dimarts, 28 de juliol del 2020

Perafita ( 2.752 m. ) i Monturull ( 2.760 m. )


Aquest matí hem anat amb l'Oriol cap a Lles de Cerdanya. Hem pres la pista que surt del refugi de Cap de Rec i va al refugi de les Pollineres ( 2.135 m. ), on  hem deixat el cotxe. 
Des d'allà surt un corriol, primer entre arbres i al costat d'un rierol que s'enfila fins a deixar enrere els arbres cap als estanys de la Pera i al refugi de la Pera. En comptes de pujar al refugi, ens hem desviat direcció al Monturull, tot i que hem anat a cercar el coll de Claror, fent un flanqueig per la pala del Perafita. De lluny sembla una pala molt dreta, gairebé impossible de flanquejar, però quan hi ets, es fa molt bé. De fet és el que passa sovint a la muntanya, el que de lluny sembla molt difícil, a mesura que t'hi acostes, s'acota i esdevé assequible.  



Des del coll hem pres el camí, marcat com a GR que puja fins al cim del Perafita ( 2.752 m. ). Un GR, és un sender de gran recorregut, un camí, marcat amb marques blanques i vermelles que segueix diferents itineraris i que són, en general, fàcils de fer. Un d'aquests travessa els Pirineus de punta a punta, el GR-11.
Després hem tornat al coll i hem seguit la carena, rocosa, fins al Monturull ( 2.760 m. ). La pujada és ràpida, en algun tram hem fet tartera, algun altre blocs més grans, però es fa distreta. A dalt del cim, segurament voltors, no en sóc expert, ens delectaven amb el seu vol majestuós i sense esforç, guanyant alçada tot cercant les corrents d'aire que pugen i en pocs instants s'allunyaven cims enllà. 



Al capdamunt hem esmorzat i després hem baixat direcció sud, seguint les fites per anar fins a la Bassa de Claror. Al fons, ramats de vaques i cavalls pasturaven aliens a la nostra presència, fins i tot ignorant el pas del Quet, un gos que tampoc els feia massa cas. 
Un cop allà ja hem pres de nou el camí d'abans fins al refugi de Pollineres. 
Aquesta sortida, matinal, és prou distreta, circular, fàcil i recomanable per a fer en família. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

diumenge, 26 de juliol del 2020

Pollegó Superior del Pedraforca ( 2.498 m. )


Avui, per enèsima vegada, he anat al Pedraforca i com ja he dit algun altre cop, cada cop és especial. Avui hi he anat amb uns amics que m'estimo molt, el Marc i la Marta i els seus fills. A més, tenia d'especial, que era el primer cop que els fills pujaven al Pedra i per a algú que li agrada la muntanya, aquest fet és un fet especial i poder-lo compartir és molt bonic. És màgic.
És cert que els infants, a l'adolescència, viuen aquests moments de manera molt variada. Moments d'il·lusió, altres de frustració, cansament, alegria, sorpresa, enuig, intriga... perquè l'adolescència és un moment molt intens i totes les emocions són intenses i variades, i poder acompanyar a uns adolescents a fer aquest cim, tan variat i divertit i cansat a vegades i imponent sovint, no té preu.
Hem començat a caminar des del mirador de Gresolet, bé, un xic més amunt que hi havia molts cotxes i hem pres el corriol de dalt, cap a quarts de nou. En poc temps ens hem plantat al refugi Estasen ( 1.640 m. ) i des d'allà ja s'albira tot el que s'ha de caminar. De fet, si no hi estàs avesat és un xic frustrant, ja que veus que has d'anar força amunt. Si hi estàs avesat et fa il·lusió veure de tot el que gaudiràs, maneres de veure la muntanya.



Amb bon ritme hem anat progressant, xerrant i esbufegant, aturant-nos per mirar les vistes i per prendre l'alè i amb poc menys de dues hores, amb la calma, hem arribat al coll de Verdet, a uns 2.200 metres. Allà hem ganyipat un xic i després de gaudir de l'entorn, ja hem enfilat cap a la canal del Verdet.
És una grimpada senzilla. Sempre de cara a la paret i sense cap moment exposat, ni amb sensació de timba. En algun tram hi ha cordes fixes, tot i que no cal ni agafar-les. El primer tram és força dret i arribes a un primer replà. Després camines un tram i fas una sifonada per enfilar el segon tram. Primer seguint un corriol, després de nou grimpant i arribes a un altre replà on hi ha una fita molt gran. Altre cop has de resseguir-la per fer una altra sifonada i enfilar un altre turonet per després baixar-lo de nou i fer la darrera pujada. Tota aquesta part és molt distreta. Es fa molt bé. A més a més, en ser grimpada, no és tan cansat.




Hem anat fent-ho molt bé, tots amb molta seguretat i gaudint d'aquesta dansa amb la muntanya i al cim, al Pollegó Superior ( 2.498 m. ), que tot hi haver-hi gent no era dels dies que més n'hi havia, hem esmorzat.


Després ens hem fet les fotos de rigor i un cop acabat ja hem baixat cap a l'enforcadura.
A la baixada, un és dèbil i no se'n pot estar, m'he separat i he anat a cercar la tartera per baixar-la corrent. Aquest cop l'he fet tota, de cap a cap corrent i he gaudit molt, moltíssim. He xalat.
Al final de la tartera ens hem tornat a trobar després i junts ja hem acabat de fer el camí fins al refugi.


Avui ha estat una sortida molt bonica, amb gent molt bonica.

dissabte, 25 de juliol del 2020

Pics d'Estaragne ( 3.006 m. ), Campbieil ( 3.173 m. ), Lentilla ( 3.157 m. ), Mau ( 3.074 m. ) i Badet ( 3.160 m. )

A l'esquerra l'Estaragne, al mig Campbieil, al fons el Maud i el Badet i a la dreta el Pic de Cap Long. 
Ahir vàrem sortir de Calders amb el Josep cap a les 6 i a quarts de deu ja aparcàvem al llac de Cap Long, passat Aranhouet. La intenció era fer uns quants tres mils de la zona del Nhèuvièlha. Jo vaig fer bivac, el Pep va preferir dormir dins del cotxe, però és que m'encanta dormir a l'aire lliure. Sobretot perquè, malgrat que pot refrescar, humitejar o a vegades hi ha sorolls que et desperten, obrir els ulls, a aquestes alçades, el pàrquing està per sobre de dos mil metres i veure la volta estelada sobre teu, és espectacular. Quan vam arribar hi havia boira però cap a la matinada va escampar i la Via Làctia es veia perfectament, així com les Plèiades, Júpiter i altres astres. De fet, amb aquell fons, se'm feia difícil tancar els ulls.
Avui, a les cinc ens hem alçat i hem baixat un xic amb cotxe per prendre el camí que puja cap al coll d'Estaragne. És un corriol que va a parar a un circ, sense arbres, que puja primer suau i cap al final trempa, sempre amb el so de l'aigua que baixa constant.


Un cop al coll, hem provat de fer un cim que hi ha allà al costat però les fites marxaven molt i de fet, era força exposat. Així doncs, hem tornat al coll i hem crestejat fins a l'Estaragne ( 3.006 m.). Bé, només hem crestejat un tros curt, ja que gairebé tota l'ascenció fins al cim es fa per un corriol que va resseguint la carena.
Un cop fet aquest, hem baixat un xic, per després remuntar fins al Campbieil ( 3.173 m. ).  De lluny el camí semblava força complicat, però un cop allà, només hem trobat dos trams especials. Un, quan hem superat un esperó i ha calgut fer una grimpada amb un pas exposat, però les bones preses no et feien témer res. L'altre, un tram de roca contínua inclinada que calia pujar sense mans, tot i que la roca s'agafava bé.





Després del Campbieil hem fet el Lentilla ( 3.157m. ), una passejada enmig de tarteres.
Aquesta era la primera part, després calia baixar fins a un collet, una baixada força llarga, per després fer la cresta del Maud ( 3.074 m.) i el Badet ( 3.157 m. ).
De lluny semblava força exigent, però un cop allà, es feia molt bé. Un corriol que s'obria pas enmig de pedra descomposta. Només hi ha hagut un pas complicat per fer el Maud, a més del cim. Una xemeneia vertical, d'uns quatre metres, que calia pujar com si fos una escala. Ara bé, tenia bones nanses, tot i ser un xic exposada. Passada aquesta ja arribaves al cim.



el Maud, blanc.



