dimarts, 30 d’octubre del 2012

La castanyada dual

Quin dilema. Avui hi havia doble celebració de castanyada. A l'escola i a l'escola del meu fill, i he hagut d'escollir, sobretot perquè avui tenia festa a la tarda. Si hagués estat un altre dia, cap problema, l'obligació mana i el camí fa baixada, però avui, no.
D'una banda, a l'escola fem una petita festa. Una desfilada de moniatos disfressats i un recital de poemes, tot acompanyat amb castanyes i panellets que han fet els nens. És una festa força divertida. A més a més està oberta als pares i fa caliu. Dóna per tractar amb tothom i els nens agraeixen que hi siguis.
D'altra banda a l'escola on va el Berenguer es fa una festa de portes obertes. No es fa massa cosa. Es mengen panellets que han fet els nens i les nenes i les castanyes que torren els pares.
Després de donar-hi unes quantes voltes, m'he decantat per la festa de mon fill. Una mirada il·lusionada i un somriure ample m'han convençut i a les tres l'hem acompanyat i ja ens hi hem quedat -la festa començava a quarts de quatre- per ajudar a fer les castanyes.
Vull creure que els nens i nenes que tinc a l'escola, un cop els he explicat el dilema, m'han entès o això espero. Perquè m'agrada que tinguin la capacitat d'entendre i siguin empàtics. Tot i que no per això els ha d'haver agradat, però a la vida cal prendre decisions i, la veritat, primer de tot, un, és pare.
Així doncs, ja a Calders, quan han sortit els nens i les nenes al pati, la felicitat que ha mostrat el Berenguer al veure son pare a l'escola torrant castanyes ha confirmat que havia pres la decisió correcte. I me n'alegro. Me n'alegro molt. Perquè és important acompanyar un fill i si bé no sempre és possible ser a tot arreu, ser-hi puntualment l'ajuda i li dóna seguretat. Per això crec que he fet bé.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Boletaire

Aquest matí he anat a córrer una estona. Fa un d'aquells dies genials per córrer. El dia és clar i serè, des de Calders es veuen les primeres nevades del Pirineu i l'aire és fred, prou per despertar als pulmons a cada alenada.
Durant tot el recorregut no he trobat un sol tros de bosc sense boletaires. Gent acotada cercant el premi amagat.
Ahir jo vaig fer el mateix i és que en som d'estranys els boletaires. Vaig sortir de casa content, amb un rau-rau a l'estómac i aquella pressa de vés a saber perquè. Els bolets no marxen i de boletaries, sempre n'hi ha, seria impossible arribar-hi el primer.
Després, un cop al tros de bosc que has seleccionat, sempre amb aquells càlculs cabalístics que determinaran l'èxit de la jornada, esdevens alhora aventurer i detectiu. Indiana Jones i Hercule Poirot. Perquè prens una mica de cada. A cada passa inspecciones, cerques, busques. Et mimetitzes amb l'entorn. Si fos bolet, on m'agradaria estar? Sota aquella pineda, segur. És humida, ombrívola i amb força pinassa. Un cop hi ets i veus que no, com si fos un mitjó, gires els arguments i tornen a ser vàlids amb la mateixa certesa d'abans. Si fos bolet, on m'agradaria estar? En aquella roureda del fons de la vall. És fresca. El sòl sense gaires herbes i dur. I així anar provant. En Poirot domina.
Poc després veus una escletxa al sotabosc. Un pam per on no hi passaria ni un conill i et surt la vena aventurera. Segur que ningú hi ha passat per aquí. I t'ajups. T'acotes. T'arrossegues com una serp i passes el petit pas i descobreixes que a l'altra banda està ple d'esbarzers. Però continues. Avances i encara que no trobes res, dónes per bo els teus arguments. Era un bon lloc.
Aleshores, atzarosament, sense haver calculat res, trobes un bolet de barret rovellat que treu el cap. Res, s'insinua entre el fullam. I t'acotes. El mires. I després de veure que no és el maleït de cabra, l'arrenques amb reverència. Mai tens clar si l'has de tallar o arrencar. I el flaires. És el tresor. El regal. I amb delicadesa, amb amor gairebé, el deixes al cistell i quan caminis res serà igual. De tant en tant llençaràs una llambregada al cistell. Mires el bolet amb tendresa. Qui sap si amb passió també.
Ahir, a l'arribar a casa, alegre, orgullós, vaig mostrar els meus trofeus. Quinze o setze rovellons, que un cop passats pel ganivet, fora cucs, en varen restar una dotzena de preciosos. Un èxit de matí.
A la tarda l'Anna em va dir que ells també n'havien trobat uns setze. Però quilos, quina ràbia!

