dilluns, 30 de març del 2020

Només el poble, salva el poble

Aquests dies ens trobem fora de joc. No sabem massa què fer ni com reaccionar. Un servidor, com a mestre, i segurament cadascú des del seu lloc, vol fer quelcom i no sabem massa què fer. Podem estar en xarxes ciutadanes de col·laboració, però difícilment ens semblarà suficient.
Des de l'escola, hem intentat crear espais virtuals per poder fer d'alguna manera més passadors i rics aquests dies per als infants i també per a les seves famílies. Espais on xerrar, compartir experiències i activitats regulars que normalitzin un xic aquests dies tan anormals. De fet, divendres passat vàrem fer una vídeo-conferència amb cada comunitat i ho hem establert com quelcom a fer cada setmana. Un espai per trobar-se amb els infants, compartir aquest moment ni que sigui de manera virtual, per tal de veure'ns i saber els uns dels altres, i que no se sentin  tan sols, fent que ens sentim més propers. D'aquesta manera ens trobem amb aquells companys del dia a dia i que ara, per un motiu ben clar, són lluny. Potser no a nivell de distància, però sí a nivell pràctic. I estic segur que tothom, des del seu camp, àmbit o bé possibilitats, cerca la manera de col·laborar i ajudar als altres.
De fet, cada vespre es fa un homenatge a tots aquells que treballen a la sanitat. Segurament també molts pensem en gent d'altres camps no tan visibles, però necessaris per tal que funcioni el dia a dia de les persones confinades, ja sigui els treballadors de supermercats, els escombriaires o d'altres tasques menys visibles.
D'alguns no sabem massa si tenen l'opció o no d'escollir, per exemple als treballadors de supermercats. De fet, potser molts no poden escollir si treballen o no, però no per això es mereixen menys el nostre reconeixement, ans al contrari, potser més i tot. D'altres, que es vanten de la seva utilitat, sobretot polítics mediocres que només es fan presents a les xarxes socials des de casa seva ben segurs, a nivell pràctic ni resolen res ni serveixen per a res, només per a postular i debatre sobre fets intranscendents mentre s'aferren la poltrona. Estaria bé que passada aquesta crisis, passéssim comptes i veient qui és necessari i qui no, féssim neteja, perquè només el poble, salva el poble. 

dijous, 26 de març del 2020

Posar-se a la pell de l'altre

Sembla que això s'allarga. Primer eren quinze dies, després quinze dies més, ara ja parlen de finals d'abril... però si mirem el que ha passat a Wuhan, potser ens n'anem a dos mesos  o més, i es farà llarg. Molt llarg.
Alguns tenim la sort de viure en pobles. D'obrir la finestra i veure verd. De tenir pati o bé de poder sortir a passejar el gos i veure flors i això és una sort molt gran.
Aquests dies, planyo molt a tots aquells que viuen a la ciutat i més si és en pisos. Intento posar-me al seu lloc i crec que ha de ser molt dur. A més, hi ha tantes situacions familiars com persones i estar confinat d'aquesta manera pot ser una prova molt gran en molts aspectes.
Uns perquè estan sols i la casa els cau a sobre, d'altres perquè comparteixen l'espai amb qui potser ja no tenen res a compartir i els més afortunats, que segur que també n'hi ha, estan amb aquells que volen i ho gaudeixen.
No ho sé pas, però un cop passi aquest confinament serà interessant veure, passat un temps, quants naixements i quants divorcis hi ha, veure cap a on va la balança. 
I quan sento aquests espietes, que clamen i criden als que estan al carrer, sento llàstima i pena. Perquè no sabem res d'aquells, de la seva situació o què fan, si van a comprar, a passejar el gos o bé necessiten un moment per poder tornar a casa i confinar-se sense perdre la salut mental. No ho sé pas, però si una cosa es veu aquests dies, és que potser manca molta empatia i paciència.
Diu un proverbi indi, que no jutgis a ningú fins haver caminat una milla amb els seus mocassins i potser, la psicosi que hi ha , fa que es jutgi molt de pressa als altres.

