L'altre dia vaig veure un tros de la gala dels Goya. Ho reconec. Estava passant canals i la seva estètica decadent, apagada i retrògrada em va xocar. Vaig al·lucinar. Pel cap, veient aquell decorat, em passaren imatges de sabateries d'antuvi -Marlo's n'era una?- plenes de llums de neó liles i blancs, amb ofertes de calçat modest i sales de joc fosques i perilloses on sempre accelerava el pas en passar per davant.
La gala, quina ironia l'ús del mot, si tenim en compte que aquest fa referència a l'ostentació, el luxe i la solemnitat, va tenir de tot menys d'això. Semblava un espectacle sortit del túnel del temps. Fins i tot la platea, un tobogan amb butaques, es veia polsosa, mentre que l'escenari, amb uns faristols discrets, servien per poc menys que per deixar l'estatueta i amb compte, ves que no caigués.
De mestre de cerimònia hi havia un ben pagat d'ell mateix Manel Fuentes. Amb uns diàlegs més que previsibles. Ara bé, en comptes de ser com quan escoltem l'entranyable Eugenio i esperem que acabi l'acudit que sabem de memòria per riure a cor que vols, amb ell esperes només el final. El final i prou. Com quan va cantar. Quina tortura! Els gags eren força ensopits i ben cert és que no estava sol guiant aquest Titànic, com que tampoc l'ajudaren a millorar l'espectacle els secundaris. Un, l'home orquestra i les seves ridícules i pastoses cançons. Unes lletres que avisaven del que venia amb autocrítica, però que malgrat semblar que això el disculparia, només feia que martiritzar-nos per duplicat. Quin calvari. L'altre, un avi perdut explicant anècdotes sense sentit. Mare de Déu!
Dels guanyadors dels premis no en diré res, no en sé gens. Ni segueixo el cinema espanyol, ni cap altre ara com ara. Sóc un negat, ho reconec altre cop. Suposo que estan ben donats i els reconeixements merescuts, excepte, si em permeteu l'apunt, l'homenatge pòstum a una dona encara viva però que es veié en colors sèpia i música melosa sent acomiadada. Quin ensurt la pobra. Seria l'alegria d'aquell avi que es buscava cada dia a la secció de necrològiques, però no era el cas.
I és que tot va anar de mal en pitjor. El realitzador no va tenir el dia. Sobretot perquè per tal de que seguíssim la gala al segon, feia uns canvis de plans, uns moviments de càmera semblants als moviments que vius a les muntanyes russes, però amb frenades menys lleugeres. A batzegades. Quin crac! Quin becari! I això que d'això tampoc en sé gens, però quan veig que em vénen basques mirant la tele i no surt cap de la tercera via, ni els del no a tot o els del Noos i família, és que deuen estar mal preses i maregen.
Dels discursos què dir-ne. Fa uns anys, malparlar del Ministre era una novetat, un agosarament. Un acte de valor. Ara sembla entrar al guió i en canvi, excepte algú, ningú va parlar de problemes reals i actuals. Jugant-se el físic. Només discursos políticament correctes amb el seu color. Quina llàstima.
Vaja, que com a aparador pel cinema espanyol no sé si és un bon altaveu, no senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada