dijous, 27 de febrer de 2014

Passen els anys

L'altre dia vaig anar a veure la meva tieta àvia. És molt gran i ja no es pot valdre per ella sola i per això, des de fa uns tres anys, viu a una residència. L'espai no és especialment depriment, és de fusta, ampli, si més no la sala on ens vam veure i lluminós.
No surt gaire, l'hivern i el fred no li agrada i prefereix estar asseguda ben calenta al menjador tot passant les hores que enfrontar-se a l'aire gèlid. De tant en tant, quan la van a buscar surt, a dinar a casa d'un o altre, però tampoc sembla que frisi. Suposo que deu preferir la rutina, el conegut i així anar guiant-se per un horari clar i segur.
Vàrem estar xerrant força estona, d'un i altre. De la seva germana, me àvia, que va morir de càncer amb poc més de setanta anys i del seu home, a qui van diagnosticar càncer de jove i el va sobreviure gairebé tota una vida. Sembla que els gens haurien de portar-nos cap a un lloc o altre, però en canvi, se'm fan capritxosos. Mentre una marxava massa d'hora, l'altra, amb un cap força clar i despert, passa les dècades sense despentinar-se. Ara en té 100. Cent anys i se la veu eixerida. D'acord que de vegades repeteix quelcom, que fa certes pauses que s'allarguen per buscar un nom o altre, però segurament es repeteix menys que jo i les pauses, jo ja ni ho intento. Em dono per vençut i dic que no me'n recordo.
Veritablement que tot i anar-se encongint, perquè l'edat ho fa, se la veu bé i desperta i prou eixerida per encara dir-te que està preocupada per unes taques de la cama. Si us plau: Si és el mínim. Ja signaria jo per tenir les seves cames a la seva edat, i així li vaig dir.
És un plaer tenir una persona a prop que pot anar-te contant anècdotes i històries de familiars que no hi són i de primera mà. Un llibre d'història familiar imprescindible i que sabem que hem d'aprofitar abans no es tanqui.

dimarts, 25 de febrer de 2014

El musical del Club Super3

Dissabte vàrem anar a l'espectacle "El musical" del Club Super3. A partir d'una història senzilla, el rapte de l'aranya d'una de les protagonistes, la Lila, per un del malvat de la sèrie, es teixeix un relat que se sosté gràcies a les cançons del club i que els nens i les nenes, i els no tan nens, se saben de memòria i canten emocionats a mesura que sonen. A més a més, en la seva producció hi ha intervingut la companyia Dagoll Dagom, donant-li un toc màgic i un plus de qualitat.
L'obra està força bé, hi ha escenes que són enginyoses i d'altres que són visualment molt boniques, però potser, el que més em va agradar d'aquella representació, a part de veure xalar el meu fill, va ser la constatació del model creat per la Televisió de Catalunya. Un model de qualitat. D'acord que hi ha molt de màrqueting, però l'existència d'aquests espectacles fa que la llengua catalana es normalitzi i els assistents a aquest, en general, hi són per la seva qualitat i no per militància.
Al teatre hi havia gent molt variada, sobretot nens i nenes que des del primer minut ja badaven boca i no la tancaven fins que s'obrien els llums. També gent més granadeta que ha crescut de la mà del club Super 3, gent catalanoparlant d'accent marcat i d'altres de castellanoparlants que vivien l'espectacle amb naturalitat. I és aquest model, aquesta varietat, el que fereix i corseca ànimes fredes i recargolades com les de Convivència Cívica, el PP o Ciutadans. Els costa pair que un producte nacional arreli fent-se en llengua vernacle -com dirien ells- i que aquesta no esdevingui, en cap moment, centre d'atenció, al contrari, la naturalitat amb que tothom anava a veure l'espectacle, parlant la llengua que fos, d'edats dispars, disposats a passar una estona agradable, demostra que a Catalunya no hi ha un conflicte real amb la llengua, només hi ha el conflicte artificial i artificiós creat i mantingut per gent que ho necessita per sobreviure i alhora justificar la seva existència, creant maranya i veient problemes allà on no n'hi ha.
Espectacles com els del Super 3 i per extensió de la Televisió de Catalunya, d'un model de qualitat -amb moltes coses a millorar, és cert- i de país, dolen i fereixen ments obstinades i malaltisses que cerquen qualsevol escletxa per posar-hi la falca del conflicte i si no n'hi ha se l'inventen i el difonen per tal de dividir i crear bàndols.

