Rebrotant

Si una cosa aprens després d'un incendi és que la vida és obstinada. Obstinada i tossuda. Avui, passejant per on es va cremar l'estiu passat, hem pogut comprovar que poc a poc la vida s'obre pas. La majoria d'arbres ja no rebrotaran, eren pins blancs, però una minoria, alzines i roures, ja comencen a omplir-se de fulles o a rebrotar per la base. I és esperançador. Perquè la imatge del bosc en flames dol. Fa mal. Desperta un sentiment d'impotència acompanyat de ràbia si descobreixes que ha estat intencionat. I cremat encara dol més. Però avui, aquells arbres ennegrits que s'alcen sobre una catifa verda, tenen cert encant. Durant l'hivern córrer per allà era una visió fantasmagòrica. Tètrica. El terra acabat de cremar negre esporuguia i només els arbres despullats, alçant-se escanyolits, trencaven la visió uniforme de sòl lunar.
Ara però hi ha esquitxos de colors. Més dels que hi havia fa pocs mesos. Les flors estan colonitzant tot l'espai i la bellesa retorna poc a poc. Molt a poc a poc. Hi ha esperança.
.