diumenge, 19 d’abril de 2015

Tot, el camp...

Mai he estat un seguidor acèrrim del futbol. Em va a èpoques. A casa, els pares ni el miraven. Amb prou feines s'assabentaven dels resultats. Del Barça, a vegades. De tant en tant, em sorprenien amb algun comentari, però res més. El que sí que era un seguidor empedreït era mon avi. Un barcelonista de rel. Tant, que no podia mirar ni escoltar el Barça. Es posava nerviós i el sucre li ballava. Per tant, quan hi havia partit, en acabar, jo el trucava. Res. Uns segons. Resultat i jugades més rellevants. És cert que podia assabentar-se'n per la ràdio, però de fet s'establí una dolça complicitat. Jo mirava el partit i en acabar el trucava. 
Anys enrere, quan era més xic, sí que l'escoltàvem plegats, però amb els anys els nervis s'esmolen i costa més mantenir la calma. Per això arribàrem a aquest pacte, no escrit, entre cavallers. 
Ara, anys després, quan encara segueixo entre aquella indignació pel capital que mou el món del futbol i la passió arrelada de la infància, el meu fill gran s'ha enganxat al futbol. L'apassiona. N'està captivat i de resultes, de nou seguim el futbol. 
Ahir vàrem anar al Camp Nou, regal d'aniversari de la tieta i la seva il·lusió i felicitat abans, durant i després del partit, fan que de nou m'enganxi al futbol. Però d'acompanyant i amb el nas arrufat. 
Per què, què no farem per un fill...