dissabte, 29 de setembre del 2018

El meu primer d'octubre


Seria injust dir que el primer d'octubre va ser cosa només del poble i que els polítics no van estar a l'alçada. No és cert. Molts polítics locals se la van jugar i van estar al peu del canó, en dono fe.
El meu primer d'octubre però, comença mesos abans. Un polític amic, em va convidar a afegir-m'hi, per si volia col.laborar. No és cap mèrit, conec a molta gent com jo que també hi va estar. Tothom sumava. En aquest cas les sigles de partit poca importància tenien, perquè de fet allà n'hi havia moltes però estaven amagades, perquè no era qüestió de partit. Era qüestió de país i al seu compromís i honestetat dec el meu capteniment a l'hora de qualificar la gestió del triomf després.  Per respecte a ells i al seu valor, no pels líders que veiem i sentim a la tele.
En reunions curioses, deixant el mòbil a l'entrada, parlàvem de la logística. Per cert, en alguna ens comentaren que si de cop començaven a parlar de qualsevol altre tema, era que teníem visites. Rèiem. Feia gràcia creure que l'Estat era capaç de tot per impedir un referèndum. Només érem ciutadans que volíem votar. Ara, amb la distància i l'experiència -si en som d'innocents! -veiem que no anaven pas errats i que totes les precaucions eren poques. Clavegueres n'hi diuen, un femer com una catedral!
En aquelles trobades s'organitzà una revolta pacífica titànica. Un referèndum en contra de la voluntat d'un govern estatal autoritari i poruc. Les democracies fortes no temen a que es pregunti a la gent, Espanya sí. Allà, en aquelles sales remotes i desertes, es teixien complicitats. Gent de diferents pobles treballant pel país de manera anònima. Granets de sorra que sumats esdevenien un oceà.
La nit abans fou llarga, vetllant pel local de votació. L'endemà els atacs informàtics foren constants, però un poble tossut, gent que treballava des de dins i gent que s'afegia a col.laborar in situ, feren que es pogués votar. Codis amunt i avall. Ipes cantades per telèfons personals. Les xarxes wiffis foren tallades però res frenà la tossuderia del poble alçat. De llocs com Calders arribaven solucions per a ciutats grans. De ciutats grans i pobles xics, notícies terribles d'assalts bèsties i desproporcionats.
Diria que no conec a ningú, que d'una manera o altra no ajudés a realitzar el referèndum i aquesta és la grandesa. Sembla un tòpic o una cantarella agradosa però abans, durant i després, la gent s'afegí a col.laborar per votar. I per això guanyàrem. I per això guanyarem un dia o altre. I el mèrit és de tots i totes.
Avui, veig els vídeos de les càrregues, de les agressions dels policies espanyols i encara se m'escapen les llàgrimes, d'impotència, d'injustícia, de ràbia i dolor.
Dies després ho teníem a tocar. Ho teníem gairebé tot fet, però en un instant tot s'esfondrà i avui, hem de viure d'aquell error. De la por de fer el pas de proclamar la República en ferm i confiar en la gent. Confiar en la fermesa del poble per sostenir la República.
Tot i això, jornades com les d'avui, on s'ha fet de nou front al feixisme, m'omplen d'il.lusió i esperança, perquè som un poble tossut i obstinat, decidit a escollir el seu camí, amb l'ajut dels polítics o sense ells i tard o d'hora, aconseguirem la República que vàrem guanyar a les urnes i que la força bruta, bèstia i il.legal de l'Estat ens està frenant.

dimarts, 25 de setembre del 2018

Observant i deduint

Avui ha estat d'aquells dies. Dies d'ulls espurnejants. Fèiem bosc, és a dir, passàvem mig matí al bosc fent allà descobertes. Havíem pensat pujar fins al Puig Gili, un punt alt de Mura, on hi ha el dipòsit d'aigua i fer experiments de vasos comunicants. Ho teníem tot apunt i quan hem arribat, hem descobert que, per un malentès, no portàvem aigua.
Allà hi ha dos dipòsits, un d'aigua de boca, tapat i l'altre de l'ADF, obert per dalt.
Amb els infants hem començat a pensar com podríem agafar un xic d'aigua del dipòsit per fer els experiments. Teníem una cantimplora i moltes idees i sabíem que no podíem enfilar-nos-hi.
Hem anat donant voltes, fent provatures i al final, lligant d'una manera determinada la cantimplora a un tronc llarg, després de comprovar que surava i no podíem enfonsar-la, hem aconseguit omplir-la.
Abans però, hem vist una bola blanca al dipòsit. No sabien què era, però fent preguntes indirectes a uns i altres i a partir de l'observació i la deducció, han arribat a la conclusió que era una boia -el nom no l'hem dit- però sí la funció, per a què creien que servia.
Ja baixant, han trobat un tros de calç del dipòsit. De fet era d'un tub que havien canviat i de nou, interrogant-se, comparant amb diferents materials que agafaven del terra, primer pensaven que era un plàstic, després fang, han arribat a la conclusió del que era i de com s'havia format.
A la tarda, amb salfumant -àcid clorhídric- hem comprovat i confirmat les hipòtesis que tenien, en veure que es fonia i per tant, no era plàstic.
Avui ha estat d'aquells dies que gaudeixes encara més. Perquè veus l'interès pur dels infants i com, només amb les preguntes adients o bé amb els silencis encertats, van teixint el propi coneixement i van fent unes deduccions i unes hipòtesis per arribar, tot sols, a quelcom que abans ni s'havien imaginat. Ha estat molt bé, ens ho hem passat molt bé i hem descobert força coses, és el que se'n diu un aprenentatge significatiu.