dilluns, 24 de febrer de 2014

La Font Blanca ( 2.904 m. )

Ahir amb la Montse i el Lluís vam anar a Andorra a fer la Font Blanca. Potser té una de les pales més mítiques del Pirineu, perquè és força dreta però molt ample i et permet agafar-la per allà on et vagi millor, directe avall o bé fent giragonses.
Fins al cim es puja per una vall força ample, el primer tram passant enmig d'un bosc esclarissat però de seguida, s'obre a la vall i comences a remuntar pales pelades. En vam fer quatre fins al cim. Totes molt amples i amb una neu amb molt bon estat. La darrera, abans del cim, potser la més dreta, estava un xic més gelada, però poc i a dalt de tot, abans de la pujada final, vam resseguir la carena amb unes vistes meravelloses.
És un bon mirador. S'alça per sobre de tots els cims del voltant i tens una visió privilegiada dels encontorns.
La baixada, amb la neu ja més transformada, va estar bé, però cal dir que era una neu pesada, molt humida i si bé es baixava bé, no era de les més agraïdes.

Ara, potser és un cim per fer un dissabte, perquè al fer-lo el diumenge, de baixada em vaig menjar tota la cua, des del túnel dels lladres, altrament dit del Cadí, fins a Guardiola de Berguedà, més d'una hora d'engega i atura. Vaig arribar a casa trinxat.

dijous, 20 de febrer de 2014

Fent ús en benefici propi

Llegeixo al diari "L'Actual" de Castellar del Vallès que el PP de Castellar tenia previst presentar una moció sobre l'ús del català a l'Ajuntament. Tot i això, per algun motiu, no l'han presentat i diuen que ho treballaran millor. I ja està bé. Perquè les coses s'han de treballar i pensar, madurar i reflexionar, com haurien d'haver fet amb el seu programa, que encara el tenen en construcció allà al bloc o bé l'equip, o potser amb aquesta moció, i s'estalviarien el ridícul.
El que és cert però, és que la maquinària la tenen greixada i ara sí, ara també, des de tots els estaments possibles, municipis, diputació, parlament, estat... engeguen iniciatives per atacar l'essència del país, per anar laminant una a una totes les capes identitàries fins a deixar-nos solament amb l'os. Nus.
I és clar, s'entén. Si ets del PP, és de manual fer servir la llengua a mode d'enfrontament amb els arguments que sigui, perquè això els dóna vots i la claca ho espera, encara que sigui construït sobre mentides, perquè hi ha llocs on la gent desconeix la realitat i es creu allò de que els catalans tenim banyes i dues cues i ho fan servir a tort i a dret. Però aquí, a nivell local, se'ls veu el llautó i fan ràbia perquè manipulen i menteixen sense escrúpols.
Venen el conflicte etern i repetit, aquella divisió social i la marginació d'una llengua estatal, amb un predomini aclaparador del català en tots els àmbits que no existeix al país i només és una excusa, un parany per fer polítiques agressives i totalitàries. Sabem, perquè anem a comprar, al cinema, a menjar o a l'escola, que el conflicte és pur màrqueting, una estratègia comercial de males persones per acontentar els amics d'allà lluny i aconseguir uns vots i algun copet a l'espatlla de tant en tant. I això és el que fa més mal, saber que gent que coneix la realitat i per tant el mal que fa tergiversant-la, faci servir l'engany i la mentida en benefici propi, sense tenir en compte els danys que produeix i només estigui pendent del seu progrés personal a nivell polític i econòmic.
I dol. Diuen que en política tot s'hi val, però crec que hi ha línies que no s'han de traspassar i aquestes són les que marquen l'honestedat, la veritat i el respecte vers als altres i tot això, des de fa temps el PP a nivell estatal i cada cop més a nivell municipal, s'ho salten sense cap tipus de recança i en fan bandera, demostrant que la societat per la qual dieu que treballen, els importa un rave.  

