Tornant de colònies

Tot jugant amb el temporal

Avui he tornat de colònies. Un altre any i un altre viatge. Enguany a Empúries, aquest cop amb nens i nenes de quart a sisè. Malgrat el desprestigi de la professió i les retallades que molts aplaudeixen -som funcionaris- seguim batallant. Segurament ens hauríem de plantar, però difícilment ho farem, bé ho saben ells, els que retallen, ja que la nostra matèria primera és sensible, massa sensible.
I per primer cop després de molts anys m'ha enganxat la pluja. Sí senyor. Fa més anys que vaig de colònies que no pas sóc mestre i mai m'havia trobat que havia de suspendre una activitat per la pluja, com a molt endarrerir-la. Però ahir va ser la passejada pel Cap de Creus que s'anul·là. Segons els del camp d'aprenentatge  -pels poc que conec i la idea esbiaixada que en tinc, un cementiri d'elefants- el terra moll era molt perillós. I segurament tenen raó, però quan veus la gent del camp d'aprenentatge -repeteixo, pels poc que conec- , què voleu que us digui. Són saberuts, poc pacients, coneixen el terreny i això els fa rics, però la veritat és que d'implicació, esforç i empenta, poc. Massa poc. Què hi farem, hi anem perquè són llocs on es poden treballar molts continguts curriculars a peu pla. Palpant-los i vivint-los. Malgrat, a vegades, ells. Els valors, els seguirem treballant nosaltres amb el dia a dia. I no em mal interpreteu. Anar tan lluny val la pena perquè tens el patrimoni, els recursos, gent saberuda i perquè no, la convivència i el compartir que tu potencies. Però no pas perquè els que allà et trobes siguin fantàstics, què hi farem. En descàrrec seu puc dir que deu ser difícil implicar-te quan cada setmana et passa un grup diferent i que probablement no veuràs mai més. Qui ho sap, potser varen començar il·lusionats. Fa temps, és clar i s'han anat deixant. Apagant. Fonent.

Primer dia a Empúries

El darrer dia passejant ran de platja pel camí de ronda seguint a corre-cuita el del Camp, era gairebé l'hora de plegar, vàrem veure una família ran de mar. A peu d'onades. Ell va seguir. Nosaltres ens quedàrem uns instants mirant. La mar estava esverada. Onades altes i vent fort, de llevant. I dins de l'aigua un nen jugant amb el vaivé de les onades i rere seu, al fons, cobert per l'escuma de l'aigua que picava fort, son pare fent esforços per sortir de l'aigua.  Els de terra, tots rient, fent befa. I és clar, amb famílies així, que riuen de veure el nen que és engolit per les onades i després treu el cap mig ofegat i l'home extenuat de nedar per sortir, què n'esperem de l'escola. Que ompli els buits que deixa la família? Potser és un cas aïllat, potser no. De totes maneres, massa feina per fer sols.