Quin dilema. Avui hi havia doble celebració de castanyada. A l'escola i a l'escola del meu fill, i he hagut d'escollir, sobretot perquè avui tenia festa a la tarda. Si hagués estat un altre dia, cap problema, l'obligació mana i el camí fa baixada, però avui, no.
D'una banda, a l'escola fem una petita festa. Una desfilada de moniatos disfressats i un recital de poemes, tot acompanyat amb castanyes i panellets que han fet els nens. És una festa força divertida. A més a més està oberta als pares i fa caliu. Dóna per tractar amb tothom i els nens agraeixen que hi siguis.
D'altra banda a l'escola on va el Berenguer es fa una festa de portes obertes. No es fa massa cosa. Es mengen panellets que han fet els nens i les nenes i les castanyes que torren els pares.
Després de donar-hi unes quantes voltes, m'he decantat per la festa de mon fill. Una mirada il·lusionada i un somriure ample m'han convençut i a les tres l'hem acompanyat i ja ens hi hem quedat -la festa començava a quarts de quatre- per ajudar a fer les castanyes.
Vull creure que els nens i nenes que tinc a l'escola, un cop els he explicat el dilema, m'han entès o això espero. Perquè m'agrada que tinguin la capacitat d'entendre i siguin empàtics. Tot i que no per això els ha d'haver agradat, però a la vida cal prendre decisions i, la veritat, primer de tot, un, és pare.
Així doncs, ja a Calders, quan han sortit els nens i les nenes al pati, la felicitat que ha mostrat el Berenguer al veure son pare a l'escola torrant castanyes ha confirmat que havia pres la decisió correcte. I me n'alegro. Me n'alegro molt. Perquè és important acompanyar un fill i si bé no sempre és possible ser a tot arreu, ser-hi puntualment l'ajuda i li dóna seguretat. Per això crec que he fet bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada