diumenge, 26 de maig del 2013

Propietaris i patricis

Un dels racons de la cursa
La setmana vinent organitzem la cursa de Calders. Una cursa de muntanya amb dos recorreguts, un de 14 i l'altre de 23 quilòmetres. Fa temps que hi estem avocats; netejant el circuit -un circuit que fa mesos que tenim però que mai acabem de tancar perquè sempre el volem millorar- fent difusió de la prova, buscant col·laboradors, planificant el dia de la cursa... Una preparació feta des de la il·lusió i l'entusiasme. I és ben cert que preparar aquests actes, participar activament en la vida associativa del poble, et permet descobrir la gent del teu entorn. Descobrir com respira Calders, els teus convilatans.
En general aquests actes són benvinguts. D'arreu surten col·laboradors, sobretot pel dia de la cursa i quan anem a veure propietaris, quan demanem permís per passar per tal corriol o sender, és quan coneixem realment certes persones.
La majoria es mostren molt oberts. Col·laboradors. Predisposats a donar un cop de mà i fins i tot es mostren agraïts de que es passi pel seu tros, amb la neteja de corriols que això comporta. D'altres, els menys, es mostren tancats. Avars del seu pam de terra. Però ja deu ser una qüestió genètica, no en va són dels que generalment espien rere cortines velades el pas de desconeguts.
Un dels punts més conflictius, de sempre, és Reixach. Un mas a tocar de Sant Amanç. Ja de sempre sabem que és un lloc on els forasters, llegeixi's gent forana a Reixach, no són benvinguts. Sempre posen traves per passar per allà, encara que sigui per una pista oberta al públic. Fins i tot un any, tot i haver acceptat a contracor que passés una caminada pels seus dominis, la nit abans anaren a treure les marques de la caminada. O un altre any, tot i no deixar fer una bicicletada per casa seva, al matí de la prova, puntuals i ben enllustrats, estaven a la línia de sortida per participar-hi. Especials és poc. Ah, però en campanya de risc d'incendis, els primers a demanar suport a l'ADF. Només faltaria. Aleshores el bosc és de tots i els braços són benvinguts.
Aquests són els patricis. Els altres, els propietaris. Per sort però, de patricis cada cop en queden menys.

dijous, 23 de maig del 2013

Visca Gibraltar!

I ara! Espanya no fa servir l'esport com a arma. Què és això de seleccions nacionals? Què és això de reclamar que Catalunya disputi partits oficials? Que no ho sabeu que una cosa és l'esport i l'altra la política? Sempre encaparrats en barrejar les coses, maleïts nacionalistes catalans. Veieu política on només hi ha esport. Etcètera, etcètera i etcètera.
Però després fulleges un diari o mires una pàgina web i descobreixes que, a part del boicot que ens van fer a Fresno, maleïts gàngsters espanyols, veus que per allà on passen embruten.
Ara amenacen en retirar el Barça i el Madrid de les competicions europees si la UEFA accepta Gibraltar com a membre de ple dret. Quins cacics! Quins imperialistes! Utilitzen tot allò que poden per fer i desfer a pler, sense consens, només per la força d'unes lleis fetes a mida i després ens diuen als catalans que hem de respectar la legalitat? Ells que només la respecten quan els va a favor? Que si no els va de cara manipulen i conxorxen per fer-s'ho venir bé?
Realment ja tardem a marxar. La sort serà però, que els pocs que desconeguin com són aquests espanyols, governants, és clar,  de mica en mica els aniran descobrint i al final no caldran gaires explicacions per mostrar qui tenim per carceller i la DUI -declaració unilateral d'independència- serà un clamor generalitzat i aprovat. Ens animaran, segur!

