divendres, 24 d’abril del 2015

Ara fa vint anys que l'Estel...

Quin és el valor del temps? Quant val un minut? I un segon? Mitja vida compartida és prou per recordar una amistat per sempre? I si encara anem més enllà i el temps compartit esdevé un terç o un quart del total, aleshores serà suficient? Serà important?
Ara fa vint anys que l'Estel, l'amiga, va marxar. Ja hem recorregut el doble del camí que férem junts amb ella, i malgrat l'absència, és present. És allà. No com el bonic recurs lingüístic de n'Ovidi que va marxar de vacances. Ell era admirat. Respectat, fins i tot. Però era llunyà. Aliè del tot i per tant, la bellesa de viure la seva pèrdua com un parèntesis de vacances és poètic. És permès. Perquè malgrat tot no és dolorós. No és proper. Què més voldria que dir que l'Estel és de vacances. Però no puc. No ho sento així. Quan la pèrdua és d'algú del cercle d'amistats i més quan aquesta esdevé just en una època de fragilitat, de reafirmació personal, aleshores el pragmatisme desapareix i s'instal·la un sentiment de pèrdua i injustícia terrible que és present per sempre més.
Ara, vint anys més tard, amb una maleta força més plena, amb històries personals, fills i sobretot unes amistats comunes que segueixen presents, encara somnies el dia -llunyà- que asseguts a la fresca d'una terrassa, amb una cervesa fresca, us reunireu i us explicareu el que heu viscut durant aquest temps. Tots plegats i de passada li explicaràs que fou el ciment que soldà unes amistats. Que congelà uns sentiments en una època i que nuà fermament uns amics amb una història comuna i els enfortí. Els féu créixer i abandonar aquella dolça inconsciència.
Ara fa vint anys, l'Estel va marxar. I ara, vint anys més tard, ja en podem parlar de manera entranyable i amb el cor asserenat. Hem fet camí plegats i ens sentim orgullosos d'haver viscut una gran amistat i mantenir-la present.
Ara fa vint anys, vàrem créixer de cop. De la pitjor manera. Però aquella sotragada a més de prendre'ns molt; tot, ens semblà, esquinçant-nos, també ens donà quelcom. Ens donà una maduresa que no volíem, uns nexes que no coneixíem, uns records que temíem i una fortalesa que ignoràvem. Ara, amb el temps, ens queda tot això i molts records.

diumenge, 19 d’abril del 2015

Tot, el camp...

Mai he estat un seguidor acèrrim del futbol. Em va a èpoques. A casa, els pares ni el miraven. Amb prou feines s'assabentaven dels resultats. Del Barça, a vegades. De tant en tant, em sorprenien amb algun comentari, però res més. El que sí que era un seguidor empedreït era mon avi. Un barcelonista de rel. Tant, que no podia mirar ni escoltar el Barça. Es posava nerviós i el sucre li ballava. Per tant, quan hi havia partit, en acabar, jo el trucava. Res. Uns segons. Resultat i jugades més rellevants. És cert que podia assabentar-se'n per la ràdio, però de fet s'establí una dolça complicitat. Jo mirava el partit i en acabar el trucava. 
Anys enrere, quan era més xic, sí que l'escoltàvem plegats, però amb els anys els nervis s'esmolen i costa més mantenir la calma. Per això arribàrem a aquest pacte, no escrit, entre cavallers. 
Ara, anys després, quan encara segueixo entre aquella indignació pel capital que mou el món del futbol i la passió arrelada de la infància, el meu fill gran s'ha enganxat al futbol. L'apassiona. N'està captivat i de resultes, de nou seguim el futbol. 
Ahir vàrem anar al Camp Nou, regal d'aniversari de la tieta i la seva il·lusió i felicitat abans, durant i després del partit, fan que de nou m'enganxi al futbol. Però d'acompanyant i amb el nas arrufat. 
Per què, què no farem per un fill...