divendres, 26 d’octubre del 2012

El llarg camí cap a la llibertat

Cal ser valents
Caces de l'Estat veí que volen baix pel Bages. Helicòpters de guerra dels mateixos fent pràctiques per les Terres de l'Ebre. Vaixells de guerra que vetllen per l'estanquera.  Un ministre amb olor de naftalina que reitera el seu interès per l'estat de salut mental dels infants catalans. Vot des de l'estranger impossible. Un parell de dirigents del partit ultraconservador que juguen a fer de policia bo i policia dolent. Una fot clatellada a en Mas de manera barroera i estúpida, l'altra li ofereix un cafè i un cigar. Un consell de ministres que engreixa la podadora que vol retallar els minsos avenços del país. La maquinària propagandística que fa dies que rutlla. I és que la por cal escampar-la. Cal alliçonar-nos. Cal encarrilar-nos.
Falta gairebé un mes per les eleccions i els espanyols -aquests entranyables veïns que fan boniques cançons i ens ajuden a buidar la caixa- espantats per si perden la gallina dels ous d'or, aquella que tenen ben agafada pels mateixos, han començat l'atac massiu per totes bandes. La por, la coacció, la propaganda, la mentida, l'extorsió i l'afalac. Tot de cop. Made in Spain. Testosterona's power.
Perquè si algú es pensava que el camí cap a la Independència seria fàcil, que s'ho tregui del cap. Faran de tot. Ens amenaçaran, ens seduiran, ens insultaran, se'ns rifaran. Passaran per tots els graus necessaris per tal de fer-nos canviar d'idea, però malgrat tot, malgrat els còmputs del nombre de militars que caldria per sotmetre Catalunya -està clar que és una altra tàctica per esporuguir-nos, ens coneixen bé, però aquest cop no tenen en compte el germà gran, Europa- un servidor no només no es farà enrere, sinó que es veurà reforçat en les seves conviccions. Som al segle XXI, si més no en aquest petit racó d'Europa, en canvi, al que de la tortura de braus en diu cultura, qui ho sap. Potser encara són a l'època medieval. A l'època de la Inquisició. Quedar-s'hi, mama por!
Quedi clar. Jo no sóc espanyol. Abans ja ho deia. Sempre ho he dit. Però ara, ja ho mostren ells. Perquè ens tracten com a una colònia, com a uns conquerits obertament. Confirmen el que hi ha. El Partit Popular s'estima els catalans deien avui. I és clar, no en són pas de catalans els seus dirigents, són espanyols. Els altres, els que es fotran la trompada, els Socialistes, que potser haurien de dir quelcom, callen com putes. No veuen estrany això de l'ús de la força per mantenir la Unitat. Tampoc l'atac mediàtic que rep Catalunya per totes bandes. Res els sorprèn. Socialistes? I un rave. Només cal sentir el soporífer Navarro. Per uns minuts en antena o una poltrona faria el que fos. El que fos! Fins i tot deixar l'ideari socialista a casa, a la nevera i vendre el partit.
Nosaltres però, aguantem fort, que queda menys i el país s'ho val.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Quan sigui gran seré...

Quan sigui gran, agafaré una ploma i seré un indi. Minuts més tard, quan sigui gran seré "claveguerer". I també seré cavaller. Amb un cavall i una espasa.
Saps què seré quan sigui gran? Paleta. I aniré amb el Roger a fer de bomber. Apagarem focs i jo portaré el camió. Tu vindràs? Serà un d'aquells amb escala. I tindré una gorra i seré policia. I a la meva cuina, perquè saps què, seré cuiner, faré croquetes tot sol.
I cada dia barrejant present i passat. Oficis i passions. Perquè quan s'és petit totes les portes són obertes. Res és impossible. I sempre és i, mai és o. Sempre sumant. No cal restar. Amb el temps però, les is es convertiran en os. Els grans, cofois, diran que comença a tocar de peus a terra, ara, jo que sóc prou gran, que el farem aterrar. Que l'encadenarem a terra. Seràs bomber o mestre? Cuiner o escalador? I l'apagarem. I anirà escollint. Perquè ja ho diuen, home de molts oficis, pobre segur. I d'això es tracta, de seguretat, de seny. Res de plaent. Res de plenitud. Cal decidir-se.
I anirà tancant algunes portes però poc a poc. Al principi mal tancades de manera que en qualsevol moment les pugui obrir i aparegui de nou la i. Fins que un dia ja no sàpiga obrir les que va tancar. Les claus s'acaben perdent.
Més endavant, anys més tard, ja ni serà ell qui les tancarà, s'aniran tancaran soles i la il·lusió del seré desapareixerà i donarà pas al pragmatisme del sóc. De la seguretat del saber-se.
Avui però, mentre tingui les claus de tots els cadenats, deixem que les is el dominin i que no creixi massa ràpid. El temps ja anirà tancant portes, mentrestant que gaudeixi del món que s'imagina i que les is siguin el seu present.  