dimarts, 21 de maig del 2013

L'església és un mal exemple

Avui he vist que feien obres a l'església. Canviaven teules. Es veu que les darreres pluges i ventades han malmès un xic aquesta magnífica construcció. I és clar, per evitar degotalls, cal afanyar-se.
M'ha sorprès però, que no hi havia cap placa d'obres. Qui sap, potser se l'han descuidat o potser, tampoc seria massa estrany, estan exempts d'aquesta taxa també. Perquè aquesta institució que s'erigeix com a model a seguir, com a mirall on reflectir-nos, gaudeix d'una sèrie de privilegis només explicables a l'època feudal, sobretot si tenim en compte que vivim en un estat laic, encara que alguns fan com si ho ignoressin. Un altre d'aquests impostos és l'IBI. Es veu que una de les institucions que té més patrimoni, que a més a més en fa ús ja sigui llogant-lo, venent-lo o senzillament utilitzant-lo i en treu benefici, no ha de contribuir com la resta de veïns del poble. I ara, ells no! Tampoc paguen la d'escombraries, per exemple. Sí, ja ho sé, no generen massa deixalles, però no deixa de ser un argument poc sòlid car, a qualsevol fill de veí, produeixi o no deixalles, se li gira el rebut. A ells, no!
Al meu parer, insignificant si voleu, haurien de ser molt més conseqüents, perquè si volen alliçonar i sentenciar com ho fan, potser caldria que abans miressin a casa i actuessin de manera lleial. Tenen molt patrimoni. Riqueses fastuoses. Ben cert que diran que la majoria són regals i no està bé donar-los, argument estúpid però usat, però d'altres són d'origen menys noble.
Per això, com a institució, em produeix força repulsió. Els individus no, ja que com en tota esfera composta de persones, n'hi ha de tot tipus. Alguns lloables, d'altres menyspreables. Allà ells el que decideixin fer amb la seva vida si no afecta a infants. Però la institució, a més de retrògrada, caduca, absurda, incoherent, oportunista, desmemoriada i abusiva, és mentidera, no us sembla?

Una enquesta...

La Universitat de Nova York fa un estudi sobre el procés sobiranista. Sembla interessant...

Commencement

dilluns, 20 de maig del 2013

El difícil camí del creixement

Cada dia un aprenentatge diferent. Fa dies parlava del dolor que se sent quan el teu fill està malalt i amb les galtes enceses i la mirada perduda et parla en silenci. Et crida. Avui, una altra sensació punyent. A casa d'uns amics, enmig d'una festa, s'ha trobat sol. Els seus amics jugaven a un joc i ell no hi cabia. Ja passa, a vegades les agrupacions són com són i depèn d'un la importància que li dóna. Ell, cap cot en silenci, se'ns ha acostat i després d'uns breus instants sense dir res, que suposo que se li deuen haver fet molt llargs, ha esclatat a plorar amb sentiment i deia, afectat, que no el volien per jugar i compungit explicava que no volia jugar sol. Que ell volia jugar amb ells.
Ell se'n desviu pels amics. Ell se'ls estima i el bandeig temporal el viu, de fet tots els nens el viuen, com una cosa molt forta, molt profunda. Bé, com ho viuríem els grans i li dol. I li fa mal, com a tu, el gran que potser ha passat situacions semblants o potser no, i pateix, patiu. Per uns instants sembla com si milers d'agulles esmolades se't clavessin totes de cop al cor i un pessigolleig comença a aparèixer a ran d'ulls, però has de fer el cor fort i ajudar-lo. Perquè això espera de tu. Et demana.
En aquell moment li hagués explicat que no passa res, que tothom necessita moments amb un o altre i que tot passa. Perquè de fet tot passa, però en aquell moment ell no estava per escoltar massa. Senzillament, es sentia abandonat. Sol i ferit. Perquè poc a poc es va fent gran i poc a poc va descobrint els matisos de la vida,  les alegries i els desenganys i suposo que aquí és on entrem nosaltres. No li podem estalviar el dolor. Tampoc els problemes o les frustracions. Però on sí que el podem ajudar és en com viure-les, en com enfrontar-s'hi. Però és dur créixer i fer-se gran i descobrir que el món és molt complexa, tant com les persones. Quina feinada tenim.
  

diumenge, 19 de maig del 2013

Tòpics, tòpics, tòpics...


Aquest matí mentre passejava m'he aturat a xerrar amb un saludat. Normalment quan ens trobem xerrem una estona. El temps, la muntanya o bé qualsevol altra cosa. A ambdós ens apassionen temes semblants. Que si la muntanya, que si la fotografia... I avui, xerrant, xerrant, m'ha etzibat una d'aquelles frases que només acabes de copsar al cap d'una estona. Planerament, parlant del llibre, m'ha dit d'entrada que l'havia sorprès, però el que m'ha deixat més sorprès, ha estat el comentari següent i que no he sabut rebatre fins mitja hora més tard, quan estava desbrossant un tros de la cursa de Calders. Com deia doncs, sense malícia m'ha deixat anar que em veia força complert, cosa rara sonava, perquè sabia del meu interès per l'esport i  ara de l'escriptura, i li semblava que ambdues coses no anaven gaire lligades. Resumint, que qui estava afeccionat a l'esport, difícilment estaria afeccionat als llibres. I m'he quedat mut. És d'aquells comentaris que fan alguns polítics que pretenen simplificar la realitat fent creure que només es pot tenir un interès alhora o pitjor, que un interès ja elimina l'altre. Centreu-vos en la crisi i deixeu la independència, penseu en el treball i abandoneu la lluita per la llengua i així una llista extensa, una passió contraposada a una altra.
I suposo que és lògic. A tots ens passa. Per seguretat tendim a simplificar la realitat, a reduir-la a mers adjectius per d'aquesta manera entendre-la millor, però no és menys cert que per més que simplifiquem la realitat, els homes som éssers complexes, capaços de barallar-nos amb milers de temes alhora. Possiblement la capacitat de reduir al màxim aquest interès, de centrar-nos en un únic objectiu, és el que fa que certs personatges sobresurtin, però la majoria, com a la vida, som diversos i ens agraden temes diversos i si bé mai destacarem en cap tema en concret, sí que tocarem moltes notes d'aquest teclat que és la vida i qui sap si mai en sortirà una cançó que es pugui arribar a escoltar.