dissabte, 15 de febrer de 2014

La punk trail de Castellbell i el Vilar

Avui he anat a Castellbell i el Vilar a córrer una punk trail. És una cursa, bé, una trobada perquè no hi ha dorsals, ni temps, ni la pressió de fer una posició, que darrerament s'escampa pel Bages. Hi hem anat amb l'Albert i el Jordi i és una "cursa" diferent.
D'entrada la sortida es fa al so de la Batucada. A més durant el recorregut et trobes personatges força peculiars. En un avituallament, sempre força plens de menjar i beguda, amb cerveses, per descomptat, els que el portaven anaven disfressats de barrufets. S'hi arribava després d'un corriol força costerut i ja a tocar d'aquest, un parell de barrufets, el gran Barrufet i la Barrufeta, ens animaven a toc d'esquella i xiulet. Barrejats amb aquests personatges hi havia alguna abella o borinot, no ho sabria assegurar.
Més endavant, al següent avituallament, anaven guarnits d'indis. Un tipi indicava que hi eres a tocar i just uns metres abans, unes carcanades de porc penjades en arbres, t'indicaven que algú havia fet un festí allà. Per cert, en aquest indret, un parell de nois han intentat tallar-me la cabellera. Això sí, molt educadament i amb una màquina de pelar. No m'he deixat malgrat que el lloc idíl·lic, amb Montserrat de fons, convidava a deixar-se prendre el pèl.  
En un altre avituallament, que ja se sentia de lluny pel xivarri que feien amb xiulets i crits, havies de passar per una petita gimcana. Pneumàtics, farina, escuma d'afaitar i foto final amb barret, ulleres i collaret de plomes per a la instantània.
Aquests eren els punts estratègics, entremig però, un o altre animant o corrent disfressats. Que si un amb cresta, una vestida de cavernícola, la Minnie...
L'arribada era al costat del camp de futbol, amb botifarrada inclosa i es feia en el més absolut anonimat. Sense recomptes ni dorsals ni claca.
De recorreguts n'hi havia dos, un d'uns tretze quilòmetres i un altre d'uns vint-i-quatre. El primer amb sis-cents metres de desnivell i el segon amb uns mil i escaig. Amb el Jordi hem fet el segon, posats a passar el matí fora, millor aprofitar les hores.
La gràcia, a més a més, és que és gratuït. Si vols pots col·laborar comprant la samarreta i portant aliments que van al Banc d'Aliments. Avui han recollit mil cinc-cents quilos de menjar. Érem uns quatre-cents cinquanta participants. Déu n'hi do!
Segurament en faré alguna altra. M'ha agradat molt la filosofia, tot i una contractura a l'espatlla que m'ha assaltat al principi m'ha fet la guitza tot el matí, però què hi farem. Ara, reposar i a gaudir del que queda del dia.


.

dimecres, 12 de febrer de 2014

Ai, aquests de Ciudadanos que se'ls veu el llautó...

