divendres, 7 de febrer de 2014

Acompanyant fins al final

Eren els darrers instants. Una trucada de ma mare m'avisava que el patiment s'acabava. Que la malaltia llargament patida feia forat i que el desenllaç no tardaria a produir-se. Vaig arribar ràpid. Poc després de la trucada ja era al seu costat, malgrat la distància. En una cadira freda i incòmode ran de llit. Ell ja no em veia. Feia hores que la consciència l'havia abandonat i només una lleu ranera, un respirar feixuc, mostrava que encara hi era.
Feia uns dies, el darrer cop que l'havia vist, ja se li anava un xic el cap i després de llargs silencis amb mirades perdudes i somriures estranys i fora de lloc, em demanava que anés a tal cambra o a tal altra a cercar quelcom. Cambres d'una casa d'infància ja enderrocada per cercar estris d'uns pares enyorats.
Aquell darrer dia estava amb els ulls tancats. El tub d'oxigen deixava anar un so monòton, sibilant i constant. La calma durà  una estona, no massa, tot i que se'm va fer llarga. Sense saber massa què fer, vaig restar allà, només esperant el moment, assegut.
Li vaig prendre la mà. Una mà que semblava pertànyer a un altre cos, però que en prendre-la em premé dèbilment com per mostrar-se que em sentia o qui sap si fou un darrer impuls nerviós. I la vaig mirar. Vaig dibuixar mentalment aquelles cicatrius que coneixia de temps, d'uns dits castigats de treballar. Ferits anys enrere.
Poc a poc la ranera augmentà de volum. Les respiracions s'espaiaren i cada una era feta amb més esforç que l'anterior. El mirava amb angoixa, contenint la respiració fins que acabava l'operació. Així estona. Una inspiració llarga, trencada i sorollosa, seguida d'una lleu expiració i tot seguit una pausa llarga. Massa llarga. Massa forçada. Fins que instants després, començava altre cop l'operació amb esforç.
La visita d'infermeres i metges va ser constant. Un degoteig per comprovar-ne el desenllaç, en silenci, solidaris, fins que cap al final, veient cap on anàvem, restaren una estona més, però que just a l'instant final -era difícil de preveure- marxaren i ens deixaren sols. Compartint el moment, el comiat.
L'altra mà li passava pel front suat. Suat i fred. Sempre m'he preguntat com podia suar amb aquella fredor. Els ulls seguien tancats, ja no els va obrir més. El respirar feixuc i tallat. I el darrer cop, com si volgués que me n'adonés, va deixar anar aire més pesadament, més sonor, més tallat i després res. Quietud. Silenci, excepte per l'oxigen. El so monòton i la claror fonent-se. Era el capvespre. Al peu de la cambra Barcelona, amb els llums que s'encenien.
El càncer és implacable. Constant. Obstinat. Tossut. Mon pare ho va ser menys. Al final, la partida es decantà, la balança caigué. Ara en fa uns tres anys, a finals de gener.
Avui, ahir, quan sento que tal o tal altre ha mort de càncer, i malauradament n'hi ha força, torno a viure aquell moment. Un moment que malgrat tot, em fa sentir afortunat i que em fa feliç perquè vaig compartir l'instant. El traspàs. El vaig acompanyar i malgrat arribem i marxem sols, tenir algú que ens estima i ens prem amb força la mà, bé deu ajudar. Si més no això vull creure, potser perquè és el que crec que m'agradaria a mi. I quan sento que ha marxat el Lluís, l'Ignasi, la Tati o algú altre, també premo la mà. Serro les dents. Però recordant aquell dia i pensant en la seva família. Esperant que l'hagin pogut acompanyar.
 

1 comentari:

xavier pujol ha dit...

Sé de què parles
Divendres 7 de febrer: Sant Ricard.
Fa poc més d'un any un Ricard estimat ens deixà d'una manera semblant a la que descrius.
Fita