Ara fa vint anys que l'Estel...

Quin és el valor del temps? Quant val un minut? I un segon? Mitja vida compartida és prou per recordar una amistat per sempre? I si encara anem més enllà i el temps compartit esdevé un terç o un quart del total, aleshores serà suficient? Serà important?
Ara fa vint anys que l'Estel, l'amiga, va marxar. Ja hem recorregut el doble del camí que férem junts amb ella, i malgrat l'absència, és present. És allà. No com el bonic recurs lingüístic de n'Ovidi que va marxar de vacances. Ell era admirat. Respectat, fins i tot. Però era llunyà. Aliè del tot i per tant, la bellesa de viure la seva pèrdua com un parèntesis de vacances és poètic. És permès. Perquè malgrat tot no és dolorós. No és proper. Què més voldria que dir que l'Estel és de vacances. Però no puc. No ho sento així. Quan la pèrdua és d'algú del cercle d'amistats i més quan aquesta esdevé just en una època de fragilitat, de reafirmació personal, aleshores el pragmatisme desapareix i s'instal·la un sentiment de pèrdua i injustícia terrible que és present per sempre més.
Ara, vint anys més tard, amb una maleta força més plena, amb històries personals, fills i sobretot unes amistats comunes que segueixen presents, encara somnies el dia -llunyà- que asseguts a la fresca d'una terrassa, amb una cervesa fresca, us reunireu i us explicareu el que heu viscut durant aquest temps. Tots plegats i de passada li explicaràs que fou el ciment que soldà unes amistats. Que congelà uns sentiments en una època i que nuà fermament uns amics amb una història comuna i els enfortí. Els féu créixer i abandonar aquella dolça inconsciència.
Ara fa vint anys, l'Estel va marxar. I ara, vint anys més tard, ja en podem parlar de manera entranyable i amb el cor asserenat. Hem fet camí plegats i ens sentim orgullosos d'haver viscut una gran amistat i mantenir-la present.
Ara fa vint anys, vàrem créixer de cop. De la pitjor manera. Però aquella sotragada a més de prendre'ns molt; tot, ens semblà, esquinçant-nos, també ens donà quelcom. Ens donà una maduresa que no volíem, uns nexes que no coneixíem, uns records que temíem i una fortalesa que ignoràvem. Ara, amb el temps, ens queda tot això i molts records.