Si algú no és del món de l'Educació i sent les dissertacions dels franquistes del PP o bé dels camaleònics integristes de Ciudadanos, podria arribar a pensar que la immersió no és un sistema just i adequat, perquè l'argument que fan servir, reduint el tema lingüístic a una simple equació matemàtica, on la suma de les incògnites sempre ha de donar u, podria semblar lògic i raonable. De faves comptades. Podria semblar que ambdós grupuscles polítics busquessin lloablement un equilibri entre ambdues llengües i fins i tot que els falangistes de Ciudadanos, volguessin anar més enllà, potenciant l'anglès al reclamar un 20% de temps per a aquesta llengua. I sobre el paper sembla bastant clar, si l'escola fos un sistema aïllat sense cap alteració per factors externs i el país fos bilingüe practicant. Però de la mateixa manera que hi ha sistemes que només s'aguanten sobre el paper, aquest també. Un cop ens traslladem a la realitat, a l'aula, podem comprovar empíricament que amb la gran exposició teòrica a la llengua catalana per part dels infants a les escoles, aquests esdevenen competents en ambdues llengües però sense perjudici de cap de les dues, mentre que si establim quotes o bé sistemes diferenciats, aleshores l'equilibri es trencarà i la balança caurà. Hi haurà una part de la població que desconeixerà la llengua pròpia del país, com els passa al País Basc, Galícia o bé al País Valencià. Aquest darrer malgrat els esforços d'entitats i associacions per universalitzar el coneixement de la llengua però que curiosament, els mateixos que demanen una quota del  50% aquí, amb dissertacions pomposes i èpiques, allà no ho apliquen tot i  governar. En el fons tothom té clar el que busquen aquests partits busca-raons i no és més que eradicar de soca-rel la llengua catalana, però com que difícilment exposaran això de manera oberta i sincera, argumenten maquiavèl·licament per anar escurçant la distància al seu objectiu final i així, poc a poc, anar fent forat.
La immersió, a més de ser una eina bàsica per a l'aprenentatge i la consolidació de la llengua, que ens dota d'alumnes competents en ambdues llengües, és un instrument fonamental per a la cohesió social del país. Fa que la població no es divideixi per motiu d'aquesta, ja que en acabar l'escolaritat tothom, si vol, pot expressar-se en ambdues llengües i si algú no parla una llengua o altra, és per conviccions o altres motius, però no per desconeixement. La feina està ben feta. El model és eficient, però aquesta mateixa eficiència és el que corseca certs personatges polítics amb tuf de naftalina i deliris de grandesa.


dimarts, 11 de febrer de 2014

Els Goya tornen a l'origen. Al segle XVIII

L'altre dia vaig veure un tros de la gala dels Goya. Ho reconec. Estava passant canals i la seva estètica decadent, apagada i retrògrada em va xocar. Vaig al·lucinar. Pel cap, veient aquell decorat, em passaren imatges de sabateries d'antuvi -Marlo's n'era una?- plenes de llums de neó liles i blancs, amb ofertes de calçat modest i sales de joc fosques i perilloses on sempre accelerava el pas en passar per davant.
La gala, quina ironia l'ús del mot, si tenim en compte que aquest fa referència a l'ostentació, el luxe i la solemnitat, va tenir de tot menys d'això. Semblava un espectacle sortit del túnel del temps. Fins i tot la platea, un tobogan amb butaques, es veia polsosa, mentre que l'escenari, amb uns faristols discrets, servien per poc menys que per deixar l'estatueta i amb compte, ves que no caigués.
De mestre de cerimònia hi havia un ben pagat d'ell mateix Manel Fuentes. Amb uns diàlegs més que previsibles. Ara bé, en comptes de ser com quan escoltem l'entranyable Eugenio i esperem que acabi l'acudit que sabem de memòria per riure a cor que vols, amb ell esperes només el final. El final i prou. Com quan va cantar. Quina tortura! Els gags eren força ensopits i ben cert és que no estava sol guiant aquest Titànic, com que tampoc l'ajudaren a millorar l'espectacle els secundaris. Un, l'home orquestra i les seves ridícules i pastoses cançons. Unes lletres que avisaven del que venia amb autocrítica, però que malgrat semblar que això el disculparia, només feia que martiritzar-nos per duplicat. Quin calvari. L'altre, un avi perdut explicant anècdotes sense sentit. Mare de Déu!
Dels guanyadors dels premis no en diré res, no en sé gens. Ni segueixo el cinema espanyol, ni cap altre ara com ara. Sóc un negat, ho reconec altre cop. Suposo que estan ben donats i els reconeixements merescuts, excepte, si em permeteu l'apunt, l'homenatge pòstum a una dona encara viva però que es veié en colors sèpia i música melosa sent acomiadada. Quin ensurt la pobra. Seria l'alegria d'aquell avi que es buscava cada dia a la secció de necrològiques, però no era el cas.
I és que tot va anar de mal en pitjor. El realitzador no va tenir el dia. Sobretot perquè per tal de que seguíssim la gala al segon, feia uns canvis de plans, uns moviments de càmera semblants als moviments que vius a les muntanyes russes, però amb frenades menys lleugeres. A batzegades. Quin crac! Quin becari! I això que d'això tampoc en sé gens, però quan veig que em vénen basques mirant la tele i no surt cap de la tercera via, ni els del no a tot o els del Noos i família, és que deuen estar mal preses i maregen.
Dels discursos què dir-ne. Fa uns anys, malparlar del Ministre era una novetat, un agosarament. Un acte de valor. Ara sembla entrar al guió i en canvi, excepte algú, ningú va parlar de problemes reals i actuals. Jugant-se el físic. Només discursos políticament correctes amb el seu color. Quina llàstima.
Vaja, que com a aparador pel cinema espanyol no sé si és un bon altaveu, no senyor.

