S'acaba una etapa. Bona feina, Joan Pere

A partir de la primavera del 2013 quan pugi a veure els amics a La Bressola se'm farà estrany no trobar-hi al Joan Pere. Molt estrany. I és que es jubila. Hi ha persones que sembla que mai es jubilaran, que sempre superaran les anades i vingudes dels altres. Seran presents, com rocs a la costa, combatent l'embat de les onades, però de la mateixa manera que la mar erosiona el rocam, el temps implacable fa forat i tothom, tard o d'hora, ha de fer un pas enrere. Ha de recular. Però del Joan Pere se'm farà estrany. Molt estrany. La institució va lligada a ell i ell, està lligat a la institució. Geni i figura, dandi del nord, músic trobador, mestre apassionat, pedagog autodidacta, ha dedicat la seva vida i les seves energies per assolir un somni. Una il·lusió. El seu discurs sempre conflueix en un punt, en un anhel. El desig de veure normalitzat el país. El desig de veure normalitzada la llengua en aquell racó de nació. Amb gran personalitat, com tot home amb bon nas, no deixa indiferent.
Quan començà molts se'n reien d'aquell grupet de vuit nens i nenes amb aquell senyor curiós. Eren simpàtics. Eren divertits. Amb el temps i molt d'esforç, l'escola creixé i aquells 8 nens i nenes n'esdevingueren 100 a Prada i 700 més arreu del territori i les mirades, ara, són de respecte, de reconeixement. La formiga fa dia a dia. Només ella es creu que omplirà el rebost. No escolta els cants de sirena. La cigala ja pot riure, però a l'hivern, qui riu, és la formiga vora la llar amb la panxa plena, com el JP.
Té el cor ocupat. La ment sempre està barrinant. La llengua, el català, aquell mal de llengua que deia en Larreula, l'amic incondicional, amb La Bressola l'ha enamorat.
És un home de recursos, capaç al matí de saludar a un ministre, al migdia trobar una subvenció de sota les pedres i a la tarda netejar mocs. Sobretot, els mocs, als inicis. Quan el mestre model ho era tot, per alguns una utopia, una flor d'estiu. Ara estem més habituats. Trencà esquemes, entrà el català a l'educació del nord, l'estengué a tot arreu. Lluità i convencé, encara ho fa avui dia, per omplir l'escola de català. Tot el dia, totes les hores. Tots els racons. Fent normal escoltar el català en aquelles terres maltractades. En aquelles terres oblidades. Tornant-li l'orgull. El valor. La força.
Molts, com jo, vàrem arribar a La Bressola seduïts pel model, un model que anà creixent amb l'escola, que s'anà fent amb els anys. En ell vèiem un pilar. El pal de paller. Vaig tenir la sort de treballar amb ell uns quants anys. Ell i d'altres de molt bons. De discutir amb ell. De meditar amb ell. De fer-nos amics. Com tothom té clarobscurs, però només personatges especials, amb petites dosis d'egocentrisme, d'eixelebrament, de rauxa, de valentia, d'inconsciència, de passió i de molta força i convicció aconsegueixen grans fites. Perquè el camí fins avui ha estat dur. Ple de pedres. Ple d'entrebancs. Reptes des de fora i des de dins i per sobreviure a tot, cal tenir un cap ben moblat, uns objectius clars i una voluntat de ferro.
La seva vida, durant molts anys, ha estat la Bressola. Ha estat la llengua. Ha estat el país i gràcies a personatges com ell, perquè cal ser un personatge per lluitar a contracorrent, avui parlar català a la Catalunya Nord és més normal. Més habitual. Un dret.
Ell i d'altres també, és cert, han tornat el prestigi al català, al país i malgrat encara queda molta feina a fer, ara el camí és més planer i al fons, allà rere un revolt, on els arbres deixen pas a la clariana, comença la baixada. Preparem l'embranzida.