens els teus records d'infància, la família, molts dels amics i l'altra on has fet camí. No només a Calders, és clar, però a Calders hi tinc grans moments, únics. Vitals.
A més del viscut personalment, hi ha aquella sensació de pertinença al grup, perquè quan, com per exemple l'altre dia al concert de festa major mires al teu voltant, totes les cares et són conegudes, totes et són afables i has establert algun tipus de lligam, més o menys fort, amb cadascuna d'aquelles persones i això et fa sentir part de la comunitat. Les històries dels seus avis i àvies són també teves, perquè malgrat la distància són com les històries dels teus, llunyanes en l'espai però properes en el contingut, els infants que juguen a la plaça, són com els teus, dels teus i te'ls mires amb un somriure familiar perquè els coneixes i en coneixes la història i les trapelleries. Has fet nous amics i has establert lligams forts, sòlids i amb el temps, en el poble, has teixit moltes complicitats. Formes part del grup. Ets grup. I tant és el que pensi cadascú, perquè, i potser es va viure més intensament el primer d'octubre, els lligams es van estrènyer i petites discrepàncies amb un o altre, quedaren en això i per sobre de tot, restà el veinatge, on cadascú, des de la seva posició, defensa el poble i els seus veïns. 
Avui, onze de setembre, és d'aquells dies on per sobre de tot està el país, Catalunya. Baixaré amb autocar a Barcelona, a fer país, a reivindicar, colze a colze amb la gent del poble, amb els meus veïns, un país lliure. A clamar per una República Catalana on tothom pugui expressar-se lliurement, decidir el seu futur i construir un país millor. 
Visca Catalunya!  

dimecres, 5 de setembre de 2018

Construim un galliner

Ara que comencem un nou curs, faig memòria del darrer projecte que vàrem fer, el curs passat.


divendres, 24 d’agost de 2018

Picos Infiernos ( 3.073 m. ,3.081 m. i 3.073m. ), Arnales ( 3.002 m. ), Agulla Pondiellos ( 3.016 m. ) , Garmo Negro ( 3.064 m. ), Algas ( 3.018 m. i 3.036 m. ) i Argualas ( 3.034 m. ).


Ahir vàrem anar amb el Josep cap a Espanya, a Panticosa, al Balneari ( 1.600 m. ). Vàrem arribar-hi cap a quarts de nou i després de sopar, cap al sobre. Déu ni do quines autovies que tenen per allà, gratuïtes i desertes.
Avui ens hem llevat a les 5 i a dos quarts de sis ja estàvem en marxa cap al refugi de Bachimaña seguint el GR. Hem anat pujant de fosc i quan el sol ja començava a sortir, hem arribat al coll dels Infiernos a uns 2.700 metres.


 Allà hem esmorzat. Hem deixat el GR i hem pres un corriol, enmig d'una tartera, que anava fent ziga-zagues cap al pic dels Infiernos. El tram d'abaix un corriol, però a mesura que pujàvem, una grimpada fàcil i tot seguit un flanqueig a un tram de pedra calcària blanca per acabar pujant al Infiernos Occidental ( 3.073 m. ) grimpant. Des de dalt, hem seguit la carena passant per la marmolera, un tram d'uns cinquanta metres, de pedra blanca, de bon pas i amb timba a banda i banda, arribant al Infierno Central ( 3.081 m. ) i hem seguit fins aconseguir a l'Infierno Est ( 3.073 m.).

 

A partir d'aquí hem anat crestejant, una cresta fàcil i aèria, per anar fins a la bretxa, un tall a la carena que cal superar ja sigui desgrimpant, ja sigui rapelant. Nosaltres hem optat per desgrimpar assegurats. Hem posat la corda al ràpel que hi ha muntat i hem baixat desgrimpant una paret dreta d'uns deu metres de grau III. Tot seguit hem encarat la canal que baixava i hem fet un ràpel per superar un pas curt. Des d'allà, flanquejant i pujant, hem anat fins al coll i seguint un corriol un xic descompost, hem pujat al cim d'Arnales ( 3.002 m. ). Després hem desfet camí fins altre cop al coll i hem anat cap al coll de Pondiellos.
Hem fet una cresta un xic dreta, que no supera de grau II per assolir l'Agulla de Pondiellos ( 3.016 m. ). Tot el terreny és entre calcari i pissarres. Bones preses però un xic abrasives, és a dir, d'aquelles que rasquen.
Un cop a dalt ens hem situat davant del Garmo Negro ( 3.064 m. ). De fet, la imatge d'aquest cim és impressionant. Costa creure que es pugui pujar a aquest cim per aquell costat. Tot es veu molt dret, però un cop t'hi acostes, veus que és dret però té bones preses. Es puja per la franja vermella per, al capdamunt, desviar-te cap al cim.



Hem assolit el cim, on ja hem trobat gent i un cop en aquest, hem baixat al coll d'Argualas per fer després els Picos Algas ( 3.018 m. i 3036 m. ) i l'Argualas ( 3.034 m.) crestejant de nou.
Un cop fet aquest darrer cim, hem baixat cap al Balneari, que tota l'estona el vèiem, uns 1.500 metres de desnivell directe. El primer tram per una tartera dreta, després per un corriol enmig d'herba, amb una baixada per una canal  fins a agafar el camí de pujada del Garmo.
Al final ens han sortit poc més de 23 quilòmetres i uns 2.300 metres de desnivell. Ara bé, ha estat una sortida ben distreta, crestejant amb trams força aeris i compromesos, però de fet, ben assequibles i el fet de crestejar, fa que sigui menys cansat, ja que cal estar ben al cas de cada pas.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.