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Repeteixo, compte amb el llop. Compte amb Convergència.

Veure en Mas al programa Salvados va ser molt aclaridor. D'entrada ens va confirmar la facilitat que té per parlar de manera planera i propera. Té quelcom. Sap fer-se agradable i entenedor. També sembla que és sincer. No es va amagar a cap pregunta, va respondre clar i concís i de manera elegant. Potser sobrava cedir el pas a una àvia quan no venia cap cotxe. Però suposo que són rèmores de les campanyes electorals, que calen i al final surt espontàniament. Costa desprendre's d'aquest ensabonament.
Allà mateix va aclarir que està a favor del dret a decidir i que si aconsegueix majoria absoluta, sigui com sigui, diguem-ne consulta, diguem-ne referèndum, preguntaria al poble català quin futur vol. M'inquieta aquesta reiteració en el tema de majoria absoluta, però bé, suposo que no es farà enrere si suma majoria amb d'altres partits. També va esbossar com era l'estat català que té en ment. Quatre ratlles. Quatre pinzellades. D'entrada, d'eliminar els peatges, res de res. La Caixa mana massa. De l'euro per recepta, malgrat augmentin els ingressos, res a fer. I d'impostos especials, ni tocar-los. Va recalcar i aquí hi estic d'acord, que el castellà és una riquesa pel país i suposo que ja es trobarien fórmules per tenir-ne cura sense que ofegués el català. Però en general, un esbós inquietant. Ara bé, el programa, lluny de desil·lusionar-me, em va esperonar. Perquè va ser un programa aclaridor. Una part de la campanya la basa en el fet de que si treu majoria absoluta -si suma amb Esquerra i CUP, no ho farà?- farà un referèndum. Per tant, veient que les seves polítiques són totalment agresives amb els que menys tenen, caldrà fer un pensament. Cal votar un partit que a més d'assegurar el referèndum i si s'escau la Independència -ja n'hi ha que ens ho garanteixen i ens han donat amb els anys més mostres que ells de la seva coherència- cal votar un partit que pensi amb les persones. Amb totes les persones, no només amb les més solvents. Si l'únic aspecte llaminer d'en Mas és el de promoure un referèndum i aquest ja me'l garanteixen altres partits de l'arc parlamentari, aleshores tinc clar a qui no votaré. Sobretot perquè memòria tinc la que tinc i el que si que recordo són les retallades, les càrregues policials, els casos de corrupció i el tarannà amiguista d'aquest partit de l'oasi català.
No ens enganyem, la pastanaga avui és el referèndum, però el país que volen és el de sempre, escanyant als mateixos i la veritat, que m'escanyin en català o en castellà, m'ofega igual. Per tant, com que d'opcions n'hi ha, votaré esquerra, esquerra catalana. La que a més de garantir-me el dret a decidir, em garantirà els meus drets com a ciutadà, no com a súbdit o mà d'obra.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Mai es retalla a gust de tothom

Calders, juntament amb d'altres ajuntaments, es proposa compartir secretari. Sembla que per qüestions d'estalvi, una raó ben lògica tenint en compte els temps que corren. Però en comptes de tranquil·litzar-me i alegrar-me aquesta notícia, m'inquieta. Em deixa intranquil.
El secretari és la figura legal de l'ajuntament. És la persona que vetlla perquè tot allò que es fa en un ajuntament estigui dins de la legalitat. Per entendre'ns, és qui vetlla que no es traspassi cap línia vermella i tothom compleixi les lleis. Darrerament ja havien disminuït les hores d'aquest a l'ajuntament. Un parell d'anys enrere el secretari treballava quatre dies a la setmana. Més endavant passà a dos i a partir d'ara, doncs menys, ja que si cal repartir una persona en tres ajuntaments, toca a una mica més de dia i mig.
Segurament hi haurà algú que omplirà aquest buit si cal, segur. Però l'única persona formada en matèria legal a l'ajuntament i reconeguda és aquesta. És el professional de l'ajuntament, els regidors o fins i tot l'alcalde, no n'han de saber res de lleis. Tenen el secretari que és qui els orientarà en la seva tasca i qui vetllarà perquè es compleixin aquestes.
La seva feina és assessorar en tots els camps, des de donar llicències d'obres i d'activitat, fins a aspectes legals d'ordenances, d'accions de govern o validar les decisions preses o refusar-les. Fa de rails per tal de que l'equip de govern o l'oposició no descarrili. En cas de que el seu assessorament no es tingui en compte, aquest fa un informe en que pot posar en dubte la tasca de qualsevol i per tant, és potser la persona que, si fa bé la seva feina, treballa més pel poble. Ja que ell es regeix per unes regles clares i està fora -repeteixo, sempre i quan faci bé la seva feina- de tota feblesa conciutadana. Té la llei com a coartada i no té necessitat de ser agradós amb ningú. Vetlla perquè el marc legal es respecti.
Per tant, abans de retallar, jo, tot i que no estic al seu lloc ni sé de quins números parlem, hagués retallat per altres bandes, per d'aquesta manera tenir sempre les esquenes ben cobertes. No fos cas que els llagoters de l'entorn m'enceguessin i perdés el món de vista. Si és que realment m'interessa ser legal, és clar.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Votem Independència... Com sempre.

El 25 cal decidir. Cal fer un pas endavant, però compte, no ens deixem enganyar. No ens deixem seduir pels cants de sirena. És el moment de fer un pas ben llarg cap a la llibertat de decisió. I està clar que votar a Convergència és llaminer. I tant. Més d'un de llibertari té dubtes i tremolors a l'hora de posicionar-se. Mai a la vida Convergència havia estat tan clara, mai. Ni tan convençuts. Ara sembla que van de debò. Que faran cas a allò que demana el poble i es deixaran de putes i ramonetes, de coves i peixos, de braç i màniga i potser, d'interessos econòmics. Qui ho sap.
Diuen, canten i refilen que ara van de debò. Que s'ha acabat, malgrat l'hemeroteca els contradigui, tots tenim un passat. Ara, diuen,  ja saben què cal fer i la propera estació, abans de la Independència, que arribarà, és el referèndum. La consulta. I sembla que s'ho creuen.
En Mas parla bé, és un gran orador. Convenç i de moment, cosa rara en aquests convergents, es manté en el seu discurs, més o menys i repta als espanyols. Malgrat els atacs, els insults i les pressions. Els parla amb serenor i seny. Amb fredor. Ja m'agrada, ja. Oi tant, que sí. Sembla que finalment tenim un convergent -espècia única?, convergentus rarus- que diu el que fa i potser, temps al temps, fa el que diu. Ja ho veurem.
Però no ens il·luminem. No cal adorar-lo com a un messies per ser coherent,  per fer allò que diu. Ja va bé, sí senyor que no ens enganyi. Però compte que no perdem bous i esquelles pel camí
Les altres opcions independentistes segueixen vigents. Potser més encara. No cal votar en Mas per aconseguir arribar a Ítaca. Ans al contrari. Cal reforçar les alternatives que sempre hi ha hagut per empènyer'l a seguir endavant. Veient que té el camí clar i que de moment el segueix sense arronsar-se, val la pena seguir apostant pels partits independentistes d'esquerra. Els que vetllaran perquè faci allò que diu. Aconseguim la llibertat tots plegats i si a més a més aconseguim un país més just -desenganyeu-vos però convergència no en farà bandera de la igualtat- , ja no ens caldrà esperar a les properes eleccions per tombar-los. I sinó, després ja acabarem de definir quina Catalunya volem. Però sobretot, sobretot, sobretot, no ens perdem. L'única majoria que cal per ser independents és parlamentària, no de partit. D'aquesta manera el país i tots en sortirem guanyant. Pensem-hi.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Tornant de colònies

Tot jugant amb el temporal
Avui he tornat de colònies. Un altre any i un altre viatge. Enguany a Empúries, aquest cop amb nens i nenes de quart a sisè. Malgrat el desprestigi de la professió i les retallades que molts aplaudeixen -som funcionaris- seguim batallant. Segurament ens hauríem de plantar, però difícilment ho farem, bé ho saben ells, els que retallen, ja que la nostra matèria primera és sensible, massa sensible.
I per primer cop després de molts anys m'ha enganxat la pluja. Sí senyor. Fa més anys que vaig de colònies que no pas sóc mestre i mai m'havia trobat que havia de suspendre una activitat per la pluja, com a molt endarrerir-la. Però ahir va ser la passejada pel Cap de Creus que s'anul·là. Segons els del camp d'aprenentatge  -pels poc que conec i la idea esbiaixada que en tinc, un cementiri d'elefants- el terra moll era molt perillós. I segurament tenen raó, però quan veus la gent del camp d'aprenentatge -repeteixo, pels poc que conec- , què voleu que us digui. Són saberuts, poc pacients, coneixen el terreny i això els fa rics, però la veritat és que d'implicació, esforç i empenta, poc. Massa poc. Què hi farem, hi anem perquè són llocs on es poden treballar molts continguts curriculars a peu pla. Palpant-los i vivint-los. Malgrat, a vegades, ells. Els valors, els seguirem treballant nosaltres amb el dia a dia. I no em mal interpreteu. Anar tan lluny val la pena perquè tens el patrimoni, els recursos, gent saberuda i perquè no, la convivència i el compartir que tu potencies. Però no pas perquè els que allà et trobes siguin fantàstics, què hi farem. En descàrrec seu puc dir que deu ser difícil implicar-te quan cada setmana et passa un grup diferent i que probablement no veuràs mai més. Qui ho sap, potser varen començar il·lusionats. Fa temps, és clar i s'han anat deixant. Apagant. Fonent.