divendres, 17 d’abril del 2015

TEATRE A L'ESCOLA: MOLT MÉS QUE INTERPRETACIÓ


S'obre el teló. Dalt de l'escenari, com estàtues de gel, immòbils, uns actors molt especials. En aquesta primera escena, nens i nenes de tercer a sisè de Primària estan preparats per començar a interpretar l'obra “Boscos Endins” d'Stephen Sondheim. Després d'uns breus instants de silenci, comencen a recitar el text. Un rere l'altre. És un musical però l'hem adaptat i només cantaran el tema principal, la resta serà recitat. Les escenes s'encadenen. Aquest any però, el teló només s'obrirà al principi i al final de l'obra es tancarà. Per fer el canvi d'escenes, s'enfosqueix un xic l'escenari i els mateixos infants, juntament amb mestres que també actuen, al compàs d'una melodia canvien el decorat tot actuant. Sembla que d'aquesta manera es fa més àgil.
A mesura que l'obra avança els actors agafen confiança i uns donen pas als altres. N'hi ha que tenen molt de paper, d'altres menys. Però tots, entre tots, anem teixint aquesta obra. Tothom és important. Hi apareixen nens i nenes de tota l'escola, de la llar d'infants del poble, alguns que ara estan a l'Institut i tots els adults que intervenen a l'escola, mestres i monitors. És un treball de comunitat. Tothom hi ha tingut el seu paper. Alguns pares i mares han ajudat a l'hora de muntar l'escenari.
Aquest any, com a novetat, en comptes d'anar al Centre Cívic, un xic desangelat ja que s'hi estan fent obres de millora, vàrem decidir portar el teatre a l'escola i la sala més gran d'aquesta, s'ha convertit durant unes setmanes en un teatre. A més de l'escenari es va muntar un teló, que quedarà a l'escola per separar espais quan l'escenari ja no hi sigui. Altres pares i mares han ajudat amb la il·luminació, els decorats, els cartells, el vestuari... Tothom hi ha pogut participar, cadascú en allò que s'hi sentia més còmode i era més destre.
Cada any, pels volts de Nadal i aprofitant que es fa la Marató de TV3, a l'escola fem una obra de teatre i els guanys que es fan -es paga una entrada simbòlica d'un euro més la voluntat-, es donen a la Fundació. És una manera de col·laborar, d'aportar el nostre granet de sorra i de donar un valor especial a aquesta obra.
Aquest any, degut a les grans expectatives creades per l'obra i potser també perquè comença a ser un acte consolidat ja marcat al calendari del poble, l'obra es va haver de fer dues vegades degut a les reserves fetes. A més, es va fer en dies diferents per poder arribar a més públic. Dissabte i diumenge i ambdós dies la sala es va omplir.
Però anem a pams i comencem des del principi.

Una obra especial

L'escola Vall de Néspola de Mura és una escola molt petita. És una escola rural que pertany a la ZER Moianès Ponent, juntament amb les escoles de Calders, Cabrianes i Monistrol de Calders.
A l'escola hi ha 32 nens i nenes, però anem creixent, de cara l'any vinent ja ens apropem a la cinquantena. En aquesta escola els grups estan barrejats. Hi ha tres grups. Un d'Infantil, amb mainada de P3 a P5, un altre d'Inicial, amb nens i nenes de primer i segon, i un altre grup amb infants de tercer a sisè.
La ZER cada any proposa un tema conjunt de treball per a totes les escoles. Un tema que s'anirà treballant durant el curs. Aquest any el tema varen ser els contes, per tant, quan ens va caure a les mans aquesta obra, “Boscos endins”, vàrem tenir clar que lligava força amb la temàtica, tot i la dificultat que té. En aquesta història els personatges principals, un forner i una fornera que desitgen tenir un fill, aniran convivint amb diferents personatges de contes -la Caputxeta, la Rapunzel, la Ventafocs...- que s'aniran creuant a les seves vides. Per tant, ens va semblar que era una proposta força engrescadora.


