Altre cop vaga. Els bars en van plens.

Demà jornada de vaga. Una més i ja en portem unes quantes. Segurament servirà com les demés, per poc. Possiblement, a més de perdre-hi diners, perquè la secundaré i em descomptaran el que no està escrit, encara seré mal vist per uns o altres. I tant! Però tant me fa. Uns diran que encara sort que tinc feina. D'altres que en un moment com l'actual, cal treballar. D'acord, on signo? I uns més, com ja vaig dient fa temps, estaran d'acord amb els motius però no la secundaran. Si fos indefinida diran els cínics... Però, aleshores què fem? Mirem cap a l'altre costat i que cadascú s'espavili? Escatainem molt, el col·lectiu de mestres n'és especialista, però a l'hora de la veritat no ens mullem si això ens afecta?
No ho sé. Ja en dubto de tot plegat i més quan dins del col·lectiu hi ha les fissures que hi ha. A petita escala per exemple, d'aproximadament uns trenta professionals on treballo, dos secundarem la vaga. Déu n'hi do! És clar que tothom té els seus motius i tots legítims, només faltaria. Però si una cosa és clara és que encara que el dret a protestar cal exercir-lo, potser també cal estar disposat a perdre-hi quelcom per un bé superior a llarg plaç. No podem queixar-nos irritats sense apostar. El problema és que mirem a ran de peus, allà on trepitgem i potser, només potser, el dia que aixequem el cap, ja serà quan caiguem penya-segat avall. Ja podem fer discursos abrandats, argumentacions èpiques i frases lapidàries totes al bar o a l'hora del pati, que si aquestes no van acompanyades d'un mínim gest i compromís es queden en això, samarretes grogues i cadascú va per ell. Més oratòria barata i demagògica. Ep, però sense perdre-hi res de propi, és clar.

 

Vaga9m from Sergi Pich Cañisà