dijous, 29 d’abril de 2010

Pel futur del cinema

Pel futur del cinema quan anem a veure una pel·lícula, segurament en castellà perquè només un 3% és en català, i és una mitjana, de manera que hi ha setmanes que no n'hi ha cap en català, ens passaran un anunci en contra de la llei del cinema. Un anunci, dit sigui de passada, d'aquells que indigna i emprenya, que posa el català com a causa de l'extinció del Cinemaurus Rex.
Propaganda barroera del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, quatre potentats, que temen veure disminuir els seus ingressos, no tenir pèrdues, amb la nova llei.
Les hipotètiques causes apocalíptiques, totes basades en una visió pessimista i interessada les detallen a una pàgina web que acaben d'estrenar.
Un cop llegits els arguments, cal dir que tenen aquell tuf demagògic i catastrofista on s'intenta fer-nos sentir culpables i alhora buscar una solidaritat interessada recorrent a la por, quan es basen en hipòtesis i dades de difícil contrastació a més de tendencionses.
Preveuen que arribaran menys pel·lícules i seran més cares. A més a més que la gent deixarà d'anar al cinema. Però que ens prenen per innocents, per esmes buits que consumim sense criteri?
Així com hi ha cinema en maltès, n'hi haurà en català i no passarà res. A les distribuïdores els interessa, perquè hi ha mercat. A més a més, el preu de les entrades, ja de per si és car, suposo l'augmentaran amb l'excusa de que han de passar la mateixa pel·lícula en dues sales.
Per cert, que a la seva proposta, els plats trencats els pagarà la Generalitat si hi ha pèrdues, però si hi ha guanys, els repartiran? Vaja, que els números els sortiran.
Mai han mogut un dit per la llengua, ans al contrari, era una nosa als seus comptes i només quan surt una nova llei, comencen a trobar solucions que a dia d'avui mai s'havien plantejat. Per tant, vet aquí la importància d'aquesta llei. Si fins ara ens han pres el pèl, dient-nos que era impossible més pel·lícules en català i un cop hi ha la llei diuen que poden arribar a un 20 %, perquè ens els hem de creure ara aquestes anàlisis interessades que fan si ja fa temps que ens enganyen?
NO PASSARÀ RES. Les pel·lícules les passaran també en català i per això cap cinema tancarà. Si tanquen, serà perquè aprofitaran l'excusa per tancar cinemes que són poc rendibles - en qualsevol idioma - i mantindran aquells on els que surtin els números, facin films en català, xinès o hongarès.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Aleix Saló

Darrerament m'he afeccionat a seguir l'Aleix Saló.
És un personatge d'aquells que sempre té el comentari, en forma de dibuix, dels lapidaris. Publica a directe!cat i també té la seva pròpia pàgina.
D'ell m'agrada aquesta facilitat que té, amb quatre ratlles i mig text, de mostra-se corrosiu i crític tot parlant de l'actualitat. És capaç de ser mordaç i fer befa i sorna de situacions o fets importants, desdramatitzant-ho però alhora sent contundent. Plasmant el què molts pensem però amb un toc d'humor. Vaja, tot un personatge.
Us en deixo dues vinyetes, de les darreres que ha fet, però perquè en veieu la tònica.

Us sona aquest personatge, aquell que com a darrera victòria aconseguí que instal·lessin al Palau de la Generalitat - institució que fou atacada sota el règim a qui ell serví fidelment i orgullosa - la seva capella ardent?


I aquests, que incapaços d'acceptar les faltes contrastades tanquen files i giren el discurs per semblar les víctimes i atacar als altres?


Res, un personatge que dóna aire fresc, que sap trobar l'acudit punyent i agut.
Per cert que el vaig descobrir gràcies al Rafa, un pou de sapiència internàutica.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Què hi fa aquesta gent.

El dijous passat anava com sempre a l'hora a treballar. Tot i això, per tal d'esgarrapar temps, vaig prendre l'autopista, per allò de sortir uns minuts més tard de casa i anar més tranquil.
Ja a Sant Vicenç, abans d'arribar al peatge, hi havia un control de la Guàrdia Civil. La veritat és que m'esperava que em paressin, compleixo tots els requisits. Porto el cabell força llarg, barba insultantment caòtica, cotxe vell i és clar, a la matrícula no m'hi manca el CAT.Dit i fet.
- Detenga el coche en bateria, por favor.
Ja està! Ara a justificar el sou d'un servidor.
Papers amunt i avall i que si està prohibit tunejar... sí, tunejar la matrícula, i pitos i flautes.
Realment faig mala ganya, no ho negaré, no en va vuit unitats dels enciams estaven per allà vetllant que un servidor no marxés escampant el missatge del Cat arreu o els mirés malament.A més a més, sembla ser que tothom està molt interessat en la meva vida, que si on vaig, d'on vinc... i com que un ja ha voltat força i a vegades oblida, fa com el Pelegrí, Pelegrí, Pelegrí, que d'on sóc o on visc o d'on vinc?
I lògicament a aquella hora no és hora per divagar i un, dos, tres, responda otra vez... a explicar que si un dia vaig néixer a Castellar, que si vaig anar a no sé on, que si el carnet no està actualitzat, que si naps i cols, i amb això que el temps passa i cal trucar a la feina.