Primer dia a Empúries
El darrer dia passejant ran de platja pel camí de ronda seguint a corre-cuita el del Camp, era gairebé l'hora de plegar, vàrem veure una família ran de mar. A peu d'onades. Ell va seguir. Nosaltres ens quedàrem uns instants mirant. La mar estava esverada. Onades altes i vent fort, de llevant. I dins de l'aigua un nen jugant amb el vaivé de les onades i rere seu, al fons, cobert per l'escuma de l'aigua que picava fort, son pare fent esforços per sortir de l'aigua.  Els de terra, tots rient, fent befa. I és clar, amb famílies així, que riuen de veure el nen que és engolit per les onades i després treu el cap mig ofegat i l'home extenuat de nedar per sortir, què n'esperem de l'escola. Que ompli els buits que deixa la família? Potser és un cas aïllat, potser no. De totes maneres, massa feina per fer sols.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Comerç just poc just

L'acte de comprar és un acte de responsabilitat. No és només un intercanvi de diners i productes, sinó que amb aquest estem potenciant un tipus de productors i alhora de productes que acabaran confegint el nostre panorama comercial i potser el paisatge que ens envolta. Amb els anys han aparegut molts comerços justos que sota  aquesta etiqueta venen una gran varietat de productes suposadament curosos amb el productor. És a dir, que se li paga un preu just per allò que fa, potser més car però que respon a criteris més d'igualtat i justícia que de productivitat.
Seguint aquest raonament, una de les coses que sempre m'ha xocat més en molts d'aquests productes justos, és la injustícia que cometen amb la meva llengua. La majoria estan etiquetats en diferents llengües, mostrant el gran sentit comercial que tenen, però a l'hora de trobar-hi el català, aquest és anecdòtic. Residual. Potser sóc primmirat, però si un productor fa bandera de la justícia, així com el comerciant amb un producte venent-me'l a un preu més elevat perquè s'intenta que l'esforç realitzat per fer aquell producte sigui compensat de manera proporcional, jo, com a consumidor, també vull justícia a l'hora de comprar. És a dir, si jo faig l'esforç per convicció de pagar un producte que puc obtenir més econòmic a un preu més elevat per tal de que el productor rebi allò que li pertoca i no els intermediaris, potenciant així un tipus de teixit productiu, també vull que aquest pensi en mi i que quan posi a la venda qualsevol producte, aquest també estigui etiquetat en la meva llengua. Perquè els drets també van acompanyat dels deures i si ell reclama un tracte just per la seva feina, és lògic reclamar el mateix tracte per a mi. 
Per tant, quan entro en una botiga de comerç just o la que sigui i el producte que prenc no està etiquetat també en català, aleshores aquell producte i per consegüent el seu productor i intermediaris, perden
 la meva complicitat a l'hora de reclamar justícia i demanar-me un esforç econòmic. I per tant, allò que li passi al productor o al comerciant -aquest també tria els productes que posa a la venda- ja no és problema meu i tant me farà donar els diners a la petita botiga de barri o a la gran superfície multinacional. 

divendres, 12 d’octubre del 2012

Un bon dia aquest 12 O.