Un cim que vist de lluny sembla impossible de fer però que des del lloc, es veu bé si vas amb compte. Hem menjat un xic i després hem seguit la cresta cap al Badet. De nou, semblava molt dret i aeri però de fet, no ho era tant i altre cop tenia bones preses on calia.
Un cop fet el Badet hem baixat de dret cap a l'estany Cap de Long. Allà hem dinat un plat del dia i després, cap a casa.
Ha estat una sortida molt divertida, d'aquelles que et sembla que trobaràs passos que seran molt difícils de fer i que a l'hora de la veritat, tot es fa.
Durant el dia, anava pensant perquè m'agrada tant la muntanya, sobretot quan passo per llocs on la boca se m'asseca i he de posar tots els meus sentits en algun pas que, en cas d'error, podria ser fatal. He pensat si era per la bellesa de la muntanya, que em captiva i m'atrapa. O bé si era per allò de superar un repte, perquè et poses a prova cada cop que hi vas i sempre trobes coses diferents. No ho sé! O potser per aquell sentiment alhora de llibertat, on et sents lliure de tot i només hi ets tu i la muntanya, més com un ball que com una lluita i alhora de força, superant reptes i demostrant-te que ets capaç d'assolir fites que semblaven impossibles. També pensava que era perquè sempre m'ha servit per fer lligams forts amb la gent, ja que passes situacions i vius experiències úniques. O qui sap si és perquè m'acosta a gent que m'he estimat i ja no hi són, tots ells relacionats amb la muntanya. Potser és per algun d'aquests motius o tots o altres, però el que és cert és que a la muntanya tot és intens i potser per això, tornem a aquella essència que enfronta, no sé si és la paraula, les persones amb els elements. O senzillament, és una anada de l'olla i ja està.

Si vols veure més fotos, clica aquí.

dilluns, 20 de juliol del 2020

Emprius ( 883 m. ) i Montcau ( 1.056 m. )

Ahir vàrem anar una colleta cap al Montcau. Érem cinc adults, set infants i dos gossos. De fet sembla un acudit. .
Vàrem aparcar a la carretera que porta al coll d'Estenalles, passat Santllehí. Des d'allà surt un camí prou planer, que va enfilant-se suaument fins al coll dels Emprius, una cruïlla que et mena als Emprius ( 883 m. ), canal del Llor i font del Llor.
Nosaltres vàrem pujar cap als Emprius. Un cop a dalt, vàrem prendre el corriol que porta cap al Cau dels Emboscats. Allà ens vàrem trobar una família ben equipada, amb talabards i tot, a punt per baixar al cau. De fet, no cal res per baixar. Hi ha claus de ferro i no és massa alt. Un saltiró com ens va demostrar el Jordi, que portant a coll al Roc va fer-lo per superar el poc desnivell que li quedava fins al terra i ja està. Són dos trams d'uns tres metres. El primer amb claus i estret, el segon amb una escala. A baix, hi ha una cova amb una obertura a la paret cap a la vall. És un lloc força bonic.
Després d'aquí vàrem anar cap al Queixal corcat. Una agulla que s'assoleix grimpant per dins d'aquesta. Un mirador excepcional de Rocamur i dels encontorns. Vàrem pujar-hi amb la canalla sense problemes i ells ben contents de l'aventura. Això sí, a dalt cal estar a l'aguait perquè la caiguda per tots els costats és generosa. Des dels Emprius tens unes vistes espectaculars de part del Vallès, Bages i Moianès.
Després, vàrem tornar fins a la carena dels Emprius a esmorzar i un cop ben tips, vàrem desfer camí fins al collet.
Allà vàrem prendre el camí que planeja fins a la canal del Llor i pujant un tros, vàrem arribar fins a la cova Simanya. És un lloc ideal per anar-hi amb infants. Una cova espectacular i que els fa somniar amb aventures i històries mil. És aconsellable portar lot, ja que es pot entrar ben endins.
Després de la cova vàrem pujar fins al Montcau ( 1.056 m. ) doncs la baixada la fèiem per l'altre vessant, cap a les Roques de la Coca, vigilats per la Falconera.
Cal dir que és una volta un xic llarga per infants, però que es fa bé si portes força aigua. De fet, nosaltres vàrem fer curt d'aigua, la Mola és un secall, però tot i això, varem sortir-nos-en i crec que tots vàrem gaudir molt.
Aquesta volta, Emprius i Montcau és molt xula, ja que passes per llocs molt bonics i no és especialment dura. Ara, sempre és bo i sobretot ara, anar-hi d'hora. 

diumenge, 12 de juliol del 2020

Pic de Gourdon ( 3.034 m. ) i pic d'Espijoules ( 3.065 m. )

Vistes des del Port d'O. 
Ahir al migdia sortíem amb el Joan, la Vera i el Pep de Manresa i anàvem cap a la vall d'Estós, sobre Benasc. Vàrem arribar a l'aparcament d'Estós ( 1.300 m. ) cap a les sis, vàrem preparar les motxilles i cap amunt. Aquest cop anàvem força carregats, a més del material d'escalada, per si havíem de fer algun ràpel, també portàvem una tenda i els sacs. Amb tota la història del Covid els refugis estan a petar, ja que només donen cabuda a la meitat de la gent. 