Aleshores un de forçut, un armari, perquè si alguna cosa tenen és que els seus braços són com les meves cames, em convida a aturar el mòbil, però clar, tampoc li fa gràcia que li digui que cal que truqui a la feina en "patuès".
Vaja, que fou un dia d'aquells que veus que no faràs gaires amics. A més a més, quan simpàticament em diu d'arrencar l'adhesiu del Cat de la matrícula, no menys simpàticament declino l'oferiment i per tant, em regalen una recepta d'uns cent eurets i a sobre encara espera que li doni les gràcies tot signant. Per cert, que tot i ser la Guàrdia Civil, la recepta era amb formularis del Servei Català??? de Trànsit.
Però això sí, fan la seva feina i sobretot, vigilen l'ordre constitucional.
Aquest cop però, m'he estalviat més estona, perquè també n'aprenc. El comentari que li vaig fer fa un temps a un Guàrdia Civil, just quan em paraven, de si hi havia hagut algun atemptat, no li vaig dir. Ofès, el policia d'aleshores em va dir, que no, que para esto vigilamos, para que no haya.
Ara, realment n'hi havia hagut un feia poc... quina vigilància, no?

dissabte, 24 d’abril de 2010

Un altre que s'escapa

Aquesta setmana estem de dol. Aquesta setmana ens ha deixat en Samaranch i la veritat, em sap greu, em sap molt de greu. M'entristeix enormement.
Sobretot al pensar que un il·lustre personatge - bipolar devia ser, sent gran espanyol i gran català alhora - que es va forjar en l'època franquista - aquella època on un dictador nap-buf amb veu d'eunuc feia i desfeia al seu aire - i que va excel·lir durant la dictadura, va morir tranquil·lament a l'edat de 89 anys en el llit d'un hospital. Realment és trist. Molt trist.
I encara hi ha qui li vol dedicar un carrer... jo li dedicaria qualsevol carrer amb baixada, amb taüt i cap a mar, sí senyor, que sura. És com el yeti gallec de Palomares, que encara campa feliç i amb el cap ben alt. Ben cert és que la radioactivitat el deu haver fet indestructible, però si més no tanquem-lo a una presó i endollem-li un endoll al nas per tal que abasteixi d'electricitat qualsevol poble mitjà, per favor.
N'hi ha que esgrimeixen el seu canvi al llarg dels anys, la seva nova orientació deixant enrere el franquisme, el seu saber modernitzar-se per excusar-lo, vaja, és com si en Goebbels, per dir algú, després de la guerra hagués treballat amb unes carmelites tenint cura d'un hospital pediàtric. S'oblidaria el seu passat? No hi ha allò que se'n diu antecedents? Perquè s'obliden amb certs personatges ? Els jocs olímpics de Barcelona, poden compensar els seus orígens i les traves a la integració de Catalunya com a participant a uns JJOO?
Potser el carrer li haurien de posar a Espanya i els reconeixements a casa dels veïns, perquè segurament, des d'un punt de vista espanyol va ser un bon dirigent, però des d'un punt de vista català, va ser un llast. I a sobre ara els nostres polítics li fan la gara-gara.

divendres, 23 d’abril de 2010

dijous, 22 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi ( i IV )

Dissabte passat, després de vèncer les pors, vaig anar a fer el Canaló de la Baridana. Vàrem marxar el divendres amb el Martí, la Montse i el Dani, i després de passar la nit a peu de pista, enfilàrem fins al Canaló amb els esquís a l'esquena i a punt per a remuntar-lo.
L'entrada és encaixonada, en forma de L i el pendent que a la llunyania sembla excessiu, a mesura que l'encares es va acotant.
Moltes vegades l'he fet a l'estiu, atent a aquella pedra descomposta que t'obliga a fer dues passes endavant i una enrere, a témer la sortida del capdamunt que cada any sembla esdevenir més dreta i a vigilar la pluja de rocs dels del davant. A l'estiu sempre se'm fa feixuc, sempre se'm fa pesat.
Però ara que la neu encara hi és generosa, el relleu es transforma. El corriol desapareix, de les pedres només en queda el rastre dels grans blocs que treuen el cap tímidament i la resta, aquelles que voltaves amb esforç a l'estiu, desapareix sota una capa de neu i gel. Res és igual, excepte les parets que flanquegen la canal que resten allà orgulloses, mirant-te des de l'infinit.
Dissabte el recorregut se'm féu molt curt, només una aturada a l'indret on hi ha la placa recordatòria, ara bé, durant tota l'aproximació un rau-rau em rosegà per dins, un no-sé-què. La ment anava molt ràpida, les passes menys.