dilluns, 10 de febrer de 2014

Calders, un poble dinàmic.

Fa poc més d'una setmana, des del Centre Excursionista de Calders, vàrem organitzar la Caminada Popular d'hivern. És una caminada que es fa pels volts de Sant Vicenç, la festa major d'hivern i que tot i no estar inclosa enguany al programa d'actes d'aquesta, no em demaneu perquè, en forma part. Vaja, des de fa temps per Sant Vicenç, una setmana abans o una setmana després, es fa la caminada.
Alguns anys pel terme, d'altres anys intentant enllaçar diferents indrets propers que tinguin de patró Sant Vicenç i actualment s'ha tornat al model de fer-les a l'entorn del poble. Per conèixer el territori, per valorar-lo i així estimar-lo. També alguns anys ho ha organitzat entitats, d'altres, l'Ajuntament i encara uns altres, grups d'amics interessats en fer-la. En ser Calders un poble no massa gran es dóna la situació que les caminades han estat sempre una activitat de moltes mans. Molta gent n'ha organitzat, però pocs d'ells segueixen al cap dels anys. És una activitat, com moltes, que requereix força feina abans i després i que a la llarga, pel que sigui, canvia de mans.
El Centre Excursionista ho vàrem entomar per coherència, volent-ho aprofitar per tal de donar valor al territori, amb la filosofia d'anar fent recorreguts variats, divertits i nous tot abastant el màxim de territori possible. Poc a poc, aquesta caminada ha anat creixent i hem passat dels 80-90 participants habituals a gairebé dos-cents en les darreres edicions.
Per dates aquesta caminada coincideix amb una de les proves reina de Calders, la Senglanada. Una pedalada que atrau gairebé quatre-cents ciclistes al poble i que mobilitza molta gent.
Aquestes activitats, juntament amb d'altres, a més de situar Calders al mapa com a poble viu i dinàmic, desperten la vida associativa, comercial i econòmica de la vila, posant en relleu el potencial humà d'aquest poble.
Un poble que es mou per la seva gent, que en general està en més d'una associació i que al marge de les institucions, excepte ajuts puntuals, organitza per compte propi, amb il·lusió, temps i esforç unes activitats que d'altra manera serien impensables. A més serveixen de referència i model per a molts, fent que poc a poc uns o altres sentin el desig de col·laborar i decideixin fer el pas i afegir-se al que es fa, entomar l'activitat o bé fer-ne una altra, perquè el moviment genera moviment.