Preparant l'actuació

Un cop vàrem haver decidit l'obra, la vàrem presentar als xiquets. Els la vàrem explicar i un cop van saber de què anava, la vam anar llegint a la classe durant uns dies. Cal dir que unes mestres, l'Anna i la Cris, van adaptar el text de manera que hi hagués paper per a tothom i per això, varen haver d'escurçar o allargar, segons convingués, diferents diàlegs de personatges.
Quan ja la vàrem haver llegit, els deixàrem un temps per pensar quin personatge volien ser. Per facilitar que se sentissin a gust amb el personatge, n'havien d'escollir uns quants que els agradessin, per facilitat l'elecció, i al cap d'uns dies, vàrem fer una prova. Cada infant deia quins papers volia fer i li donàvem un tros del personatge per tal que l'interpretés. La resta de companys el mirava i un cop acabava la seva interpretació, feien els comentaris que creien oportuns. Al final, els mateixos infants decidien qui encaixava més bé a cada personatge. De fet, al fer l'elecció d'aquesta manera, implicant-hi a tots els nens i nenes, la decisió era consensuada i acceptada per tothom, a més de compresa, ja que s'argumentava el perquè de la decisió i tothom va quedar força convençut del personatge que interpretava.
A partir de l'elecció dels personatges, cadascú havia de començar a aprendre pel seu compte, el paper per tal de, el dia que es comencés a assajar, saber-se'l. Tot i això, un cop ja es van haver distribuït tots els papers, s'aprofità per començar a fer lectures conjuntes de l'obra on llegís cada personatge el seu tros paper a la classe. Més endavant, quan ja teníem una idea clara de l'obra, vàrem veure una part de l'obra en pel·lícula. Vàrem pensar que ens ajudaria a visualitzar el nostre personatge, d'una banda per saber com anava vestit i de l'altre la caracterització que li anava bé. De fet, un cop vista la pel·lícula, només una part, els infants varen entrar més en el paper, ja que visualitzaven allò que representaven.
El següent pas va ser començar a treballar cada escena. Havíem dividit l'obra en petites escenes, petits trossos on intervenien un grup d'actors. Cada grup anava primer recitant i després interpretant el seu tros amb un mestre distribuïts per tots els racons de l'escola. Aquest els ajudava a l'hora d'interpretar, fent incidència en la dicció, en la interpretació o allò que calgués. A més, vàrem demanar a una mare que es dedica a la interpretació, que ens ajudés. Aquesta, a més de dirigir les actuacions del grup de nens i nenes de l'Institut, va fer alguna sessió d'activitats d'interpretació pels infants de l'escola.
Al principi, un parell de mesos abans, vàrem començar a assajar dos cops a la setmana, però poc a poc anàrem augmentant els dies, passant quan faltava un mes a assajar gairebé cada dia i els darrers quinze dies pràcticament un parell de cops al dia. També és cert que no tothom assajava cada dia, ja que anàvem centrant-nos en les diferents escenes. Només la darrera setmana vàrem assajar tots, fent l'obra de principi a fi, un parell de cops al dia. Per tal que tothom tingués coses a fer, combinàvem l'aspecte interpretatiu amb el treball de tasques autònom que ja fem a l'escola, de manera que hi havia nens interpretant i d'altres fent tasques.

Preparant la difusió

A mesura que ens endinsàvem en aquesta obra ens vàrem adonar que estàvem treballant una obra força complicada. Era un repte molt gran i per tant, les energies que havíem de destinar a que l'obra sortís bé, l'esforç que comportava, no podia veure's eclipsat per una difusió poc curosa o bé un decorat descuidat. Així doncs, vàrem optar per treballar l'obra com si fóssim un grup amateur de teatre. Els decorats serien curosos i ben fets. Serien objectes reals i si bé vàrem optar per uns decorats poc carregats, sí que optàrem per fer servir, en tot el que poguéssim, elements naturals i de l'època.
D'altra banda els cartells, allò que volíem transmetre de l'obra, la seva professionalitat dins del que pot ser una escola, ens el va fer un pare, dissenyador de professió. El va fer partint del cartell original de l'obra. Tots els infants de l'escola varen dibuixar un arbre, que en unir-los tots vàrem tenir un bosc. Aquest bosc formaria part del cartell de l'obra, que a més, s'aniria a imprimir a una impremta per tal que fos de bona qualitat.
Un altre aspecte que també vàrem tenir en compte fou el programa de mà. Els infants de Cicle Mitjà i Superior, per grups, varen fer la síntesi de l'obra. Tot i semblar una tasca relativament senzilla, ja que se sabien l'obra de memòria, fou un treball força complicat. Segurament una de les tasques més complexes a la que ens enfrontem els mestres de Primària, és la de resumir un text i si aquest ens el sabem de memòria i està en format de diàleg, encara més, ja que tendeixen a voler escriure tot el seu diàleg. Per tant, sintetitzar l'obra va ser també una de les tasques importants i en la que hi destinàrem força energies.
Un cop vàrem tenir els resums, varen muntar, cadascú ja pel seu compte amb l'ordinador, un díptic amb l'elenc, els logos i la portada. En comptes d'escollir un díptic de tota la classe, tots eren prou bons per ser difosos, el que vàrem fer fou fotocopiar-ne uns quants de cada infant, de manera que hi hauria díptics de tots els nens i nenes el dia de l'obra.