Enfilant cap al Canaló. A dins del Canaló.

Semblarà absurd, potser una bestiesa, però era com anar a trobar a un vell amic, a una vella amiga. Ara feia anys que no hi anava i potser per això les sensacions foren més fortes, més intenses.
Allà enmig d'aquella canal, flanquejat de companys, amb la ment viatjant temps enllà i el neguit del camí desconegut, em vaig sentir en pau, en comunió. Feia anys que ho volia fer. Feia anys que tenia aquesta espina clavada. Volia anar a fer el Canaló amb neu. Amb aquelles condicions. Massa vegades havia somniat amb aquelles parets gelades, massa vegades havia somniat amb aquell desnivell impossible. Volia espantar fantasmes, allunyar pors, volia posar una imatge a l'indret.


.

Sortint del Canaló. Baixant la Baridana.

M'imaginava que patiria l'ascens, que seria el meu particular via crucis, però necessitava fer-ho.
Tot i això, dissabte en vaig gaudir com mai. Vaig passar-m'ho molt bé. Em vaig sentir bé i aquell buit que sempre havia tingut, vés a saber perquè, vés a saber com, se m'omplí un xic. Vaig passar comptes. Vaig fer una mica les paus.
D'una banda em vaig sentir molt a gust amb els companys, de l'altre vaig visitar a l'Estel. Al seu terreny, a casa seva i en les mateixes condicions.
Sempre he cregut que un cop no hi som no hi ha res, que som matèria i ja està, però dissabte, entre aquelles parets, suant, esbufegant, clavant piolets i grampons, amb un Dani serè que ens explicava com va ser, que compartia amb nosaltres una vivència cruel, em vaig sentir acompanyat d'una manera especial, d'una manera única.
Dissabte vaig fer quelcom que volia fer des de feia temps. Anys diria. I malgrat tot, malgrat les llàgrimes que davallaren dissimuladament - encara em costa deixar-me anar - , vaig ser feliç. Feliç per haver-ho fet, per haver espantat un fantasma - em refereixo a les pors lligades a la muntanya nevada - i feliç per poder acompanyar al Dani, per poder-hi ser i sentir-me aprop, compartint aquells instants. Compartint l'amistat.
Va ser un dia molt intens, ple de sensacions, amarg en algun moment, però que acabà sent dolç i feliç.
Després, com a cirereta del pastís, baixarem esquiant per la Canal Baridana. Bé, el Martí baixà esquiant, la Montse i el Dani també i un servidor, baixà a trompicons, amb un somriure ben ample a la cara i aturant-me de tant en tant per girar la vista cap a la Canal. Cap al Canaló, amb un fins aviat, ens veurem.
Demà és Sant Jordi. Demà a més de ser el dia dels enamorats, també serà sempre un dia per recordar a una amiga. Per tenir-la present.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi ( III )

No és per voluntat de fer-ne entregues que vaig allargant, mai m'han agradat els fascicles, més aviat és la dificultat de posar paraules al viscut. També és cert que d'una banda crec que les coses s'han de situar en un context i de l'altra la mateixa força que m'empeny endavant, també em convida a aturar-me. I en justícia al relat no vull esdevenir ni massa sintètic ni massa simplista i menys superficial.
Noto que cada dia que m'assec per continuar se'm desperten els dubtes i les pors, però reclòs al meu cau - estudi però pel cas és el mateix - poc a poc vaig agafant la força per a continuar, aïllat com n'estic aquí de l'entorn, capaç de prendre'n distància i seguir el relat, no sense un mar de dubtes i neguits.
La finalitat? No la sé. Potser és que a vegades hi ha històries que no volem oblidar, potser perquè hi ha fets que necessitem recordar, segurament però, perquè crec que la veritable mort és l'oblit definitiu. L'existència de quelcom perdura mentre en resta algun rastre de coneixement, mentre algú en pot donar fe del seu pas per aquest món. Un cop no en resten testimonis, un cop cau en l'oblit, desapareix definitivament.
No ens equivoquem però, el silenci establert no és sinònim d'oblit, més aviat el contrari. La cuirassa que ens protegeix, també sembla que ens obliga a no parlar-ne, a restar muts i no ho vull tampoc. Ara ja no. Fa temps que em crema per dins. No crec que sigui res dolent parlar-ne, ni tampoc crec que ens faci mal explicitar-ho. Obrir la capsa i dir ben alt que encara em dol, que encara me'n ressento i miro a l'entorn i me n'adono que és un sentiment compartit, mes silenciat. La prudència ens tenalla. Malgrat els anys o a causa d'aquests, esdevenim més hermètics, menys valents per compartir les febleses. De sempre m'atura la por de ferir als éssers estimats, als que ja han patit, però per ells també ho vull fer, perquè sàpiguen que mai estaran sols i que tot i no poder ni comparar les nostres situacions, els vincles temps enllà establerts també ens en fan còmplices d'aquesta tristor, d'aquest desencís.


