Passen els anys

L'altre dia vaig anar a veure la meva tieta àvia. És molt gran i ja no es pot valdre per ella sola i per això, des de fa uns tres anys, viu a una residència. L'espai no és especialment depriment, és de fusta, ampli, si més no la sala on ens vam veure i lluminós.
No surt gaire, l'hivern i el fred no li agrada i prefereix estar asseguda ben calenta al menjador tot passant les hores que enfrontar-se a l'aire gèlid. De tant en tant, quan la van a buscar surt, a dinar a casa d'un o altre, però tampoc sembla que frisi. Suposo que deu preferir la rutina, el conegut i així anar guiant-se per un horari clar i segur.
Vàrem estar xerrant força estona, d'un i altre. De la seva germana, me àvia, que va morir de càncer amb poc més de setanta anys i del seu home, a qui van diagnosticar càncer de jove i el va sobreviure gairebé tota una vida. Sembla que els gens haurien de portar-nos cap a un lloc o altre, però en canvi, se'm fan capritxosos. Mentre una marxava massa d'hora, l'altra, amb un cap força clar i despert, passa les dècades sense despentinar-se. Ara en té 100. Cent anys i se la veu eixerida. D'acord que de vegades repeteix quelcom, que fa certes pauses que s'allarguen per buscar un nom o altre, però segurament es repeteix menys que jo i les pauses, jo ja ni ho intento. Em dono per vençut i dic que no me'n recordo.
Veritablement que tot i anar-se encongint, perquè l'edat ho fa, se la veu bé i desperta i prou eixerida per encara dir-te que està preocupada per unes taques de la cama. Si us plau: Si és el mínim. Ja signaria jo per tenir les seves cames a la seva edat, i així li vaig dir.
És un plaer tenir una persona a prop que pot anar-te contant anècdotes i històries de familiars que no hi són i de primera mà. Un llibre d'història familiar imprescindible i que sabem que hem d'aprofitar abans no es tanqui.