divendres, 7 de febrer de 2014

Acompanyant fins al final

Eren els darrers instants. Una trucada de ma mare m'avisava que el patiment s'acabava. Que la malaltia llargament patida feia forat i que el desenllaç no tardaria a produir-se. Vaig arribar ràpid. Poc després de la trucada ja era al seu costat, malgrat la distància. En una cadira freda i incòmode ran de llit. Ell ja no em veia. Feia hores que la consciència l'havia abandonat i només una lleu ranera, un respirar feixuc, mostrava que encara hi era.
Feia uns dies, el darrer cop que l'havia vist, ja se li anava un xic el cap i després de llargs silencis amb mirades perdudes i somriures estranys i fora de lloc, em demanava que anés a tal cambra o a tal altra a cercar quelcom. Cambres d'una casa d'infància ja enderrocada per cercar estris d'uns pares enyorats.
Aquell darrer dia estava amb els ulls tancats. El tub d'oxigen deixava anar un so monòton, sibilant i constant. La calma durà  una estona, no massa, tot i que se'm va fer llarga. Sense saber massa què fer, vaig restar allà, només esperant el moment, assegut.
Li vaig prendre la mà. Una mà que semblava pertànyer a un altre cos, però que en prendre-la em premé dèbilment com per mostrar-se que em sentia o qui sap si fou un darrer impuls nerviós. I la vaig mirar. Vaig dibuixar mentalment aquelles cicatrius que coneixia de temps, d'uns dits castigats de treballar. Ferits anys enrere.
Poc a poc la ranera augmentà de volum. Les respiracions s'espaiaren i cada una era feta amb més esforç que l'anterior. El mirava amb angoixa, contenint la respiració fins que acabava l'operació. Així estona. Una inspiració llarga, trencada i sorollosa, seguida d'una lleu expiració i tot seguit una pausa llarga. Massa llarga. Massa forçada. Fins que instants després, començava altre cop l'operació amb esforç.
La visita d'infermeres i metges va ser constant. Un degoteig per comprovar-ne el desenllaç, en silenci, solidaris, fins que cap al final, veient cap on anàvem, restaren una estona més, però que just a l'instant final -era difícil de preveure- marxaren i ens deixaren sols. Compartint el moment, el comiat.
L'altra mà li passava pel front suat. Suat i fred. Sempre m'he preguntat com podia suar amb aquella fredor. Els ulls seguien tancats, ja no els va obrir més. El respirar feixuc i tallat. I el darrer cop, com si volgués que me n'adonés, va deixar anar aire més pesadament, més sonor, més tallat i després res. Quietud. Silenci, excepte per l'oxigen. El so monòton i la claror fonent-se. Era el capvespre. Al peu de la cambra Barcelona, amb els llums que s'encenien.
El càncer és implacable. Constant. Obstinat. Tossut. Mon pare ho va ser menys. Al final, la partida es decantà, la balança caigué. Ara en fa uns tres anys, a finals de gener.
Avui, ahir, quan sento que tal o tal altre ha mort de càncer, i malauradament n'hi ha força, torno a viure aquell moment. Un moment que malgrat tot, em fa sentir afortunat i que em fa feliç perquè vaig compartir l'instant. El traspàs. El vaig acompanyar i malgrat arribem i marxem sols, tenir algú que ens estima i ens prem amb força la mà, bé deu ajudar. Si més no això vull creure, potser perquè és el que crec que m'agradaria a mi. I quan sento que ha marxat el Lluís, l'Ignasi, la Tati o algú altre, també premo la mà. Serro les dents. Però recordant aquell dia i pensant en la seva família. Esperant que l'hagin pogut acompanyar.
 