Al fons el Port d'O
El camí fins al refugi d'Estós ( 1.890 m. ) és ben marcat, gairebé una pista. De fet el primer tram hi passa un 4x4 que puja a la cabana de pastors i a partir d'aquí hi passa un quad que puja els avituallaments al refugi. Per cert, a tocar del refugi hi ha la cabana del Turmo, aquella dels Celtas Cortos. 
Fins al refugi és un camí que va pujant suaument, passa entre fagedes i camps plens de flors. Ahir es veia ple de lliris blaus, colitxos, escabioses i moltes altres flors que desconec. Ara bé, l'aroma era ben agradable entre les flors i també alguns trams l'olor de pi i el soroll de l'aigua corrent.

La cresta fins al Goudron

Al Port d'O.
Al refugi vàrem sopar-hi i després ens preparàrem per a dormir. Com que no amenaçava tempesta, vàrem decidir fer bivac. El terreny no és massa pla i tot i que és flonjo perquè hi ha moltes plantes, el Josep i jo vàrem decidir dormir a la plataforma per a l'helicòpter, ja que de nit no volen. 
Mirant la previsió meteorològica vàrem veure que l'endemà hi havia risc de tempestes, algunes previsions apuntaven cap a les tres, altres cap a les dotze. En canvi, del refugi ens digueren que cap a les onze. 

Arribant al Goudron
Amb tota aquesta informació a les mans, vàrem decidir llevar-nos ben d'hora. De fet ens hem llevat a dos quarts de quatre i a les quatre ja estàvem en marxa. La intenció era arribar al Port d'O ( 2.908 m. ) i allà decidir què fèiem, si la cresta de la Baquo, d'unes tres hores de recorregut o bé anàvem a fer el Gourdon i encadenar els cims que poguéssim. 
La pujada és molt dreta, són mil metres entre herba i pedres, seguint fites. Ara bé, en fer-ho de nit i ja no tan carregats, tenda, sacs i màrfegues les hem deixat a baix, hem anat pujant a bon ritme i cap a les set ja érem al Port. 
Al cel hi havia algun núvol, però pocs. Al final, ens hem decantat per un recorregut que té escapatòries entre mig per si el mal temps arribava. 
Des del port hem fet un flanqueig, passant per sota el Jean Arlaud fins a situar-nos a la cresta del Goudron ( 3.034 m. ). 

Aresta des del Goudron a l'Espijoules
De lluny semblava complicat, però a mesura que anàvem avançant, hem vist que es feia bé i en poc menys d'una hora ja érem al cim. El cel encara s'aguantava i per tant hem decidit anar cap a l'Espijoules ( 3.065 m. ).  
Aquest tram no es veia massa clar. Hem anat seguint l'aresta passant d'un costat a l'altre i hem crestejat fins al coll. Aquí hem travessat una pala de neu i després ja hem enfilat per una tartera fins al peu del cim, on de nou hi ha una grimpada però aquesta molt fàcil. 
Al cim el dia s'ha anat tapant un xic, venien núvols i després de parlar-ne, hem decidit tornar. 
La tornada l'hem fet flanquejant aquests dos cims per sota, deixant la congesta de neu i anant a buscar els passos amb menys pendent a la neu i després pujant per trobar de nou el port. 
Un cop allà, ja hem començat a sentir els trons. De fet la baixada fins al refugi ha tingut de banda sonora trons, acompanyat d'un xim-xim. 
Al refugi hem agafat tot el que teníem guardat i hem acabat de baixar fins al cotxe, on ja ha començat a ploure amb més ganes. 

