dijous, 18 de novembre del 2010

L'ANIMAL A CLASSE. UNA BONA EXCUSA PER APRENDRE

http://www2.rosasensat.org/revistes/perspectiva-escolar/numero/386




INTRODUCCIÓ 


Moltes vegades, quan ens plantegem l'origen de cert projecte, ens és difícil situar-lo en un temps i un lloc concret. Tendim a dir que fou a partir d'una idea que es gestà de tal manera o de tal altre i que ens sembla que passà quan fèiem una cosa o altre, però algun cop, ets conscient del moment precís en què va començar el projecte i perquè.

En aquest cas l'origen fou una sortida de principis del tercer trimestre. Estàvem participant en un altre projecte, Geocating es diu, quan en una sortida per provar els gps, vàrem anar a casa d'uns nens a esmorzar. L'àvia d'aquests, quan vàrem acabar d'esmorzar, ens convidà a seure al costat de la porta perquè tenia una sorpresa per nosaltres. Tot seguit, aparegué amb una caixa de cartró amb cinc o sis conills petits, ja que en crien i aquell dia en tenien de molt xics.
De cop tot el centre d'interès dels infants girà entorn dels conills. Els varen estar tocant, varen fer mil i una pregunta i gairebé d'acord, tots a una, demanaren de tenir-ne un a classe.
La resta de l'excursió, uns quatre quilòmetres per corriols des de la masia fins a l'escola, fou un constant d'hipòtesis que feien per tal de tenir un conill.
En arribar a l'escola, després de rumiar-ho un xic, vaig acordar amb ells que estava disposat a tenir un animal a la classe si ells se'n feien responsables. Per descomptat que varen dir que sí, però per tal de no prendre una decisió a la lleugera, els vaig convidar a fer una recerca sobre aquest animal.
Així doncs, pocs dies després vàrem començar a cercar informació d'aquest animal, des de les cures que necessita, a l'alimentació, el tipus d'habitatge fins a els llocs on en podríem treure un.
Un dels pactes que vàrem acordar, induït òbviament per un servidor, fou que no en compraríem cap. Si volíem un conill o bé ens el donaven, al poble hi ha gent que en cria per menjar, o bé n'adoptàvem un d'algú que no el pogués tenir.
Un dia, la mestra de la llar d'infants, l'Anna, que estava al mateix edifici, en assabentar-se del projecte ens explicà que tenia un conill i s'oferí a venir a presentar-nos-el i a explicar-nos què representava tenir un conill. Durant una sessió ens féu una xerrada sobre tot allò bàsic que calia saber i a més a més ens el deixà tocar. Aquesta visita encara va refermar més la decisió.

Mentre fèiem la recerca vàrem veure que existien protectores d'animals petits i cercant en aquestes vàrem descobrir que els conills també es poden adoptar. Així doncs, semblava lògic que si havíem de tenir un conill, més que un capritx per una raça o color, era interessant tenir-ne un que d'altra banda estava en perill.
Un cop ja informats, vàrem començar a prendre acords per tal de tenir l'animal a la classe. Un dels primers acords fou que serien ells els que se'n cuidarien. En cap cas els mestres serien els que se'n farien càrrec. A més, si ens el quedàvem, aquest, cada cap de setmana i per les vacances hauria d'anar a casa d'un nen o altre, ja que no el podíem deixar sol a l'escola. Veient que estaven d'acord i entusiasmats amb la idea, vàrem proposar-nos el primer objectiu: l'habitatge.