divendres, 17 de maig del 2013

Els nazis

Fa uns dies la de Cospedal titllava de nazis els que feien escarni a diputats, sobretot els de la Plataforma d'afectats per la hipoteca ( PAH ).  Un altre dia un diputat valencià anomenava nazis a tots aquells que anomenaven la Comunitat Valenciana com a País Valencià. També en la mateixa línia un altre als que defensaven el català que es parla a la franja, LAPAO pels ignorants, com això, català. Una més de nazis als que estaven a favor de l'avortament. I així un munt de vegades. Segurament és el terme més usat en qualsevol conversa popular. Ara bé, potser caldria començar a pensar en la possibilitat que no ho diguin a mode d'ofensa. Ans al contrari. Possiblement els del PP, quan titllen algú de nazi, erròniament però per manca de recursos lingüístics, el que volen fer és lloar aquella persona, car ells, per sobre de tot, lloen i admiren els nazis. Per això, una d'ells, la Llanos, l'ambaixadora del govern espanyol a Catalunya, l'altre dia retia honors a antics membres de les Brigades Blaves, soldats que combateren al costat dels nazis. Tot un honor, per ells. Potser només cal demanar-els-hi que si ens volen lloar o afalagar usin altres termes, no aquests tan arrelats a la seva essència i que la terminologia nazi la guardin per les seves festes i trobades íntimes i familiars.

dimarts, 14 de maig del 2013

Bressolada 2013 i el LAPAO

Dissabte torna altre cop la Bressolada. La festa de les escoles d'immersió de la Catalunya Nord. I està bé que ho celebrin ara, quan hi ha tota la conya del LAPAO. Sentia l'altre dia  l'il·luminat aquell de la Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental i em va produir una barreja de vergonya aliena i llàstima profunda. Aquest personatge, en Luís Gascón Cases, parlava amb en Basté a Rac1 i tot i parlar gairebé igual que el locutor i els tertulians, excepte algun mot més local i algun altre de manllevat de l'idioma veí, a saber l'Argentí d'ultramar, insistia en que no parlava català, sinó xapurriau o codonyès. Però en cap moment va caldre traductor ni demanar aclariment, al contrari, parlava un català més que correcte. Preciós.
I és que el problema és aquest. Personatges incultes -un dels arguments que feia servir és que en seixanta anys de vida mai n'hi havia dit català, cosa gens estranya veient la tírria a tot allò que fes ferum de català- legislen, però sense encomanar-se a lingüistes ni a científics. Perquè construeixen des del fetge, sense bases sòlides, senzillament a partir dels sentiments i està clar que les construccions fetes a partir dels sentiments, si es refereixen a llengües, tendeixen a esdevenir castells de cartes esbiaixats. Fràgils i efímers, perquè hi ha temes, i la llengua n'és un d'aquests, que hauríem de deixar per als experts i acceptar el seu criteri. D'aquesta manera es descobriria que el valencià, el mallorquí, el lapao, l'andorrà i desenes de llengües més no deixen de ser variants dialectals del català. Però els fa ràbia. Ràbia i por, tanta com ridícul fan i ignorància mostren.
Així doncs, tornant al principi, aquest dissabte festa de la Bressola a la Catalunya Nord, on parlen rossellonès, una variant dialectal del català. També és cert que els francesos més obtusos n'hi diuen despectivament patuès. Per menystenir-lo, com xapurriau al de la Franja. I d'això es tracta, d'esmicolar fins a eliminar. De convertir-la en una llengua de segona perquè deixi de ser atractiva i s'abandoni. Un tractament polític per un assumpte científic.