El Cadí, amb la Canal Baridana al fons

Seguint podria afegir que una sortida d'aquest darrer cap de setmana fou el catalitzador de tot plegat, de la decisió de plasmar-ho i escriure-ho tot. La veritat és que necessitava l'empenta, l'esperonada que obrís l'aixeta i deixés brollar els records, d'altra banda massa temps callats. Hi ha ferides que cal furgar per fer net, per estar en pau i així, després, un record trist però dolç, s'instal·la en aquell buit tan de temps suportat. Ara bé, sense voler capitalitzar el dolor, sent-ne un de més.
Així doncs, com deia, en aquella època la muntanya i nosaltres érem un i com cada cap de setmana, preparàrem una sortida.
Les consignes eren sempre molt clares. Un punt de trobada i una hora. A partir d'aquí, qui hi fos, hi anava, qui no pogués, cap problema, la setmana següent seria un altre dia. Aquest cop la proposta era el Cadí, a la Baridana.
Jo no hi vaig ser. Pel què sigui aquell cap de setmana vaig quedar-me i suposo que marxàrem a caminar a La Mola, l'alternativa sempre que érem per casa, però tampoc n'estic segur i poc que importa. Sempre funcionàvem així, qui hi era, a gaudir de l'alta muntanya, qui no, a gaudir de la muntanya però més a prop.
El diumenge doncs, dia en què ens trobàvem tots per sopar i comentar el cap de setmana - estic escrivint i només de pensar-hi se'm fa un nus a l'estómac mentre em vénen les imatges d'aquell vespre... - ens arribaren les primeres notícies, ens arribà el primer rumor.
Confús, no gaire clar, sense la certesa d'algú que hi hagués estat o a qui li haguessin dit directament, ens digueren que hi havia hagut un accident, que l'Estel estava molt greu.
Era just quan les darreres neus s'enretiraven. Just quan començàvem a viure la nostra joventut efervescent. A l'abril, pels volts de Sant Jordi, morí.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi ( II )

Durant temps flirtejàrem amb la muntanya. Com una amant ben disposada la visitàrem assíduament, car sempre ens rebia generosa. D'ella en traguérem - i en traiem - moltes satisfaccions.
Assolir un cim escarpat després d'hores de veure'l imponent allà al davant, davallar una tartera pedregosa tot fent saltirons com cabirols o abeurar-nos - talment bestiar - en deus gelades i cristal·lines després d'hores de trescar assedegats, eren i són els tresors cercats. Malgrat pugui semblar una recompensa senzilla, potser no igualable a l'esforç, esdevenia i esdevé un regal gegant que ens satisfeia i satisfà amb escreix.
L'amistat gràcies a ella creixia. Junts passàrem el neguit de travessar amb grampons de cintes les primeres geleres, saltar per rimaies profundes esperonats pels companys o grimpar per terrenys aeris amb un somriure al costat. Formàvem una cadena difícil de trencar.
Durant aquells anys visquérem intensament de la muntanya i amb la muntanya. De nit sota els estels comentàvem la jornada, rèiem de les pors per allunyar-les o bé callàvem dels neguits per no escampar-los.
Però a la llarga tots els contes tenen l'element amagat i tard o d'hora, quelcom surt del guió. Quelcom d'imprevist refà l'argument portant-nos allà on mai haguérem imaginat.
La muntanya ens unia, la muntanya ens ensenyava. A cada sortida apreníem quelcom dels altres, a cada sortida apreníem quelcom de nosaltres. Ara bé, arribà el dia de la gran lliçó. Arribà el dia en què ens ensenyà que tot té un preu. Que la seva generositat, la seva bellesa, la seva atracció, la seva bondat, també reclama un peatge, també reclama una penyora i ens mostrà la cara més amarga, la cara més ferotge i despietada.
Sentit d'altres persones sembla lògic, sembla normal. Pura probabilitat. Als altres, és clar, és el preu a pagar, però a nosaltres? Nosaltres que l'adorem? Nosaltres que gairebé la venerem?
Però ella no entén de raons, no cerca comprensió i això és el què la fa sublim, és el què la fa hipnotitzant. No es deixa domesticar, només ens ho fa creure. Ens dóna peixet i ens deixa gaudir d'ella fins que vol. Juga amb nosaltres i ens paga abastament, tot i que a la llarga, s'ho cobra sense compassió.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi ( I )

No sé per on començar... ni tan sols sé si hauria de començar. Sembla que hi ha històries que ens fa por compartir, històries que ens despullen davant dels altres i que ens fa mal recordar. Potser per això queden allà amagades, a vegades mig oblidades i només de tant en tant treuen el cap per algun mecanisme misteriós i ens retorna aquella fiblada dolorosa. Un dolor mental que, en ocasions concretes, esdevé físic.
Sempre m'havia sabut capaç de mirar les coses amb objectivitat, capaç de prendre'n distància, però hi ha fets que trastornen tot allò que sabem d'un mateix i ens dibuixen un escenari totalment diferent, mostrant-nos les febleses pròpies o si més no els aspectes que no som capaços de controlar. Esdevenim titelles a la mercè d'uns sentiments desbocats.
Fa temps, quinze anys gairebé, per Sant Jordi, ens va passar una història d'aquestes. Un fet que segurament ens canvià molt la vida. Un fet que marcà un abans i un després. Un punt d'inflexió.
Era aquella època en què no només desconeixies els límits sinó que a més a més creies que no n'hi havia. Una època on tot era possible i els amics ho eren tot i el seu tracte diari el més preuat.
Durant aquest temps les anades i vingudes a la muntanya sovintejaven. La setmana era només un breu temps d'espera per tal d'arribar al cap de setmana i així, prendre la motxilla i sortir a caminar amb els amics.


Zona d'agulles de Montserrat

Començàrem amb caminades properes i amb cims d'aquí;La Mola, Matagalls, Pedraforca o Puigmal i poc a poc anàrem agafant confiança i eixamplant l'horitzó, des de l'Aneto al Posets, passant per qualsevol que ens reptés. Com havíem de témer res si mai res ens havia passat?
Amb el temps anàrem configurant una manera de viure, unes rutines a fer i amb aquestes establirem uns lligams forts, uns vincles ferms soldats a base d'hores de companyonia i amistat.
Dins d'aquesta dinàmica cadascú anava trobant el seu rol, també el seu quefer. Uns planejaven, d'altres animaven, d'altres feien broma, tots érem indispensables. A la muntanya descobries el valor de cadascú i a cadascú li trobaves un valor.
Era una època despreocupada, la muntanya era la nostra companya. Tant podíem marxar una tarda a veure una posta de sol des del Montcau a la tardor, com anar a fer un bibac al cim del Puigmal. Res era impossible, res era estrany. Havíem aconseguit una seguretat que ens feia sentir lliures a la muntanya, valents i confiats. Era la nostra segona llar.
Des de la distància pot semblar que jugàrem amb l'atzar, en aquell moment, n'érem segurs de nosaltres mateixos. Teníem la força del desconegut i les ganes de conèixer. Res no ens podia aturar, cap muralla era prou alta.

dijous, 15 d’abril de 2010

Quin valor tenen les Creus de Sant Jordi?

El proppassat 13 d'abril es va acordar concedir les Creus de Sant Jordi d'enguany.
Aquest guardó és el màxim reconeixement que pot rebre una persona o entitat per part de la Generalitat de Catalunya. Aquest cop hi ha guardonats 32 personalitats i 13 entitats.
Si mireu els guardonats, camuflat entre mig, i és literalment veritat, l'únic nom que no està en negreta és un tal Alberto Aza Arias.
L'individu ha destacat per ser un notable embaixador espanyol i a partir d'aquí ha anat fent carrera fins a esdevenir Cap de la Casa del rei. El mèrit per rebre aquest guardó, sembla que podria ser que al casar-se amb una catalana , parla perfectament la llengua de Pompeu Fabra que va aprendre per complaure el seu sogre ( sic ).
És cert que durant la seva estada a la casa de tots, la paguem entre tots però en gaudeix un, és quan ens recordaren que mai la llengua catalana va estar perseguida ni s'imposà el castellà.
Si segons sembla el seu predecessor, Almansa, va intercedir per evitar el compromís entre Felip de Borbó - toca ferro que els Felips no ens van bé - i la Sannun, també va intercedir l'Aza pel català?
I seguint la tònica dels grans mereixedors, uns altres dels guardonats són n'Isidre Fainé, president de la Caixa, Salvador Gabarró, president de Gas Natural, suma i segueix. Com deia aquell alemany, no hi ha res més a dir... per això n'hi deuen dir una creu?

Ves què hi farem...