L'HABITATGE


Cada nen i nena, individualment o per parella, havia de dissenyar una gàbia pel conill. Havia de pensar i dibuixar el que creia que podria ser l'habitatge d'aquest. Varen dibuixar els plànols i després, amb aquests, varen fer una maqueta en paper de la seva gàbia, per tal de que tothom pogués fer-se'n una idea. Un cop tots els dissenys fets, vàrem estar mirant-los i comentant-los. Cada nen i nena argumentava el seu disseny, explicant-ne el motiu de com era i les mides que havia pensat i els avantatges que hi veia.
Un cop tots exposats, vàrem fer una votació, però en aquesta votació, calia argumentar perquè es triava aquell model. Després de repassar-los tots, ens vàrem decidir per un que era força original, amb tres pisos amb el darrer pis com una terrassa. Tot i això, un cop escollit, varen sorgir diferents idees que milloraren el projecte.
Amb els plànols i la maqueta ja decidits i una idea clara en ment, vàrem convidar al Crisant, pare d'un nen, fuster d'ofici, que vingués a assessorar-nos. Va mirar el projecte. D'entrada no semblà massa convençut de l'èxit, però veient l'interès dels infants, ens assessorà i intentà aconsellar-nos de la millor manera.
L'endemà ens portà diferents tipus de fusta per tal de que triéssim. Ens explicà les virtuts i les pegues de cada mostra i ens aconsellà un tipus de fusta prou rígida que potser, només potser, podria aguantar el desgast d'un rosegador.
Per tant, ja teníem els plànols i les mostres. Només ens calia comprar el material.

EL MATERIAL

El primer que vàrem fer, sabent ja el material, fou mirar en diferents pàgines web de botigues el preu del material i com el venien.
Vàrem veure que venien plaques d'una determinada mesura. Per tant, vàrem poder calcular, sabent que necessitàvem les quatre parets i tres terres, la quantitat de fusta que necessitàvem i d'aquesta manera calcular-ne el preu.
Ara bé, algunes botigues tenen el catàleg en línia però no el preu i això va permetre de practicar el llenguatge oral mitjançant una trucada. Per tal de preparar-nos, ens posàrem per parelles i teatralitzarem la trucada. Un feia de comprador, demanant allò que necessitàvem i l'altre de venedor. Un cop ja preparats, varen trucar a diferents botigues demanant els preus i calculàrem l'oferta que era millor.
Dies més tard vàrem anar d'excursió, per un altre motiu, a Manresa. Aprofitant aquesta sortida, vàrem demanar als pares que un cop ens recollissin a quarts de cinc, ens acompanyessin a la botiga de Manresa on havíem trucat i encarregat el material. Tot i això allà no te'l tallaven si no hi eres present i vàrem haver d'estar a la botiga esperant que ens tallessin el material.
Ja amb les peces a punt, a l'escola vàrem dibuixar en aquestes planxes de fusta la gàbia, prenent mides i marcant on calia tallar i on no.

CANVI DE CURS


Amb tot, el final de curs s'acostava i semblava que no tindríem temps d'acabar tot allò que volíem, així que començarem a plantejar-nos com acabar el projecte.
Posar-se d'acord fou força fàcil, d'ells va sorgir la idea d'ajornar-ho un any, ja que l'estiu era a prop i només hi vèiem pegues.
Cal dir que aquest projecte l'hem dut a terme a una escola rural, a l'escola de Mura. El projecte es va gestar en un grup classe de nou nens i nenes, de tercer a cinquè, tot i que l'any següent, en pujar nens i nenes de cicle inicial i arribar-ne de nous, el projecte s'ha continuat amb dotze nens i nenes de tercer ja a sisè.
D'entrada podria semblar que amb l'estiu pel mig o amb nous alumnes, el projecte es veiés estroncat o perdés interès, ja fos pel canvi de curs, ja fos pels nens nous que arribaven i no s'implicaven en aquest o bé pel temps passat des de l'inici d'aquest, però en contra de tot, seguien animats i els infants nous s'afegiren a la proposta i al cap de poc de començar el curs, vàrem acordar la data per fer la gàbia.