Creant el clima

Paral·lelament als assajos, amb les famílies anàvem ultimant els detalls. D'una banda els vestits. A partir del text, les imatges i els referents propis, anàrem decidint com aniria vestit cadascú. A més a més, aquesta decisió era acordada. Es parlava amb cada infant com s'imaginava que anava el seu personatge vestit. De fet, primer es va demanar a cada infant que el dibuixés i a partir d'aquí i amb el visionat d'aquell personatge en diferents contes i la pel·lícula, es decidia com aniria caracteritzat.
En un canvi d'escena per exemple, els nens i nenes de la Llar, feien d'ocells, ja que es passava d'una casa al bosc i mentre sonava una melodia, ells anaven volant i deixaven fulles al terra per crear el bosc. Un grup de mares, engrescades amb la idea, varen cercar, dissenyar i confeccionar els vestits d'aquests.
Per la resta de vestuari, en parlàvem en grup i aleshores cadascú deia què podia aportar del vestit. Tan hi feia si era el seu personatge o no, entre tots anàvem vestint cada personatge.
A més, mentre els grups estaven repartits assajant, hi podia haver a l'escola pares i mares preparant, per exemple la il·luminació. Com ja he dit vàrem fer l'obra a l'escola i per tant, no hi havia cap tipus de focus ni infraestructura. Ara bé, gràcies a alguns pares, vàrem poder disposar de focus amb una taula de llums que els feia anar, de manera que podíem il·luminar espais i personatges a plaer.
També ens plantejàrem la idea de posar altaveus amb micròfons d'ambient. Ho vàrem debatre força, però ens va semblar que una de les fites importants que havíem d'aconseguir amb el teatre, era que tots els nens i nenes fossin capaços de parlar prou alt i clar perquè tothom els sentís i els entengués. De fet, cal dir que des del primer assaig fins al darrer, la millora fou espectacular, sobretot perquè hi fèiem molta incidència fent evident la importància d'aquest factor.
Ara bé, és cert que si bé a gairebé tothom se l'entenia perfectament des d'arreu de la sala, algun o altre no se l'entengué, però no féu desmillorar l'obra.


Una sorpresa

El llibre “Boscos endins” és un xic complex i a més a més, és força llarg. Si el voguéssim fer tot amb els xiquets de l'escola, els actors tindrien un paper molt llarg, potser massa per aprendre-se'l en un trimestre. A més a més, l'obra està dividida en dues parts. Una, la primera, acaba com acaben tots els contes, tothom feliç i cap a casa, però a la segona part, es reprèn el fil i tot allò que semblava un final feliç, per les febleses humanes -cobdícia, gelosia, mentida...- es transforma. Per tant, aquesta obra té molts elements per treballar valors humans.
Ara bé, veient la dificultat de fer-la tota, vàrem decidir explicar només la primera part als infants de l'escola, deixant l'obra mig acabada i així també crear un element sorpresa.
Mentre anàvem assajant amb els nens i nenes, paral·lelament, amb els antics companys que ara van a l'Institut, vàrem anar assajant la segona part però sense que els infants de l'escola ho sabessin. A més a més vàrem obrir la porta a participar altres adolescents del poble, d'aquells que només hi són els caps de setmana però que tenen força relació amb la resta. Ens va semblar que l'escola podia ser un element més d'unió entre tots els infants del poble per crear complicitats entre ells.
De fet aquesta va ser la part més complicada. Assajar amb adolescents. No per l'edat, que ho és, sinó per allò que representa el compromís i l'esforç en aquesta edat, tot i que cal dir que un cop es va concretar l'obra, el paper i el seu rol, gairebé tots varen complir amb allò que havien dit i vingueren als assajos que férem divendres al vespre i caps de setmana.
L'obra tota sencera, les dues parts, posada en escena, retocada, sense les cançons i amb els talls que vàrem fer, durava més d'una hora i mitja. És una obra en majúscules.
Els mestres i monitors de l'escola teníem clar, després d'haver-ho fet altres anys, que la nostra participació en l'obra era capdalt. Els infants, en veure que els mestres també assagen i s'aprenen uns papers, així com estan nerviosos el dia de l'estrena o bé s'equivoquen el dia de l'assaig, crea un clima de complicitat que referma la relació entre aquests i els infants, veient els mestres com a uns adults propers, capaços d'equivocar-se, passar nervis o bé frustrar-se.
A més a més com a mestres ajuda a comprendre aquells infants que tenen vergonya o bé que es neguitegen abans de l'actuació, ja que viuen en pròpia pell i no només d'oïda, unes sensacions i emocions ben intenses a mesura que s'acosta el dia i per tant, són més capaços de respectar els ritmes dels infants i entendre'ls.