Sona bé... i malauradament...

dimarts, 13 d’abril de 2010

Un ensurt

Calders ho té això.
Quan acaba de ploure i fa una mica de sol, val la pena sortir a passejar. La frescor, els colors vius i el silenci només trencat per la piuladissa de certs ocells o el fregadís de les plantes que dansen amb el vent, conviden a sortir a fer el volt. Tenim el bosc a tocar, diria que des de qualsevol casa no es deu tardar més d'un parell o tres de minuts a trepitjar bosc. Així doncs, he pres la motxilla per portar al Berenguer i hem sortit a fer un volt. Tots dos sols, pare i fill. Camí de la Fonteta, Mirador i cap al Pou de Glaç sense arribar-hi.
Enmig, he anat fent breus aturades per anar fent fotos de la vida que esclata en forma de flors, i ja de tornada, m'he aturat més estona a un roquissar, ple d'almesquins, per fer-ne fotos tot buscant la llum ideal. Mentrestant en Berenguer ha aprofitat per seure i jugar una mica. Té un any, el seu radi d'acció augmenta però encara no es dispara. De seguida ha començat a agafar pedres tot mostrant-les com si les volgués llençar perquè la Píxel, la gossa, les atrapés, entre rialles i primeres paraules en forma de sons escurçats.


Almesquí


De cop, un sisè sentit o un rampell paternal, m'ha fet recordar les colònies de petit. Tots els infants ens dedicàvem a investigar. Fòssils, plantes, ocells i sobretot a aixecar les pedres per trobar escorpins, per veure'n com s'amagaven ràpidament tot mostrant el seu agulló amenaçadorament.
Dit i fet. No acabo de pensar en la bèstia que miro la pedra que té a les mans i veig que a sota, encongit i suposo que esporuguit - o molest - hi ha un petit escorpí. Minúscul direu, però jo al Berenguer tampoc el veig massa gran en comparació.



Escorpí blanc

Segurament no li hauria fet res. Segurament ha estat un ensurt innocent, però d'una revolada l'he alçat - al Berenguer, és clar - i hem anat uns metres més enllà, sobre una catifa verda molt espessa.
La tarda ha estat agradable. La passejada distreta, però l'ai del cor m'ha durat força estona.

Egunkaria aurrera!

Des del 2003. I ara, amb quins diners es paguen set anys de silenci obligat?
Hi ha una manera de compensar tot el mal fet? Sí, se'ls ha absolt, s'ha confirmat que no tenien res a veure amb l'entramat d'ETA i a més a més s'ha avisat al poder judicial que és perillós i irresponsable associar llengua i cultura basca amb banda terrorista. Molt bé, queda clar i suposo que la majoria ho teníem clar. Però i ara què? Tot i la sentència l'Associació de Víctimes del Terrorisme i Dignitat i Justícia han aconseguit el seu objectiu, fer callar una veu diferent, una veu basca. Tancaran ara aquestes organitzacions? Empresonaran preventivament els responsables d'aquestes associacions o bé tenen el dret de perjudicar vides alienes sense sanció possible? Potser ara es podria posar en dubte les seves actuacions i per si de cas, que vagin a la presó i d'aquí a 7 anys, en parlem.
Ara bé, tot i l'alegria de veure que la lògica preval, no deixa de ser irònic que primer es clausuri un mitjà de comunicació, s'empresoni els seus directius i anys més tard es sentencii que no han fet res d'incorrecte i per tant, ho sentim i fins una altra, apa siau.
Pensem-ho fredament. No és coartar la llibertat d'expressió clausurar un mitjà de comunicació si no se n'està al 100 % convençut? I empresonar uns pares de família? Com lesa això la seva imatge? I la seva família, com ho han viscut? Qui els indemnitzarà per les hores d'angoixa, les sospites viscudes i les pressions rebudes? Qui pensarà ara amb ells?
Em sap greu, però jo penso que si s'han equivocat i a sobre van ser tan durs, haurien de pagar un preu alt pel seu error. El jutge, inhabilitat. Les associacions encausades per falses acusacions i potser dissoltes. Els investigadors que varen facilitar les acusacions, inhabilitats o investigats per tendenciositat. Al fiscal, investigat per inepte i si es dóna el cas, sancionat.
No es pot actuar tan a la lleugera quan hi ha en joc la vida d'unes persones, la llibertat d'expressió d'un poble i els drets d'aquest a expressar-se.
Per tot, Egunkaria aurrera!

diumenge, 11 d’abril de 2010

Tenim un president, que no ens el mereixem...

El nostre ben entranyable i estimat president de la Generalitat, en José Montilla, el passat dia 18 de febrer va anar de visita a Tolosa de Llenguadoc. Es veu que hi va anar per diferents actes amb el seu homòleg - diuen ells - francès de la regió i, malauradament, en comptes de visitar el Casal Català, que existeix i es van quedar amb un pam de nas, va preferir anar a la Casa de España.
Quins collons!
Només faltava això, que el nostre president faci actes a la Casa de España. Això sí que és ser cornut i pagar el beure.
Els mitjans de comunicació no varen fer-ne gaire ressò, sabedors que era un acte, si més no controvertit, però és clar, si accedeix a fer aquest acte, deu ser que ho veu normal, veu clar que el president de Catalunya faci un acte a la Casa de España i per tant, està situant Catalunya al nivell de representant d'Espanya, malgrat que és el representant de moltes sensibilitats d'aquest país i algunes, força, potser no estarien d'acord amb representar l'estat que ens nega la veu a Europa, per exemple.
El problema per mi és que tenim un president que li seria el mateix ser president de Catalunya que de La Rioja o bé de l'escala i amb això vull dir que és un personatge espanyol que considera que governa dins d'un territori d'un estat, possiblement conscient només de que té algunes singularitats, però no de que és un país diferent, amb una història sovint enfrontada, una llengua pròpia, unes tradicions diferents igual que les costums i si bé tenim també moltes coses de semblants, potser la voluntat de ser país, solament això, ja ens fa diferents i per tant, ja ens dóna un estatus diferent i caldria que filés més prim a veure on va a fer-se la fotografia, perquè ens representa als catalans, no només els que se senten espanyols.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Escollir el moment

