dimecres, 10 d’octubre de 2012

Corrent pel Bages

Avui he anat fins a Calders corrent des de Sant Fruitós. És un recorregut força entretingut. Primer passes per Sant Benet, el monestir restaurat amb més de mil anys d'història. Després, passant per dins de Navarcles, passes per la capella de Sant Bartomeu i enfiles el camí que et farà vorejar el llac. Un petit llac on, sigui l'hora que sigui, sempre hi ha esportistes pescant. Bé, això d'esportistes suposo que depèn del punt de vista perquè està assegut tot esperant que el fil de pescar es tensi, què voleu que us digui. Però vaja, no seré jo qui els tregui la il·lusió de que fan un esport, els escacs bé també ho són, no?
Més endavant, quan puges el turó i deixes enrere Navarcles -no costa massa, és un cop de puny de terme i encara gràcies que es va quedar un tros de Calders, el Galobart- enfiles el camí que passa per l'Oller, ja dins del terme de Calders i arribes a les Tàpies. Curiosament avui, a la roureda, un petit bosc amb arbres centenaris, he trobat una cosa força estranya. Quelcom espaordidor. Sobretot perquè quan hi he arribat començava la davallada del sol i les ombres s'allargaven. I és que qui no té feina pentina el gat, -us en deixo un vídeo- però amb el festival de Sitges de cinema encara en ment, la veritat, que he accelerat el pas amb el cul apretat fins al Canadell, ara ja sense el so monòton i pesat de les motos fent voltes i més voltes als camps d'allà, i he deixat enrere la roureda sense mirar gaire enrere.
A partir d'allà la volta ha estat més coneguda. S'arriba a Calders per la Guàrdia i és talment com en una cursa. Només trepitjar l'asfalt és com si t'aplaudissin pel teu esforç, gossos i més gossos borden al teu pas. Una entrada triomfal per un passeig divertit. Sí senyor.


5 comentaris:

Eladi Martínez ha dit...

Quin espant, noi! Suposo que devis ser una instal.lació artística dels del CACIS o tenim una secta satànica per aquí a la vora?
Ufff!!

Anònim ha dit...

per ben poc us espanteu.... es veu que sou molt topics i urbans...

Sergi ha dit...

ja m'agradaria veure't a tu, corrent sol pel bosc, fosquejant, amb el so de serra mecànica de fons, els ocells callats i el crec crec de la pinassa al ser trepitjat.
De debò, valents de bar n'hi ha molts

Anònim ha dit...

Sergi, jo no vaig pas a córrer (com deia el Reixach, córrer és de covards), però si un dia hi anés potser també m'acolloniria amb aquestes "manifestacions artístiques". I encara hi és aquest moribund de paper cartró deixat al mig del bosc? i això no és un residu?. Empastifar els arbres no és un atemptat ecològic? Ah, que és una obra d'art¡¡¡ Perdoneu: una acció, en diuen ara. Es ben bé que ara la gent que fa teràpia ha de fer-ho públic per veure si se li arregla el desajust que pugui tenir. No se pas on anirem a parar amb tanta tonteria. Ho veus, més motius que tinc per no anar a córrer

Mònica ha dit...

Bufffffffff!!!! Això no és ni un ensurt ni un espant. Quin susto!!!!!!
Petons!