Si vols veure més fotos, clica aquí.

dimecres, 8 de juliol del 2020

Un comiat més digne

Ja està. Els de sisè se'n van. Ha estat un any estrany. Un any que havia de ser el seu any i ha esdevingut un tancament en fals. Havien de ser els protagonistes, liderar moltes de les activitats de l'escola i han esdevingut els grans oblidats o si més no això semblava.
No pot ser que després de passar molts d'ells nou anys a l'escola, marxessin per la porta del darrera. Si nosaltres deixem una feina després d'un temps o bé canviem d'habitatge o el que sigui, segur que se'ns farà quelcom. Peti qui peti. Se'ns retrà algun tipus d'homenatge, perquè és important fer rituals. Acomiadar-se. Cal tancar bé les portes per tal que el camí que s'inicia sigui ferm.
Amb aquesta mentalitat, vàrem decidir fer, encara que fos fora de calendari, la sortida amb els infants de sisè. Segurament no com volíem. Segurament menys del que volíem, però finalment, vàrem aconseguir fer quelcom d'especial.
Seguint la dinàmica que els infants s'organitzen, vàrem preparar un parell de dies fora. Un viatge llampec. El vàrem preparar trobant-nos, un cop ja podíem i telemàticament molts cops.
Després, trobar la data va ser una altra història. Entre fases, dubtes i tot, vàrem acabar marxant aquest dilluns i tornàrem ahir.
Van ser dos dies intensos. Vàrem marxar a un càmping de Roses i allà, a més de banyar-nos a la platja i a la piscina, vàrem fer bicicleta, vàrem anar en patinet de mar i vàrem menjar en una pizzeria. I els vàrem sorprendre amb un dinar de comiat amb les famílies i una remullada final. Poc, és cert, dos dies no donen per molt, però vàrem gaudir d'un comiat com cal. Ells fent el pas, organitzant, dirigint, gaudint i acabant trinxats al vespre i nosaltres al seu costat, acompanyant-los, sent-hi.
Ara ja marxen, però segurament amb un gust a la boca més dolç del que tenien fa unes setmanes.

diumenge, 5 de juliol del 2020

Pic de l'Infern ( 2.859 m. ), pic del Freser ( 2.834 m. ), pic de Bastiments ( 2.881 m. ) i pic de la Dona ( 2.702 m. )


Avui he anat amb al Quet cap a Vallter. Era el primer cop que anava amb ell a alta muntanya i volia veure com anava. He aparcat a l'estació d'esquí ( 2.000 m. ). Estava ple a petar. Moltíssims cotxes a l'aparcament, tot i que un cop he començat a caminar, no he trobat massa gent.
He enfilat per les pistes, esquivant les vaques. Duia el Quet lligat, però quan veia que no hi havia ningú, el deslligava.
La pujada fins al coll de la Marrana ha anat molt bé. Allà ja m'he trobat més gent, tot i que la majoria pujava cap al Bastiments. Jo, com que anava a l'Infern, he preferit flanquejar el Bastiments fins a la collada de les comes del Malinfern, tot creuant tarteres i torrents. En algun tram ens hem trobat un bon grup d'isards i ha costat Déu i ajut que el Quet no marxés.
Des de la collada ja he pres el corriol que s'enfila crestejant, la major part camí i només un parell de trams potser ajudant-te de les mans, cap al pic de Freser ( 2.834 m. ). Passat aquest, el camí davalla un xic i després, entre rocam roig, puja de nou per arribar fins al Pic de l'Infern ( 2.859 m. ). És un cim que tenia ganes de fer-lo. El darrer cop que el vaig fer, fa molts anys, va ser una hivernal i ens va enganxar una tempesta elèctrica. Com que dúiem molt de ferro, amb els piolets, recordo que els llençàvem muntanya avall per evitar les llampegades. No vàrem tenir temps gairebé ni de gaudir de les vistes.


Un cop fet el cim he tornat pel mateix camí fins al coll  de Malinfern i aquí, en comptes de flanquejar de nou, hem enfilat cap al Bastiments ( 2.881 m. ).
Dalt del cim hi havia força gent. De fet és un cim ben concorregut. Passat aquest he baixat cap al coll de la Geganta per l'esquena d'ase. En aquesta baixada m'he animat i l'he fet corrent. De fet, a partir d'aquí, totes les baixades m'he deixat anar. Feia un dia fantàstic, amb un xic d'airet i convidava a córrer.


Passat el coll he fet la darrera pujada fins al pic de la Dona ( 2.702 m. ) i passat aquest, cap al coll de Mantet. Després, torrent avall fins a l'aparcament.
Ha estat una sortida ben divertida. En alguns trams he anat trobant gent, sobretot als cims més coneguts, però tot i això, hi ha hagut molts trams que hem anat sols.


Per veure més fotos, cliqueu aquí.