dimecres, 8 de juliol del 2020

Un comiat més digne

Ja està. Els de sisè se'n van. Ha estat un any estrany. Un any que havia de ser el seu any i ha esdevingut un tancament en fals. Havien de ser els protagonistes, liderar moltes de les activitats de l'escola i han esdevingut els grans oblidats o si més no això semblava.
No pot ser que després de passar molts d'ells nou anys a l'escola, marxessin per la porta del darrera. Si nosaltres deixem una feina després d'un temps o bé canviem d'habitatge o el que sigui, segur que se'ns farà quelcom. Peti qui peti. Se'ns retrà algun tipus d'homenatge, perquè és important fer rituals. Acomiadar-se. Cal tancar bé les portes per tal que el camí que s'inicia sigui ferm.
Amb aquesta mentalitat, vàrem decidir fer, encara que fos fora de calendari, la sortida amb els infants de sisè. Segurament no com volíem. Segurament menys del que volíem, però finalment, vàrem aconseguir fer quelcom d'especial.
Seguint la dinàmica que els infants s'organitzen, vàrem preparar un parell de dies fora. Un viatge llampec. El vàrem preparar trobant-nos, un cop ja podíem i telemàticament molts cops.
Després, trobar la data va ser una altra història. Entre fases, dubtes i tot, vàrem acabar marxant aquest dilluns i tornàrem ahir.
Van ser dos dies intensos. Vàrem marxar a un càmping de Roses i allà, a més de banyar-nos a la platja i a la piscina, vàrem fer bicicleta, vàrem anar en patinet de mar i vàrem menjar en una pizzeria. I els vàrem sorprendre amb un dinar de comiat amb les famílies i una remullada final. Poc, és cert, dos dies no donen per molt, però vàrem gaudir d'un comiat com cal. Ells fent el pas, organitzant, dirigint, gaudint i acabant trinxats al vespre i nosaltres al seu costat, acompanyant-los, sent-hi.
Ara ja marxen, però segurament amb un gust a la boca més dolç del que tenien fa unes setmanes.