divendres, 5 de novembre de 2010

Contrastos barcelonins

Avui he estat al barri gòtic de Barcelona i voltant, voltant, he badocat. He badat mirant i escoltant, tafanejant i rumiant.
Com que d'aquí un parell de dies hi haurà la visita de Benet XVI, les brigades de neteja corrien desesperades per deixar la ciutat lluent. Arreu veies terres regats amb un interès desconegut, estàtues alliberades del pes habitual de la merda de colom o bé brigades de rascadors d'adhesius de portes i plaques pentinant tot rastre de discrepància.
Un gran desplegament ofert per l'ajuntament en pro de la netedat. Una croada desesperada.
Mentre miràvem com netejaven, una barcelonina m'ha comentat, amb un somriure resignat, que la ciutat es posa neta només quan hi ha visites, es veu que els de casa no compten. Com passa ara, o quan es casà la filla d'aquell rei estranger, el Borbó.
També es veia molta seguretat, molts cotxes de mossos per tot arreu. Aturats rere la catedral, als carrers propers o bé voltant, i per sobre del cap, el brunzit d'un helicòpter que anava escodrinyant tots els racons, talment una mosca vironera gaudint d'un gran festí.
Malgrat els dies o potser per ells, ja a punt per l'espectacle, els professionals de la comunicació prenien posicions per captar totes les imatges d'una visita fugaç, per no perdre'n detall.
I a pocs metres de tot aquest atrafegament, la Barcelona real. La Barcelona que fa malabarismes a la Plaça Reial per guanyar quatre sous o bé que s'immobilitza a les Rambles fins a sentir el dringar d'una moneda que potser un carterista li birlarà.
I entre tot aquest anar i venir, entre tot aquest no parar, una noia dormint dolçament. Un alto en el temps. Estirada sobre una escultura a la Plaça del Rei, amb un manyoc de roba com a coixí i una ampolla propera al cap, una sense sostre fent una becaina indiferent. Aliena a tot aquell atabalament.
Mentre un cap del carrer el maquillaven per una visita pietosa, a l'altra ella dormia com cada dia, oblidant les promeses d'una vida millor, centrant-se en l'ara i l'aquí.
A un li queda aquell sentiment havent vist ambdues postals, aquell pensament. Malament anem quan els recursos es destinen als que en tenen i diuen que treballen pels que no en tenen. Malament anem quan en un carrer no massa llarg trobem les dues cares d'una moneda que mai no es tocaran.