LA GÀBIA

Durant quatre matins vàrem anar al taller del Crisant. Amb ell ja havia pactat que la gàbia l'havien de fer els nens i les nenes i que ell només faria allò que fos perillós.
En arribar allà vàrem repassar amb ell de nou les mides de les fustes per tal de tallar-les per fer les obertures de la gàbia. Amb les mides ja ben preses, començàrem la gàbia.
Primer de tot feia amb els nens i nenes un forat amb una broca petita i després amb una serra tallava les fustes. Abans d'unir-les, vàrem fer diferents portes a cada nivell per tal de poder accedir a cada pis de la gàbia i netejar-la. Mentre uns feien les portes, d'altres envernissaven la gàbia, amb un vernís especial. Vernís a l'aigua.
Un cop totes foradades i amb les portes posades, vàrem unir les parets i els terres. Amb els nens i nenes feia un forat amb una broca petita per després amb un trepant de collar, collar cada placa, de manera que s'anés fent l'estructura.
En acabat, quan ja teníem l'esquelet muntat, varen tallar la malla de galliner, després de mesurar-la i amb una grapadora a compressió, la varen fixar a les finestres. Tot i això, la malla deixava cantells esmolats i ens va proposar de posar uns petits llistons a sobre d'aquests per tal d'amagar els cantells. D'aquesta manera vàrem poder veure com d'una fusta basta, gairebé un tronc, amb diferents màquines en treia un llistó. 
El darrer que quedava per fer, eren les escales per passar d'un pis a un altre. En el projecte havíem plantejat fer una rampa amb travessers, però en Crisant ens mostrà que no era massa pràctic a causa de l'angle necessari i ens proposà de fer uns esglaons mòbils, de manera que es poguessin enretirar per netejar i així ho vàrem fer.
Per tal de moure-la amb facilitat, ens va muntar a la gàbia unes rodes petites, de manera que aquesta lliscava suaument a pesar del gran pes que tenia.

L'AUTORITZACIÓ I CARTES VARIADES

Si bé ja m'havien dit els nens i les nenes que podien tenir el conill, em va semblar que era una decisió prou important com per assegurar-me per escrit que tothom n'estava al corrent i per això vaig plantejar de fer una autorització. Ara bé, aquesta la farien ells. Aprofitaria l'avinentesa per treballar la carta. Així doncs, vaig demanar als nens i les nenes que redactessin una carta d'autorització per la seva família.
Dies després, quan varen retornar totes omplertes i sabent ja que totes les famílies estaven no només assabentades, sinó que implicades, iniciàrem de nou la recerca del conill.
El següent pas fou començar a veure les protectores d'animals petits i veient que en moltes pàgines no s'explicava massa els passos a seguir per formalitzar l'adopció i les condicions, decidírem escriure diferents cartes a aquestes associacions demanant més informació.
Estàvem en aquest procés quan l'Anna, a través del Crisant, ens féu saber que hi havia uns veïns de Mura que cercaven algú que volgués un conill. El donaven amb gàbia, menjar i estris varis ja que no se'n podien fer càrrec.
Així doncs, vàrem acceptar, tot i que he de dir que aquesta part la vàrem dur en secret entre el Crisant, que feia de contacte i jo, per tal de que fos una sorpresa pels nens.

LA SORPRESA

Dies després, en una hora de classe, els vaig proposar de fer un estudi morfològic d'un conill. Gairebé tots varen anotar els passos a seguir i només un infant va demanar com és que ho fèiem si encara no el teníem. La resposta arribà moments després, quan vaig entrar el conill a la classe.
D'entrada tothom el volia tocar, volia jugar amb ell, però al cap de poc, veient que teníem una feina a fer, es centraren en aquesta, en l'estudi del seu conill i s'esperaren fins acabar per demanar de jugar amb ell.
Ja al pati començaren a plantejar-se com anomenar-lo. Aquest any, a la ZER, treballem l'art i la nostra classe es diu la classe dels Esquitxos. De retruc, el conill es dirà, per decisió seva, Esquitx.
Ara ens queda posar-nos d'acord a l'hora de netejar la gàbia, comprar el menjar, emportar-nos-el a casa i desenes de petites coses que aniran sorgint a més de treballs relacionats amb aquest, com prendre dades, dibuixar-lo... que serviran per aprendre a posar-se d'acord amb els companys, a ser responsables amb les decisions que es prenen i aprendre aspectes curriculars a través d'aquest.









1 comentari:

Mònica ha dit...

Genial i inspirador!!! Com sempre!!!! MOLTES FELICITATS PEL PROJECTE I PELS RESULTATS!!!!