Cada dia un aprenentatge diferent. Fa dies parlava del dolor que se sent quan el teu fill està malalt i amb les galtes enceses i la mirada perduda et parla en silenci. Et crida. Avui, una altra sensació punyent. A casa d'uns amics, enmig d'una festa, s'ha trobat sol. Els seus amics jugaven a un joc i ell no hi cabia. Ja passa, a vegades les agrupacions són com són i depèn d'un la importància que li dóna. Ell, cap cot en silenci, se'ns ha acostat i després d'uns breus instants sense dir res, que suposo que se li deuen haver fet molt llargs, ha esclatat a plorar amb sentiment i deia, afectat, que no el volien per jugar i compungit explicava que no volia jugar sol. Que ell volia jugar amb ells.
Ell se'n desviu pels amics. Ell se'ls estima i el bandeig temporal el viu, de fet tots els nens el viuen, com una cosa molt forta, molt profunda. Bé, com ho viuríem els grans i li dol. I li fa mal, com a tu, el gran que potser ha passat situacions semblants o potser no, i pateix, patiu. Per uns instants sembla com si milers d'agulles esmolades se't clavessin totes de cop al cor i un pessigolleig comença a aparèixer a ran d'ulls, però has de fer el cor fort i ajudar-lo. Perquè això espera de tu. Et demana.
En aquell moment li hagués explicat que no passa res, que tothom necessita moments amb un o altre i que tot passa. Perquè de fet tot passa, però en aquell moment ell no estava per escoltar massa. Senzillament, es sentia abandonat. Sol i ferit. Perquè poc a poc es va fent gran i poc a poc va descobrint els matisos de la vida, les alegries i els desenganys i suposo que aquí és on entrem nosaltres. No li podem estalviar el dolor. Tampoc els problemes o les frustracions. Però on sí que el podem ajudar és en com viure-les, en com enfrontar-s'hi. Però és dur créixer i fer-se gran i descobrir que el món és molt complexa, tant com les persones. Quina feinada tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada