diumenge, 28 d’octubre del 2018

L'esplai, el cau o el centre excursionista, tan se val.

L'altre dia, en una celebració, als urinaris vaig coincidir amb un noi. Ambdós pendents de buidar la nostra bufeta, vàrem encetar una curta conversa. No d'aquelles què tal, ja veus, aquí, anar fent, que sol encetar-se a vegades, sinó que el noi, mirant-me a la cara, em digué, jo feia de domador.
Clar, mentre estàs pendent d'encertar i no esquitxar-te, perquè a vegades pot passar, aquell comentari em deixà un xic distret. Res. Uns instants, perquè seguí i va afegir, de colònies.
De fet mai més hi havia pensat en aquell nen, ara home, però el seu comentari em va retornar de cop a la casa de colònies, la Païssa dels Planell de Monistrol de Calders, fa més de vint anys. Feia de monitor i aquell any el centre d'interès era el circ. Vàrem destinar totes les colònies a preparar una actuació de circ els darrers dies i aquell nen, em va venir de cop al cap. El recordo perfectament. Un sagal molt xic, en aquella edat que era massa gran per anar amb els petits i massa petit per anar amb els grans i esporuguit, anava amb els  grans, buscava el seu lloc a les colònies. Vàrem congeniar. Era un sagal molt maco. Res d'especial, si no fos perquè era tot cor, un xic maldestre però entranyable i cercant el millor paper, vàrem trobar el de domador. En aquell moment ens semblà una bona pensada, perquè seria una manera de que se sentís realitzat. Mai més hi he pensat.
L'altre dia, urinari a tocar, em va dir de com li havia agradat i com s'ho havia passat de bé allà i del record que en guardava. Allà mateix vaig trobar altres nois que havíem portat de colònies i en parlàrem.
De fet, vaig veure que l'emprempta que vàrem deixar encara perdura i que una activitat que fèiem perquè ens agradava i ens ho passàvem bé, feia els estius d'alguns infants, més ric i alegre.
Amb el temps, me n'alegro que un dia el bon amic Marc em proposés d'entrar al món de l'esplai perquè encara avui, més de vint anys després, encara em dóna alegries.
Per això, quan algú m'ho demana, li recomano de tot cor, que entri a un esplai, un cau o un centre excursionista, perquè el que rebrà si és infant i donaràs a més si ets noi, és un aprenentatge de vida, que t'acompanyarà sempre més i et conformarà com a persona. Si més no vull pensar que sóc com sóc també per aquella època fent de monitor.

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Quina història més genial! Sembla de conte, que algú t'abordi així (obviarem l'escenari), amb aquestes paraules, i que et desperti tots aquells records. Coses d'aquestes passen i són del tot entranyables. I t'ho dic jo que no he estat mai d'esplai ni de cau, però de retrobaments molts anys després sempre n'hi ha. I mai no et deixen indiferent.

Sergi ha dit...

Sovint puc posar més pa que formatge, però en aquest cas, va ser talment així i com dius, va ser entranyable.