dijous, 19 de març del 2020

Confinats a casa

El confinament és una merda. Sí, d'acord, alguns tenim la sort d'estar gairebé al mig de la natura i si a sobre tenim un gos, festa grossa. El traiem a passejar. Però no deixa de ser empipador. Ara, que si ho mirem pel costat bo, també té coses positives.
D'entrada passes més temps amb els teus fills. I és clar que amb tant de temps hi ha moments de tot, com també hi ha moments màgics. Moments que d'altra manera no es viurien. Tant tu amb ells, com  entre ells. Veus que juguen, s'enfaden, riuen, ploren, es creen complicitats, vincles... moments de tot.
De fet un dia té moltes hores i per tal de passar-les de la millor manera, ens hem fet un horari i d'aquesta manera, tenim clar què farem i no caiem en la temptació de tancar-nos. Hem fet de tot, hem construït un forn solar, hem fet un experiment amb un ou, un altre amb unes llavors, hem jugat a jocs de taula, hem gravat un vídeo fent el ruc, hem jugat a futbol... i així anar sumant. A més, ens repartim les tasques de la casa. Totes. Cuinem plegats i això vol dir decidir el menú i cuinar-lo. Rentar plats, parar i desparar la taula... com les altres tasques que hi ha.Vaja, que segurament, tot i que a l'estiu també fem part d'aquestes tasques, el fet de saber que no estem de vacances, fa que ens activem més i al no veure l'horitzó a tocar, ens ho prenem amb filosofia.
El confinament és una merda. Però segurament a nivell familiar, això ens farà estar més propers, compartir encara més coses i conèixer-nos més i amb els anys, segurament recordarem aquesta etapa, com aquella en que vàrem viure junts, realment junts i es van teixir uns vincles més forts. 

dimarts, 17 de març del 2020

Un món ben estrany

Amb la pandèmia, sembla que tothom s'ha reclòs. Si més no pels missatges que rebem d'amics i coneguts. Ara, si surts a comprar, com he fet avui perquè se m'havia acabat el pinso del gos, mira que vaig mirar a tenir de tot, però d'això no, ... doncs com deia, trobes que encara hi ha gent al món. De fet, al supermercat me n'he trobat força, sobretot gent gran.
L'escena era surrealista. Entrant per grups. Alguns amb màscara. D'altres, mirant-te de reüll. Ei, que estic sa com un pèsol. A l'entrada cua llarga, tants surten, tants entren i evitant converses per si de cas. Tot i que els avis que m'he trobat, ben xirois, amb un somriure i saludant.
A Calders vàrem fer un grup de voluntaris per donar un cop de mà a aquest col·lectiu entre d'altres. Vàrem repartir els papers informatius i vaig trobar reaccions vàries entre la gent gran.
En una casa, una veïna que conec, em va llençar des de la finestra una bossa de paper lligada a un cordill. Deixa-hi el paper, em deia. Vàrem xerrar una mica, estil Romeu i Julieta, pel balcó, no per la passió i adéu, fins una altra. Una escena ben curiosa.
Més endavant em vaig trobar un senyor gran. Passejant. Amunt i avall, i en demanar-li si no es confinava, pujada d'espatlles i somriure murri. Suposo que segons a quina edat, que et diguin que et confinis quinze dies i que potser seran més, quan el temps ja el comptes diferent, perquè un mes potser ja és tot el temps, aleshores entens que volti amb un tant se me'n fot a sobre entranyable. Sí senyor. Que vinguin a buscar-me!
Alguns diuen veient això, que si cal que ens confinem i mira, fins i tot per ell ens hem de confinar. Perquè la seva mesura del temps és diferent a la meva i quan jo dic, ja ha arribat la primavera, potser ell pensa, ja he arribat a la primavera. Perquè tot és relatiu. I si fent aquest esforç molts arribem a una altra primavera, haurà valgut la pena. 