N'hi ha que parlen, perquè tenen boca i de pam. Perquè les paraules, encara que se les emporti el vent, tard o d'hora et poden tornar i si avui la líder del Pp reclamava que s'escoltés als que han sortit al carrer, què haurà de fer el president? Tan poca memòria té la noia aquesta o tan estúpids ens creu?
Escoltar, és clar. Siguin sis mil o seixanta mil, cent mil o un milió i mig, és igual. Per cert que el recompte de la Delegació estrangera a Catalunya avui és més que sospitós, sobretot tenint en compte que s'hi juguen les garrofes, però bé, res, donem-els-hi per bo. Seixanta mil persones. Déu n'ho do! És força gent. O i tant! També és cert que amb tot el moviment que hi ha hagut, les declaracions d'uns i altres, cal dir que m'esperava més gent. Molta més gent i més estanqueres als balcons, la veritat. Com també m'esperava més autocars d'Ebre enllà, però la crisi suposo que ataca a tothom per igual i les subvencions que abans servien per pagar sortides de cap de setmana a Terra Santa, ara s'han de destinar a sanejar bancs. Ves sinó. És el que té col·locar els amics als consells de direcció. Però ja està bé. Perquè ara podem contrastar la resposta popular amb l'única dada palpable, fins avui, que tenim. La més fiable i visible.
Si mirem el que vol la gent, el que demanen, tenim que els que volen la Independència són entre sis-centes mil, si les compta qui no els vol comptar, i un milió i mig de persones, depenent de la font. En canvi els que es volen quedar, ja ho he dit. La resta, els que no han sortit ni avui ni l'onze, gent de bona fe com diu en Mariano, de moment els deixem en pausa. Ja ho veurem. Ara tampoc faré servir l'analogisme que feien servir els altres l'endemà de l'onze de setembre per no insultar la vostra intel·ligència, tot i que crec que seria aplicable. Però bé, tothom que en tregui les seves conclusions i faci i desfaci.
De totes maneres però, gaudim, de moment, del dia d'avui. Un dia que malgrat ells celebrin l'extermini de pràcticament tot un continent, quina festa més bèstia, a nosaltres ens serveixi per confirmar que el poble català avança. Poc a poc i inexorablement cap a la plena sobirania. I el proper moviment, el proper pas, el 25. Eleccions i referèndum ja!  

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Corrent pel Bages

Avui he anat fins a Calders corrent des de Sant Fruitós. És un recorregut força entretingut. Primer passes per Sant Benet, el monestir restaurat amb més de mil anys d'història. Després, passant per dins de Navarcles, passes per la capella de Sant Bartomeu i enfiles el camí que et farà vorejar el llac. Un petit llac on, sigui l'hora que sigui, sempre hi ha esportistes pescant. Bé, això d'esportistes suposo que depèn del punt de vista perquè està assegut tot esperant que el fil de pescar es tensi, què voleu que us digui. Però vaja, no seré jo qui els tregui la il·lusió de que fan un esport, els escacs bé també ho són, no?
Més endavant, quan puges el turó i deixes enrere Navarcles -no costa massa, és un cop de puny de terme i encara gràcies que es va quedar un tros de Calders, el Galobart- enfiles el camí que passa per l'Oller, ja dins del terme de Calders i arribes a les Tàpies. Curiosament avui, a la roureda, un petit bosc amb arbres centenaris, he trobat una cosa força estranya. Quelcom espaordidor. Sobretot perquè quan hi he arribat començava la davallada del sol i les ombres s'allargaven. I és que qui no té feina pentina el gat, -us en deixo un vídeo- però amb el festival de Sitges de cinema encara en ment, la veritat, que he accelerat el pas amb el cul apretat fins al Canadell, ara ja sense el so monòton i pesat de les motos fent voltes i més voltes als camps d'allà, i he deixat enrere la roureda sense mirar gaire enrere.
A partir d'allà la volta ha estat més coneguda. S'arriba a Calders per la Guàrdia i és talment com en una cursa. Només trepitjar l'asfalt és com si t'aplaudissin pel teu esforç, gossos i més gossos borden al teu pas. Una entrada triomfal per un passeig divertit. Sí senyor.