És divendres, quarts de cinc i tornem d'una excursió amb tren. L'alegria de la sortida es barreja amb el cansament del viatge i mentre reparteixo als infants un record que ens han donat, van arribant les famílies per recollir-los.
Allà, a peu d'andana, frisosos perquè el cap de setmana comença, van venint a avisar-me que ja hi ha son pare o sa mare mentre s'acomiaden. Tenen clar que abans de marxar cal que m'ho diguin. El cert és que els progenitors arriben quan arriben i els comiats s'encadenen i es simultaniegen mentre un servidor intenta anar recordant tots els que marxen i amb qui. Alguns però, se'n van sense dir ni ase ni bèstia. Després maldaràs per saber amb qui ha marxat, repassant mentalment els pares que s'han acomiadat, els que has vist arribar de lluny o els que t'ha semblat que senties.
Atabalat, el cansament també t'afecta i la responsabilitat d'arribar tots sans i estalvis també et pesa, vas comptant i recomptant de nou els infants. Només faltaria que te'n manqués un just quan celebraves que tot havia anat bé.
És veritat que generalment sempre tot va bé, però no deixa de ser un pes a sobre que t'afeixuga tot el jorn, com a qui li deixen un cotxe - més preuat, segur, però valgui l'exemple - i que fins que no torna les claus, no està tranquil, encara que ja l'hagi aparcat i no pensi moure'l més. Cal passar el testimoni.
Així doncs, enmig d'aquell formiguer organitzat, vaig comptant i recomptant. És l'efecte pop, intentes tenir un tentacle arreu per tal de tenir-ho tot ben controlat i enmig d'aquell caos organitzat, d'aquell vaivé de cares cansades i somrients, divendres vaig sentir un comentari diferent, sumant-se a la resta de comentaris.
- No estic d'acord amb la nota de matemàtiques, m'etziben des del darrera. No tinc temps ni de girar-me. La veu, femenina constato, segueix recitant greuges mentre altres pares i mares s'acomiaden, demanen pel dia o m'informen que s'emporten tal nen o tal nena. El pop es multiplica. Les orelles, els ulls, les narius s'afegeixen als tentacles i malgrat els múltiples estímuls presents, només un acapara la meva atenció. A partir d'aleshores acomiado d'esma, perdent el compte.
Sobtat, no puc més que mirar a la meva interlocutora i pensant en aquell mític ara no toca, intento acompanyar-la amb la mirada a l'escena que es desplega davant seu, als prop de vint-i-cinc infants i a les corresponents famílies que van arribant i reclamen el just comentari del dia tot acomiadant-se.
Al final, després de comentar-ho per sobre, necessitava una resposta al moment, acordem una reunió per parlar-ne tranquil·lament, per parlar-ne al seu lloc.
Dies després encara em ressona aquella frase. Encara hi dono voltes. Un altre dia l'analitzarem, però avui, em vull fixar no en el contingut d'aquesta sinó en la forma, en l'elecció del moment.
Segurament respon a un neguit que els rossegava per dins, segurament va ser un comentari que els cremava i necessitaven expressar-lo, però després demanarem als infants reflexió, contenció, elecció del moment i sobretot seguir les normes pactades.
Si nosaltres no podem aturar-nos, no podem saber destriar el moment, com podem esperar que un infant, que s'està formant, sigui capaç de ser reflexiu i acati unes pautes acordades?
Vivim en una societat on prima la immediatesa, on el temps, tot i la paradoxa de ser l'època de la història que en tenim més ( l'esperança de vida s'ha allargat enormement ), sembla que n'anem mancats i volem respostes ara i aquí. Volem satisfer el ja i aquest tarannà després es reflecteix en els infants i l'esforç, la paciència, esdevenen aspectes difícils de gestionar, ja que els models ens porten a tot el contrari, a la resposta immediata i a la resolució fàcil.
Potser hi dono massa voltes a un comentari, però penso que tot està relacionat i que els infants aprenen amb tot, tant amb els comentaris, com amb els silencis, com en la manera que ens comportem en les diferents situacions. Són models que van veient i a la llarga, escolliran del viscut davant de qualsevol situació.

dimarts, 6 d’abril de 2010

De tot i força

Aquests dies ho tenen això. Per exemple, ahir al matí, rampells d'aquells, em va venir la dèria d'anar a esquiar. Fa anys que vaig decidir que no podia queixar-me de la destrossa de les estacions d'esquí i alhora ser-ne usuari. Així doncs, em vaig decantar per l'esquí de muntanya, sàvia elecció.