diumenge, 15 de març del 2020

El projecte de direcció

En una escola petita els càrrecs, sovint, et toquen. Hi ha les mans que hi ha i la feina és la que és. Per tant, cal repartir-la.
Fa uns anys em van encarregar la tasca de direcció. De fet era un encàrrec que assumia de manera extraordinària. Un nomenament per a un any i de cara a l'any següent, ja veuríem. Cal dir que a l'escola la direcció sempre s'havia ocupat d'aquesta manera, de manera extraordinària, any rere any, sense presentar projecte ni defensar-lo. Des del curs 2003-04 que s'obrí l'escola, ningú n'havia presentat.
Ara bé, la manera correcte d'ocupar aquesta tasca és, després d'una formació, presentar un projecte de direcció que determini la línia a seguir de l'escola per als següents quatre anys. Després, un cop presentat aquest projecte i passat el tràmit de valoració de mèrits, defensar-lo davant d'un tribunal. Aquest està format per representants de mestres, famílies, l'ens local, el Departament que seria una directora d'alguna escola i la inspecció.
D'aquesta manera, amb un projecte de direcció, es garanteix una continuïtat per a l'escola com a mínim de quatre anys i per tant, d'una línia escollida, a fi i efecte que una escola no canviï cada dos per tres de rumb.
Aquest any vàrem presentar el Projecte Educatiu per tal de garantir una línia d'escola i com a continuïtat d'aquest pas, com a pas natural, calia garantir al màxim l'equip docent de l'escola i la implantació d'aquest projecte. Per això, per tal de poder consolidar la línia d'escola, vaig acabar fent tot el procés. 
Un cop superada la prova, només queda seguir treballant per aconseguir les fites marcades, sabent que ara l'equip és més estable i el projecte més clar. 

diumenge, 8 de març del 2020

Pic de la Dona ( 2.702 m. ) i Bastiments ( 2.881 m. )


Aquest matí hem quedat amb la Vera a les set a Artés. Des d'allà hem agafat l'eix cap a Vic i passat Ripoll, cap a Vallter 2000.
Hem deixat el cotxe a l'aparcament de l'estació d'esquí. Darrera del bar surt un corriol que puja cap al coll de Mentet a 2.412 m. En comptes de prendre el corriol, hem pujat pel fons del torrent, ja que la neu que s'hi ha acumulat, feia un camí ben agradable. Neu pols amb alguna clapa de gel. Fins al coll hem pujat molt bé, però al coll, on tot ja és més ventat, hem seguit pel corriol. De fet, com que al corriol es trepitja la neu, aquesta aguanta més i hem anat pujant una serp de neu fins al primer cim, on hi havia més neu.




En aquest tram ens hem posat les ganivetes, ja que estava més glaçat. La pujada cap al pic de la Dona ( 2.702 m. ) l'hem fet per la carena. És un bon mirador aquest cim. Des d'allà vèiem la cara nord del Bastiments, el Bacivers i per l'altra banda el Gra de Fajol, el coll de la Marrana...
Un cop fet el cim ens hem tret les pells de foca i hem baixat cap al coll del Gegant. Allà, ens hem tret els esquís i amb els grampons hem començat a dirigir-nos cap al Bastiments ( 2.881 m. ). L'hem pujat pel darrera. De fet, per aquesta banda, no hi havia pujat mai. Va pujant força bé i amb un parell de pales, arribes a la creu que hi ha a abans del cim. Tot seguit, carenejant, hem acabat de pujar fins al cim.




La baixada l'hem fet per la pala del Bastiments. La neu estava genial. Molta, potser algun trosset massa i pols. Feta la pala hem anat cap al coll de la Marrana i des d'allà a empalmar amb les pistes d'esquí de Vallter.
Ens ha fet un dia genial, un xic de vent a dalt, però no massa. Una bona volta que hem gaudit molt.