diumenge, 12 de maig del 2013

Rebrotant

Si una cosa aprens després d'un incendi és que la vida és obstinada. Obstinada i tossuda. Avui, passejant per on es va cremar l'estiu passat, hem pogut comprovar que poc a poc la vida s'obre pas. La majoria d'arbres ja no rebrotaran, eren pins blancs, però una minoria, alzines i roures, ja comencen a omplir-se de fulles o a rebrotar per la base. I és esperançador. Perquè la imatge del bosc en flames dol. Fa mal. Desperta un sentiment d'impotència acompanyat de ràbia si descobreixes que ha estat intencionat. I cremat encara dol més. Però avui, aquells arbres ennegrits que s'alcen sobre una catifa verda, tenen cert encant. Durant l'hivern córrer per allà era una visió fantasmagòrica. Tètrica. El terra acabat de cremar negre esporuguia i només els arbres despullats, alçant-se escanyolits, trencaven la visió uniforme de sòl lunar.
Ara però hi ha esquitxos de colors. Més dels que hi havia fa pocs mesos. Les flors estan colonitzant tot l'espai i la bellesa retorna poc a poc. Molt a poc a poc. Hi ha esperança.
.

dimecres, 8 de maig del 2013

Altre cop vaga. Els bars en van plens.

Demà jornada de vaga. Una més i ja en portem unes quantes. Segurament servirà com les demés, per poc. Possiblement, a més de perdre-hi diners, perquè la secundaré i em descomptaran el que no està escrit, encara seré mal vist per uns o altres. I tant! Però tant me fa. Uns diran que encara sort que tinc feina. D'altres que en un moment com l'actual, cal treballar. D'acord, on signo? I uns més, com ja vaig dient fa temps, estaran d'acord amb els motius però no la secundaran. Si fos indefinida diran els cínics... Però, aleshores què fem? Mirem cap a l'altre costat i que cadascú s'espavili? Escatainem molt, el col·lectiu de mestres n'és especialista, però a l'hora de la veritat no ens mullem si això ens afecta?
No ho sé. Ja en dubto de tot plegat i més quan dins del col·lectiu hi ha les fissures que hi ha. A petita escala per exemple, d'aproximadament uns trenta professionals on treballo, dos secundarem la vaga. Déu n'hi do! És clar que tothom té els seus motius i tots legítims, només faltaria. Però si una cosa és clara és que encara que el dret a protestar cal exercir-lo, potser també cal estar disposat a perdre-hi quelcom per un bé superior a llarg plaç. No podem queixar-nos irritats sense apostar. El problema és que mirem a ran de peus, allà on trepitgem i potser, només potser, el dia que aixequem el cap, ja serà quan caiguem penya-segat avall. Ja podem fer discursos abrandats, argumentacions èpiques i frases lapidàries totes al bar o a l'hora del pati, que si aquestes no van acompanyades d'un mínim gest i compromís es queden en això, samarretes grogues i cadascú va per ell. Més oratòria barata i demagògica. Ep, però sense perdre-hi res de propi, és clar.


 

dimarts, 7 de maig del 2013

LAPAO

És difícil fer una entrada parlant de la LAPAO i que no soni a broma. Què se'n pot dir? Poca cosa. Podríem parlar de l'afany aniquilador dels polítics del PP, ja sigui per por a tot allò que fa olor de català, ja sigui per baixesa humana. No ho sé, però sembla estrany que al segle XXI hi hagi qui encara vulgui trobar un nom a una llengua mil·lenària, ben definida i acotada. Senyors, que no estem parlant d'un poblat aïllat d'una civilització descoberta fa uns mesos!
Segurament aquest galimaties de noms deu ser intencionat -malintencionat- per disgregar. Per esmicolar. Per fragmentar. Fa temps varen començar al País Valencià, dient que allà es parlava el valencià, més endavant a les Illes i ara a la Franja. És trist. Molt trist. I crec que s'ha de veure com el que és, una ofensiva espanyola per atacar tot allò que constati la unitat de la llengua i de resultes, l'origen comú de tots aquests territoris anomenats Països Catalans. Perquè els fa urticària i per això, perquè els fa a més por, car aquests territoris són bàsicament la riquesa econòmica del que en diuen Espanya, busquen qualsevol argument, per nimi que sigui, per contradir proves científiques.
Diuen que ara volen portar a votació si la Lluna és una illa habitada d'Espanya. Faran una votació a les escoles de primària de pobles d'Extremadura amb més de 500 habitants i és clar, sent com són democràtics, acataran la decisió i els primers atles de l'any vinent ja vindran actualitzats. La Lluna serà TEO ( Territori Espanyol Ocupat )

diumenge, 5 de maig del 2013

País Valencià II

Darrerament sembla que anem de vídeos, però aquest em sembla interessant pel que diu i per qui ho diu...