Coll de la Marrana amb esquiadors fent la volta Maria.

Dilluns doncs, abans de la mona, vaig enfilar cap a Ulldeter per anar a fer el Pastuira, però veient com estava el tema, poca neu des del coll de la Marrana cap al Pastuira, vaig decidir fer el Bastiments. Un cim garantit i agraït.
De neu força, primavera però i el dia, assolellat i sense gaire vent, cosa rara per aquelles terres.
Doncs bé, tot i sortir sol - gairebé, la Píxel campava alegre buscant altres gossos enjogassats - sabia que aquest cim és dels assenyalats per aquestes dates i com era d'esperar, semblava un via crucis amb totes les estacions presents. Força gent que aprofitant les darreres pales de neu d'aquest any remuntaven primer per unes pistes buides de Vallter 2000, per després, un cop superat el Coll de la Marrana, enfilar la pala ample i esvelta del Bastiments tot fent generoses voltes Maria.


Des del cim del Bastiments, mirant cap al sud.

Un cop fet el cim, ja a casa i després d'haver menjat un mai prou valorat arròs negre de Cal Soldevila, vàrem anar a l'hort. A l'hort de veritat, per cert. Allà, entre unes faves que no creixen i uns enciams que deuen haver contribuït a la felicitat d'uns cargols esmunyedissos, vàrem estar feinejant una estona.

.

Flor d'ametller i Dent de Lleó a Calders.

Mentre el sol ben alt i generós escalfava de valent, les plantes, banyades per aquella tebior, fa dies que treuen el cap, tot ho acoloreixen. I és això del què en tenen aquests dies. És això el què m'agrada dels inicis de la primavera. Pots estar de bon matí gaudint de la neu a la muntanya, amb una temperatura agradable i a la tarda passejar pels boscos i camps, regalant-te dels colors de l'entorn i les flaires que se'n desprenen.
Hi ha un grafiter - suposo que se'n diu així - que córrer per les comarques centrals i malgrat no ser gaire partidari de les pintades en general, aquest sempre em fa somriure i pensar, un tal Grillart. Per cert que normalment escriu en llocs deixats o abandonats.
Doncs bé, n'hi ha un que em ve a la ment sovint, aquell que diu REGALA'T A LA VIDA.
aquests dies, ho faig... més.

divendres, 2 d’abril de 2010

Va de música.

Fa uns dies, algú molt proper - es diu el pecat però no el pecador - em va dir que sempre escrivia missatges negatius, sempre crític i rondinaire, mai optimista i il·lusionat.
La veritat és que en discrepo. Potser és cert que m'és més fàcil buscar el costat negatiu aliè i treure'n suc - de taronja, m'agradaria- que no pas veure el què és agradable del què ens envolta i realçar-ho.
Ara, com a atenuant presentaria les fotos que penjo de tant en tant com el costat positiu del meu ésser, si és possible.
És veritat que potser sóc així, potser m'agrada més buscar la palla a l'ull de l'altre, que mirar-me les meves ninetes, reconeixem-ho, però són maneres de fer. Cadascú fa el què pot o sap i veient tantes palles al món... qui es pot quedar callat?
Avui, després d'un breu, brevíssim descans a Gósol i amb la mira més desenfocada - com sinó -, m'agradaria veure el costat positiu de les coses. Buscar-lo si cal.
Així doncs, ni parlaré del país, ni de la llengua directament, ni de res on em surtin rampells esquizofrènics venjatius masoquistes, sinó que em centraré en un espai on només tinc coses bones a dir, la música d'aquest país. Del nostre país.
Personatges que no m'agraden... vaja, ja em surt de nou el costat obscur de la força... bé doncs, personatges musicals com en Gerard Quintana, omplen i engrandeixen el nostre panorama líric amb peces desenfadades i sense necessitat de gaires missatges, només per fer música, només per regalar-nos uns minuts de pur plaer musical, sense anar més enllà. El plaer pel plaer.
N'hi ha molts més. La majoria o s'han consagrat ja dalt de l'escenari, com Manel, o ho faran aviat, com el Petit de Ca l'Eril.
De tots ells, una de les cançons més absurdes però que més m'agrada, per això, perquè és planera i senzilla, és la de l'elefant.
Bé doncs, aquí us la deixo. A gaudir-ne doncs.