L'obra

Una setmana abans de finalitzar el trimestre vàrem estrenar. El programa era força atapeït. D'una banda l'obra de teatre i per acabar una cançó de Nadal a tall de cloenda.
Vàrem arribar una hora abans, tots vestits des de casa. Mentre el púlic començava a arribar, a l'aula ens anàvem maquillant, de fet eren algunes mares les que maquillaven a la mainada.
Un cop apunt, la sala s'enfosquí i tothom es disposà al seu lloc. Rere el teló un parell de mestres fent d'apuntadors -més endavant actuarien- i un parell més sobre l'escenari, a punt per a actuar. Amb la sala plena, la música anà baixant de volum fins que s'apagà i l'escenari s'il·luminà. L'obra va anar-se interpretant fins que s'arriba a la fi de la primera part.
En aquest moment, s'esdevingué un terratrèmol, la major part dels infants baixaren a seure entre el públic, excepte els que havien començat que tornaven a la posició d'estàtua de gel del principi. Un cop col·locats, va sonar una peça i mentre aquesta anava sonant, van aparèixer els nois i noies de l'Institut que es van canviar pels nois que hi havia a l'escenari, tot passant-se un detall. Un cop tothom s'havia canviat -Déu n'hi do la sorpresa que fou per aquests-, es reprengué l'obra i es féu la segona part però aquesta amb els grans. De fet, aquesta part era nova per a tots els nens i nenes de l'escola. Ells només sabien que passat el terratrèmol havien de situar-se en la mateixa posició que a l'inici i esperar que algú els agafés una peça de l'atrezzo. La sorpresa va ser força divertida i d'aquesta manera s'acabava, amb l'actuació dels grans de la segona part l'obra “Boscos endins”.
La representació de teatre fou un èxit rotund. Sorprengué, com ens digueren moltes de les famílies, per la dificultat que s'entreveia en aquesta, tant pel que fa a preparació com a execució, i alhora la professionalitat amb què la vàrem fer.
A vegades sembla que perquè una obra es fa des de l'escola, en aquesta no s'hagi de ser exigent i per l'equip de mestres que ho preparàrem, ens semblà que era tot el contrari, ja que aquesta havia de ser la síntesi de tot un treball. A més a més, la millor manera de valorar el treball que fèiem, era ser exigents al màxim per tal de després, poder-ne estar orgullosos del resultat.
Tota l'obra fou gravada per diferents famílies i dies més tard ens varen fer arribar l'obra en format digital editada.
Una tarda, setmanes després, vàrem fer una sessió de cinema, amb crispetes, tot mirant l'obra de teatre amb el projector.

divendres, 3 d’abril del 2015

Pipiripip magazine, la revista...

A vegades sona la flauta. A vegades, els astres s'alineen i aquell somni que feia temps que perseguies, t'empaita ell a tu, la truita es gira i és clar, enze, enze, tampoc i et deixes prendre. Et deixes atrapar.
Fa uns mesos em va passar quelcom d'inesperat. Després de temps escrivint articles puntuals per algunes revistes educatives, em varen convidar a participar en una revista nova. En un projecte nou.
És una revista infantil, per a nens i nenes de 0 a 10 anys, que parteix del desig i l'empenta d'un grapat d'escriptors i il·lustradors constituïts en cooperativa. Al capdavant l'Annabel -bibliotecària, colorista i escriptora- i l'Isaac -il·lustrador-.
El projecte, en comptes de sorgir d'una editorial que concep un producte i l'adapta al mercat, buscant sobretot la rendibilitat d'aquest, neix d'uns creadors que volen trencar les barreres de la imaginació imposades per uns criteris bàsicament mercantilístics i oferir un producte fresc, proper i de qualitat. Com diu aquell, fins a l'infinit i més enllà.
La nova revista, Pipiripip magazine, pretén ser quelcom més que una revista. Pretén ser una porta oberta entre escriptors i lectors. Trencar barreres.
A primera vista podria semblar que el mercat està saturat. Que no hi ha cabuda per a més propostes, però de fet, la sortida al món d'aquest en format de micromecenatge, superat el pressupost previst amb escreix, confirma que la idea és bona i a més necessària.
Aviat apareixerà la nova revista i segurament, molts nens i nenes en gaudiran i en faran ressò, perquè un projecte que neix de la il·lusió, l'amor i l'empenta d'uns creadors, només pot anar endavant i encomanar entusiasme i ganes gràcies a un treball rigorós, ben fet i de qualitat.
Si encara no us hi heu afegit, podeu fer-ho des de la pàgina web de Pipiripip magazine.