dissabte, 4 de maig del 2013

Vassallatge

Entre el reconeixement i el servilisme hi ha un pas. És cert que el que som i serem ho devem, en gran part, a certs personatges que han deixat empremta, però també és cert que malgrat l'educació que ens ha de governar, no es pot caure en l'enlluernament a l'hora de rebre certs homes i en aquest vídeo, em dóna la sensació que passa, es frega una actitud servil. Un posicionament d'inferioritat per una pretesa educació i respecte.
Un servidor però, parteix del fet que totes les persones valen igual i que per tant, la deferència inicial, el respecte merescut, no pot anar més enllà d'una salutació correcte. Després cal situar-se en un pla d'igualtat i tractar-se de tu a tu.
Ara, potser només són coses meves, és clar.  

dijous, 2 de maig del 2013

No em toqueu la nostra ni pel País Valencià

Sembla ser que finalment TV3 es podrà veure al Regne de València i a canvi, ull per ull, dent per dent, a Catalunya, Principat, es veurà el canal 9. Vaja, com es fa al món civilitzat. Tu veus la meva i jo la teva. Bé, sempre i quan l'Estat formós concedeixi llicències per ampliar els canals, cosa que, segur, segur, farà ipso facto, per tal de fomentar aquest agermanament entre diferents territoris de la pell de brau. Però com que el viatge és cap a terres catalanes i no volen que ens desacostumem, que es comença per un dit i després agafem tot el braç, pagarem peatge. O això volen. I és lògic, perquè si els catalans rebéssim el preu just, sense pagar de més ni flagel·lar-nos un xic, encara ens mal acostumaríem i voldríem menys peatges i més igualtat, és clar. Doncs com deia. Que si volem, ja té nassos que haguem de ser nosaltres que defensem l'emissió i no ells, però deixem de banda aquest detall, el que deia, que si volem que la nostra es vegi allà, hem de moderar la boca. Ai, sí. Aquesta boca que ens perd. Res de País Valencià, i ara! Que ofen i molesta. Cal dir Comunitat Valenciana i si molt em burxes, Comunidad Valenciana.
Males llengües diuen que estan preparant un llistat de mots que no es poden sentir a la terra del sol ixent, a València, no fos cas que els donéssim idees. Alguns mots, com ara Catalunya, Independència, corrupció, consulta, Estat espanyol, entre d'altres, els ofen i per això, perquè puguin veure la nostra sense haver de menester un desfibrilador al costat i s'assembli al màxim a la seva, demanaran que es faci una purga. Sí senyor. I què voleu que us digui. Malgrat em sàpiga greu per la gran quantitat d'habitants del País Valencià que es perdran la nostra, també la seva, no crec que hàgim de baixar del burro, perquè si acotem el cap serà el primer pas cap a una intervenció aliena a la nostra i deixarà de ser la nostra -a vegades ja costa veure-la com a pròpia- per ser la d'ells, la de l'Estat, perquè darrera de tot això hi ha un estadista, és clar. Un estadista espanyol que malda per aigualir-nos i esborrar-nos.

Fem números

dimecres, 1 de maig del 2013

Pic de la Mina ( 2.683 m. )

La Montse al cim.
Avui hem anat amb la Montse a fer el Pic de la Mina. És un cim molt senzill i esvelt. Bonic de lluny. Una muntanya que sobresurt al fons d'una vall tancada.
Hem deixat el cotxe al Coll de Pimorent, a l'aparcament, cap a les nou. Amb el cim sempre visible, hem enfilat cap a ell, sempre per sobre de les pistes d'esquí, pel llom. Per cert que avui, malgrat la neu, estaven tancades. Final de temporada diuen. Quina sort que tenim, dèiem nosaltres.
Hem pujat força bé, amb neu pols i algun tram un xic glaçada fins a dalt. Al coll ventava un xic. Allà ens hem tret els esquís i hem acabat de pujar xino-xano.
La baixada, els primers dos-cents metres de desnivell, ha estat fantàstica. Neu més o menys dura, alternada amb pols. Però un cop hem passat certa cota, s'ha anat tornant més tova, transformada, fins que al final era esquiable però poc agraïda.
Ha estat una sortida molt divertida. Un cim fàcil amb molt bones vistes i el dia clar, molt clar. Segurament de tancament de la temporada, si no és que fem una escapada amb nit inclosa, ja que ara caldrà anar més lluny.