dimarts, 9 d’octubre del 2012

Estelades i senyeres

Diumenge vàrem passejar per Artés. Fa goig voltar pel Bages aquests dies. Bé, més que res dic pel Bages perquè últimament surto poc d'aquí, tot i que crec que arreu és igual. Però el que deia, que fa goig. Arreu veus estelades i senyeres. Suposo que si els que passegessin fossin els casposos de "La razón" o "el mundo" dirien que és com voltar pel Berlín d'abans de la guerra mundial. Tot i que quan jugava la de la menstruació, aquella que ens trobàvem a la tele fins a la sopa, estaven ben inflats i cofois quan al carrer es veien estanqueres i als camps aguilots. Aleshores era orgull patri, sentiment digne i de casta, sí senyor. Una noble demostració d'orgull i reivindicació. Ara és diferent, ara és una provocació.
Per cert que llarg un, vaig anar només arribar a Artés a donar sang. Feia dies que no ho feia i és clar, un cop comences, ho trobes a faltar. Enganxa. Però ves per on, diumenge era fira a Artés. La fira de la verema, amb degustació de vins. Uns vins que jo, aquell dia, només vaig mirar de lluny. Llàstima. L'any vinent m'esperaré uns dies abans de donar res. Si més no a haver fet els tastets.
I seguint amb les estelades i senyeres, que em perdo, després, a la tarda, al centre cívic de Calders, passaven el partit de màxima rivalitat. Els d'aquí contra els d'allà. Just començar feren un mosaic gegant, una senyera voltant tot el camp. La bandera constitucional i regional que diuen ells, però tot i això, un acte d'independentistes i una provocació blasmaven els cavernícoles. I altre cop a comparar-nos amb l'Alemanya de principis de segle passat. Déu n'hi do! La veritat és que fa mandra rebatre els arguments suats i demagògics dels quatre de la caverna, encara que amb el que criden, semblen més, de debò. Està clar que el discurs cala per pesat i reiteratiu -ja ho deia Goebbels, suposo que mentor de molts d'aquests-  i al final sembla que només els símbols de l'estat tenen legitimitat, mentre que la resta esdevenen profans i herètgics. A la foguera, catalans!
L'atac és el de sempre. Usar el futbol amb finalitats polítiques no és lícit. I bla, bla, bla. Tornem-hi amb la cançoneta. Més tard, perquè no es cansen, quan parlem d'independència ens surten que si volem posar fronteres a l'Europa oberta i moderna. Caldria però, que recordessin que va ser a l'Estat espanyol a qui la Comissió Europea va haver de fer un toc d'atenció perquè no complia el tractat de Schengen en referència a les duanes, obligant-lo a tancar-les. Els costava treure-les. I la darrera perla, la més hilarant, la dissertació del còmic Ruiz Gallardón parlant de les parts del cos i l'Estat, una dialèctica meravellosa. Una oratòria prodigiosa. Que si el tronc no deixa les extremitats, que si les extremitats i el tronc visca la mare que els va parir i així anar cargolant, fins que ja no sabem si som tronc o extremitats, pit o cuixa. Sigui com sigui, mentre ell es desembolica, ells xerren, nosaltres anem fent via. Pesats!

divendres, 5 d’octubre del 2012

S'acaba una etapa. Bona feina, Joan Pere

A partir de la primavera del 2013 quan pugi a veure els amics a La Bressola se'm farà estrany no trobar-hi al Joan Pere. Molt estrany. I és que es jubila. Hi ha persones que sembla que mai es jubilaran, que sempre superaran les anades i vingudes dels altres. Seran presents, com rocs a la costa, combatent l'embat de les onades, però de la mateixa manera que la mar erosiona el rocam, el temps implacable fa forat i tothom, tard o d'hora, ha de fer un pas enrere. Ha de recular. Però del Joan Pere se'm farà estrany. Molt estrany. La institució va lligada a ell i ell, està lligat a la institució. Geni i figura, dandi del nord, músic trobador, mestre apassionat, pedagog autodidacta, ha dedicat la seva vida i les seves energies per assolir un somni. Una il·lusió. El seu discurs sempre conflueix en un punt, en un anhel. El desig de veure normalitzat el país. El desig de veure normalitzada la llengua en aquell racó de nació. Amb gran personalitat, com tot home amb bon nas, no deixa indiferent.
Quan començà molts se'n reien d'aquell grupet de vuit nens i nenes amb aquell senyor curiós. Eren simpàtics. Eren divertits. Amb el temps i molt d'esforç, l'escola creixé i aquells 8 nens i nenes n'esdevingueren 100 a Prada i 700 més arreu del territori i les mirades, ara, són de respecte, de reconeixement. La formiga fa dia a dia. Només ella es creu que omplirà el rebost. No escolta els cants de sirena. La cigala ja pot riure, però a l'hivern, qui riu, és la formiga vora la llar amb la panxa plena, com el JP.
Té el cor ocupat. La ment sempre està barrinant. La llengua, el català, aquell mal de llengua que deia en Larreula, l'amic incondicional, amb La Bressola l'ha enamorat.
És un home de recursos, capaç al matí de saludar a un ministre, al migdia trobar una subvenció de sota les pedres i a la tarda netejar mocs. Sobretot, els mocs, als inicis. Quan el mestre model ho era tot, per alguns una utopia, una flor d'estiu. Ara estem més habituats. Trencà esquemes, entrà el català a l'educació del nord, l'estengué a tot arreu. Lluità i convencé, encara ho fa avui dia, per omplir l'escola de català. Tot el dia, totes les hores. Tots els racons. Fent normal escoltar el català en aquelles terres maltractades. En aquelles terres oblidades. Tornant-li l'orgull. El valor. La força.
Molts, com jo, vàrem arribar a La Bressola seduïts pel model, un model que anà creixent amb l'escola, que s'anà fent amb els anys. En ell vèiem un pilar. El pal de paller. Vaig tenir la sort de treballar amb ell uns quants anys. Ell i d'altres de molt bons. De discutir amb ell. De meditar amb ell. De fer-nos amics. Com tothom té clarobscurs, però només personatges especials, amb petites dosis d'egocentrisme, d'eixelebrament, de rauxa, de valentia, d'inconsciència, de passió i de molta força i convicció aconsegueixen grans fites. Perquè el camí fins avui ha estat dur. Ple de pedres. Ple d'entrebancs. Reptes des de fora i des de dins i per sobreviure a tot, cal tenir un cap ben moblat, uns objectius clars i una voluntat de ferro.
La seva vida, durant molts anys, ha estat la Bressola. Ha estat la llengua. Ha estat el país i gràcies a personatges com ell, perquè cal ser un personatge per lluitar a contracorrent, avui parlar català a la Catalunya Nord és més normal. Més habitual. Un dret.
Ell i d'altres també, és cert, han tornat el prestigi al català, al país i malgrat encara queda molta feina a fer, ara el camí és més planer i al fons, allà rere un revolt, on els arbres deixen pas a la clariana, comença la baixada. Preparem l'embranzida.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Una descoberta