dimecres, 5 de febrer de 2014

Espanyolitzant des de l'escola

Avui, al claustre, hem estat mirant una mica quin  currículum preveu la nova llei d'educació, la LOMCE, que s'ha de començar a aplicar l'any vinent. El currículum és allò que s'ha de treballar durant l'escolarització i a què se li dóna més o menys importància.
Una de les coses que més ens ha sorprès, no perquè en dubtéssim, sinó perquè finalment en l'esborrany es veu plasmat, és el tipus temari que s'ha d'impartir.
Primer de tot torna la divisió dels medis en medi natural i medi social. Amb els anys s'havia passat a treballar de manera més global aquestes dues àrees, ja que estan molt relacionades, en els projectes. En medi social, sobretot, es canvia totalment l'enfocament. Si bé abans, per exemple a geografia, es començava des de la proximitat, el municipi, la comarca fins arribar a la globalitat, el món, passant per la demarcació, el país i així anar pujant, en l'actual es fa al revés i es comença per Europa i es passa cap a Espanya. Desapareix la comarca i el municipi. Està clar que si es volgués es podria fer però sempre carregant més el temari que ja s'han ocupat d'omplir. Per exemple a França el currículum és força obert, unes orientacions, unes 30 pàgines, mentre que amb la nova llei, a l'Estat serà d'unes 180 pàgines. És un detall per tal de que ens fem a la idea del nivell de precisió i, perquè no, d'intervenció d'aquest.
Un altre aspecte que ens ha xocat i potser és el més important, és l'enfocament de la història. Sense cap tipus de vergonya, parlen de la prehistòria d'Espanya o l'època clàssica d'Espanya, com si Espanya, com a concepte ja existís. Per tant, s'acosta a aquells postulats de l'Aguirre que Espanya té 3000 anys d'història i amb en Wert, més i tot. Desapareix, per descomptat, tot el que fa referència a Catalunya o si més no jo no ho he sabut trobar. Us convido a que visiteu l'esborrany, penjat a la pàgina del ministeri i que ho cerqueu.
Aquests canvis, per si a algú li passa pel cap que es podrien ignorar per part d'uns mestres compromesos, s'han buscat la manera d'assegurar-los. Des de l'Estat es marcaran les proves de final d'etapa, ara les fa el Departament, de manera que ells posaran les preguntes i així controlaran el contingut i si no es passa no es tindrà el certificat de batxillerat i tampoc es podrà accedir a la Universitat.
Juntament amb aquesta llei, un altre dels atacs frontals a l'escola és la resolució del TSJC, que obliga a fer el 25% d'hores lectives en castellà i a més a més diu que han de ser troncals, com si aquests jutges fossin pedagogs titulats. Però la clau és que si bé abans al ser el denunciat el Departament podia obviar-se pel pes d'aquest i perquè no hi  havia una persona física, ara ho focalitzen en els directors, de manera que si no ho acaten els inhabilitaran. Els foragitaran. Van cap al dèbil, com en l'època franquista.
Resumint, que segueixen atacant-nos per terra, mar i aire i si no reaccionem perquè ens sembla que és poc important el que passa o senzillament perquè no ens afecta ja que no tenim nens o no som mestres, d'aquí quatre dies hauran eliminat qualsevol rastre de nació catalana de l'escola i a la llarga del país. Un pla ben pensat.