diumenge, 23 de setembre del 2018

Fem República

Diu la Conillera, d'aquell partit d'aquell petit personatge que les llibertats aconseguides les viu i en gaudeix, però que lluitin els altres perquè ell només balla en cas de turbulències, que podrien demanar un indult els presos polítics. I que ella els el donaria. Ai, ves.
Molts adjectius, referents al món "clavagueramtístic" em sortirien, sobretot perquè veig que estem en un joc estúpid i absurd que ens vol fer combregar amb rodes de molí. Ens volen canviar el punt de mira com si fóssim enzes.
Els presos són presos i allà estan. Dol, empipa i emprenya. És injust perquè podrien estar a casa a l'espera del judici que els de l'Estat estan construint, fabricant i maquillant, però els prefereixen tancats, emmordassats i castigats. És una animalada. I tant! Un acte de terrorisme d'estat, entenent el terrorisme com la voluntat de crear terror i és el que volen. Ho van voler amb les càrregues policials del primer d'octubre, amb la repressió judicial, els grocfòbics o bé amb les amenaces a tots aquells que parlin malament dels pilars corcats de la pell de brau. Però l'objectiu de país no es pot centrar ni condicionar en la llibertat dels presos, com ja apuntava algun dirigent. No senyor. Perquè fer tot el joc, manifestacions i vagues pels presos ens allunya de l'objectiu pel qual estan a la presó i no és altre que implementar la República Catalana.
L'Estat envia cants de sirena per desviar l'atenció. Els llaços grocs són un altre error. La batalla ha de ser República sí o sí, i si la tenim, els presos sortiran. En canvi potser surten i no tenim República. Així de clar!
Branden una pastanaga i alguns, ben tips, l'agafen per tal de desviar l'atenció i l'atenció ha de ser exclusivament per la República, la resta, és una derrota en majúscules i només farà que deixar el temps que han passat els polítics catalans a la presó i els dirigents d'entitats populars, en un sacrifici inútil i pervers.

dimarts, 11 de setembre del 2018

Visca Catalunya... des de Calders.

Quan em demanen d'on sóc, malgrat les vacil·lacions inicials, ho tinc clar i responc amb un, sóc de Castellar i visc a Calders. I no és per fer un lleig. Potser hauria de fer com l'estimat Rubianes, sóc calderí castellarenc o bé castellarenc calderí, no ho sé pas, però així ho sento.
Una cosa és on tens els teus records d'infància, la família, molts dels amics i l'altra on has fet camí. No només a Calders, és clar, però a Calders hi tinc grans moments, únics. Vitals.
A més del viscut personalment, hi ha aquella sensació de pertinença al grup, perquè quan, com per exemple l'altre dia al concert de festa major mires al teu voltant, totes les cares et són conegudes, totes et són afables i has establert algun tipus de lligam, més o menys fort, amb cadascuna d'aquelles persones i això et fa sentir part de la comunitat. Les històries dels seus avis i àvies són també teves, perquè malgrat la distància són com les històries dels teus, llunyanes en l'espai però properes en el contingut, els infants que juguen a la plaça, són com els teus, dels teus i te'ls mires amb un somriure familiar perquè els coneixes i en coneixes la història i les trapelleries. Has fet nous amics i has establert lligams forts, sòlids i amb el temps, en el poble, has teixit moltes complicitats. Formes part del grup. Ets grup. I tant és el que pensi cadascú, perquè, i potser es va viure més intensament el primer d'octubre, els lligams es van estrènyer i petites discrepàncies amb un o altre, quedaren en això i per sobre de tot, restà el veinatge, on cadascú, des de la seva posició, defensa el poble i els seus veïns. 
Avui, onze de setembre, és d'aquells dies on per sobre de tot està el país, Catalunya. Baixaré amb autocar a Barcelona, a fer país, a reivindicar, colze a colze amb la gent del poble, amb els meus veïns, un país lliure. A clamar per una República Catalana on tothom pugui expressar-se lliurement, decidir el seu futur i construir un país millor. 
Visca Catalunya!  

dimecres, 5 de setembre del 2018

Construim un galliner

Ara que comencem un nou curs, faig memòria del darrer projecte que vàrem fer, el curs passat.