dimarts, 9 d’octubre de 2012

Estelades i senyeres

Diumenge vàrem passejar per Artés. Fa goig voltar pel Bages aquests dies. Bé, més que res dic pel Bages perquè últimament surto poc d'aquí, tot i que crec que arreu és igual. Però el que deia, que fa goig. Arreu veus estelades i senyeres. Suposo que si els que passegessin fossin els casposos de "La razón" o "el mundo" dirien que és com voltar pel Berlín d'abans de la guerra mundial. Tot i que quan jugava la de la menstruació, aquella que ens trobàvem a la tele fins a la sopa, estaven ben inflats i cofois quan al carrer es veien estanqueres i als camps aguilots. Aleshores era orgull patri, sentiment digne i de casta, sí senyor. Una noble demostració d'orgull i reivindicació. Ara és diferent, ara és una provocació.
Per cert que llarg un, vaig anar només arribar a Artés a donar sang. Feia dies que no ho feia i és clar, un cop comences, ho trobes a faltar. Enganxa. Però ves per on, diumenge era fira a Artés. La fira de la verema, amb degustació de vins. Uns vins que jo, aquell dia, només vaig mirar de lluny. Llàstima. L'any vinent m'esperaré uns dies abans de donar res. Si més no a haver fet els tastets.
I seguint amb les estelades i senyeres, que em perdo, després, a la tarda, al centre cívic de Calders, passaven el partit de màxima rivalitat. Els d'aquí contra els d'allà. Just començar feren un mosaic gegant, una senyera voltant tot el camp. La bandera constitucional i regional que diuen ells, però tot i això, un acte d'independentistes i una provocació blasmaven els cavernícoles. I altre cop a comparar-nos amb l'Alemanya de principis de segle passat. Déu n'hi do! La veritat és que fa mandra rebatre els arguments suats i demagògics dels quatre de la caverna, encara que amb el que criden, semblen més, de debò. Està clar que el discurs cala per pesat i reiteratiu -ja ho deia Goebbels, suposo que mentor de molts d'aquests-  i al final sembla que només els símbols de l'estat tenen legitimitat, mentre que la resta esdevenen profans i herètgics. A la foguera, catalans!
L'atac és el de sempre. Usar el futbol amb finalitats polítiques no és lícit. I bla, bla, bla. Tornem-hi amb la cançoneta. Més tard, perquè no es cansen, quan parlem d'independència ens surten que si volem posar fronteres a l'Europa oberta i moderna. Caldria però, que recordessin que va ser a l'Estat espanyol a qui la Comissió Europea va haver de fer un toc d'atenció perquè no complia el tractat de Schengen en referència a les duanes, obligant-lo a tancar-les. Els costava treure-les. I la darrera perla, la més hilarant, la dissertació del còmic Ruiz Gallardón parlant de les parts del cos i l'Estat, una dialèctica meravellosa. Una oratòria prodigiosa. Que si el tronc no deixa les extremitats, que si les extremitats i el tronc visca la mare que els va parir i així anar cargolant, fins que ja no sabem si som tronc o extremitats, pit o cuixa. Sigui com sigui, mentre ell es desembolica, ells xerren, nosaltres anem fent via. Pesats!