divendres, 26 d’octubre de 2012

El llarg camí cap a la llibertat

Cal ser valents
Caces de l'Estat veí que volen baix pel Bages. Helicòpters de guerra dels mateixos fent pràctiques per les Terres de l'Ebre. Vaixells de guerra que vetllen per l'estanquera.  Un ministre amb olor de naftalina que reitera el seu interès per l'estat de salut mental dels infants catalans. Vot des de l'estranger impossible. Un parell de dirigents del partit ultraconservador que juguen a fer de policia bo i policia dolent. Una fot clatellada a en Mas de manera barroera i estúpida, l'altra li ofereix un cafè i un cigar. Un consell de ministres que engreixa la podadora que vol retallar els minsos avenços del país. La maquinària propagandística que fa dies que rutlla. I és que la por cal escampar-la. Cal alliçonar-nos. Cal encarrilar-nos.
Falta gairebé un mes per les eleccions i els espanyols -aquests entranyables veïns que fan boniques cançons i ens ajuden a buidar la caixa- espantats per si perden la gallina dels ous d'or, aquella que tenen ben agafada pels mateixos, han començat l'atac massiu per totes bandes. La por, la coacció, la propaganda, la mentida, l'extorsió i l'afalac. Tot de cop. Made in Spain. Testosterona's power.
Perquè si algú es pensava que el camí cap a la Independència seria fàcil, que s'ho tregui del cap. Faran de tot. Ens amenaçaran, ens seduiran, ens insultaran, se'ns rifaran. Passaran per tots els graus necessaris per tal de fer-nos canviar d'idea, però malgrat tot, malgrat els còmputs del nombre de militars que caldria per sotmetre Catalunya -està clar que és una altra tàctica per esporuguir-nos, ens coneixen bé, però aquest cop no tenen en compte el germà gran, Europa- un servidor no només no es farà enrere, sinó que es veurà reforçat en les seves conviccions. Som al segle XXI, si més no en aquest petit racó d'Europa, en canvi, al que de la tortura de braus en diu cultura, qui ho sap. Potser encara són a l'època medieval. A l'època de la Inquisició. Quedar-s'hi, mama por!
Quedi clar. Jo no sóc espanyol. Abans ja ho deia. Sempre ho he dit. Però ara, ja ho mostren ells. Perquè ens tracten com a una colònia, com a uns conquerits obertament. Confirmen el que hi ha. El Partit Popular s'estima els catalans deien avui. I és clar, no en són pas de catalans els seus dirigents, són espanyols. Els altres, els que es fotran la trompada, els Socialistes, que potser haurien de dir quelcom, callen com putes. No veuen estrany això de l'ús de la força per mantenir la Unitat. Tampoc l'atac mediàtic que rep Catalunya per totes bandes. Res els sorprèn. Socialistes? I un rave. Només cal sentir el soporífer Navarro. Per uns minuts en antena o una poltrona faria el que fos. El que fos! Fins i tot deixar l'ideari socialista a casa, a la nevera i vendre el partit.
Nosaltres però, aguantem fort, que queda menys i el país s'ho val.