dissabte, 25 de juliol del 2020

Pics d'Estaragne ( 3.006 m. ), Campbieil ( 3.173 m. ), Lentilla ( 3.157 m. ), Mau ( 3.074 m. ) i Badet ( 3.160 m. )

A l'esquerra l'Estaragne, al mig Campbieil, al fons el Maud i el Badet i a la dreta el Pic de Cap Long. 
Ahir vàrem sortir de Calders amb el Josep cap a les 6 i a quarts de deu ja aparcàvem al llac de Cap Long, passat Aranhouet. La intenció era fer uns quants tres mils de la zona del Nhèuvièlha. Jo vaig fer bivac, el Pep va preferir dormir dins del cotxe, però és que m'encanta dormir a l'aire lliure. Sobretot perquè, malgrat que pot refrescar, humitejar o a vegades hi ha sorolls que et desperten, obrir els ulls, a aquestes alçades, el pàrquing està per sobre de dos mil metres i veure la volta estelada sobre teu, és espectacular. Quan vam arribar hi havia boira però cap a la matinada va escampar i la Via Làctia es veia perfectament, així com les Plèiades, Júpiter i altres astres. De fet, amb aquell fons, se'm feia difícil tancar els ulls.
Avui, a les cinc ens hem alçat i hem baixat un xic amb cotxe per prendre el camí que puja cap al coll d'Estaragne. És un corriol que va a parar a un circ, sense arbres, que puja primer suau i cap al final trempa, sempre amb el so de l'aigua que baixa constant.


Un cop al coll, hem provat de fer un cim que hi ha allà al costat però les fites marxaven molt i de fet, era força exposat. Així doncs, hem tornat al coll i hem crestejat fins a l'Estaragne ( 3.006 m.). Bé, només hem crestejat un tros curt, ja que gairebé tota l'ascenció fins al cim es fa per un corriol que va resseguint la carena.
Un cop fet aquest, hem baixat un xic, per després remuntar fins al Campbieil ( 3.173 m. ).  De lluny el camí semblava força complicat, però un cop allà, només hem trobat dos trams especials. Un, quan hem superat un esperó i ha calgut fer una grimpada amb un pas exposat, però les bones preses no et feien témer res. L'altre, un tram de roca contínua inclinada que calia pujar sense mans, tot i que la roca s'agafava bé.





Després del Campbieil hem fet el Lentilla ( 3.157m. ), una passejada enmig de tarteres.
Aquesta era la primera part, després calia baixar fins a un collet, una baixada força llarga, per després fer la cresta del Maud ( 3.074 m.) i el Badet ( 3.157 m. ).
De lluny semblava força exigent, però un cop allà, es feia molt bé. Un corriol que s'obria pas enmig de pedra descomposta. Només hi ha hagut un pas complicat per fer el Maud, a més del cim. Una xemeneia vertical, d'uns quatre metres, que calia pujar com si fos una escala. Ara bé, tenia bones nanses, tot i ser un xic exposada. Passada aquesta ja arribaves al cim.



el Maud, blanc.



Un cim que vist de lluny sembla impossible de fer però que des del lloc, es veu bé si vas amb compte. Hem menjat un xic i després hem seguit la cresta cap al Badet. De nou, semblava molt dret i aeri però de fet, no ho era tant i altre cop tenia bones preses on calia.
Un cop fet el Badet hem baixat de dret cap a l'estany Cap de Long. Allà hem dinat un plat del dia i després, cap a casa.
Ha estat una sortida molt divertida, d'aquelles que et sembla que trobaràs passos que seran molt difícils de fer i que a l'hora de la veritat, tot es fa.
Durant el dia, anava pensant perquè m'agrada tant la muntanya, sobretot quan passo per llocs on la boca se m'asseca i he de posar tots els meus sentits en algun pas que, en cas d'error, podria ser fatal. He pensat si era per la bellesa de la muntanya, que em captiva i m'atrapa. O bé si era per allò de superar un repte, perquè et poses a prova cada cop que hi vas i sempre trobes coses diferents. No ho sé! O potser per aquell sentiment alhora de llibertat, on et sents lliure de tot i només hi ets tu i la muntanya, més com un ball que com una lluita i alhora de força, superant reptes i demostrant-te que ets capaç d'assolir fites que semblaven impossibles. També pensava que era perquè sempre m'ha servit per fer lligams forts amb la gent, ja que passes situacions i vius experiències úniques. O qui sap si és perquè m'acosta a gent que m'he estimat i ja no hi són, tots ells relacionats amb la muntanya. Potser és per algun d'aquests motius o tots o altres, però el que és cert és que a la muntanya tot és intens i potser per això, tornem a aquella essència que enfronta, no sé si és la paraula, les persones amb els elements. O senzillament, és una anada de l'olla i ja està.

Si vols veure més fotos, clica aquí.