dilluns, 3 de febrer de 2014

Cal tenir criteri

Quan governes és important mostrar un criteri clar. Però criteri entès com a directrius per a prendre decisions, perquè sinó, si el criteri no està clar i no és de domini públic, aleshores pot passar o si més no pot semblar, que s'és aleatori i no hi ha res pitjor per a un equip de govern o un governant que donar la sensació que pren les decisions a la lleugera. Hom podria creure que actua per improvisació o bé per motius personals i això és nefast. Nefast i perillós.
A nivell d'Estat, nació o bé de grans ciutats, cal estar molt pendent de tot plegat per adonar-se'n, tot i que fàcilment pot passar desapercebut si no s'està molt al cas i es segueixen les informacions a diari i d'això se n'aprofiten.
A nivell de petits municipis tot s'acaba sabent, malgrat sembli un tòpic i per tant cal ser molt més curós i vetllar-ho molt. Qualsevol decisió presa en un sentit o altre, en l'adjudicació d'una feina, la distribució d'unes subvencions o bé la revisió d'un projecte ( PUOSC, POUM... ) per exemple, aquesta pot prendre's, potser sense motiu, potser per desinformació, com una represàlia o bé una compensació per una conducta o un comentari fet i això només fa que debilitar la credibilitat dels governants i crear recel i rebuig.
L'única solució per tallar de soca-rel els possibles recels és la transparència de la mà de la informació. No s'ha d'esperar que la gent demani explicacions, cal avançar-se i cada actuació de govern, cal explicar-la i exposar-la. Avançar-se als dubtes.
A Calders, per exemple, a dia d'avui no hi ha cap mitjà oficial d'informació, amb l'actuació de govern, actualitzat. Bé, hi ha la pàgina web, però aquesta esdevé sovint críptica i confusa a més d'obsoleta. Possiblement la llei de protecció de dades obliga a maquillar certes informacions, però també possiblement s'arriba a extrems absurds estil, la part contractant de la part contractada, del contracte contractat... i tomba que gira i gira que tomba. D'altres informacions, estil subvencions o noves destinacions arriben a saber-se, si és que se saben mai, més tard. I així qui dia passa, any empeny i si bé ho he publicat perquè la llei m'hi obliga, ho faig de manera poc entenedora i tard, i aleshores, ràdio macuto, sempre alerta, s'activa i és clar, qualsevol ràdio està sotmesa al criteri del locutor i per tant, sense font on contrastar la informació t'acabes creient l'únic que sents per incompareixença de l'oponent i la veritat, no és gaire afalagador, ni tranquil·litzador, perquè la presumpció d'innocència és obligada, però tampoc és un xec en blanc. No senyor.

dissabte, 1 de febrer de 2014

#Noemtoquislallengua

Si tenim en compte la perla que va deixar anar fa temps el ministre teclat al congrés, allò d'espanyolitzar els nens catalans, aleshores no ens hauria d'estranyar cap decisió de cap tribunal espanyol. Al contrari. La sentència sobre la immersió certifica que l'atac està en marxa. Fins i tot podem estar segurs que de moment n'hi ha hagut pocs, més que n'hi haurà.
No cal que intentem fer-els-hi veure les virtuts de la immersió, la cohesió que ha portat i la destresa en ambdues llengües dels nostres infants. Tampoc que intentem raonar mostrant l'exemple de l'escola en valencià. Menys encara capficar-nos perquè prohibeixin les quatre barres a les illes. Tampoc ofendre'ns perquè rebategin la llengua cada dos per tres per fer-nos creure que parlem diferent del germà. No senyor! Perdem el temps. Temps i diners. Perquè estem usant arguments raonables i sentiments nobles com si a l'altra banda intentessin entendre'ns. Com si el contrincant actués per desconeixement i bona fe, mentre que totes les decisions que va prenent, tots els camins que emprèn, ens mostren que estan meditats i encaminats amb un únic objectiu: Eliminar-nos. Espanyolitzar-nos.
I per això, perquè volen anorrear-nos com a poble, no hem de perdre ni un instant a buscar maneres de justificar-nos, de fer entendre res o de debatre quelcom, perquè no volen. Només volen que perdem temps i energia buscant arguments, justificacions i comparacions i juguem amb les seves normes. Al seu terreny. Amb les seves lleis i els seus jutges, on ja ho tenen tot decidit i el fet d'acudir-hi, només fa que li donem legitimitat. Com si un tribunal espanyol pogués ser just i imparcial. I ara!
L'única sortida possible, l'únic que podem fer, si volem sobreviure com a país, com a nació, és fer les maletes, pagar el compte si cal i marxar. Perquè no hi haurà debat, arguments, explicacions, reflexions o acords que serveixin per a res. L'objectiu està clar, espanyolitzar els nens. Canviar el present per decidir el futur.