Ahir, a ràdio Flaixbac, la vaig sentir i em va agradar molt. Moltíssim. Fresca, alegre, diferent, divertida. Es del grup barceloní Blaumut, del seu disc "El turista". Una troballa.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

L'escola crea independentistes.

Els problemes ens ajuden a pensar. A ser crítics.
Diu l'estrany ministre d'educació, el tal Wert -casualment les seves lletres van seguides al teclat- que l'escola a certs indrets crea independentistes. Vaja, sense citar-ho explícitament -tampoc cal ser molt llarg per entendre-ho, veig difícil una Extremadura  independent- ens parla de Catalunya entre d'altres llocs. I potser sí que té raó. Ara bé, segurament no és pels motius que esgrimeix. Per exemple pel seu temari. Un servidor va estudiar allò que ara volen tornar a imposar i la veritat, in, inde, Independència. Tampoc per la llengua vehicular. Durant anys va ser la dominant i encara ho és en certs llocs. No senyor.
Probablement l'afirmació que fa, tot i voler referir-se als continguts d'allò que s'ensenya i equivocar-se de motiu, és certa en el fons, no en els detalls. L'escola de per si, i en aquest país bàsicament, crea independentistes. Deu crear separatistes. Sobretot si després aquests van a la universitat. Ep,  i no es deu a un adoctrinament, repeteixo. Ni a uns fets històrics, que tenim ben clar que molts són interpretables, no tots, és clar. Tampoc a la llengua que s'usa. Evidentment. L'independentisme avui dia és bilingüe.
El fet que l'escola crei independentistes rau en el fet que l'escola ajuda a pensar. A raonar. A valorar. Obre les ments i fa que els estudiants es preguntin coses. S'interroguin per tot allò que els envolta, des dels animals que veuen al país que tenim. I això, aquesta obertura de ments, aquesta capacitat de reflexió, aquesta visió crítica del món, fa que es plantegin dubtes. Que es crein interrogants i per si sols, gràcies a les eines que serveixen per desxifrar el món, esdevenen plenament i conscient independentistes. Per molts motius. Segurament hi ha tants motius com persones i l'escola, l'únic que fa, és ajudar a pensar en general. A raonar. A relacionar. Després cadascú aplica el raonament a la seva realitat i en treu les conclusions petinents.
Possiblement per això volen crear escoles gueto, escoles d'adoctrinament subvencionades. Ara bé, només que els usuaris d'aquestes escoles arribin a desenvolupar el sentit crític -que els el caparan-, en el sentit de qüestionar-se allò que l'envolta, els sortirà el tret per la culata i estaran subvencionant independentistes.
Per això no s'estan de braços creuats i ja ataquen des de diversos fronts. Avui mateix l'eina que està més en boga és la destrucció i desacreditació de l'escola. Del coneixement. La primera amb les retallades generals en tots els camps, la segona malparlant-ne i restant-li credibilitat, per d'aquesta manera, amb el temps, tenir xais que acatin sense pensar. Sense raonar i a la llarga siguin una bona mà d'obra barata i mecànica. Uns consumistes fidels i conformats.
Per tant, sí que és cert que l'escola crea independentistes però no perquè tingui aquesta finalitat com a horitzó, sinó perquè ajuda a estructurar el pensament i a crear persones reflexives que a la llarga arriben a aquesta conclusió. Si no és que tenen por, interessos o vertigen, és clar.